Grup: Blondie.
Any: 1978.
Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Àlbum d’estudi precedent: Plastic letters (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Eat to the beat (1979).
El millor: sis cançons van sortir en single.
El pitjor: “Heart of gold”
De forma paral·lela a l’esclat punk que va tenir lloc al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, i més concretament a la ciutat de Nova York, va aparèixer el seu referent nord-americà, el qual va tenir una caràcter més intel·lectual i menys explosiu que el britànic. Un dels grups més populars del corrent, que va tenir en el cèlebre local CBGB el principal punt de trobada, va ser Blondie, encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i Chris Stein, el compositor de la majoria dels temes. “Parallel lines”, tercer treball de la banda, va tenir uns trets més accessibles i pop que les dues primeres obres del grup i està considerat un dels discs més importants de la totalitat de la dècada dels 70, si per exemple tenim en compte que va extreure sis talls en senzill. En l’àlbum, número u a la Gran Bretanya, hi destaquen les peces “Hanging on the telephone”, "Picture this", “One way or another”, “Fade away and radiate”, “Sunday girl” i la disco “Heart og gold”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic”, però, segons el meu parer, la pitjor cançó del treball.
Any: 1978.
Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Àlbum d’estudi precedent: Plastic letters (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Eat to the beat (1979).
El millor: sis cançons van sortir en single.
El pitjor: “Heart of gold”
De forma paral·lela a l’esclat punk que va tenir lloc al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, i més concretament a la ciutat de Nova York, va aparèixer el seu referent nord-americà, el qual va tenir una caràcter més intel·lectual i menys explosiu que el britànic. Un dels grups més populars del corrent, que va tenir en el cèlebre local CBGB el principal punt de trobada, va ser Blondie, encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i Chris Stein, el compositor de la majoria dels temes. “Parallel lines”, tercer treball de la banda, va tenir uns trets més accessibles i pop que les dues primeres obres del grup i està considerat un dels discs més importants de la totalitat de la dècada dels 70, si per exemple tenim en compte que va extreure sis talls en senzill. En l’àlbum, número u a la Gran Bretanya, hi destaquen les peces “Hanging on the telephone”, "Picture this", “One way or another”, “Fade away and radiate”, “Sunday girl” i la disco “Heart og gold”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic”, però, segons el meu parer, la pitjor cançó del treball.
No hay comentarios:
Publicar un comentario