Aquest mes de juny, l’històric i magnífic àlbum
glam de David Bowie, “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from
mars”, ha complet mig segle. Malgrat aquests 50 anys, el treball continua resultant
magnífic, fresc i actual.
Sempre he pensat que The Beatles ha estat el
millor i més influent grup de tots els temps, però, malgrat la qualitat
extraordinària d’obres com “Rubber soul”, “Revolver”, “Sgt. Pepper’s lonely
club band”, “The white album” i “Abbey road”, els meus àlbums favorits de la
història de la música pop – rock són “Forever Changes” (Love), “Sticky fingers”
(The Rolling Stones), “Marquee moon” (Television), “London calling” (The
Clash), “The queen is dead” (The Smiths) i, evidentment, el conceptual de
“Ziggy Stardust”.
El cinquè àlbum d’estudi de Bowie, el tercer de
l’era glam després de “The man who sold the world” i “Hunky Dory”, és una
d’aquestes obres en què totes les pistes tenen un interès clar i no es pot
argumentar en cap cas que són simplement cançons de farciment per completar el
disc, tot i que es poden destacar especialment temes com “Five years”, “Moonage
daydream”, la famosa “Starman”, “Lady Stardust”, “Star” o “Ziggy Stardust”.
El Duc Blanc encara editaria un nou àlbum glam,
“Aladdin sane”, però abandonaria seguidament el moviment i, després d’una etapa
de transició, en la qual per exemple es va acostar a la música afroamericana,
va editar amb Brian Eno la seva avantguardista, experimental i elogiada
trilogia berlinesa.
A la foto, una instantània de Bowie de l’època
glam.
