DEF LEPPARD

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Joe Elliott (veu), Steve Clark (guitarra), Pete Willis (guitarra), Rick Savage (baix) i Rick Allen (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, new wave of english heavy metal i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Pyromania (1983) i Hysteria (1987).
El millor: una de les bandes heavy més venedores / la fase presidida per "Pyromania" i "Hysteria".
El pitjor: acostar el gènere a postulats molt comercials / no van poder igualar mai els seus dos àlbums estel·lars.

Def Leppard, banda sorgida a la ciutat britànica de Sheffield, va ser un dels grups cabdals de la coneguda com a new wave of english heavy metal, juntament amb formacions com AC / DC, Iron Maiden o Motörhead, i va aconseguir els seus èxits més importants a través de dos àlbums clàssics del hard rock dels 80: "Pyromania" i "Hysteria". Posteriorment, el quintet va sofisticar i comercialitzar força la seva música, amb paràmetres similars a l’anomenat “heavy de perruqueria”, fet que els hi va permetre triomfar plenament a Amèrica.

PAUL SIMON

Lloc de naixement: Newark (Estats Units).
Gèneres: cantautor, folk rock i world music.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: Graceland (1986).
Altres àlbums d'estudi: The Paul Simon songbook (1965), Paul Simon (1972), There goes rhymin' Simon (1973), Still crazy after all these years (1975), Hearts and bones (1983), The rythm of the saints (1990), Songs of the capeman (1997), You're the one (2000), Surprise (2006), So beautiful or so what (2011) i Stranger to stranger (2016).
El millor: “Graceland” / la seva lluita perquè la democràcia arribés a Sudàfrica.
El pitjor: dues dècades una mica apagat / jo sempre he trobat a faltar la veu d'Art Garfunkel.

Una vegada dissolt en el seu període més àlgid l’emblemàtic duo que va formar amb Art Garfunkel, Paul Simon va iniciar la seva segona experiència en solitari, i a diferència de la primera, de caràcter fugaç i discret, va assolir força èxit i popularitat, encara que el gran triomf no arribaria fins el 1986 gràcies a l’històric treball “Graceland”, un àlbum caracteritzat per la música ètnica, que des de llavors va cobrar un gran seguiment en autors com Peter Gabriel o David Byrne. Després de l’experiència africana de la seva gran obra, Simon va provar amb els ritmes brasilers a “The rythm of the saints”.

MOTÖRHEAD

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Lemmy Kilmister (veu i baix), Larry Wallis (guitarra) i Phil Animal Taylor (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, new wave of british heavy metal, thrash metal i speed metal.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Bomber (1979) i Ace of spades (1980).
El millor: el temps els ha deixat en un lloc estel•lar de la història del hard rock / el carisma de Lemmy.
El pitjor: al seu dia van estar una mica enfosquits per altres bandes del gènere / fa temps que no es troben en el primer pla.

El cantant, baixista i compositor Lemmy, únic membre original de la banda, ha estat el gran líder del grup Motörhead, considerat un dels conjunts clau de l’anomenada nova onada del heavy metal britànic, sorgida a finals dels 70 i vigent durant bona part dels 80. Si bé és cert que durant l’època daurada del corrent no van comptar amb la fama de formacions com AC / DC o Iron Maiden, la història del moviment els ha deixat en un lloc cabdal. La banda britànica està considerada igualment com a precursora d’estils com el thrash metal i l’speed metal.

MINA

Lloc de naixement: Busto Arsizio (Itàlia).
Gèneres: cançó melòdica, pop i rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: consideració de diva a Itàlia.
El pitjor: la seva retirada dels escenaris el 1978.

Mina Mazzini, una autèntica institució a Itàlia, va triomfar tant a la cançó de tipus melòdic, amb actuació al festival de San Remo, com en el gènere pop-rock, sent una de les pioneres en utilitzar-lo al país transalpí. L’anomenada tigressa de Cremona va aconseguir una gran celebritat gràcies a una sensacional veu, unes enèrgiques actuacions, versions de temes populars i cançons compostes per autors com Lucio Battisti o Renato Zero. A finals dels 70 va decidir abandonar els escenaris i es va traslladar a la localitat suïssa de Lugano.

JIMMY CLIFF

Lloc de naixement: Saint James (Jamaica).
Gèneres: reggae i ska.
Dècades: 60, 70. 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Jimmy Cliff (1969) i Wonderful world, beatiful people (1970).
El millor: “Many rivers to cross”.
El pitjor: irregularitat.

Jimmy Cliff es va fer conèixer al Regne Unit a finals de la dècada dels 60 i podríem dir que, precedint el mític i llegendari Bob Marley, va popularitzar el reggae fora de l’illa de Jamaica. No obstant, a diferència del gran líder rasta, la trajectòria de Cliff no va tenir ni constància ni tampoc regularitat. L’intèrpret caribeny va gravar el clàssic “Many rivers to cross”, versionat després per UB 40, i va treballar en diversos films, com “The harder day come”.

POCO

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Richie Furay (veu i guitarra), Jim Messina (guitarra), Rusty Young (guitarra), Randy Meisner (baix) i George Grantham (bateria).
Altres components bàsics: Timothy B. Schmit (baix i veu).
Gèneres: country pop, country rock i AOR.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Poco (1969) i Rose of Cimarron (1976).
El millor: el popular tema “Rose of Cimarron”.
El pitjor: country derivat cap a l’AOR.

Quan Buffalo Springfield va desaparèixer, dos dels seus components, Richie Furay i Jim Messina, van formar el grup Poco, el qual va comptar també amb dos integrants que posteriorment formarien part dels mítics Eagles, Randy Meisner i Timothy B. Schmit. Com farien altres bandes com America o els citats Eagles, Poco evolucionaria cap un tipus de country molt proper al pop i fins i tot amb característiques del controvertit AOR. El tema “Rose of Cimarron”, que forma part de l’àlbum del mateix títol, va ser un dels punts àlgids de la seva trajectòria.

ORQUESTRAL MANOUVRES IN THE DARK

Lloc de fundació: Meols (Anglaterra).
Formació: Andy McCluskey (veu, teclats i baix) i Paul Humphreys (teclats i veu).
Gèneres: postpunk, new wave, nous romàntics i synth pop.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Organisation (1980) i Architecture & Morality (1981).
El millor: grans clàssics del pop tecnificat.
El pitjor: tot plegat molt mecanitzat.

El duo Orquestra Manouvres in the Dark, conegut popularment amb les sigles OMD, va ser un dels conjunts estel·lars del pop de sintetitzadors en particular i del moviment de la new wave en general, durant el primer lustre dels 80. Cançons de gran impacte comercial com “Enola gay”, “Souvenir” o “Joan d’Arc” els van situar entre els grups més cèlebres de l’època i convertir en grans clàssics del gènere dels sintetitzadors. Arran d’un període de decadència, McCluskey i Humpheys es van separar, continuant el primer d’ells i mantenint la denominació de la banda.

SAM COOKE

Lloc de naixement: Clarksdale (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues i soul.
Dècades: 50 i 60.
Principals àlbums: Sam Cooke (1957) i The best of Sam Cooke (1963).
El millor: referent de grans intèrprets negres.
El pitjor: una gran carrera truncada per la seva desaparició als 33 anys.

Sam Cooke va ser un dels pioners de la música soul, una de les grans veus de l’estil i una clara influència en artistes del gènere com Otis Redding, Wilson Picket o Marvin Gaye. L’intèrpret va brillar tant com a cantant com a compositor i va aconseguir gran celebritat gràcies a èxits com “You send me”, “Chain gang”, “Bringing it in home to me” i el popular i versionat “Wonderful world”. A més, l’artista de l’estat de Mississipí va fundar la seva pròpia companyia discogràfica i va ser un dels primers negres en triomfar entre el públic blanc.

ALASKA Y DINARAMA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Alaska (veu), Nacho Canut (baix i teclats) i Carlos García Berlanga (guitarra i teclats).
Gèneres: movida, pop, rock i tecno pop.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Canciones profanas (1983) i Deseo carnal (1984).
Solistes que origina: Carlos García Berlanga.
Grups que origina: Fangoria.
El millor: el grup de més èxit de la movida madrilenya.
El pitjor: un excés de protagonisme d’Alaska en detriment d’altres punts.

Després d’escindir-se Alaska y los Pegamoides, la cantant, Nacho Canut i Carlos García Berlanga van fundar Dinarama, mentre Ana Curra y Carlos Benavente van formar Parálisis Permanente. Els primers es van convertir en una de les bandes clàssiques i triomfants de la moda de la movida madrilenya, gràcies a èxits com “Ni tu ni nadie”, “¿ Cómo pudieste hacerme esto a mi ?” o “¿ A quien le importa ?”. Amb el pas dels anys, el grup es va acostar a postulats electrònics, fet evident amb Fangoria, nou conjunt d’Alaska i Canut.

PET SHOP BOYS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Neil Tennant (veu, teclats i guitarra) i Chris Lowe (teclats i veu).
Gèneres: sytnh pop, electrònica, pop i dance pop.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Please (1986), Actually (1987) i Introspective (1988).
El millor: més de dues dècades de reconeixement / el fet d'agradar a col·lectius força diferents.
El pitjor: la versió d’ “Always on my mind” / la bubblegum "Suburbia".

Personalment el duo Pet Shop Boys és una formació que mai m’ha entusiasmat i alguns dels seus primers èxits, com “West end girls” o “Suburbia”, em semblen propers a l’anomenat bubblegum rock. No obstant, s’ha de reconèixer el quart de segle en què han estat instal·lats com un dels grups amb més celebritat de la música pop-rock i el fet de tractar-se d’una banda aclamada tant des de sectors alternatius i independents com de seguidors de programes com els “40 Principales”, sense oblidar que són una icona del moviment gai.

METALLICA

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: James Hertfield (veu i guitarra), Lars Ulrich (bateria), Dave Mustaine (guitarra) i Ron McGovney (baix).
Altres components bàsics: Kirk Hammett (guitarra), Cliff Burton (baix), Jason Newsted (baix) i Robert Trujillo (baix).
Gèneres: Thrash metal, rock dur i heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Master of puppets (1986).
Altres àlbums d'estudi: Kim 'em all (1983), Ride the lightning (1984), ... And justice for all (1988), Metallica (1991), Load (1996) ReLoad (1997), St. Anger (2003), Death Magnetic (2008) i Hardwire... to self - destruction (2016).
El millor: grup estel·lar del thrash metal / "Master of puppets".
El pitjor: una deriva comercial que no va agradar / el més aclamat es va quedar als 80.

Gran protagonista de la irrupció de la moda del thrash metal, la banda californiana Metallica, fundada per James Hertfield i Lars Ulrich, es va caracteritzar durant la dècada dels 80 per un so i una imatge durs i salvatges, deixant com a principal llegat d’aquella etapa l’aclamat àlbum “Master of puppets”. No obstant, amb el pas dels anys, els membres de la formació de los Angeles van decidir efectuar una metamorfosi que els va portar a paràmetres més lleugers i comercials, trobant nous fans, però desconcertant els seguidors de sempre.

BONEY M

Lloc de fundació: Bonn (Alemanya).
Formació clàssica: Liz Mitchell (veu), Marcia Barrett (veu), Maizie Williams (veu) i Bobby Farrell (veu).
Gèneres: disco, euro disco i dance pop.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Take the heat off me (1976) i Nightflight to Venus (1978).
El millor: una màquina de hits / el seu particular èxit a Espanya.
El pitjor: no sembla normal escoltar la seva música fora d’una discoteca / durant els 80, es van anar a poc a poc diluint.

En plena febre de la música disco, l’astut i espavilat productor alemany Frank Farian va inventar-se el quartet Boney M, format per intèrprets d’origen caribeny, concretament de les illes de Jamaica (Mitchell i Barrett), Montserrat (Williams) i Aruba (Farrell). Títols com “Daddy cool”, “Ma baker”, “Rivers to Babylon” o “Rasputin”, tots ells clàssics de festes de nostàlgia discotequera, són suficients per indicar la fama que va tenir el grup durant la dècada dels 70, molt especialment a l’estat espanyol.

THE SHIRELLES

Lloc de fundació: Passaic (Estats Units).
Formació: Shirley Owens (veu), Doris Coley (veu), Beverly Lee (veu) i Addie Harris (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, doo-wop i pop.
Dècades: 60.
Principals àlbums: Tonight’s the night (1961) i Baby it’s you (1962).
El millor: clàssics inesborrables.
El pitjor: la moda dels grups de noies no va durar massa.

A inicis dels 60 van triomfar un gran número de grups formats només per noies, entre les quals hi van brillar les Shirelles. El quartet vocal va deixar per a la posteritat peces com “Tonight’s the night”, “Dedicated to the one i love”, “Will you love me tomorrow””, composta per Carole King i Gerry Goffin, i “Baby it’s you”, escrita pel trio format per Burt Bacharach, Hal David i Barnie Williams i versionada pel Beatles en el seu primer àlbum, “Please, please me”. La seva influència en grups del segell Motown, com les Supremes, va ser indubtable.

LAX'N BUSTO

Lloc de fundació: El Vendrell (Baix Penedés).
Formació inicial: Pemi Fortuny (veu), Pemi Rovirosa (guitarra), Cristian Gómez (guitarra), Jesús Rovira (baix), Jimmy Piñol (bateria) i Eduard Font (teclats).
Altres components bàsics: Cristian Montenegro (guitarra) i Salva Racero (veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Qui ets tu ? (1993), La caixa que puja i baixa (1995) i Llençat ! (2000).
El millor: més dues dècades molt regulars.
El pitjor: es fa rar veure’ls sense Fortuny.

El grup es va formar durant el segon lustre dels 80 al Vendrell, per la qual cosa es contemporani d’altres bandes clau del rock en català com Sopa de Cabra o Pets, però a diferència d’aquestes formacions, que han evolucionat cap a paràmetres més alternatius, Lax’n Busto ha preferit mantenir-se en una línia de pop-rock senzill i tradicional. L’àlbum “Qui ets tu ?” va suposar el seu primer gran èxit i des de llavors el grup s’ha caracteritzat per la regularitat, encara que el seu carismàtic cantant Pemi Fortuny va abandonar la banda per dedicar-se a tasques humanitàries.

JONI MITCHELL

Lloc de naixement: Fort Macleod (Canadà).
Gèneres: cantautora, folk, folk rock, pop, rock i jazz rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Blue (1971).
Altres àlbums d'estudi: Song to a seagull (1968), Clouds (1969), Ladies of the canyon (1970), Fot the roses (1972), Court and Spark (1974), The hissing of summer lawns (1975), Hejira (1976), Don Juan's reckless daughter (1976), Mingus (1979), Wild thing run fast (1982), Dog eat dog (1985), Chalk Mark i a rain storm (1988), Night ride home (1991), Turbulent Indigo (1994), Taming the tiger (1998), Both sides now (2000), Travelogue (2002) i Shine (2007).
El millor: els seus treballs del primer lustre dels 70 / les extraordinàries crítiques a "Blue".
El pitjor: sempre allunyada de les llistes / durant els darrers anys la música ha estat un fet secundari.

La cantautora canadenca Joni Mitchell, també pintora (ha dissenyat portades dels seus àlbums) i fotògrafa, va iniciar la seva carrera musical en petits locals de Toronto, abans d’establir-se a Nova York, on va entrar en contacte amb els ambients més bohemis, folk i hippys. La primera meitat dels anys 70 va ser la seva època estel·lar, gràcies a gravacions com “Blue”, i posteriorment es va acostar a gèneres avantguardistes com el jazz rock. Els últims anys s’ha dedicat principalment a les arts visuals, deixant la música en un segon pla.

JOHN DENVER

Lloc de naixement: Roswell (Estats Units).
Lloc de defunció: Pacific Grove (Estats Units).
Gèneres: cantautor, folk, folk rock, country i country rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Back home again (1974) i Windsing (1975).
El millor: un clàssic durant l’època daurada de la música d’autor.
El pitjor: amb els 70 es va acabar la seva millor etapa.

Cantautor, músic i poeta establert a l’estat de Colorado, deu el sobrenom a la gran ciutat de l’estat del mig oest nord-americà. John Denver va triomfar amb força durant la dècada dels 70 amb cançons com “Take me home, country roads”, “Sunshine in my shoulders” i sobretot la cèlebre i popular “Anni’s song”, dedicada a la seva esposa. Amb l’arribada dels 80, va entrar en una certa decadència, es va dedicar a la política i es va convertir en un defensor de les causes mediambientals. Va morir en un accident aeri.

THE BLUES BROTHERS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: John Belushi (veu) i Dan Aykroyd (veu).
Gèneres: rythm & blues i soul.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Briefcase full of blues (1978).
El millor: l’èxit de la pel·lícula.
El pitjor: la mort de Belushi va deixar un lògic buit.

John Belushi i Dan Aykroyd van aconseguir una gran fama com a protagonistes del show televisiu “Saturday Night Live” i posteriorment van formar una banda, amb diversos músics d’acompanyament, en què interpretaven clàssics del rythm & blues i el soul com “Everybody needs somebody to love”, “Soul man” o “Gimme some lovin’”. Un dels èxits més importants va arribar amb el film homònim, traduït a Espanya amb l’absurd nom de “Granujas a todo ritmo”. La mort de Belushi no ha impedit la continuïtat de la formació.

LUIS EDUARDO AUTE

Lloc de naixement: Manila (Filipines).
Gèneres: cantautor i folk.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Albanta (1978), Alma (1980) i Cuerpo a cuerpo (1984).
El millor: cantautor de referència a l’estat espanyol.
El pitjor: la música gairebé mai ha estat la seva principal vocació.

El polifacètic artista Luis Eduardo Aute, doncs ha exercit de pintor, músic, poeta o cineasta, va nèixer a Manila, capital filipina, on va viure-hi abans de establir-se a Barcelona i Madrid. Cantautor de gran importància durant les dècades dels 70 i 80, va editar àlbums com “Albanta”, on es troba el popular “Al alba”, “Alma” o “Cuerpo a cuerpo”, sense oblidar el treball “Entre amigos”, en què va col·laborar amb altres compositors de prestigi com Joan Manuel Serrat o els cubans Pablo Milanés i Silvio Rodríguez.

WILSON PICKETT

Lloc de naixement: Pratville (Estats Units).
Lloc de defunció: Reston (Estats Units).
Gèneres: gospel, rythm & blues i soul.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: In the midnight hour (1965), The exciting Wilson Pickett (1966) i The wicked Pickett (1967).
El millor: gran estrella del soul / clàssics com "In the midnight hour" o "Land of the 1000 dances".
El pitjor: Els seus grans èxits es va editar durant els llunyans 60 / una mica a l'ombra d'altres estrelles del soul.

Com tants intèrprets negres, Wilson Pickett es va iniciar en la música gospel i posteriorment va liderar el grup Falcons. El seus grans hits van tenir lloc mitjan la dècada dels 60, quan va gravar llegendaris clàssics com “In the midnight hour”, “Land of the 1000 dances” o “Mustang Sally”, en una època en què va ser una de les grans figures del soul, juntament amb altres cantants com Aretha Fanklin o Otis Redding. A partir dels 70, la seva carrera va declinar una mica, però es va mantenir entre els grans fins a la seva mort, el 2004.

THE SMASHING PUMPKINS

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Billy Corgan (veu i guitarra), James Iha (guitarra), D’Arcy Wretzky (baix) i Jimmy Chamberlain (bateria).
Gèneres: postpunk, rock sinistre, rock alternatiu, rock psicodèlic, rock dur, rock progressiu i rock simfònic.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Siamese dream (1993).
Altres àlbums d'estudi: Gish (1991), Mellon Collie and the infinite sadness (1995), Adore (1998), Machina / the machines of God (2000), Machina II / The friends and enemies of modern music (2000), Zeitgeist (2007), Teargarden of kaleidyscope (2009), Oceania (2012) i Monuments to an elegy (2014).
El millor: “Siamese dream” / clàssics de la música indie com "Today", "Disarm" o "1979".
El pitjor: una trajectòria una mica desconcertant / a poc a poc Corgan es va anar quedant sol.

Els inicis del grup de Chicago es troben en corrents com el postpunk o el rock de tipus gòtic o sinistre, semblant al que realitzaven anteriorment bandes britàniques com Joy Division o The Cure. Posteriorment, el conjunt liderat pel cantant, guitarrista i compositor Billy Corgan, en una etapa amb freqüents canvis, va introduir-se en gèneres com la psicodèlia o el rock simfònic. “Siamese dream” i el doble "Mellon collie and the infinite sadness" estan considerats els millors àlbums d’un grup que es va dissoldre el 2000, però que no va trigar en reunir-se i consolidar-se com una de les formacions independents més cèlebres.