CHICAGO

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Peter Cetera (veu i baix), Terry kath (guitarra), Danny Seraphine (bateria), Robert Lamm (teclats), Walter Parazaider (saxofon), Lee Loughnane (trompeta) i James Pankow (trombó).
Gèneres: jazz rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Peter Cetera.
Àlbums principals: Chicago (1970), Chicago VI (1973) i Chicago X (1976).
El millor: potser la banda nord-americana més venedora dels 70 / l'etapa en què van fusionar jazz i rock.
El pitjor: algunes balades excessivament ensucrades / els seus sobtats canvis de registre.

Es van iniciar a finals dels 60 com a Chicago Transit Authority i van ser, juntament amb Blood, Sweat & Tears, el grup més popular en fusionar jazz i rock. Més tard, simplement com a Chicago, van facturar una sèrie d’àlbums homònims d’enorme èxit, fins el punt que alguns sectors assenyalen la banda com la més venedora a l’Amèrica dels 70. Durant la seva llarga trajectòria, han tingut l’habilitat de barrejar temes molt propers al jazz amb balades comercials, encapçalades aquestes últimes pel hit “If you leave me now”.

JOHN CALE

Lloc de naixement: Gamant (Gal·les).
Gèneres: avantguarda, rock experimental, art rock i protopunk.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Paris 1919 (1973).
Altres àlbums d'estudi: Vintage violence (1970), The academy en peril (1972), Fear (1974), Slow dazzle (1975), Helen of Troy (1975), Honi soit (1981), Music from a new society (1982), Caribbean sunset (1983), Artificial intelligence (1985), Words of the dying (1989), Walking on locusts (1996), Nico: dance music. Detour (1998), Hobosapiens (2003), Blackacelate (2005), Shifty adventures in Nookie Wood (2012) i M: fans (2016).
El millor: saber combinar ser un músic experimental i una referència del punk / "Paris 1919".
El pitjor: una carrera bastant irregular / no ha pogut i volgut trobar mai el camí de la popularitat.

El gal·lès John Cale va ser un dels fundadors i, juntament amb Lou Reed, el líder de la mítica i reivindicada banda The Velvet Underground. Les diferències amb Reed van motivar la seva marxa de la formació de Nova York, per iniciar llavors la seva trajectòria en solitari, marcada per l'aclamat disc "Paris 1919", el risc, l'avantguarda, l’experimentació i certa intel·lectualitat, fets que no van impedir que es convertís també en una important influència del punk rock i que fos una de les estrelles d’aquest gènere en la seva versió americana, gravant fins i tot un disc, “Sabotage / live”, al cèlebre CBGB.

KOOL & THE GANG

Lloc de fundació: New Jersey (Estats Units).
Principals components: Robert Kool Bell (baix), Ronald Bell (saxofon), James J. T. Taylor (veu), Claydes Charles Smith (guitarra), George Brown (percussió), Rick Westfield (teclats), Dennis Thomas (saxofon), Robert Mickens (trompeta), Clifford Adams (trombó) i Two Fingers Mikiel (tuba).
Gèneres: jazz, funk, disco, blues, rythm &amp i soul.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Wild and paceful (1973), Ladies night (1979) i Celebrate (1980).
El millor: la diversitat de registres / saber aprofitar el boom disco.
El pitjor: ser recordats fonamentalment per l’època disco / la decadència a partir dels 80.

Es van iniciar en el món del jazz, però amb el pas del temps, ja amb el carismàtic James J. T. Taylor com a vocalista i estrella, es van endinsar en el blues, rythm & soul i molt especialment el funk, gènere en el qual es van convertir en un dels grups capdavanters. La seva participació en el film “Saturday night fever” els va obrir les portes de la música disco i va ser llavors quan van assolir el seu més gran èxit comercial. Mitjan la dècada dels 80, ja sense Taylor, es va iniciar la decadència.

DAVE CLARK FIVE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Dave Clark (bateria), Mike Smith (veu), Lenny Davidson (guitarra), Denny Payton (guitarra, saxofon i harmònica) i Rick Huxley (baix).
Gèneres: beat i pop.
Dècades: 60 i 70.
Àlbums principals: Catch us if you can (1965) i Everybody knows (1967).
El millor: una important llista de hits.
El pitjor: els Beatles van enfosquir molts altres grups de la british invasion.

Els Beatles van omplir moltes pàgines del beat britànic en particular i de la música popular de la dècada dels anys 60 en general i aquest fet va provocar que alguns grups quedessin una mica arraconats, com en va ser el cas de la formació que va fundar el bateria Dave Clark al barri londinec de Tottenham. El quintet va assolir grans èxits com “Glad all over”, que va arribar al número 6 de les llistes nord-americanes, “Catch us if you can” o “Over and over”, número 1 al Regne Unit.

KISS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació clàssica: Gene Simmons (veu i baix), Paul Stanley (guitarra), Ace Frehley (guitarra) i Peter Criss (bateria).
Gèneres: glam, glam metal, rock dur, heavy metal i AOR.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Destroyer (1976).
Altres àlbums d'estudi: Kiss (1974), Hotter than hell (1974), Dressed to kill (1975), Rock and roll over (1976), Love gun (1977), Dynasty (1979), Unmasked (1980), Music form the Elder (1981), Creatures of the night (1982), Lick it up (1983), Animalize (1984), Asylum (1985), Crazy nights (1987), Hot in the shade (1989), Revenge (1992), Carnival of souls: the final sessions (1997), Psycho curcus (1998), Sonic boom (2009) i Montser (2012).
El millor: els espectacles en viu / els primers anys.
El pitjor: els muntatges amagaven moltes vegades la música / membres del glam més exagerat.

Representants del glam més circenc, exagerat i rebuscat, Kiss va ser també una de les bandes més famoses de hard rock durant la dècada dels 70. Amb les cares maquillades, mitjançant una estètica propera al còmic, el quartet va muntar uns espectacles en viu molt espectaculars, on les guitarres treien fum i volaven o el líder del grup Gene Simmons escopia sang fictícia. Una vegada van deixar-ho Ace Frehley i Peter Criss, el citat Simmons i Paul Stanley van portar la formació cap a registres molt més comercials.

NEW YORK DOLLS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Killer Kene (baix) i Jerry Nolan (bateria).
Gèneres: glam rock i protopunk.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: New York Dolls (1973).
Altres àlbums d'estudi: Too much too soon (1974), One day it will please us to remember even this (2006), Cause i sez so (2009) i Dancing backward in high heels (2011).
El millor: força reivindicats / l'àlbum homònim.
El pitjor: tot va anar massa ràpid / les drogues.

Quan el glam va arribar a la seva fase més estrafolària i exagerada van aparèixer els New York Dolls, banda posteriorment força reivindicada i reconeguda com autèntica icona del moviment punk, el qual explotaria poc més tard. Malgrat la seva vistosa imatge, el quintet va comptar el seu dia amb escàs èxit comercial i va passar pràcticament desapercebut pel gran públic. Després de la ràpida dissolució de la formació inicial, el grup ha tingut algunes refundacions només amb Johansen i Sylvain com a components originals.

THE FRAY

Lloc de fundació: Denver (Estats Units).
Formació actual: Isaac Slade (veu i piano), Joe King (guitarra i veu), Dave Welsh (guitarra), Ben Wysocki (bateria) i Jimmy Stofer (baix en gires).
Gèneres: pop, pop alternatiu i piano rock.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: How to safe a life (2005).
Altres àlbums d'estudi: The Fray (2009), Scars and stories (2012) i Helios (2014).
El millor: el seu àlbum d’estrena.
El pitjor: no haver-lo superat encara.

The Fray és una banda alternativa nord-americana fundada pels companys d’estudis Isaac Slade i Joe King a la ciutat de Denver, a l’estat de Colorado. El seu primer àlbum d’estudi, “How to safe a life”, i el single del mateix títol, els van convertir en estrelles al seu país i altres estats anglosaxons com Canadà, Regne Unit, Austràlia o Nova Zelanda. El seu estil, on el piano tocat per Slade hi té una part fonamental, recorda força els britànics Coldplay.

DURAN DURAN

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació clàssica: Simon le Bon (veu), Andy Taylor (guitarra), John Taylor (baix), Roger Taylor (bateria) i Nick Rhodes (teclats).
Gèneres: nous romàntics, new wave, synth pop, pop i dance pop.
Dècada principal: 80.
Grups que origina: Arcadia i Power Station.
Àlbum estel·lar: Rio (1982).
Altres àlbums d'estudi: Duran Duran (1981), Seven and the ragged tiger (1983), Notorious (1986), Big thing (1988), Liberty (1990), Duran Duran. The wedding album (1993), Thank you (1995), Madazzaland (1997), Pop trash (2000), Astronaut (2004), Red carpet massacre (2007), All you need is now (2010) i Paper gods (2015).
El millor: un immens èxit durant bona part dels 80 / "Río".
El pitjor: la imatge més important que la música / una gran irregularitat a partir dels 90.

Ja durant l’època del glam, la imatge es va convertir en un factor molt important de la música rock i això va tornar a succeir en el període dels nous romàntics, moda emmarcada en la new wave britànica. La banda més important de l’estil, juntament amb Spandau Ballet, en va ser el quintet Duran Duran, que va gaudir d’un enorme èxit durant la pràctica totalitat de la dècada dels 80, especialment gràcies a l'album "Rio", abans que la formació es desintegrés per primer cop per formar el conjunt Arcadia i el supergrup Power Station.

MADNESS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Suggs (veu), Chas Smash (veu), Chris Foreman (guitarra), Mark Bedford (baix), Daniel Woodgate (bateria), Mike Barson (teclats) i Lee Thompson (saxofon).
Gèneres: ska i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: One step beyond (1979).
Altres àlbums d'estudi: Absolutely (1980), 7 (1981), The rise and fall (1982), Keep moving (1984), Mad not mad (1985), Wonderful (1999), The dangermen sessions vol. 1 (2005), The liberty of Norton Folgate (2009), Oui oui, si si, ja ja, da da (2012) i Can't touch us now (2016).
El millor: el mercat britànic / fusionar ska, protesta i esperit de new wave.
El pitjor: el mercat nord-americà / anar-se apagant a poc a poc.

Madness va ser la principal banda del revival ska que va tenir lloc a Gran Bretanya entre finals dels 70 i inicis del 80, juntament amb Bad Manners i The Specials, i amb aquests últims va suposar la gran aposta del segell independent 2 Tone. Emmarcada en l’eclèctica new wave, va ser una de les formacions amb més èxit al Regne Unit durant aquell període, amb hits com “One step betond”, "My girl" o “Our house”, però gairebé sempre se’ls hi va resistir el mercat dels Estats Units. Mitjan la dècada dels 80, va començar la crisi que acabaria portant a la desaparició del grup, malgrat que posteriorment hi han tingut lloc refundacions.

ROD STEWART

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i blues rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Every picture tells a story (1971).
Altres àlbums principals: An old raincoat won't ever let you down (1969), Gasoline alley (1970), Never a dull moment (1972), Smiler (1974), Atlantic crossing (1975), A night on the town (1976), Foot loose and fancy free (1977), Blondes have more fun (1978), Foolish behaviour (1980), Tonight i'm yours (1981), Body wishes (1983), Camouflage (1984), Every beat of my heart (1986), Out of order (1988), Vagabond heart (1991), A spanner in the works (1995), When we were the new boys (1998), Human (2001), It hard to be you: the great american songbook (2002), As tomes go by: the great american songbook 2 (2003), Stardust: the great american songbook 3 (2004), Thanks for the memory: the great american songbook 4 (2005), Still the same... Great rock classics of our time (2006), Soulbook (2009), Once in a blue moon: the lost album (2010), Fly me to the moon: the great american songbook 5 (2010), Merry Christmas, babe (2012), Time (2013), Another country (2015) i Blood red roses (2018).
El millor: en general, una triomfant dècada dels 70 / concretament, àlbums com "Gasoline alley" o "Every picture tells a story".
El pitjor: el seu triomf personal incomodava una mica els altres integrants de The Faces / pràcticament tot l’editat des dels 80.

Quan encara era el vocalista de The Faces, banda a la qual va arribar procedent d’una de les formacions que va fundar el guitarrista Jeff Beck, Rod Stewart era ja una figura consolidada en la seva carrera en solitari, fet que no satisfeia massa als altres components del grup. Posteriorment, després de la desaparició de la formació, Stewart es va convertir en un dels artistes de més èxit de la dècada dels 70, arribant al seu cim comercial gràcies a l’àlbum “Blondes have more fun”. A partir dels 80 es va iniciar una llarga decadència.

PRINCE

Lloc de naixement: Minneapolis (Estats Units).
Lloc de defunció: Chanhassen (2016).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, rock psicodèlic, pop i rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: la banda sonora de Purple rain (1984).
Àlbums d'estudi: For you (1978), Prince (1979), Dirty mind (1980), Controversy (1981), 1999 (1982), Around the world in a day (1985), Sign o' the times (1987), Lovesexy (1988), Diamonds and pearls (1991), Love symbol album (1992), Come (1994), The black album (1994), The gold experience (1995), Chaos and disorder (1996), Emancipation (1996), Crystall ball / the truth (1998), The vaul: old friends 4 sale (1999), Rave un2 the joy fantastic (1999), The rainbow children (2001), N. E. W. S. (2003), Musicology (2004), 3121 (2006), Planet earth (2007), Lotusflow 3r / MPL sound (2009), 20ten (2010), Plectrumelectrum (2014), Art off age (2014), Hitnrun phase one (2015) i Hitnrun phase Two (2015).
El millor: artista completíssim / un dels millors guitarristes de les darreres dècades.
El pitjor: el millor d’ell es va quedar en la llunyana dècada dels 80 / propens a cridar l'atenció.

Compositor, arranjador, cantant, excel·lent guitarrista, productor i multi-instrumentista, Prince, conegut també amb el rebuscat i pompós nom de The Artist Formerly Known as Prince, va ser una de les grans estrelles de la música popular de la dècada dels 80, utilitzant multitud de gèneres i aconseguint l’èxit tant a nivell independent, amb àlbums com “1999” o “Sign o the times”, com a escala comercial, mitjançant els treballs “Purple rain” i “Parade”. Tanmateix, fa la sensació que les idees se li van acabar amb l’arribada dels 90.

CAT STEVENS

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: folk, folk rock, cantautor i world music.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Tea for the tillerman (1970).
Altres àlbums d'estudi: Matthew and son (1967), New masters (1967), Mona bone jakon (1970), Teaser and the firecat (1971), Catch bull at four (1972), Foreigner (1973), Buddha and the chocolate box (1974), Numbers (1975), Izitso (1977) i Back to earth (1978).
El millor: “Tea for he tillerman” / l'etapa entre finals dels 60 i començaments dels 70.
El pitjor: porta molts anys allunyat del primer pla musical / fa la sensació que hagués pogut donar més de si pel que fa a la música popular.

Cat Stevens va ser un dels principals cantautors dels molts que van triomfar entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, a través de temes introspectius, juntament amb altres compositors com Carole King o James Taylor. En la seva discografia hi destaquen títols com ara “Matthew and son”, “Lady d’Arbanville”, “Wild world” i “Father and son”, representants tots ells de l’anomenada “cancó íntima”, la qual va tenir molt d'èxit durant aquell període. La seva conversió a l’islamisme, en un moment en què es va convertir en Yusuf Islam, el va deixar al marge del gran públic.

THE MAMAS & THE PAPAS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: John Phillips (veu i guitarra), Cass Elliot (veu), Michelle Phillips (veu) i Denny Doherty (veu).
Gèneres: flower power, folk, folk pop, pop i pop psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: John Phillips i Cass Elliot.
Àlbum estel·lar: If you can believe your eyes and ears (1966).
Altres àlbums d'estudi: The Mamas and the Papas (1966), The Mamas and the Papas deliver (1967), The Papas and the Mamas (1968) i People like us (1971).
El millor: unes sensacionals i sincronitzades veus / l'àlbum inicial.
El pitjor: una trajectòria que va anar clarament de més a menys / cap component va poder triomfar clarament en solitari.

John Phillips havia compost el tema “San Francisco”, un dels himnes del moviment hippy, encara que li va atorgar la cançó al seu excol·laborador Scott McKenzie, qui la va convertir en un gran èxit. No obstant, Philllips va gravar amb the Mamas & the Papas dos dels grans clàssics de la dècada dels 60: “Calfifornia Dreamin” i “Monday Monday”. El triomf del quartet, amb una imatge clarament relacionada amb el corrent del flower power, va ser molt ràpid, però no van trigar en arribar els problemes interns, els quals van desembocar en la dissolució del grup.

BLACK SABBATH

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial i clàssica: Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria).
Altres components bàsics: Tommy James Dio (veu), Cozy Powell (bateria), Ian Gillan (veu) i Glen Hugues (veu).
Gèneres: rock dur, blues rock, rock sinistre i heavy metal.
Principal dècada: 70.
Solistes que origina: Ozzy Osbourne.
Àlbum estel·lar: Paranoid (1970).
Altres àlbums d'estudi: Black Sabbath (1970), Master of reality (1971), Black Sabbath, volume 4 (1972), Sabbath bloody sabbath (1973), Sabotage (1975), Technical Ecstasy (1976), Never say die ! (1978), Heaven and hell (1980), Mob rules (1981), Born again (1983), Seventh star (1986), The eternal idol (1987), Headless cross (1989), TYR (1990), Dehumanizer (1992), Cross purposes (1994), Forbidden (1995) i 13 (2013).
El millor: l’etapa clàssica durant els anys 70 / "Paranoid".
El pitjor: la marxa d'Osbourne /  la quantitat de cantants que ha tingut la banda arran de la sortida d’Osbourne.

Banda pionera del rock dur, va liderar la part més sinistra, fosca i gòtica de l’estil. L’època clàssica del grup va transcórrer pràcticament durant la totalitat de la dècada dels 70, en què van triomfar gràcies a àlbums com “Paranoid”, fins que la formació inicial es va trencar per la marxa del peculiar i pintoresc Ozzy Osbourne, que va iniciar la carrera en solitari. Arran de la marxa del cantant, el conjunt de Birmingham va entrar en una etapa més convencional i sofisticada, en un període en què hi van passar diversos vocalistes, com Tommy James Dio, Ian Gillan o Glen Hugues.

MADONNA

Lloc de naixement: Bay City (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop i soul.
Principal dècada: 80.
Àlbum estel·lar Like a virgin (1984).
Altres àlbums d'estudi: Madonna (1983), True blue (1986), Like a prayer (1989), Erotica (1992), Bedtime stories (1994), Ray of light (1998), Music (2000), American life (2003), Confessions on a dance floor (2005), Hard candy (2008), MDNA (2012) i Rebel heart (2015).
El millor: la influència / és evident que va marcar un estil durant els 80.
El pitjor: de veritat que és una provocadora ? / les crítiques no massa positives a "MDNA".

Durant la insulsa segona meitat de la dècada dels 80, Madonna es va convertir en la gran reina de la música pop gràcies a enganxosos temes com ara “Like a virgin”, “Material girl”, “Papa don’t preach”, “La isla bonita” o “Like a prayer”. Igualment va jugar la carta de provocar el personal, però sincerament es podien vendre perfectament globus i joguines durant els seus concerts. No se li pot negar que va marcar tendència, tant pel que fa a la música com a la imatge, i va triomfar també com a actriu cinematogràfica.

LEONARD COHEN

Lloc de naixement: Mont-real (Quebec).
Lloc de defunció: Los Angeles (2016).
Gèneres: folk, folk rock i cantautor.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: The songs of Leonard Cohen (1967).
Altres àlbums d'estudi: Songs from a room (1969), Songs of love and hate (1971), New skin for the old ceremony (1974), Death of a ladies' man (1977), Recent songs (1979), Various positions (1984), I’m your man (1988), The future (1992), The new songs (2001), Dear heather (2004), Old ideas (2012), Pop problems (2014) i You want it darker (2016).
El millor: les lletres / "How long Marianne".
El pitjor: durant molt de temps el seu èxit es va reduir a un públic intel·lectual / va trigar en decidir-se a cantar.

Quan Leonard Cohen va debutar al festival de folk de Newport i va gravar el seu primer disc el 1967, era ja un prestigiós i important escriptor, tant en els apartats de poesia com de novel·la. El seu àlbum inicial, “The songs of Leonard Cohen”, compta amb clàssics com “Suzanne”, el seu tema més cèlebre, “How long Marianne”, per a mi la millor cançó de la seva carrera, o “Sisters of mercy”. La seva trajectòria es va limitar durant molts anys a un tipus de públic intel·lectual i progre, encara que es va acostar a una audiència més àmplia amb “I’m your man”, ja a la dècada dels 80.

MICHAEL JACKSON

Lloc de naixement: Gary (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: soul, funk, rythm & blues, pop i dance pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Thriller (1982).
Altres àlbums d'estudi: Got to be there (1972), Ben (1972), Music and me (1973), Forever Michael (1975), Off the wall (1979), Thriller (1982), Bad (1987), Dangerous (1991), History: past, present and future, book 1 (1995) i Invencible (2001).
El millor: els rècords de “Thriller” / la seva carrera des d'"Off the wall" fins a "Bad", evidentment passant per "Thriller" .
El pitjor: les seves constants i polèmiques rareses / només tres àlbums després de "Bad".

No he estat mai, més aviat tot el contrari, un fan o un seguidor de Michael Jackson i algunes de les seves excentricitats, com anar en màscara, enblanquir la seva pell o els seus diversos afers amb els nens, els trobo lamentables. No obstant també seria injust negar, per exemple, la importància que ha tingut el seu àlbum “Thriller”, que el va convertir en la gran estrella del pop dels anys 80 i va batre espectaculars rècords de vendes i de visualització del vídeo del tema principal. Tanmateix, poc es pot dir des de la publicació de "Bad" de qui va ser l’estrella dels Jackson Five.