SLEEP WELL BEAST

Grup: The National.

Any: 2017.     

Formació: Matt Berninger, Aaron Dessner, Bryce Dessner, Scott Devendorf i Bryan Devendorf.   

Àlbum d’estudi anterior: Trouble will find me (2013).  

Àlbum d’estudi posterior: I am easy to find (2019).  

El millor: els números a les dues bandes de l’Atlàntic.

El pitjor: no aconseguir el primer lloc a les llistes de Billboard.

Després d’uns inicis bastant complicats, en què els seus dos primers àlbums van comptar amb escassa transcendència, el quintet nord-americà The National va començar a veure la llum amb el seu tercer treball d’estudi, “Alligator”, i va convertir-se, mitjançant una música elegant i sofisticada, en una de les bandes indie més admirades gràcies a les obres “Boxer” i “High violet”. Amb “Trouble will find me”, el grup de Wisconsin va mantenir l’aposta del públic, però va donar un pas enrere pel que respecta a la crítica, que no va rebre massa bé el disc, situació que va canviar dràsticament amb el seu setè àlbum d’estudi, “Sleep well beast”, proclamat des d’alguns mitjans de comunicació com una de les grans edicions de l’any 2017,  guanyador del premi Grammy a la millor obra alternativa, número u al rànquing britànic i número dos a les llistes nord-americanes. En el treball hi destaquen cançons com “Nobody else well be there”, “Guilty party” i “The System only dreams in total darkness”, el primer single i la pista més popular del disc.

Om

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació: Toti Soler (guitarra), Manolo Elías (baix), Peter Hodgkinson (bateria), Jordi Sabatés (teclats) i Tim Hodgkinson (saxofon).  

Dècades: 60 i 70.

Gèneres: rock, jazz, fusió i música d’autor.

Principal àlbum: Dioptria (1969), de Pau Riba.

Solistes que origina: Toti Soler.

Grups que origina: Henry Cow.

El millor: intervenir en un disc històric com Dioptria.

El pitjor: pocs anys van estar reunits.

El virtuós guitarrista Toti Soler va ser el líder del grup Om, que va realitzar tasques d’acompanyament de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i del compositor també balear Pau Riba, amb el qual va gravar el cèlebre doble àlbum “Dioptria”, considerat des de diferents àmbits la millor obra de la història de la música popular en llengua catalana. Posteriorment, la formació va entrar en el món del jazz, en un període en què va rebre la influència de músics com el nord-americà Miles Davis.

A la foto, Pau Riba (esquerra) i Toti Soler.

STEVE MARRIOTT

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Lloc de defunció: Arkesden (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Gèneres: rock, rythm & blues, blues rock, rock dur i moviment mod.            

Únic àlbum en solitari: Marriott (1976).

El millor: un símbol mod.

El pitjor: l’èxit li va arribar sobretot amb les bandes que va fundar.

Steve Marriott va ser líder, cantant, guitarrista i un dels principals compositors de la mítica banda mod britànica Small Faces. Dotat d’una extraordinària veu, Marriott, una vegada es va dissoldre el grup londinenc, va formar el conjunt Humble Pie, que, com la seva anterior formació, va usar abastament el blues rock i va entrar en la moda del hard rock. Després d’un únic àlbum en solitari, va morir víctima d’un incendi.

GRANS GUITARRISTES DE LA HISTÒRIA: ERIC CLAPTON

Eric Clapton va ser el primer gran guitarrista del llegendari grup britànic de rythm & blues The Yardbirds, formació que va abandonar per iniciar una etapa de rodamon i integrar-se als Bluesbreakers de John Mayall, fundar el supergrup Cream, amb el cantant i baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker; formar part de l’efímera associació Blind Faith, on va coincidir amb el vocalista i teclista Stevie Windwood i de nou amb Baker, i composar Derek & the Dominos, conjunt amb el qual va gravar l’extraordinari tema “Layla”, en què també hi va intervenir com a músic d’estudi Duanne Allmann, un altre excel·lent guitarrista. Posteriorment, i després de tenir greus problemes per la seva addicció a les drogues, va iniciar una llarga carrera en solitari, de la qual cal destacar àlbums com “461 Ocean boulevard” o “Slowhand”.

Una cançó: Layla (Derek & the Dominos).

Un àlbum: Layla and other assorted love songs (Derek & the Dominos). 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS INTÈRPRETS DE POP – ROCK: BRUCE SPRINGSTEEN

Durant el seus orígens, quan ja es feia acompanyar de la formació E Street Band, el músic de New Jersey era un home ple d’autenticitat, d’una ideologia podríem dir progressista, almenys pel què aquest terme suposa i significa en un país com els Estats Units, i proper al sector obrer i popular. En aquell marc, l’intèrpret nord-americà va triomfar espectacularment amb l’àlbum “Born to run”, molt especialment gràcies a la peça d’idèntic títol.

Seguidament, i després de superar una polèmica de tipus contractual amb el seu antic mànager, Springsteen va editar el que, segons la meva opinió, és el seu millor treball i una de les grans obres de la història de la música rock de tots els temps, “Darkness on the edge of town”, disc que conté temes extraordinaris com “Badlands”, “Racing on the street”, “Promised land”, “Prove it all night” o la cançó que li dona nom.

Altrament, però, el cantautor de New Jersey va fer un important gir estilístic a partir de la seva següent obra, el doble àlbum “The river”, que a part de la cançó de títol homònim, destaca per temes molt comercials, en algun cas fins i tot propers al gènere bubblegum, com és el cas del súper hit “Hungry heart”. Tanmateix, Springsteen, seguidament, va gravar un disc molt diferent, escassament accessible i profundament folk: “Nebraska”.

No obstant, “Nebraska” va ser un petit parèntesi, doncs després va editar el supervendes “Born in the USA”, que definitivament va obrir la música de Bruce cap un públic molt ampli, el qual potser mai hagués escoltat les peces de “Darkness on the edge of town”, sobretot gràcies a temes tan comercials i enganxosos com “Dancing in the dark”, “Glory days”, “No surrender” o la cançó que li dona títol, que, tot i el que pugui semblar, no és precisament una composició de tipus patriòtic.

LOS BRAVOS: AQUELL SORPRENENT ÈXIT ESPANYOL

Abans d’ahir parlava en aquest bloc del quintet espanyol Los Bravos, per referir-me a la seva versió de la peça del grup australià The Easybeats “Give a Little lovin’”. El cas del conjunt madrileny, que va ser fitxat per un segell discogràfic català, va ser realment sorprenent en un estat espanyol que, durant els anys 60 del passat segle, es trobava transitant encara per la dictadura franquista.

La banda espanyola, que va liderar el cantant berlinès Mike Kennedy, que posteriorment va tenir una carrera en solitari, va sorprendre a propis i estranys quan va portar la seva cançó “Black is black” al número dos del rànquing britànic i a un lloc preferent a les llistes nord-americanes de Billboard, en una època en que també va triomfar amb els temes “La motocicleta”, el ja citat “Give a Little lovin’” i “Los chicos con las chicas”, que va tenir la seva adaptació en el cine.

Los Bravos no va ser l’únic grup espanyol que, durant la dècada dels 60, va utilitzar la llengua anglesa per expressar-se, doncs també ho van fer els Pop Tops, formació liderada pel cantant de Trinitat i Tobago Phil Trim i que igualment va triomfar al Regne Unit amb els hits “Mammy blue” i “Oh Lord ! My Lord”, un exemple de rock simfònic a l’estat, i Los Canarios, conjunt encapçalat per Teddy Bautista, que va viure alguns anys a Anglaterra.

Curiosament, aquell fenomen del pop – rock estatal va desaparèixer durant el decenni dels 70, per tornar durant els anys 90, quan, per exemple, els mallorquins Sexy Sadie o els asturians Australian Blonde van fer ús de l’anglès per escriure les seves cançons, tendència que va continuar, ja entrats al segle XXI, amb les bandes catalanes Love of Lesbian, Sidonie, Mishima o Madee, encara que cap d’aquests grups va poder internacionalitzar el seus èxits i van quedar reduïts en l’anomenada escena alternativa.

GIVE A LITTLE LOVIN’

Grup: Los Bravos.

Any: 1968.     

Formació: Mike Kennedy, Antonio Martínez, Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Manuel Fernández.  

Gènere: pop.

El millor: un altre èxit internacional.

El pitjor: no era un tema original del grup espanyol.

El grup australià The Easybeats, sota la signatura de Harry Vanda i George Young, va composar la cançó pop amb aires beat “Give a Little lovin’”, la qual va adaptar la banda espanyola los Bravos, encapçalada pel vocalista alemany Mike Kennedy. La formació madrilenya havia triomfat abans de manera espectacular amb el hit “Black is black”, que va assolir el número dos a les llistes britàniques i va aconseguir també un brillant resultat al rànquing de Billboard als Estats Units. Seguidament, va intentar de nou la proesa, la més gran realitzada mai per un conjunt espanyol de pop – rock, amb la versió del tema analitzat, que es va convertir novament en un gran triomf a la Gran Bretanya, encara que a Amèrica no va poder superar el número 51.

BUFFALO SPRINGFIELD (ÀLBUM)

Grup: Buffalo Springfield.

Any: 1966.     

Formació: Stephen Stills, Neil Young, Richie Furay, Bruce Palmer i Dewey Martin.  

Àlbum d’estudi anterior: cap.

Àlbum d’estudi posterior: Buffalo Springfield again (1967).  

El millor: la inclusió final de “For what it’s worth”.

El pitjor: aleshores Young es trobava a l’ombra d’Stills.

El quintet californià Buffalo Springfield va ser un grup d’una curta trajectòria, però va passar a la història fonamentalment per tres raons: ser una de les formacions pioneres en les fusions del rock amb el folk i el country, tenir en les seves files tres figures com Stephen Stills, Neil Young i Richie Furay i gravar el hit “For what it’s worth”, top 10 de Billboard i finalment inclòs en l’àlbum de títol homònim analitzat, que en un principi no el va elegir per formar-hi part. El debut de la banda nord-americana, que no va satisfer els seus components, doncs no hi observaven la seva energia en els directes, i que no va passar del número 80 a les llistes dels Estats Units, va tenir un clar protagonisme d’Stills, tant en la interpretació com en la composició, bastant per sobre de Furay, fundador de Poco, i la futura estrella Young, amb qui va tornar a coincidir en el supergrup que van formar amb David Crosby i Graham Nash.

TEDDY BAUTISTA

Lloc de naixement: Las Palmas de Gran Canaria (Canàries).

Dècades: 60, 70 i 80.

Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, rock progressiu, rock simfònic i música electrònica.  

Grups que origina: los Canarios.

El millor: ànima de los Canarios.

El pitjor: la seva polèmica presidència de l’SGAE.

El cantant, compositor i actor teatral canari va ser un dels grans pioners del pop – rock espanyol, quan va fundar la banda Los Canarios, que va utilitzar gèneres com el rythm & blues o el soul. Ja en solitari, va realitzar una versió progressiva i electrònica de les “Set estacions” d’Antonio Vivaldi i va actuar i col·laborar en la banda sonora de l’obra “Jesucrist Superstar”, abans de ser també el polèmic president de l’SGAE.

CIGARETTES AFTER SEX

Lloc de fundació: El Paso (Estats Units).

Formació inicial: Greg González (veu i guitarra), Randy Miller (baix), Jacob Tomsky (bateria) i Phillip Tubbs (teclats).

Dècades: 10.

Gèneres: ambient pop, dream pop i shoegazing.    

Únic àlbum d’estudi: Cigarettes after Sex (2017).

El millor: la tasca de Greg González.

El pitjor: només un àlbum enregistrat.

Cigarettes after Sex és un grup texà, fundat a la localitat d’El Paso, que constitueix una eina bastant personal del cantant, guitarrista i compositor Greg González. La banda, que ha utilitzat un tipus de musica oníric i ha incorporat en el seu repertori característiques ambient i shoegazing, va cridar l’atenció amb un EP inicial, va realitzar una versió del “Keep on loving you”, de Reo Speedwagon, i va editar el seu primer àlbum, de títol homònim.