Eren els anys 60 i la dictadura franquista va fer un petit, més aviat escàs i gairebé imperceptible, pas endavant, en allò que alguns han anomenat, penso que equivocadament, com a “dictablanda”. Aquell fet va permetre que la llengua catalana, prohibida durant tot el règim del general, tingués una mica més de protagonisme en els àmbits de la literatura, el teatre o la música.
Pel que fa a la temàtica musical, va sorgir el corrent de la nova cançó catalana, conegut també com el dels Setze Jutges. El moviment va estar molt influenciat per diferents representants de la cançó d’autor francesa, entre els quals hi figuraven Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, i a la vegada va influenciar als cantautors de la resta de l’estat espanyol, que igualment es van sentir atrets per la música que arribava de més enllà dels Pirineus.
Almenys en alguns casos, el moviment de la nova cançó va tenir un clar rerefons polític, originant una terrible censura per part de les autoritats franquistes, a les quals combatia. Va suposar igualment, i en aquest cas en línies generals, una defensa de la llengua catalana, invalidada pel que fa a sectors tan importants com l’administratiu o judicial i pràcticament inexistent quant als diferents mitjans de comunicació.
El grup va tenir com a màxims representants Lluís Llach, Raimon (foto), Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, que aviat s'hi va desvincular, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Guillermina Motta, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, l’irònica formació de la Trinca, Pau Riba o Jaume Sisa, enllaçant aquests dos últims amb el rock laietà, el qual es considera el germen del rock en català.
Pel que fa a la temàtica musical, va sorgir el corrent de la nova cançó catalana, conegut també com el dels Setze Jutges. El moviment va estar molt influenciat per diferents representants de la cançó d’autor francesa, entre els quals hi figuraven Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, i a la vegada va influenciar als cantautors de la resta de l’estat espanyol, que igualment es van sentir atrets per la música que arribava de més enllà dels Pirineus.
Almenys en alguns casos, el moviment de la nova cançó va tenir un clar rerefons polític, originant una terrible censura per part de les autoritats franquistes, a les quals combatia. Va suposar igualment, i en aquest cas en línies generals, una defensa de la llengua catalana, invalidada pel que fa a sectors tan importants com l’administratiu o judicial i pràcticament inexistent quant als diferents mitjans de comunicació.
El grup va tenir com a màxims representants Lluís Llach, Raimon (foto), Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, que aviat s'hi va desvincular, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Guillermina Motta, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, l’irònica formació de la Trinca, Pau Riba o Jaume Sisa, enllaçant aquests dos últims amb el rock laietà, el qual es considera el germen del rock en català.
No hay comentarios:
Publicar un comentario