Durant els començaments de la seva carrera
artística, Bob Dylan va ser un dels grans referents de la considerada època
daurada de la música folk, en un període en què el compositor de Duluth va
actuar any rere any a l’emblemàtic festival de Newport, a l’estat de Nova York,
juntament amb altres populars intèrprets com Joan Báez, Judy Collins, Phil Ochs
o el trio Peter, Paul & Mary.
Tanmateix, lluny de perpetuar-se en la música
tradicional i acústica, tal com van fer la majoria dels seus companys de
generació, Dylan no va voler encasellar-se i uns anys més tard va evolucionar
cap a altres gèneres com el blues, el country o el rock, portant-lo aquest
últim a prendre la decisió, no sense polèmiques, d’electrificar les seves
cançons, mostrant una gran personalitat davant el sector més purista de l’estil
folk.
Després d’un gravíssim accident de moto,
arran del qual fins i tot es va témer per la seva vida, Dylan va tenir un dels
períodes més foscos de la seva prolífica trajectòria, doncs, tot i que és cert
que va reaparèixer amb un àlbum ben valorat, “Nashville skyline”, que, no
obstant, va descentrar els seus seguidors per la seva temàtica country, va
seguir per un camí bastant gris mitjançant treballs com “Self portrait” o la
banda sonora de la pel·lícula “Pat Garrett and Billy de Kid”, dirigida per Sam
Peckinpah, en la qual va intervenir també com a intèrpret i en què, tanmateix,
hi pren part la cèlebre “Knockin’ on heaven’s door”.
El cantautor nord-americà, que no va rebre
tampoc bones crítiques del film “Renaldo and Clara”, el qual va dirigir,
malgrat ressorgir mitjan la dècada dels 70 amb les obres “Blood on the tracks”
o “Desire”, mai va poder repetir l’excel·lència de discs del decenni anterior com
“Highway 61 revisited” o el doble “Blonde on blonde”, i, per exemple, els mitjans de comunicació no van rebre massa
bé la seva trilogia de reconversió al Cristianisme, formada per “Slow train
Coming”, “Saved” i “Shot of love”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario