Durant el seus orígens, quan ja es feia
acompanyar de la formació E Street Band, el músic de New Jersey era un home ple
d’autenticitat, d’una ideologia podríem dir progressista, almenys pel què
aquest terme suposa i significa en un país com els Estats Units, i proper al
sector obrer i popular. En aquell marc, l’intèrpret nord-americà va triomfar
espectacularment amb l’àlbum “Born to run”, molt especialment gràcies a la peça
d’idèntic títol.
Seguidament, i després de superar una
polèmica de tipus contractual amb el seu antic mànager, Springsteen va editar
el que, segons la meva opinió, és el seu millor treball i una de les grans
obres de la història de la música rock de tots els temps, “Darkness on the edge
of town”, disc que conté temes extraordinaris com “Badlands”, “Racing on the
street”, “Promised land”, “Prove it all night” o la cançó que li dona nom.
Altrament, però, el cantautor de New Jersey
va fer un important gir estilístic a partir de la seva següent obra, el doble
àlbum “The river”, que a part de la cançó de títol homònim, destaca per temes
molt comercials, en algun cas fins i tot propers al gènere bubblegum, com és
el cas del súper hit “Hungry heart”. Tanmateix, Springsteen, seguidament, va
gravar un disc molt diferent, escassament accessible i profundament folk:
“Nebraska”.
No obstant, “Nebraska” va ser un petit
parèntesi, doncs després va editar el supervendes “Born in the USA”, que
definitivament va obrir la música de Bruce cap un públic molt ampli, el qual
potser mai hagués escoltat les peces de “Darkness on the edge of town”,
sobretot gràcies a temes tan comercials i enganxosos com “Dancing in the dark”,
“Glory days”, “No surrender” o la cançó que li dona títol, que, tot i el que
pugui semblar, no és precisament una composició de tipus patriòtic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario