Grup: Sonic Youth.
Any: 1988.
Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Àlbum d’estudi precedent: Sister (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Goo (1990).
El millor: cim del noise rock dels 80.
El pitjor: després d’aquest treball es va iniciar una època més irregular.
Durant el segon lustre dels 60, The Velvet Underground ja havia utilitzat el noise rock i la distorsió, però no va ser fins als anys 80, en plena febre postpunk, quan el gènere va explotar definitivament a través de grups com els escocesos The Jesus & Mary Chain, els irlandesos My Bloody Valentine o els neoyorquins Sonic Youth. Aquests últims van aconseguir una cèlebre trilogia d’àlbums, a finals del decenni, amb “Evol”, “Sister” i Daydream nation”, sent aquest darrer disc el moment culminant del noise. El quartet nord-americà havia pensat en transportar l’atmosfera, tensió i improvisació dels seus concerts a l’estudi i el resultat és troba en aquest treball analitzat, on hi ha referències a escriptors com William Gibson, artistes com Andy Warhol o cantautors com Joni Mitchel i Neil Young. En l’àlbum hi destaquen peces com “Teen age riot”, la qual obre el disc i va ser editada com a single; “The sprawl”, “Cross the breeze”, “Hey Joni”, amb connotacions del clàssic “Hey Joe”, o “Candle”.
Any: 1988.
Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Àlbum d’estudi precedent: Sister (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Goo (1990).
El millor: cim del noise rock dels 80.
El pitjor: després d’aquest treball es va iniciar una època més irregular.
Durant el segon lustre dels 60, The Velvet Underground ja havia utilitzat el noise rock i la distorsió, però no va ser fins als anys 80, en plena febre postpunk, quan el gènere va explotar definitivament a través de grups com els escocesos The Jesus & Mary Chain, els irlandesos My Bloody Valentine o els neoyorquins Sonic Youth. Aquests últims van aconseguir una cèlebre trilogia d’àlbums, a finals del decenni, amb “Evol”, “Sister” i Daydream nation”, sent aquest darrer disc el moment culminant del noise. El quartet nord-americà havia pensat en transportar l’atmosfera, tensió i improvisació dels seus concerts a l’estudi i el resultat és troba en aquest treball analitzat, on hi ha referències a escriptors com William Gibson, artistes com Andy Warhol o cantautors com Joni Mitchel i Neil Young. En l’àlbum hi destaquen peces com “Teen age riot”, la qual obre el disc i va ser editada com a single; “The sprawl”, “Cross the breeze”, “Hey Joni”, amb connotacions del clàssic “Hey Joe”, o “Candle”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario