OK COMPUTER

Grup: Radiohead.
Any: 1997.
Formació: Thom Yorke, Jonny Greenwood, Ed O’Brien, Colin Greenwood i Phil Selway.
Àlbum d’estudi precedent: The bends (1995).
Àlbum d’estudi posterior: Kid A (2000).
El millor: l’àlbum que va situar Radiohead a l’estrellat.
El pitjor: es van fer esperar a l’hora de gravar el següent disc.

El quintet britànic Radiohead va trigar bastant de temps en consolidar-se com una de les grans bandes britàniques de rock independent, fet que va aconseguir amb "OK computer", el seu tercer àlbum d’estudi. En el disc, que va arribar al número u a les llistes britàniques i el qual va suposar el seu primer gran èxit a l’altra banda de l’Atlàntic, és essencialment un treball elèctric, amb gran protagonisme de les guitarres, encara que ja comença a anunciar futures derivacions del grup, més electròniques i experimentals. D’altra banda, l’obra té una temàtica trista, melancòlica i desesperançada, amb lletres que parlen de la soledat, la inadaptació social o el nihilisme. Les peces “Paranoid android”, “Karma police” i “No surprises”, totes tres extretes en senzill, a més de “Let down” o “No surprises”, destaquen en aquest brillant àlbum.

WAR

Lloc de fundació: Long Beach (Estats Units).
Formació: Mitch Kashmar (veu i harmònica), Stewart Ziff (guitarra), Francisco Tomaselli (baix), Sal Rodríguez (bateria), Marcos Reyes (percussió) i Fernando Harkles (saxofon).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, rock, rock psicodèlic, jazz rock, reggae i fusió.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums (amb Eric Burdon): Eric Burdon declares war (1970) i The black – man’s Eric Burdon (1970).
El millor: bastant més que una simple banda d’acompanyament d’Eric Burdon.
El pitjor: però va ser quan més relleu van aconseguir.

Quan el mític grup britànic The Animals es va dissoldre, al seu líder i vocalista, Eric Burdon, li va venir un rampell “progre” i es va unir a la banda californiana War, en què la majoria dels seus components eren de raça negra, fet que va aprofitar el magnífic cantant anglès per reivindicar l’ètnia afroamericana i gèneres musicals com ara rythm & blues, soul, funk o jazz. Posteriorment, Burdon va continuar en solitari i War va seguir una trajectòria independent, tots dos amb una temàtica clarament polititzada.

MANOLO SANLÚCAR

Lloc de naixemetn: Sanlúcar de Barraneda (Andalusia).
Gèneres: flamenc.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Tauromagia (1988).
El millor: molta regularitat durant les dècades dels 70 i 80.
El pitjor: després va arribar una època menys mediàtica.

La fama que va aconseguir Paco de Lucía durant la dècada dels 70, amb ressonàncies internacionals, va esperonar altres guitarristes espanyols amb arrels flamenques, com va ser el cas de Manolo Sanlúcar, nom extret de la localitat gaditana de Sanlúcar de Barrameda, la seva ciutat natal. No obstant, a diferència del citat De Lucía, Sanlúcar ha estat sempre fidel al flamenc pur, sense fusions importants en el seu repertori.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’EVOLUCIÓ DELS BEATLES

Els cinc primers àlbums dels Beatles, gravats entre 1963 i 1965, van ser purament pop, dintre del corrent del beat imperant llavors a Anglaterra, mitjançant unes cançons de curta durada i amb unes lletres accessibles. “Help” va ser la culminació d’aquesta primera etapa dels Fab Four, la qual va coincidir amb l’anomenada Beatlemania.

“Rubber soul”, àlbum gravat el 1966, comptava amb unes característiques similars als treballs anteriors del quartet de Liverpool, però anunciava ja un canvi de tendència, que es va fer evident amb l’edició de “Revolver”, també el 1966, on per exemple es trobava “Love you to”, un tema de George Harrison amb clares connotacions de la cultura índia, que li havia inculcat el seu amic i mestre Ravi Shankar, i “Tomorrow never knows”, tema psicodèlic compost per John Lennon.

L’històric àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” va suposar la consolidació d’aquesta clara evolució del grup anglès. El treball, gravat el 1967 i per molts entesos el millor disc de pop-rock de la història, conté cançons psicodèliques com “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”, un dels millors temes amb la firma de Lennon i Paul McCartney, i “Within you, without you”, un altra peça d’influència oriental de Harrison.

Aquest important canvi en la música del mític conjunt britànic va tenir lloc en un període de ruptura cultural a la Gran Bretanya, en un moment en què va fer acte d’aparició el moviment psicodèlic i underground a Londres, mitjançant bandes com Jimi Hendrix Experience, Pink Floyd o Soft Machine, i que va portar molts grups beat a una profunda decadència i fins i tot a la desaparició.

SWEETHEART OF THE RODEO

Grup: The Byrds.
Any: 1968.
Formació: Roger McGuinn, Gram Parsons, Chris Hillman i Kevin Kelley.
Àlbum d’estudi precedent: The notorious Byrd brothers (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Dr. Byrd & Mr. Hyde (1969).
El millor: àlbum històric del country rock.
El pitjor: la fugaç presència de Parsons al grup.

Es considera que el conjunt nord-americà The Byrds va fundar el folk rock quan l’any 1965 va realitzar una versió elèctrica del “Mr. Tambourine man” de Bob Dylan. Tres anys més tard, en un període en què membres importants de la banda, com David Crosby, ja havien marxat, la formació encapçalada per Roger McGuinn va editar un dels primers àlbums de country rock de la història: “Sweetheart of the rodeo”. El fet de gravar un treball d’aquestes característiques es va donar, indubtablement, per la presència al grup de Gram Parsons, per molts considerat el principal pioner en la fusió dels dos gèneres. No obstant, la presència als Byrds de Parsons es va limitar a aquest disc i, arran de grans diferències amb McGuinn, va abandonar la banda i va formar, juntament amb Chris Hillman, Flying Burrito Brothers. En l’àlbum, elogiat per la crítica, però d’escàs èxit comercial, hi destaquen els temes “You ain’t goin’ nowhere”, “You don’t miss your water” i "Hickory wind".

ALANS PARSONS

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, rock progressiu i rock simfònic.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums (amb Alan Parsons Project): Eve (1979), Eye in the sky (1982) i Ammonia avenue (1984).
Grups que origina: Alan Parsons Project.
El millor: en el seu temps va ser tota una innovació.
El pitjor: a poc a poc l’”invent” es va anar apagant.

Alan Parsons va iniciar la seva trajectòria musical com a enginyer de so i va col·laborar en treballs d’emblemàtics grups com The Beatles, Pink Floyd o Paul McCartney & the Wings. Posteriorment va formar, amb Eric Woolfson, Alan Parsons Project, que va constituir un dels experiments més originals i singulars de l’època amb l’edició d’àlbums històrics com “Eve” o “Eye in the sky". Finalment Parsons es va llançar en solitari, però el seu peculiar sistema semblava ja esgotat.

SERGIO DALMA

Lloc de naixement: Sabadell (Vallès Occidental).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sintiéndonos la piel (1991) i Adivina (1992).
El millor: el trampolí d’Eurovisió.
El pitjor: li va costar molt consolidar-se.

El cantant de Sabadell Josep Capdevila, conegut artísticament com a Sergio Dalma, va aconseguir certa fama després de participar en el programa de TVE Catalunya “Gent d’Aquí” i d’actuar a l’antiga sala barcelonina Shadows, després de molts anys cantant en orquestres. De totes maneres va haver d’esperar bastant de temps per aconseguir triomfar plenament, arran de la seva participació, l’any 1991, al festival d’Eurovisió, en el qual va acabar en quarta posició amb el tema “Bailar pegados”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FLOWER POWER

L’any 1966, moment en què la guerra de Vietnam, sota la presidència nord-americana de Lyndon Johnson (curiosament un dels mandataris més progressistes de la història dels Estats Units en política interior), entrava en el seu període més tràgic, profund i polèmic, va aparèixer a la ciutat californiana de San Francisco el moviment hippy, conegut també com a flower power, el qual es va expandir per la resta de l’estat banyat pel Pacífic, la totalitat dels Estats Units, la Gran Bretanya i l'Europa continental.

Algunes de les característiques del corrent van ser la simbologia de les flors, l’amor, la pau, els cabells llargs, les poblades barbes, les furgonetes Volkswagen, el consum de drogues al·lucinògenes com el llavors legal LSD o l’hàbitat rural, fet aquest últim que el diferenciava d’altres moviments de la cultura popular que tenien lloc en el món urbà, tant anteriors com el rock’n roll com posteriors com el punk.

Quant a l’aspecte musical, la psicodèlia va comptar llavors amb un auge espectacular, amb temes de llarga durada, importants desenvolupaments instrumentals, lletres de vegades de caràcter críptic i les influències orientals, fonamentalment de l’Índia, fets que suposaven una important ruptura amb les característiques senzilles, populars i accessibles del pop imperant. Malgrat que artistes o grups de la trascendència de Jimi Hendrix, Janis Joplin, The Lovin' Spoonful o The Mamas & the Papas es poden considerar hippys, les dues bandes fonamentals del període van ser The Grateful Dead, encapçalada pel cantant i guitarrista Jerry García, i The Jefferson Airplane (foto), liderada per Grace Slick, Paul Kantner i Marty Balin, sense oblidar altres formacions com Quicksilver Messenger Service o Country Joe & the Fish.

Els moments àlgids del flower power, que van transcórrer durant el trienni 1967-1969, van ser els concerts a l’aire lliure, principalment els realitzats a Monterey, a l’estat de Califòrnia, i a l’illa britànica de Wight, però va ser l’històric festival de Woodstock, portat a terme l’agost de 1969 a l’estat de Nova York, el seu marc culminant. Un altre aspecte fonamental de l’era hippy van ser les representacions de l’òpera rock “Hair”, que va batre rècords d’audiència i permanència a Broadway.

THE LEMONHEADS

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació inicial: Evan Dando (veu i guitarra), Ben Deily (guitarra), Jesse Peretz (baix) i Doug Trachten (bateria).
Gèneres: punk revival i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: It's a shame about Ray (1992).
Altres àlbums d'estudi: Hate your friends (1987), Creator (1988), Lick (1989), Lovey (1990), Come on feel The Lemonheads (1993), Car button cloth (1996), The Lemonheads (2006) i Varshons (2009).
El millor: “It’s a shame about Ray”.
El pitjor: Dando n’és l’únic membre estable.

El grup nord-americà The Lemonheads, fundat a Boston durant la dècada dels 80 i liderat pel carismàtic cantant i guitarrista Evan Dando, únic component fix de la banda, va ser una de les formacions cabdals del rock alternatiu del decenni dels 90, sobretot arran de l’edició de l’àlbum “It’s a shame about Ray”, el seu èxit més notori i amb la inclusió de la peça d'idèntic títol, "Rudderless" o un cover del tema de Simon & Garfunkel “Mrs. Robinson”. El grup es va separar el 1997, però posteriorment Dando va tornar amb una nova versió.

A NEW WORLD RECORD

Grup: Electric Light Orquestra.
Any: 1976.
Formació: Jeff Lynne, Kelly Groucutt, Bev Bevan, Richard Tandy, Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale.
Àlbum d’estudi precedent: Face the music (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Out of the blue (1977).
El millor: el gran triomf de la banda.
El pitjor: després d’aquest àlbum va iniciar-se una lenta decadència.

El títol d’aquest treball analitzat va ser bastant premonitori: si bé és cert que l’àlbum, que compta amb el famós logotip del grup a la portada, no va suposar un nou rècord mundial a nivell general, si que ho va ser pel que fa a la trajectòria de la formació britànica, malgrat que havia gravat bons discs com “Eldorado” o “Face the music”, els quals no van acabar de consolidar el conjunt anglès. Sota la indubtable direcció del cantant, guitarrista i compositor Jeff Lynne, arran de la marxa de Roy Wood, “A new world record” té algunes de les millors cançons de l'ELO, com són els casos de la magnífica “Telephone line”, “Livin’ thing”, “Do ya” o “Shangrila”. La banda de Lynne va continuar amb els seus efectes simfònics característics, fet que abandonaria molt aviat, mentre que la influència dels Beatles al treball és inqüestionable. Després d’aquesta obra, el grup va anar perdent força progressivament.

ADAMO

Lloc de naixement: Comiso (Itàlia).
Gèneres: cançó melòdica, clàssic i estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: uns registres espectaculars.
El pitjor: va preferir restar en la cançó melòdica sense entrar en el món dels cantautors.

El cantant, autor i guitarrista Adamo va néixer a l’illa de Sicília, però la seva família es va traslladar a Bèlgica durant la seva infància. Els seus grans èxits van tenir lloc, sobretot, durant la dècada dels 60, quan es va convertir en un dels artistes més venedors del món. A part de conèixer l’èxit en el seu país d’acollida, va triomfar a estats com França, amb un debut extraordinari a l’Olympia de París, Itàlia, Espanya, Luxemburg, Holanda i fins i tot en els més llunyans Turquia, Iran, Japó o Xile, on va actuar en el festival de Viña del Mar.

THE VENTURES

Lloc de fundació: Tacoma (Estats Units).
Formació clàssica: Don Wilson (guitarra), Bob Boyle (guitarra), Nokie Edwards (baix) i Mel Taylor (bateria).
Gèneres: rock instrumental, twist i surf.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Walk don’t run (1960) i Twist with The Ventures (1962).
El millor: gran tècnica guitarrística.
El pitjor: important baixada de popularitat a partir dels 70.

El grup The Ventures va ser fundat pels guitarristes Don Wilson i Bob Doyle i es tracta de la banda instrumental més venedora de la història, sense oblidar la gran influència que ha exercit cap a grans de la guitarra de tots els temps. La formació, sotmesa a molts canvis al llarg del temps, va formar part de la moda de la música surf i va col·laborar en diferents bandes sonores, com en un dels films de James Bond, o en les sèries “Hawaii 5.0” i “Swat”.

DÉJA VU

Grup: Crosby, Stills, Nash & Young.
Any: 1970.
Formació: David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young.
Àlbum d’estudi precedent: Crosby, Stills & Nash (1969), sense Neil Young.
Àlbum d’estudi posterior: Four – way street (1971).
El millor: potser el millor disc que un supergrup hagi realitzat mai.
El pitjor: cada un anava una mica per la seva banda.

David Crosby, excomponent de Byrds; Stephen Stills, un dels exlíders de Buffalo Springfield, i Graham Nash, exmembre de Hollies, van formar a finals dels 60 el supergrup que portava els seus respectius cognoms, al qual s’hi va afegir poc més tard Neil Young, que també havia tocat amb Buffalo Springfield i que ja havia iniciat la carrera en solitari. “Déja vu”, número u als Estats Units, va ser el segon àlbum dels fundadors de la banda, el primer amb el compositor de Toronto, i està considerat un dels grans treballs de la història de la música popular, encara que alguns poden apreciar a l’obra un excés de pulcritud i sofisticació. Les peces més remarcables del disc són “Teach the children”, que va ser la cançó que més alt va pujar a les llistes nord-americanes; “Helpless”, que compta amb el segell característic de Young; “Our house”, un dels temes més comercials, i “Woodstock”, una composició de la cantautora canadenca Joni Mitchel. Tanmateix, la meva preferida és “Almost cut my hair”, amb una brillant interpretació de Crosby.