TATTOO YOU

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1981.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Emocional rescue (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Undercover (1983).
El millor: potser l’últim gran disc de la mítica banda britànica.
El pitjor: el que va venir després.

Els Rolling Stones havien traçat una trajectòria, durant les dècades dels 60 i 70, pràcticament irreprotxable, potser amb l’únic error de la seva breu entrada a la psicodèlia, a finals del primer d’aquests decennis. El quintet britànic havia facturat excel·lents treballs, tots dignes de trobar-se entre els millors de la música popular de tots els temps, com “Aftermath”, “Between the buttons”, “Beggar’s banquet”, “Sticky fingers”, “Exile on Main st.” o “Some girls”. Les males crítiques, no obstant, van arribar amb l’edició d’”Emotional rescue”, el 1980, encara que els anglesos es van refer ràpidament gràcies a “Tattoo you”, gravat un any més tard. El treball, considerat per a molts experts el darrer gran disc de la mítica banda britànica, compta amb una part podríem anomenar rockera, en la qual hi destaquen “Start me up” i “Hang fire”, i una segona part de balades, amb temes com “Tops”, la peca que particularment més m’agrada, i “Waiting for a friend”. Després de “Tattoo you” es va iniciar una lenta i llarga decadència d’un grup que, pel que s’ha vist des de llavors, ha viscut de les rendes.

TIN MACHINE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: David Bowie (veu), Reeves Gabrels (guitarra), Tony Sales (baix) i Hunt Sales (bateria).
Gèneres: rock, rock dur i grunge.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Tin Machine (1989).
El millor: el carisma de Bowie.
El pitjor: un experiment que no va acabar de funcionar.

Una de les fixacions de David Bowie ha estat sempre reinventar-se i, després de passar durant els anys 80 per una de les seves èpoques més comercials i populars, va decidir muntar un grup, tal com havia fet, de certa manera, amb els Spiders from Mars en la seva etapa com a rei del glam. El compositor anglès es va reunir amb Reeves Gabrels, que ja portava un temps col·laborant amb ell, i els germans Tony i Hunt Sales, amb els quals ja havia treballat durant els anys 70, però l’invent no va tenir massa repercussió.

REFREE

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: pop, rock, cantautor i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Els invertebrats (2007).
El millor: un dels sorgiments més interessants de la música catalana dels darrers anys.
El pitjor: no acaba de decantar-se per la faceta de cantant o la de productor.

Raül Fernández, més conegut amb el sobrenom de Refree, és una de les aparicions més importants de la que podríem anomenar la generació més indie del rock en català, de la qual també formen part grups com Antònia Font, Manel o Mishima. Refree, exintegrant de la formació Élena, ha barrejat en el seu repertori la música pop-rock amb la cançó d’autor, amb influència de Joan Manuel Serrat, i ha alternat les llengües catalana i castellana.

FASES DE LA MÚSIC POPULAR: LA NOVA CANÇÓ CATALANA

Eren els anys 60 i la dictadura franquista va fer un petit, més aviat escàs i gairebé imperceptible, pas endavant, en allò que alguns han anomenat, penso que equivocadament, com a “dictablanda”. Aquell fet va permetre que la llengua catalana, prohibida durant tot el règim del general, tingués una mica més de protagonisme en els àmbits de la literatura, el teatre o la música.

Pel que fa a la temàtica musical, va sorgir el corrent de la nova cançó catalana, conegut també com el dels Setze Jutges. El moviment va estar molt influenciat per diferents representants de la cançó d’autor francesa, entre els quals hi figuraven Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, i a la vegada va influenciar als cantautors de la resta de l’estat espanyol, que igualment es van sentir atrets per la música que arribava de més enllà dels Pirineus.

Almenys en alguns casos, el moviment de la nova cançó va tenir un clar rerefons polític, originant una terrible censura per part de les autoritats franquistes, a les quals combatia. Va suposar igualment, i en aquest cas en línies generals, una defensa de la llengua catalana, invalidada pel que fa a sectors tan importants com l’administratiu o judicial i pràcticament inexistent quant als diferents mitjans de comunicació.

El grup va tenir com a màxims representants Lluís Llach, Raimon (foto), Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, que aviat s'hi va desvincular, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Guillermina Motta, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, l’irònica formació de la Trinca, Pau Riba o Jaume Sisa, enllaçant aquests dos últims amb el rock laietà, el qual es considera el germen del rock en català.

TRANSFORMER

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1972.
Àlbum d’estudi precedent: Lou Reed (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Berlin (1973).
El millor: l’àlbum més valorat, per crítica i públic, de Reed.
El pitjor: era una època en què el neoyorquí anava força perdut.

Quan va abandonar el llegendari grup The Velvet Underground (VU), Lou Reed va tenir força problemes per començar la carrera en solitari, gravant un primer àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut. Posteriorment va deixar els Estats Units per viatjar a la més oberta i accessible, musicalment parlant, Anglaterra, on va trobar la inestimable i decisiva ajuda de David Bowie, llavors l’inqüestionable líder del moviment glam, de moda en aquella època. Bowie, un gran admirador de VU, li va produir a Reed el seu segon àlbum, “Transformer”, juntament amb Mick Ronson, guitarrista del compositor britànic i a més arranjador i músic d’estudi del treball analitzat. En l’obra hi destaquen fonamentalment “Walk on the wild side”, el tema més popular en la trajectòria de l’autor de Nova York, i les magnífiques “Perfect day” i “Satellite of love”, aquesta última gravada quan encara era membre de VU. Després d’aquest disc, el músic de Brooklyn va gravar “Berlin”, un dels seus millors treballs, però també una de les seves obres més fosques i pessimistes.

QUEEN + PAUL RODGERS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Brian May (guitarra), Roger Taylor (bateria) i Paul Rodgers (veu).
Gèneres: pop, rock, blues rock, rock dur i rock progressiu.
Dècades: 00.
Únic àlbum d’estudi: The cosmos rocks (2008).
El millor: més positiu del que s’esperava.
El pitjor: era difícil fer oblidar Freddy Mercury.

Al contrari del que esperava pràcticament tothom, arran de la mort de Freddy Mercury el 1991, Queen no ho va deixar estar i va decidir continuar de la mà del guitarrista Brian May i el bateria Roger Taylor, encara que el baixista John Deacon va optar de retirar-se de qualsevol altre projecte. El cantant elegit va ser un home de gran experiència, el qual havia estat vocalista i líder de grups com Free o Bad Company: Paul Rodgers. El trio només va gravar un àlbum d’estudi, però va significar-se per les gires, amb l’edició de tres treballs en directe.

KARINA

Lloc de naixement: Jaén (Andalusia).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Karina, volumen II (1968) i Pasaporte a Dublín (1971)
El millor: una intensa època entre finals dels 60 i començaments dels 70.
El pitjor: després va arribar un període força més baix.

La cantant andalusa Karina va ser una de les grans estrelles de la música melòdica espanyola del segon lustre dels anys 60 i el primer dels 70, quan va interpretar cançons com “Las flechas del amor”, “El baúl de los recuerdos” o “Romeo y Julieta”, les quals es van convertir en grans èxits. El 1971, arran de guanyar el concurs televisiu “Pasaporte a Dublín”, va representar Espanya al festival d’Eurovisió, obtenint el segon lloc a la capital irlandesa amb “En un mundo nuevo”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL SOUTHERN ROCK

Encara que l’auge del southern rock va tenir lloc durant la dècada dels 70, s’ha de tenir en compte que molts dels pioners del rock’n roll als anys 50, com va ser els casos d’Elvis Presley, Jerry Lee Lewis o Buddy Holly, van néixer a estats del sud dels Estats Units. Igualment, durant els anys 60, la banda Creedence Clearweater Revival, malgrat ser una formació californiana, va presentar les bases del que seria el gènere en el seu període més brillant, mitjançant l’anomenat swamp rock. Pel que fa al decenni dels 70, l’època d’esplendor del moviment, el corrent es va caracteritzar per l’orgull de pertinença al sud, la importància de les guitarres o la utilització de diversos gèneres com rock, blues, country i, en menor mesura, folk.

Si bé és veritat que varis grups importants es van involucrar en el southern rock, com Charlie Daniels Band, Marshall Tucker Band o ZZ Top, les bandes més populars del moviment en van ser Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

Allman Brothers Band es va fundar a la ciutat de Macon, a l’estat de Geòrgia, i en un principi es va decantar pel blues, prenent també la improvisació típica del jazz. Les seves actuacions en viu van ser cèlebres, tal com ho demostra l’àlbum en directe “At the Fillmore East”, el seu disc més important i un dels millors treballs en directe de la història. Les morts del líder Duanne Allman (foto), un dels millors guitarristes de la història de la música popular, i del baixista Berry Oackley, tots dos en accident de moto, van suposar un cop molt dur, però el conjunt va continuar endavant sota el comandament de Gregg Allman i Dicky Betts, apropant-se més a postulats country per influència d’aquest últim.

Lynyrd Skynyrd, formats a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, van barrejar en el seu repertori rock, blues, country i rock dur, entrant en certes polèmiques com en la defensa del governador d’Alabama Michael McCarthy, amb fama de realitzar polítiques racistes i xenòfobes, i amb la rèplica dels temes “Southern man” i "Alabama", de Neil Young, amb el famós “Sweet hot Alabama”, la seva cançó més famosa juntament amb l’extraordinària “Free bird”, dedicada al desaparegut Duanne Allman. Tal com va succeir amb els Allman Brothers, la banda de Florida també va tenir el seu moment tràgic, quan tres dels seus membres, entre els quals es trobava el vocalista Ronnie van Zandt, van perdre la vida en un accident aeri.

ZUMA

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1975.
Formació dels Crazy Horse: Frank Sampedro (guitarra), Billy Talbot (baix) i Ralph Molina (bateria).
Àlbum d’estudi precedent: Tonight’s the night (1974).
Àlbum d’estudi posterior: American star’n bars (1977).
El millor: un Young més optimista.
El pitjor: molta diferència estilística.

Després de l’anomenada “The ditch trilogy”, formada pels àlbums “Time fades away”, “On the beach” i “Tonight’s the night”, on Neil Young es va mostrar molt pessimista i desencantat, el cantautor de Toronto va gravar “Zuma”, un disc on es barregen varis gèneres, entre els qual es troben pop, rock, folk o country. El treball va ser gravat amb el trio Crazy Horse, on Frank Sampedro va substituir el desaparegut Danny Whiten, mort a causa d’una sobredosi, i va tenir un aire més optimista i positiu que els seus predecessors. En l’obra del canadenc, on hi tenen lloc temes elèctrics i acústics, recordant aquests últims a les peces de “Harvest”, hi destaquen les cançons “Danger bird”, la country “Looking for a love” o l’èpica “Cortez the killer”, la qual parla negativament de la conquista espanyola del territori azteca.

E STREET BAND

Lloc de fundació: New Jersey (Estats Units).
Formació clàssica: Steven van Zandt (guitarra), Garry Talent (baix), Max Weinberg (bateria), Danny Federici (piano, òrgan i acordió) i Clarence Clemons (saxofon).
Gèneres: rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Bruce Springsteen): Born in the USA (1984).
Solistes que origina: Max Weinberg i Clarence Clemons.
El millor: excel·lents músics.
El pitjor: poc coneguts al marge de grup d’acompanyament d’Springsteen.

La formació E Street Band es fonamentalment coneguda com a grup d’acompanyament de la gran estrella Bruce Springsteen, amb el qual ha gravat històrics àlbums com “Born to run”, “Darkness on the edge of town”, “The river”, “Born in the USA” o “Tunnel of love”. No obstant, els diferents integrants de la banda compten també amb vida artística autònoma i han col·laborat igualment amb David Bowie, Bob Dylan, Aretha Franklin, Dire Straits, The Grateful Dead o Santana.

MARI TRINI

Lloc de naixement: Caravaca de la Cruz (Regió de Múrcia).
Lloc de defunció: Múrcia (Regió de Múrcia).
Gèneres: cantautora i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Escúchame (1971) i Una estrella en mi jardín (1982).
El millor: el seu punt àlgid de popularitat a inicis dels 80.
El pitjor: els anys anteriors a la seva mort.

La murciana Mari Trini va ser una de las grans cantautores espanyoles durant els decennis dels anys 70 i 80 i una de les artistes més populars de la música espanyola en aquell període. Després d’iniciar-se amb cançons pròpies i d’autors com Luis Eduardo Aute, la cantant va composar la pràctica totalitat dels seus temes, amb reconeguts àlbums com “Amores”, “Escúchame” i sobretot “Una estrella en mi jardín”. En el seu repertori, a més de la música d’autor, si poden trobar gèneres com folk, pop, rock, rancheras mexicanes o boleros.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS STONES DURANT ELS 60

Els Rolling Stones, per a un gran número d’entesos la més gran banda de rock de tots els temps, malgrat que probablement no han realitzat una obra mestra des de 1978 (“Some girls”) i no han gravat un gran disc des de 1981 (“Tattoo you”), van ser durant la dècada dels 60 un dels grups estel·lars del rythm & blues britànic, juntament amb altres conjunts com The Animals, John Mayall & the Bluesbreackers, Spencer Davis Group, Them o The Yardbirds. Les influències dels Stones, com també de les altres formacions que he significat, arribaven del blues de Chicago dels anys 40 i 50, mitjançant artistes com Willie Dixon, John Lee Hooker, B. B. King o Howlin’ Wolf, sense oblidar rockers com Chuck Berry, del que van realitzar multitud de covers.

Després dels tres àlbums inicials, on les versions d’altres músics, com Dixon o Berry, superaven abastament les composicions pròpies, a partir d’“Out of our heads”, que a l’edició nord-americana conté el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, els temes signats per Mick Jagger i Keith Richard van començar a ser majoria, tendència que continuaria amb històrics treballs com “Aftermath”, “Between the buttons” o “Beggar’s banquet”, tres obres considerades entre les millors de la història de la música pop-rock per a totes les enciclopèdies especialitzades.

El 1969 es va produir la mort de Brian Jones, trobat sense vida a la piscina de la seva residència. Jones era durant els inicis de la banda el músic més preparat dels cinc components del grup, però a poc a poc va anar perdent pes a favor de Jagger i Richard. Sigui per la seva decreixent importància a la formació o per altres causes, el guitarrista va començar a tenir seriosos problemes derivats del consum de drogues i també de preocupants estats anímics, que el van portar a abandonar els Stones poc abans de la seva desaparició. El jove Mick Taylor, procedent dels bluesbreackers de John Mayall, en va ser el substitut, debutant en l’àlbum “Let it bleed”, un altre disc cabdal del quintet britànic, que va homenatjar Jones en un multitudinari concert al Hyde Park londinenc.

Durant la dècada dels anys 60, els Stones van gravar moltes de les seves cançons més celebrades, com va ser els casos del citat “(I can’t get no) satisfaction”, “The last time”, “Get off of my cloud”, “Paint it black”, “Under my thumb”, “Lady Jane”, “Out of time”, “Street fightin’ man”, “Honky tonk women”, "Jumpin' jack flash" o “Midnight rambler”, entre moltes altres.

TO BRING YOU MY LOVE

Intèrpret: P. J. Harvey.
Any: 1995.
Àlbum d’estudi precedent: Rid of me (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Is this desire ? (1998).
El millor: més accessibilitat.
El pitjor: adéu al grup.

La cantant, compositora i guitarrista P. J. Harvey va iniciar la seva trajectòria musical, una de les més interessants en el marc del rock independent, formant un trio amb el baixista Ian Olivier, substituït aviat per Steve Vaughan, i el bateria Rob Ellis. Després de partir peres amb Vaughan i Ellis, Harvey va decidir gravar en solitari el seu tercer àlbum: “To bring you my love”. L’obra, un dels discs més reconeguts de l’autora anglesa, va ser elegit per diverses publicacions el millor treball de l’any 1995, una de les més grans edicions de la dècada dels 90 i fins i tot, pel que fa a la revista Rolling Stone, un dels més destacats àlbums de tots els temps. A la gravació, més accessible que les dues primeres de la intèrpret alternativa britànica, hi destaquen els temes de títol homònim, “Down by the water”, que ha tingut diferents covers, “C’mon Billy” i "Teclo".

EXPERIENCE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Jimi Hendrix (veu i guitarra), Noel Redding (baix) i Mitch Mitchel (bateria).
Gèneres: blues rock, psicodèlia i rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Are you experienced ? (1967).
Altres àlbums d'estudi: Axis: bold as love (1967) i Electric ladyland (1968).
Solistes que origina: Jimi Hendrix.
Grups que origina: Band of Gypsys.
El millor: la millor època de Hendrix.
El pitjor: el protagonisme del guitarrista de Seattle situava en un lloc secundari els dos col·legues.

Quan el baixista de The Animals, Chas Chandler, va descobrir Jimi Hendrix al Greenwich Village de Nova York, i seguidament es va convertir en el seu mànager, es va endur el fenomenal guitarrista cap a Anglaterra, que a Londres va formar el trio Experience, amb Noel Redding i Mitch Mitchel. Amb els dos músics britànics, Hendrix va gravar els seus tres millors àlbums, també els tres inicials: “Are you experienced ?” “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”. Després d’aquesta històrica terna, Hendrix va abandonar els seus companys i va formar Band of Gypsys.

CECILIA

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Lloc de defunció: Zamora (Castella - Lleó).
Gèneres: cantautora i folk.
Dècades: 70.
Principal àlbum: Un ramito de violetas (1975).
El millor: una de les grans cantautores de l’Espanya dels 70.
El pitjor: un accident que va truncar una important carrera.

La intèrpret madrilenya Cecilia va ser, amb altres cantants com Mari Trini o Rosa León, una de les més cèlebres cantautores de l’Espanya de finals del franquisme. Cançons com “Dama dama”, “Un ramito de violetas”, “Una guerra”, amb temàtica de la Guerra Civil, o “Canción de medianoche”, amb la qual va quedar en segona posició al festival de l’OTI, li van donar una gran fama. Cecilia va morir el 1976 al patir un accident de circulació.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PUNK ROCK

El sorgiment pel punk rock al Regne Unit, l’any 1976, es va deure bàsicament a dues raons: a la crisi econòmica que es va iniciar tres anys abans i al cansament que van originar els rock progressiu i simfònic. D’una banda, la crisi econòmica que va assolar el món a partir de 1973, motivada pel desmesurat increment dels preus del petroli per part dels països productors, després de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, va provocar que als sectors més populars de Londres, molt afectats per l’atur, sorgissin una sèrie de grups, la majoria sense massa perícia instrumental, que van provocar el naixement del punk rock, caracteritzat per una gran velocitat de les guitarres i unes lletres directes, polèmiques i explosives. Aquells joves del corrent van tenir la seva estètica, sent cèlebres les crestes, amb diversitat de colors, les cadenes o les voluptuoses arracades.

D’altra banda, els conjunts de rock progressiu i simfònic van començar a cansar i esgotar, entre d’altres motius, pels seus temes i àlbums cada vegada més sofisticats, tecnificats, pretensiosos i grandiloqüents. No és estrany que després de tant desenvolupament instrumental i de cançons que sobrepassaven molts cops els 10 minuts, apareguessin gèneres tan frescos, senzills i directes com el pub rock, amb Elvis Costello, Nick Lowe i Ian Dury al capdavant, o el punk rock.

Sens dubte, la banda estel·lar durant el període d’auge del punk, l’any 1977, va ser The Sex Pistols (foto), també el grup més polèmic i incisiu, encara que si s’hagués d’elegir una gran formació d’aquell període aquesta seria The Clash, malgrat que encasellar el quartet liderat per Joe Strummer i Mick Jones simplement com a punk seria molt injust. Altres bandes bàsiques del moviment, pel que fa al Regne Unit, van ser The Damned o Buzzcocks, sense oblidar grups que finalment es van identificar més amb la posterior new wave, com The Boomtown Rats, The Jam, Siouxsie & The Banshees o Stranglers.

El punk va tenir també una versió als Estats Units, instal·lada a la ciutat de Nova York, i més concretament al local CBGB, de la qual en parlaré en un altre apartat d'aquest bloc. No obstant, aquest punk nord-americà, que va tenir bandes tan importants com Blondie, Talking Heads, Television o Ramones, amb l'excepció d’aquests últims va comptar amb unes característiques més intel·lectualitzades i menys explosives que el britànic.