THE VELVET UNDERGROUND

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació clàssica: Lou Reed (veu i guitarra), John Cale (baix, teclats i viola), Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (bateria).
Altres components bàsics: Nico (veu) i Doug Yule (veu, guitarra i teclats).
Gèneres: rock psicodèlic, avantguarda, art rock, rock i noise rock.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: The Velvet Underground and Nico (1967).
Altres àlbums d’estudi: White light / white heat (1967), The Velvet Underground (1969), Loaded (1970) i Squeeze (1973).
Solistes que origina: Lou Reed, John Cale i Nico.
El millor: es van avançar molts anys al seu temps / "The Velvet Underground & Nico".
El pitjor: durant la seva època van passar pràcticament desapercebuts / la complicada convivència entre Reed i Cale.

Andy Warhol va exercir de mànager durant els inicis del quartet Velvet Underground, grup encapçalat per Lou Reed i el gal·lès John Cale, i l’artista pop va imposar la presència de la seva musa, la model alemanya Nico, en el primer àlbum de la banda, el magnífic “The Velvet Underground and Nico”. Ja sense la tutela de Warhol, la formació nord-americana  va gravar “White light / white heat”, un dels àlbums més revolucionaris, arriscats i poc comercials de la història. En aquest punt, les divergències entre Reed i Cale van provocar la marxa del segon, però el guitarrista acabaria deixant també una banda que va entrar en clara decadència en el canvi de dècada. El conjunt novaiorquès va passar gairebé desapercebut durant la seva època, però s’ha convertit en un dels grups més influents i reivindicats de tots els temps.

NIRVANA

Lloc de fundació: Seattle (Estat Units).
Formació clàssica: Kurt Cobain (veu i guitarra), Chris Novoselic (baix) i Dave Grohl (bateria).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Principal dècada: 90.
Grups que origina: Sweet 75 i Foo Fighters.
Àlbum estel·lar: Nevermind (1991).
Altres àlbums d’estudi: Bleach (1989) i In utero (1993).
El millor: "Nevermind" / el simbolisme de Kurt Cobain.
El pitjor: la no assimilació de l'èxit pel líder / la mort de Cobain i la consegüent desaparició del grup.

Banda més important i famosa de l'estil Grunge, gènere sorgit a Seattle a finals de la dècada dels 80, i tot un fenomen generacional, el trio Nirvana va convertir el rock alternatiu en un corrent popular i massiu arrel de la gravació el 1991 de l’àlbum “Nevermind”, treball que reuneix temes com “Smells like teen spirit”, "In bloom", “Come us you are” o "Lithium". El suïcidi el 1994 del líder, cantant i guitarrista Kurt Cobain, personatge de culte des d’aleshores, va suposar el final del grup. Posteriorment, el baixista Chris Novoselic va fundar Sweet 75 i el bateria Dave Grohl, reconvertit en vocalista i guitarrista, va formar els triomfants Foo Fighters.

JIMI HENDRIX

Lloc de naixement: Seattle (Estats Units).
Lloc de defunció: Londres (Anglaterra).
Formació d’Experience: Jimi Hendrix (veu i guitarra), Noel Redding (baix) i Mitch Mitchel (bateria).
Gèneres: blues rock, flower power, rock psicodèlic i rock.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar (amb Experience): Are you experienced ? (1967).
Altres àlbums d’estudi (amb Experience): Axis: bold as love (1968) i Electric ladyland (1968).
Grups que origina: The Jimi Hendrix Experience i The Band of Gypsis.
El millor: consideració de millor guitarrista de la història de la música rock / la trilogia d'àlbums amb Experience.
El pitjor: la inestabilitat psicològica que el va portar a la mort / va arribar un moment en què es podia dir allò tan circenc de "més difícil encara".

Descobert pel baixista del Animals Chas Chandler al bohemi Greenwich Village de Nova York, Jimi Hendrix es va traslladar posteriorment a Anglaterra, on es va erigir en el guitarrista més espectacular i influent de la música rock i on va formar el trio Experience amb els músics britànics Noel Redding i Mitch Mitchel. Es va iniciar llavors el període estel·lar del guitarrista de Seattle, amb l’edició dels mítics àlbums “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”. Més tard, amb la dissolució del grup, Hendrix va començar una etapa força irregular i inestable, tant des del punt de vista artístic com emocional, i va morir el 1971, suposadament per ingerir un excés de barbitúrics.

THE KINKS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Ray Davies (veu i guitarra), Dave Davies (guitarra i veu), Peter Quaife (baix) i Mick Avory (bateria).
Gèneres: pop, rock, rythm & blues i òpera rock.
Principal dècada: 60.
Solistes que origina: Ray Davies i Dave Davies.
Àlbum estel·lar: Something else by the Kinks (1967).
Altres àlbums d’estudi: The Kinks (1964), Kinks – size (1965), Kinda Kinks (1965), The Kinks Kontroversy (1965), Face to face (1966), The Kinks are the village green preservation society (1968), Arthur or the decline and fall of the British Empire (1969), Lola versus powerman and the moneygoround, part one (1970), Muswell hillbillies (1971), Everybody’s show – biz (1972), Preservation, act 1 (1973), Preservation, act 2 (1974), Soap opera (1975), Schoolboys in disgrace (1975), Sleepwalker (1977), Misfits (1978), Low budget (1979), Give the people what they want (1981), State of confusion (1983), Word of mouth (1984), Think visual (1986), UK jive (1989) i Phobia (1993).
El millor: la dècada dels 60 amb la formació clàssica / el geni compostiu de Ray Davies / "Something else by the Kinks".
El pitjor: la irregularitat i els continus canvis a partir dels 70 / la difícil relació entre els germans Davies / certa obsessió de Ray per les òperes rock.

The Kinks va ser una de les grans bandes britàniques de la dècada dels 60 i el seu líder, Ray Davies, un compositor a l’altura de John Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Keith Richard i Pete Townshend. “You really got me”, on el riff de guitarra de Dave Davies preludiava el futur hard rock, va ser el primer gran èxit del quartet, que va editar històrics àlbums com “Face to face” o “Something else by the Kinks”. Tal com van fer els Who, van gravar una òpera rock el 1969, “Arthur or the decline and fall of the British Empire”, la qual va precedir “Lola versus powerman and the moneygoround, part one”, el seu últim gran disc. A partir del decenni dels 70, en un període en què només restaven els germans Davies com a membres originals del grup, es va originar la decadència, durant un període en què van abundar les obres conceptuals.

THE WHO

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Pete Townshend (guitarra), Roger Daltrey (veu), John Entwistle (baix) i Keith Moon (bateria).
Gèneres: moviment mod, rythm & blues, pop, rock, òpera rock i rock dur.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: Who's next (1971).
Àlbums d’estudi: My generation (1965), A quick one (1966), The Who sell out (1967), Tommy (1969), Quadrophenia (1973), The Who by numbers (1975), Who are you (1978), Face dances (1981), It’s hard (1982) i Endless wire (2006).
El millor: la regularitat durant les dècades dels 60 i 70 / la capacitat compositiva de Townshend / la seva influència en diferents gèneres, estils i èpoques.
El pitjor: la mort de Keith Moon el 1978, finalitzant l'època clàssica del grup / haver de trencar els seus instruments, durant els inicis, per cridar l'atenció / és difícil i fins i tot ridícul interpretar "My generation" quan tens una edat.

The Who va ser la banda més popular, encara que potser no la més genuïna i autèntica, de la moda mod, facturant himnes del corrent com “My generation”, “I can’t explain” o “The kids are allright” o emblemàtics àlbums com "The Who sell out". La composició de l’òpera rock “Tommy”, el 1969, la qual va tenir versions teatral i cinematogràfica, va suposar l’inici d’una nova etapa, que va tenir continuïtat amb l'excel·lent treball "Who's next", i el triomf definitiu en el mercat nord-americà. Quatre anys després de “Tommy”, en un període de revival mod, el quartet va editar una nova òpera rock, “Quadrophenia”, que també va ser portada al cinema. La mort del bateria Keith Moon, el 1978, va posar punt i final a l’era clàssica de The Who que, no obstant, ha continuat la seva trajectòria fins i tot després de la desaparició del baixista John Entwistle.

ELVIS PRESLEY

Lloc de naixement: Tupelo (Estats Units).
Lloc de defunció: Memphis (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll, pop i estàndard.
Principal dècada: 50.
Àlbum estel·lar: Elvis Presley (1956).
Altres àlbums d'estudi: Elvis (1956), Elvis 'Christmas album (1957), Elvis is back (1960), His hand is mine (1960), Something for everybody (1961), Pot luck (1962), How great thou art (1967), From Elvis in Memphis (1969), From Elvis to Vegas / from Vegas to Memphis (1969), Elvis country. I'm 10.000 years old (1971), Love letters from Elvis (1971), Elvis sings the wonderful world of Christmas (1971), Elvis now (1972), He touched me (1972), Elvis 2 (1973), Raised on rock (1973), Good times (1974), Promised land (1975), Today (1975), From Elvis Presley boulevard, Memphis, Tennessee (1976) i Moddy blue (1977).
El millor: va ser la primera gran estrella de la música rock / categoria de símbol / el seu llegat.
El pitjor: no va poder lluitar contra la british invasion / les continuades actuacions a Las Vegas / els tristos darrers anys.

Malgrat que durant els seus inicis va tenir problemes amb la societat nord-americana més conservadora, Elvis Presley es va convertir en la primera gran figura del rock’n roll, a nivell popular, i en tot un símbol nacional als Estats Units. La seva partida a Alemanya, per realitzar el servei militar, va tancar la seva primera etapa i quan va tornar d’Europa va observar com l’anomenada british invasion ho havia arrasat tot. A finals dels 60, amb “Suspicious minds” i “In the Gettho”, va recuperar el seu millor nivell, però els seus últims anys es van caracteritzar per esgotadores sessions a Las Vegas i altres ciutats, l’enorme sobrepès i la ingestió excessiva de medicaments. El 1977 va morir a la seva casa de Graceland (Tennessee).

THE DOORS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Jim Morrison (veu), Ray Manzarek (teclats), Robby Krieger (guitarra) i John
Densmore (bateria).
Gèneres: blues rock, rock i rock psicodèlic.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: The Doors (1967).
Altres àlbums d'estudi: Strange days (1967), Waiting for the sun (1968), The soft parade (1969), Morrison hotel / Hard Rock Cafe (1970), LA woman (1971), Other voices (1971), Full circle (1972) i An american prayer (1978).
El millor: l'àlbum homònim de debut / el carisma i la personalitat de Jim Morrison.
El pitjor: els escàndols i les polèmiques del líder / seguir sense Morrison era impossible

El grup The Doors es va formar a Los Angeles arran d’una trobada entre el cantant i poeta Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek. Amb temes com el popular “Light my fire”, la tortuosa “The end” o "Break on through (to the other side)", així com amb àlbums com l'inicial i aclamat "The Doors”, el quartet californià es va convertir en una de les formacions més populars i significatives del segon lustre dels 60. Mentrestant, Morrison s’erigia en un dels artistes més influents i carismàtics de l’època, però també en un dels personatges més polèmics i problemàtics en un període en què va protagonitzar continus escàndols en els escenaris, com en una actuació a Miami en què va ser arrestat. La mort del vocalista a París, el 1971, després de la gravació del molt ben rebut treball "LA woman", va suposar la crisi i posterior dissolució de la banda.

JEFFERSON AIRPLANE

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació clàssica: Grace Slick (veu), Marty Balin (veu i guitarra), Paul Kantner (veu i guitarra), Jorma Kaukonen (guitarra i veu), Jack Casidy (baix) i Spencer Dryden (bateria).
Gèneres: flower power, Rock psicodèlic, folk rock i rock.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: Surrealistic Pillow (1967).
Altres àlbums d’estudi: Jefferson Airplane takes off (1966), After bathing at Baxter's (1967), Crown of creation (1968), Volunteers (1969), Bark (1971), Long John silver (1972) i Jefferson Airplane (1989).
Solistes que origina: Marty Balin.
Grups que origina: Jefferson Starship, Starship i Hot Tuna.
El millor: l’època plenament hippy / "Surrealistic pillow".
El pitjor: a partir dels 70, la decadència / l’era molt comercial d’Starship.

Jefferson Airplane va ser, juntament amb Grateful Dead, la principal i més genuïna banda hippy i psicodèlica dels Estats Units. El grup californià va editar importants àlbums com “Surrealistic Pillow”, on es troba "White rabbit", un dels inqüestionables clàssics del rock psicodèlic, i “Volunteers”, obres imprescindibles per entendre l’era de la pau, l’amor i les flors, però les discrepàncies entre Marty Balin, d’una banda, i Grace Slick i Paul Kantner (també parella sentimental), d’altra banda, van portar la crisi a la formació, la qual es va agreujar amb la marxa de Jorma Kaukonen i Jack Casidy per formar el grup Hot Tuna. Posteriorment, a mesura que el conjunt s’apropava a postulats cada cop més comercials, la banda es va convertir en Jefferson Starship i més tard simplement en Starship.

DAVID BOWIE

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Lloc de defunció: Nova York (Estats Units).
Gèneres: glam rock, pop, rock, soul, rock experimental, rock electrònic, avantguarda, reggae i techno.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972)
Altres àbums d'estudi: David Bowie (1967), Space Oddity (1969), The man who sold the world (1970), Hunky Dury (1971), Aladdin sane (1973), Pin ups (1973), Diamond dogs (1974), Young americans (1975), Station to station (1976), Low (1977), Heroes (1977), Lodger (1979), Scary movies - and super creeps (1980), Let's dance (1983), Tonight (1984), Never let me down (1987), Black tie, white noise (1993), Outside (1995), Earthling (1997), Hours... (1999), Heathen (2002), Reality (2003), The next day (2013) i Blackstar (2016).
Grups que origina: Tin Machine.
El millor: l’època glam / "The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" / la trilogia de Berlín.
El pitjor: els anys 80 / "Let's dance" / de vegades tantes mutacions poden arribar a cansar.

David Bowie va ser la gran estrella del glam rock, a inicis de la dècada dels 70, i va ser llavors quan va gravar un dels millors àlbums de la història de la música pop-rock, “The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”, mentre que durant aquella etapa va excercir una influència fonamental en artistes i grups posteriors. Poc més tard, en la seva època de col·laboració amb Brian Eno i durant la seva estància a Berlín, va apostar per l’experimentació, amb la trilogia formada per "Station to sation", "Low" i "Heroes", i tot seguit va seguir amb les seves continuades mutacions i reinvencions, passant per diversos estils i gèneres. Durant els anys 80 va tenir una època extremadament comercial i popular i als 90 va realitzar l’invent de la banda Tin Machine, el qual no va acabar de consolidar-se.

THE POLICE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Sting (veu i baix), Andy Summers (guitarra) i Stewart Copeland (bateria).
Gèneres: new wave, reggae pop, reggae rock, pop, rock i soft rock.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: Outlandos d'amour (1978).
Àlbums d'estudi: Regatta de blanc (1979), Zeniatta mondatta (1980), Ghot in the machine (1981) i Synchronicity (1983).
Solistes que origina: Sting.
El millor: Els dos primers àlbums / temes com "So lonely", "Roxanne" i "Message in a bottle".
El pitjor: l’excessiva sofisticació que va anar assolint el trio / les diferències entre Sting i Copeland.

The Police va ser una de les grans sensacions de l'heterogènia i complexa new wave britànica, sorgida a finals de la dècada dels 70, amb dos àlbums inicials excel·lents, on el trio adaptava perfectament el pop i el rock amb el ritme caribeny del reggae. A mesura que passaven els anys, en el mateix període en què la fama del seu líder, cantant, baixista i principal compositor Sting ascendia vertiginosament, la banda va sofisticar i depurar molt el seu estil, com va quedar ben palès sobretot al treball “Synchronicity”, el seu últim àlbum d’estudi. El 1983 el grup es va separar i Sting va començar una popular i comercial carrera en solitari.

THE CLASH

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Tony Chimes (bateria).
Altres components bàsics: Topper Headon (bateria).
Gèneres: punk, rock, ska, reggae i cançó protesta.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: London calling (1979).
Altres àlbums d'estudi: The Clash (1977), Give 'em enough rope (1978), Sandinista (1980), Combat rock (1982) i Cut the crap (1985).
Grups que origina: Joe Strummer & the Mescaleros, Big Audio Dynamite i Havana 8’AM.
El millor: molt més que una simple banda punk / una obra d'art anomenada "London calling".
El pitjor: incapaços d'igualar l'impacte del seu gran treball, "London calling" / els problemes entre Strummer i Jones.

The Sex Pistols van ser el grup més popular i famós del punk britànic, però sens dubte The Clash va protagonitzar una trajectòria molt més important i transcendent, superant la crisi del gènere. La banda anglesa, que va utilitzar estils llavors exòtics com l’ska i el reggae, va gravar moltes peces de temàtica política i social, sempre des d’un punt de vista crític i de caràcter progressista. A partir d'inicis dels 80, poc després d’editar la seva obra mestra, “London calling”, un dels millors discs de la història de la música popular, el quartet va entrar en decadència i les relacions entre el ja desaparegut Joe Strummer i Mick Jones es van deteriorar fins culminar en la separació del grup.

BOB DYLAN

Lloc de naixement: Duluth (Estats Units).
Gèneres: folk, folk rock, cançó protesta, rock, country rock i blues rock.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: Blonde on blonde (1966).
Altres àlbums d'estudi: Bob Dylan (1962), The freewheelin' Bob Dylan (1963), The times they are a-changin' (1964), Another side of Bob Dylan (1964), Bringing it all back home (1965), Highway 61 revisited (1965), John Wesley Harding (1967), Nashville skyline (1969), Self portrait (1970), New morning (1970), Pat Garrett & Billy the Kid (1973), Dylan (1973), Planet waves (1974), Blood on the tracks (1975), The basement tapes (1975), Desire (1976), Street legal (1978), Slow train coming (1979), Saved (1980), Shot of love (1981), Infidels (1983), Empire burlesque (1985), Knocked out loaded (1986), Down in the groove (1988), Oh mercy (1989), Under the red sky (1990), Good as i been to you (1992), World gone wrong (1993), Time out of mind (1997), Love and theft (2001), Modern times (2006), Together through life (2009) i Christmas in the heart (2009).
El millor: la seva trilogia formada per “Bringing it all back home”, “Highway 61 revisited” i “Blonde on blonde” / l'evolució cap a la música elèctrica / consideració de mite vivent.
El pitjor: els constants canvis de tendència / la seva no presència a Woodstock 69 i si en canvi en l'artificiós festival del 25è aniversari / la seva carrera, des dels anys 70 fins avui, potser ha estat una mica sobrevalorada.

Després de deixar la seva Minnesota natal, Bob Dylan va ser descobert al bohemi barri de Greenwich Village de Nova York i aviat es va convertir en una de les principals estrelles del festival folk de Newport. El 1965 va ser obligat per l’audiència a abandonar l’escenari per usar una guitarra elèctrica i tornar a sortir amb una d’acústica, però seria l’últim cop que Dylan cediria i l’electrificació del seu folk seria imminent. Posteriorment, un greu accident de moto va aturar durant un temps la carrera de l’autor nord-americà, que va tornar el 1969 amb un disc de clara influència country: “Nashville skyline”. A partir de la dècada dels 70, Dylan va continuar amb els seus continus canvis d’estils i temàtiques, va actuar i va escriure la banda sonora del film de Sam Peckinpah “Pat Garrett & Billy the kid”, va dirigir la controvertida pel·lícula “Renaldo & Clara”, es va reconvertir al Cristianisme, va actuar davant el papa Joan Pau II i va estar present en la rèplica del festival de Woodstock el 1994, quan en l’original de 1969 no hi va ser per trobar-lo massa comercial. Els temps no han deixat mai de canviar pel trovador de Minnesota.

THE ROLLING STONES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria).
Altres membres bàsics: Ian Stewart (piano), Mick Taylor (guitarra) i Ron Wood (guitarra).
Gèneres: rythm and blues i rock.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: Sticky fingers (1971).
Altres àlbums d'estudi: The Rolling Stones (1964), 12 x 5 (1964), The Rolling Stones, number 2 (1965), The Rolling Stones, now ! (1965), Out of our heads (1965), December's children. And everybody's (1965), Aftermath (1966), Between the buttons (1967), Their satanic majesties request (1967), Beggars banquet (1968), Let it bleed (1969), Exile on Main St. (1972), Goats head soup (1973), It's only rock'n roll (1974), Black and blue (1976), Some girls (1978), Emotional rescue (1980), Tattoo you (1981), Undercover (1983), Dirty work (1986), Steel wheels (1989), Voodoo lounge (1994), Bridges of Babylon (1997) i A bigger bang (2005).
El millor: capaços de fabricar gairebé una desena d’àlbums amb consideració d’obra mestra / "Sticky fingers" concretament / mig segle d'història.
El pitjor: l’últim quart de segle es pot considerar prescindible / la deriva de Jones que el va portar a la mort / els flirtejos de Jagger amb la Jet Set.

Durant els seus orígens, el quintet britànic basava el seu repertori en clàssics del rock'n roll i el rythm & blues, especialment l’efectuat a Chicago durant els anys 40, però a partir de 1965 les composicions pròpies, la gran majoria de Mick Jagger i Keith Richard, van suposar pràcticament el 100% de la seves cançons, mentre facturaven àlbums històrics com "Out of our heads", “Aftermath” o "Between the buttons". La mort el 1969 de Brian Jones, poc més tard d’abandonar el grup, va suposar el final de la primera etapa de la formació. El jove Mick Taylor, que havia tocat amb els Bluesbreakers de John Mayall, va entrar per Jones, però, per discrepàncies amb Jagger, deixaria pocs anys més tard el grup i seria substituït per Ron Wood, procedent de Faces. Durant els anys 70, els Stones van tenir la consideració de banda més gran del planeta, alhora que gravaven excel·lents àlbums com “Sticky fingers”, “Exile on Main street” o “Some girls”, d'influència disco. Després de “Tattoo you”, el 1981, la formació va iniciar la seva llarga decadència creativa.

THE BEATLES

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).

Formació: John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (veu i guitarra) i Ringo Starr (bateria).
Gèneres: beat, pop, rock i rock psicodèlic.
Principal dècada: 60.
Àlbum estel·lar: The Beatles. The white album (1968).
Altres àlbums d'estudi: Please, please me (1963), With the Beatles (1963), A hard day's night (1964), Beatles for sale (1964), Help ! (1965), Rubber soul (1965), Revolver (1966), Sgt. Pepper's lonely hearts club band (1967), Abbey road (1969) i Let it be (1970).
Solistes que origina: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Grups que origina: Plastic Ono Band i The Wings.
El millor: la seva evolució musical a partir de 1966 / consideració de la millor banda de la història / "The white album".
El pitjor: les disputes entre Lennon i McCartney / la mort de Brian Epstein va desestabilitzar el grup / el poc protagonisme de Harrison.

Durant la seva primera etapa, els Fab Four van ser els inqüestionables líders del moviment beat i de l’anomenada british invasion a Amèrica, epoca en què van facturar àlbums com “A hard day’s night” o “Help”, que van tenir també la seva versió cinematogràfica, en un període conegut com a beatlemania. A partir de finals de 1965 i l’any 1966, amb “Rubber soul” i “Revolver”, el quartet de Liverpool va realitzar un canvi de tendència que els va acostar a la psicodèlia, fet que es consolidaria amb l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, gravat el 1967, el mateix any de l'històric single format per "Strawberry fields forever" i "Penny lane". Llavors es van iniciar, arran de la mort del mànager Brian Epstein, les disputes entre els dos líders del grup, John Lennon i Paul McCartney, mentre la figura de George Harrison emergia després d’anys a l’ombra. L’última etapa de la formació, que es va separar el 1970, va estar presidida pels àlbums “The Beatles”, conegut també com el doble blanc, “Abbey road” i “Let it be”.