ZOO

Lloc de fundació: Gandia (País Valencià).

Formació: Toni Sánchez, Arnau, Marcos Úbeda, Hèctor Galan i Natxo Ciscar.

Dècades: 10.

Gèneres: rock, hip hop i ska.

Principal àlbum: Raval (2017).

El millor: la seva protesta social.

El pitjor: aviat encara per saber on arribarà.

El grup valencià Zoo ha entrat amb força en la música popular interpretada en català, amb un estil que recorda força el dels llegendaris Obrint Pas. Amb una temàtica social i política, el conjunt de Gandia ha utilitzat, a part del rock pròpiament dit, gèneres com el hip hop o l’ska i ha causat cert impacte mitjançant els àlbums “Tempestes venen del sud” i “Raval”. Zoo ha col·laborat, per exemple, amb la banda de Vigo Deff con Dos.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: JIMI HENDRIX

Jimi Hendrix, nascut a la ciutat de Seattle, a l’estat occidental de Washington, va ser descobert a l’altra banda dels Estats Units, a la gran urbs de Nova York, per Chas Chandler, baixista de la banda britànica The Animals, que es va endur el genial guitarrista a Anglaterra, on va formar el grup Experience amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel.

El trio va confeccionar una històrica trilogia d’àlbums, concretament “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”, els quals, malgrat que es van avançar varis anys al seu temps, es van vendre força bé, en una etapa en què Hendrix es va convertir en el guitarrista més admirat i efectista de l’escena rock del segon lustre de la dècada dels 60 del passat segle.

No obstant, l’estabilitat mental del geni de Seattle no era la més idònia, en una època en què potser va notar l’estrès dels concerts i les gires i el cansament produït per haver de demostrar una vegada i una altra les seves habilitats amb la guitarra, com el fet de posar-se l’instrument a l’esquena o intentar tocar-lo amb les dents. Després de la dissolució d’Experience, substituït per Band of Gypsis, simplement una banda d’acompanyament, i d’actuar als festivals de Woodstock, el qual va clausurar, i Wight, va morir arran d’ingerir un gran quantitat de barbitúrics.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE PAPAS & THE MAMAS

John Phillips, líder del quartet The Mamas & the Papas, va ser l’autor de l’himne hippy “San Francisco”, interpretat per un excol·laborador seu, Steve McKenzie, i també va ser l’organitzador del festival de Monterey, que va obrir simbòlicament l’any 1967 l’estiu de la pau i de l’amor. El grup el van completar la seva parella sentimental Michelle Phillips, Denny Doherty i Cass Elliot, una de les millors vocalistes de l’època.

Mitjançant unes fenomenals i sincronitzades veus, The Mamas & the Papas va ser la cara feliç i enrotllada de la contracultura hippy, va actuar en el ja citat festival de Monterey, va tenir un àlbum de debut de gran èxit, “If you can believe your eyes and ears”, i va facturar cançons com els grans clàssics “California dreamin” i “Monday, Monday”. Després de la separació, va destacar la carrera en solitari d’Elliot, encara que la cantant va morir poc més tard de començar-la.

THE BLACK CROWES

Lloc de fundació: Marietta (Estats Units).

Formació inicial: Chris Robinson (veu), Rich Robinson (guitarra), Jeff Cease (guitarra), Johnny Colt (baix) i Steve Gorman (bateria).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: southern rock, blues rock i rock dur.       

Principals àlbums: Shake your money maker (1990), The southern harmony and musical companion (1992) i Warpoint (2008).

El millor: els seus dos primers àlbums.

El pitjor: certa inestabilitat.

Mitjançant un estil de southern rock, The Black Crowes va estar força influenciat per llegendàries bandes com The Rolling Stones, The Faces o Lynyrd Skynyrd, aconseguint grans elogis de la crítica pel que fa als seus dos primers treballs de llarga durada: “Shake your money maker” i  “The southern harmony and musical companion”, aquest darrer, número u als Estats Units. Després de certa crisi i d’un parèntesi, el grup de Geòrgia triomfaria també amb “Warpoint”.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: JEFFERSON AIRPLANE

Juntament amb The Grateful Dead, Jefferson Airplane, banda igualment fundada a la ciutat de Sant Francisco, bressol de la contracultura hippy, va ser l’associació més genuïna del flower power. L’explosió del grup, que va tenir lloc amb el seu segon àlbum d’estudi, “Surrealistic pillow”, va produir-se amb la incorporació de la carismàtica  vocalista Grace Slick, que va formar el line - up clàssic amb la seva parella sentimental Paul Kantner (veu i guitarra), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma Kaukkonen (guitarra), Jack Casidy (baix) i Spencer Dryden (bateria).

A diferència dels Dead, que van tenir un líder molt clar en la persona del carismàtic guitarrista Jerry García, els Airplane van comptar amb tres components que van compartir el comandament de la formació, i no sempre de manera fàcil i senzilla, en les persones d’Slick, Kantner i Balin, sense oblidar el suport, pel que fa a les tasques de composició, de Kaukkonen. El sextet, força influït pel gènere folk i molt combatiu en la lluita contra la Guerra del Vietnam, va triomfar també amb els treballs “After bathing at baxter’s”, “Crown of creation” i sobretot “Volunteers”.

Les males relacions entre el duo Slick / Kantner, d’una banda, i Balin, d’altra banda, i la decadència en què va entrar el flower power amb l’adveniment de la dècada dels 70, van portar el grup californià cap a la crisi, en un període en què, mentre la seva música era cada cop més accessible i comercial, va canviar la denominació a Jefferson Starship i, més tard, a simplement Starship, en una etapa en què Kaukkonen i Casidy van marxar per formar la banda de blues rock Hot Tuna.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE GRATEFUL DEAD

The Grateful Dead va ser fundat a San Francisco i integrat durant la seva etapa clàssica per Jerry García (veu i guitarra), Bob Weir (guitarra), Phil Lesh (baix), Mickey Hart (bateria), Bill Kreutzmann (bateria) i Ron McKernan (òrgan). Des d’un bon principi, el grup es va erigir en una de les principals bandes del flower power i en una de les formacions que comptava amb un millor directe, en què les improvisacions, influenciades pel jazz, eren constants i els acompanyaven arreu una legió de fans que eren coneguts com els Deadhead. 

No obstant, el conjunt californià no va saber traduir en els estudis de gravació les intenses sensacions que desprenia sobre un escenari, raó per la qual segurament no va poder triomfar plenament en la primera faceta fins a l’edició de “Live / Dead”, el seu quart àlbum, gravat en un format semblant al d’un concert en viu.

Després de la decadència de la contracultura hippy, els components del grup van continuar habitant en comunes, juntament amb familiars i amistats, mostrant una innegable autenticitat en aquest aspecte, continuant la formació, encara que allunyada dels principals focus mediàtics, durant molts anys la seva trajectòria, en la qual hi va destacar un disc gravat amb Bob Dylan, fins que la mort del seu carismàtic líder Jerry García hi va posar punt i final.

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: NIRVANA

En primer lloc, el trio Nirvana va ser la banda més popular del període àlgid del moviment grunge, que després de sorgir a Seattle a finals del decenni dels 80 del segle XX, es va consolidar durant els inicis de la dècada següent, quan el grup liderat per Kurt Cobain es va convertir en un autèntic fenomen de masses.

En segon lloc, Nirvana va editar un històric àlbum, “Nevermind”, el segon d’estudi de la seva discografia, que va suposar un abans i un després en la història del rock alternatiu, doncs aquest va deixar de ser un corrent minoritari, que oferia sessions en petits espais, per convertir-se en un gènere que va arribar a un públic ampli, mitjançant concerts en grans estadis de futbol o beisbol.

Tanmateix, en el moment més important del grup de Seattle, quan aquest acabava d’editar el seu tercer àlbum d’estudi, “In utero”, Cobain, que semblava no familiaritzar-se massa bé amb la fama i la popularitat, que van assolir tan ell mateix com la banda que liderava, es va suïcidar d'un tret al cap.

Després de la mort de Kurt, el baixista Krist Novoselic i el bateria Dave Grohl van decidir deixar-ho estar, formant el primer el grup Sweet 75, de fugaç trajectòria, i el segon la popular banda Foo Fighters, un dels conjunts indies més venedors de les últimes tres dècades.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

Wight va tenir dues diferències bàsiques amb els festivals de Monterey i Woodstock: la primera, que es va celebrar en territori britànic i no als Estats Units i la segona que no va suposar un esdeveniment únic, doncs va comptar amb periodicitat anual.

Dues van ser les edicions històriques de l’illa de Wight, la que va protagonitzar Bob Dylan l’any 1969, el mateix en què el cantautor nord-americà es va negar a formar part del cartell de Woodstock, per considerar-lo massa comercial, i la de l’any 1970, que es va enregistrar en un documental i en un àlbum i en el qual van tocar solistes com Joan Báez, Joni Mitchel, Miles Davis, Leonard Cohen, Donovan o Jimi Hendrix, poc abans de la seva mort, i bandes com Ten Years After, The Who, Emerson, Lake & Palmer, Jethro Tull, uns joves Supertramp o The Doors, quan estava a punt de desaparèixer el seu líder Jim Morrison.

A la foto, un  moment de l’actuació de The Who a Wight.

GRANS BATERIES DE LA HISTÒRIA: GINGER BAKER

Ginger Baker va ser considerat el millor bateria de la música pop – rock de la dècada dels 60 i un dels més grans de la música popular de tots els temps. Durant els seus anys àlgids, després de tocar amb Graham Bond Organisation, va formar part de dos cèlebres supergrups: el trio Cream, amb el guitarrista Eric Clapton i el cantant i baixista Jack Bruce, i el quartet Blind Faith, amb el mateix Clapton, el cantant, teclista i guitarrista Stevie Windwood i el baixista Ric Grech. Posteriorment, va formar part d’associacions com Fela Kuti o Atomic Rooster.

Una cançó: Sunshine of your love (Disraeli Gears, Cream).

Un àlbum: Disraeli gears (Cream).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL FESTIVAL DE WOODSTOCK

L’agost de 1969, es va celebrar a Woodstock, una localitat situada a l’estat de Nova York, un multitudinari festival que va representar la més gran concentració del flower power, quan els organitzadors no van poder evitar un autèntic col·lapse davant d’una gentada que ho va desbordar tot, fins el punt de veure’s obligats a deixar entrar un gran número de persones al recinte de forma gratuïta, fet que va convertir l’esdeveniment en ruïnós, problemàtica que es va poder d’alguna manera compensar per la venda dels concerts per a la realització d’un documental i l’edició d’un triple àlbum.

Durant els tres dies que va durar el festival, en què no hi va haver a penes incidents de gravetat malgrat la multitud que hi va assistir, van passar artistes com Joan Báez, Ravi Shankar, Janis Joplin, Joe Cocker, Richie Havens, que va obrir el certamen, o Jimi Hendrix, que el va clausurar amb una espectacular versió de l’himne nord-americà, i bandes com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Ten Years After, The Who, The Incredible String Band, Canned Heat, Creedence Clearwater Revival, The Band, Sha Na Na, Sly & the Family Stone, Crosby, Stills, Nash & Young o els debutants Santana.

Malgrat que Woodstock es recorda com l’apogeu de la contracultura hippy, la veritat és que aquesta començava ja la decadència, que es va fer molt evident amb l’entrada pocs mesos més tard d’una nova dècada, tot i que moltes de les característiques del flower power han perdurat fins els nostres dies.

A la foto, una imatge del multitudinari festival.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL FESTIVAL DE MONTEREY

El mes de juny de 1967, es va celebrar el festival hippy de Monterey, una localitat californiana situada al sud de San Francisco, bressol del flower power. L’esdeveniment va servir per obrir de manera simbòlica i testimonial l’estiu de la pau i l’amor, el període àlgid de la contracultura.

Els concerts, que van ser enregistrats en un documental i també en disc, van ser organitzats per John Philips, líder del quartet The Mamas & the Papas, i van  tenir la participació, a part del seu grup, de solistes com Otis Redding i el virtuós  músic indi Ravi Shankar i bandes com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Animals, The Who, Experience, sota el lideratge del genial guitarrista Jimi Hendrix, i The Big Brother & the Holding Company, amb una actuació brillant i espectacular d’una jove vocalista texana anomenada Janis Joplin.

A la foto, una imatge de Jimi Hendrix a Monterey.

FASES DE LA MÚSICA ROCK. CREAM, El PRIMER SUPERGRUP

Fa uns dies, a l’edat de 80 anys, va morir Ginger Baker, considerat un dels millors bateries de la música popular de tots els temps i integrant, juntament amb el virtuós guitarrista Eric Clapton i el cantant i baixista Jack Bruce, de Cream, el primer supergrup de la història del rock.

En aquell període, Clapton, Bruce i Baker eren considerats els millors músics britànics en els seus respectius instruments. Per tant, les expectatives que es van aixecar amb la seva unió van ser molt altes, tot i que el trio, potser perquè la lluita d’egos pesava massa, va tenir una vigència força breu.

Cream, malgrat la seva curta trajectòria, va ser una de les formacions clau de la ruptura musical al Regne Unit de mitjan el decenni dels 60, doncs, a part de continuar la tradició del rythm & blues britànic de conjunts com The Rolling Stones, The Animals o The Yardbirds, grup en el qual també va formar-hi part Clapton, va utilitzar abastament el rock psicodèlic i va constituir una influència per al rock dur.

El trio anglès va editar quatre àlbums d’estudi, “Fresh Cream”, “Disraeli gears”, “Wheels of fire” i “Goodbye”, sent el segon d’ells un clàssic de l’anomenat swinging London. Després de la dissolució, Clapton i Baker es tornarien a reunir en un altre fugaç supergrup: Blind Faith. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA COTRACULTURA HIPPY

L’any 1966, a la ciutat de San Francisco, al nord de l’estat de Califòrnia, va aparèixer el moviment hippy, conegut també com a flower power, que va tenir com a principals característiques la defensa de conceptes com la pau i l’amor, el simbolisme de les flors i els cabells llargs, l’organització de grans festivals a l’aire lliure, el contacte amb la natura i el món rural, la vida comunitària, l’afecció per la música exòtica i oriental com la procedent de l’Índia, l’experiència amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD o l’ús del rock psicodèlic.

La contracultura hippy, que es va expandir per la resta de l’estat de Califòrnia, la totalitat dels Estats Units, la Gran Bretanya i regions de l’Europa continental, fins i tot per l’Espanya franquista, va tenir com a protagonistes més emblemàtics solistes com la folk singer Joan Báez, el músic indi Ravi Shankar, Janis Joplin o Jimi Hendrix, els dos darrers també com a integrants de les formacions The Big Brother & the Holding Company i Experience,  o bandes com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas, Country Joe & the Fish (foto), Quicksilver Messanger Service, The Incredible String Band  o Ten Years After, sense oblidar que s’hi van unir grups com The Beach Boys o The Byrds.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BOB DYLAN, LA RECONVERSIÓ ELÈCTRICA

Bob Dylan sempre ha estat un músic inquiet, partidari dels constants canvis de registre. Per tant, més de 50 anys després, sembla lògic que decidís que la seva etapa purament folk fos més aviat breu, però al seu dia va sorprendre i, fins i tot, enutjar més d’un seguidor.

Sorprès des del punt vista positiu per l’adaptació que el grup californià The Byrds va fer de la seva cançó “Mr. Tambourine man”, Dylan va decidir portar a terme la seva pròpia reconversió al rock, per la qual cosa un dia es va presentar a l’escenari amb una guitarra elèctrica, quan va rebre una forta esbroncada d’una part de l’auditori, que el va obligar a marxar i tornar-hi amb una d’acústica. Tanmateix, el compositor nord-americà tenia clar el camí que havia d’emprendre i no tornaria a cedir.

Després d’un àlbum de transició, “Bringing it all back home”, el cantautor de Duluth va mostrar la seva metamorfosi, i no només al rock, sinó també al blues, en els històrics treballs “Highway 61 revisited”, on es troba el clàssic “Like a Rolling stone”, i el doble “Blonde on blonde”, del qual hi formen part cançons com “Visions of Johanna”, “I want you” o “Just like a woman”.

GRANS BAIXISTES DE LA HISTÒRIA: STING

Gordon Sumner, més conegut com a Sting, és fonamentalment conegut per haver estat el cantant, líder i principal compositor del cèlebre trio britànic The Police i també per una triomfant, prolífica i molt popular carrera en solitari, però igualment ha estat un dels grans baixistes de la història de la música pop – rock. El músic britànic ha estat l’autor de grans èxits com “So lonely”, “Roxanne”, “Message in a bottle” i “Every breath you take”,  tots escrits per al conjunt anglès, o “Russians”, “We’ll be together” i “Englishman in New York”, pel que respecta a la seva trajectòria independent.

Una cançó: So Lonely (The Police).

Un àlbum: Outlandos d’amour (The Police).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE BYRDS

El grup californià The Byrds està considerada la banda pionera en fusionar els gèneres folk i rock, en un període en què el conjunt de Los Angeles va sorprendre el públic, els diferents mitjans de comunicació especialitzats i diversos artistes amb la versió de “Mr. Tambourine man”, un tema que Bob Dylan havia compost per al seu àlbum “Bringing it all back home”.

El grup va ser fundat per John (Roger) McGuinn (guitarra i veu), Gene Clark (veu, guitarra i pandereta), David Crosby (guitarra i veu), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (bateria). Després de l’edició dels àlbums “Mr. Tambourine man” i “Turn, turn, turn”, en què les versions van ser una constant, principalment de Dylan, però també del llegendari trobador Pete Seeger, tal com indica el títol del segon dels treballs, la banda nord-americana va unir-se a la contra-cultura hippy i a la música psicodèlica, fets que es poden observar perfectament en obres com “Fith dimension”, “Younger than yesterday” i “The notorious Byrd Brothers”, en les quals ja no formava part del conjunt el cantant solista Clark, potser no content amb la deriva que havien pres els seus companys.

En un moment en què Crosby ja havia deixat el grup californià, per unir-se a Stephen Stills, Graham Nash i, més tard, Neil Young, Gram Parsons, el pioner en la fusió entre el country i el rock, va convertir-se en nou integrant de The Byrds, raó per la qual la formació va editar l’àlbum de característiques country “Sweatheart of the rodeo”, després del qual, a causa de les seves males relacions amb McGuinn, va marxar i, juntament amb Hillman, va fundar el conjunt The Flying Burrito Brothers, mentre The Byrds entrava en una profunda decadència.

A la foto, McGuinn i Parsons (en primer pla).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA FUSIÓ ENTRE EL FOLK I EL ROCK

Mitjan la dècada dels 60 del passat segle, la banda californiana The Byrds (foto) va realitzar un cover del tema “Mr. Tambourine man”, una cançó que Bob Dylan havia gravat per al seu àlbum “Bringing it all back home”. La peça, força més rítmica i molt diferent a la composició del cantautor de Duluth, pràcticament irrecognoscible, va suposar un important èxit i va obrir el camí de la fusió entre el folk i el rock, encara que, en aquest sentit, també es podria parlar d’altres dues versions, la de “La bamba”, de Richie Valens, i la de “The house of the rising sun”, de The Animals.  

Sembla ser que el mateix Dylan es va sorprendre gratament de la adaptació que havia fet del seu tema The Byrds, grup que va saber combinar perfectament el seu estil amb el de The Beatles, i que aquesta circumstància va ser un dels motius perquè ell mateix portés a terme la seva reconversió cap al folk – rock, no sense problemes, doncs, com ja apuntaré en un altre capítol, el trobador de Minnesota va tenir enormes dificultats davant el sector més purista del gènere folk, encara que finalment se'n va sortir amb el propòsit que s’havia marcat.

FERRAN PALAU

Lloc de naixement: Esparreguera (Baix Llobregat).

Dècades: 10.

Gèneres: folk i cantautor.     

Principal àlbum: Kevin (2019).

Grups que origina: Anímic.

El millor: sentiment, poesia i emoció.

El pitjor: un estil poc accessible.

Ferran Palau va ser el líder del grup Anímic abans de començar la seva carrera com a solista, caracteritzada per un estil poètic, sentit i passional que consta ja de quatre àlbums, en dos dels quals, “Santa Ferida” i “Blanc”, va col·laborar amb Joan Pons, del Petit de Ca l’Eril. “Kevin” ha estat pel moment el seu darrer treball de llarga durada, amb el qual s’ha presentat a festivals com el Vida de Vilanova i la Geltrú o el de Música Viva de Vic.