PEARL

Intèrpret: Janis Joplin.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi precedent: I got ol’kozmic blues again mama ! (1969).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: síntesi de les virtuts de la cantant nord-americana.
El pitjor: treball pòstum.

Feia ja temps que la llegendària cantant texana havia deixat el grup Big Brother & the Holding Company, amb qui havia gravat l’històric àlbum “Chip thrills”. La intèrpret era ja una artista consolidada, reconeguda com una de les millors, més potents i apassionades veus de l’època, quan es van portar a terme les sessions de “Pearl”, en un període en què era acompanyada per la banda Full Tilt Boogie, una formació que tenia clar qui era la protagonista i l’estrella. Quan l’obra va sortir a la venda, ja feia un temps que Joplin havia trobat la mort a causa d’una sobredosi, per la qual cosa el treball va comptar, i ho segueix fent, amb un caràcter especial i mític. En l’àlbum hi destaquen força cançons, entre elles l’enèrgica i passional “Cry baby”, la composició de Kris Kristoferson “Me and Bobby McGee”, “A woman left lonely” o “Mercedes Benz”.

TERENCE TRENT D’ARBY

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Introducing the hardline according to Terence Trent d’Arby (1987) i Neither fish for flesh (1989).
El millor: un dels millors debuts que es recorden.
El pitjor: comercialment parlant, no el va poder mai superar.

Terence Trent d’Arby, gràcies al seu àlbum de debut, gravat el 1987, el qual va facturar els senzills “Dance little sister”, “Sign your name” i “Wishing well”, es va convertir en una de les grans estrelles de la segona meitat dels anys 80. El cantant, compositor, productor i multi-instrumentista neoyorquí va aguantar el pols durant uns anys, però a poc a poc va anar desapareixent del primer pla artístic, quan va dedicar-se a una música de caràcter més experimental.

MANU CHAO

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: world music, pop, rock, rythm & blues, ska, reggae, fusió, rock alternatiu i cançó protesta.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Clandestino (1998) i Próxima estación: esperanza (2001).
El millor: una mica de reivindicació va bé.
El pitjor: certes pretensions de “canviar el món”.

Una vegada va decidir dissoldre el duo Mano Negra, Manu Chao va iniciar la carrera en solitari, caracteritzada pel seu caràcter reivindicatiu i de protesta, per una ideologia clarament anti-sistema i per la utilització de diferents gèneres, com el rock, l’ska, el reggae o diversos estils llatinoamericans. Durant la primera dècada de l’actual segle ha estat un dels grans ídols del panorama musical espanyol, amb l’habilitat d’arribar a un ampli ventall de públic, des dels sectors més comercials fins als purament alternatius.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: 27 ANYS

27 anys és l’edat en què van perdre la vida cinc mites de la música rock: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i, més recentment, Kurt Cobain. Gram Parsons, pioner del country rock, va morir a causa d’una sobredosi quan estava molt a prop de complir la referida edat.

Brian Jones. Quan els Rollings Stones van iniciar la seva trajectòria, el guitarrista era el més preparat i format dels cinc components de la mítica banda anglesa. Tanmateix, amb el pas del temps, Jones va anar perdent força en relació a Mick Jagger i Keith Richard, mentre començava a tenir multitud de problemes derivats de la seva addicció a les drogues. Poc després de ser apartat del grup, va ser trobat mort a la piscina de la seva residència.

Jimi Hendrix. El genial guitarrista de Seattle, considerat el millor de tots els temps amb l’instrument de les sis cordes, va passar per una brillant època durant el segon lustre de la dècada dels anys 60, primer amb el trio Experience i més tard amb Band of Gipsys, però la seva situació anímica no va ser mai gaire estable i un matí va ser trobat mort per la seva companya sentimental, oficialment per ingerir un excés de barbitúrics.

Janis Joplin. La cantant texana, una de les millors veus que es recorden en la música rock, va ser una de les grans estrelles de la Califòrnia hippy com a vocalista de la banda psicodèlica Big Brother & the Holding Company. Com va succeir també amb Hendrix, malgrat els èxits, la seva estabilitat anímica no va ser mai la més idònia i es va refugiar amb l’alcohol i les drogues. Va morir deixant l’històric àlbum “Pearl” com a pòstum.

Jim Morrison (foto). Escriptor, poeta i estudiant de cinema, Morrison va ser el carismàtic líder del quartet californià The Doors, una de les bandes més llegendàries en la història de la música popular. El cantant i compositor va ser també una de les estrelles més rutilants de la música rock durant la segona meitat dels anys 60. Després de protagonitzar diversos escàndols en diferents escenaris nord-americans, va morir a París, ciutat en la qual es va refugiar i on es troba enterrat.

Kurt Cobain. L’únic membre d’aquesta llista que no va pertànyer a la que podríem anomenar època hippy i psicodèlica de la música popular. Cobain va ser el líder del trio Nirvana, el màxim exponent del gènere grunge, sorgit a finals dels anys 80 i consolidat a inicis del decenni dels 90. En ple èxit de la formació de Seattle, que feia tres anys havia editat l’històric àlbum “Nevermind”, es va suïcidar amb un tret després d’una etapa marcada per la inestabilitat anímica.

HOTEL CALIFORNIA (CANÇÓ)

Grup: The Eagles.
Any: 1977.
Formació: Don Henley, Glenn Frey, Joe Walsh, Don Felder i Randy Meisner.
Gènere: country rock.
Àlbum d’estudi: Hotel California.
El millor: un dels temes més venuts de la història.
El pitjor: més a prop del pop-rock que no pas del country.

El 1976 la banda nord-americana The Eagles va editar “Hotel California”, el seu àlbum estel·lar, un dels discs més venuts de tots els temps i la confirmació en l’apropament del grup a postulats pop-rock, cada cop més allunyats del country. El 1977 va sorgir com a single la cançó amb títol homònim, la qual va suposar un èxit extraordinari i es va convertit aviat en número u a les llistes nord-americanes. La peça, composta per Don Henley, Glenn Frey i Don Felder, i valorada des de diferents publicacions com un dels grans temes de la història de la música rock, compta amb la interpretació del bateria Henley, uns brillants sols de guitarra de Felder i Joe Walsh i una lletra força estranya i surrealista.

ARE YOU EXPERIENCED ?

Intèrpret: Jimi Hendrix.
Any: 1967.
Formació (Experience): Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Axis: bold as love (1967).
El millor: va iniciar una nova era en el rock.
El pitjor: un àlbum complicat per al gran públic de l’època.

El baixista dels Animals, Chas Chandler, va descobrir Jimi Hendrix en el Greenwich Village de Nova York i no va dubtar en convertir-se en el seu mànager i portar-lo cap a Anglaterra. Una vegada establert al Regne Unit, es va unir al també baixista Noel Redding i al bateria Mitch Mitchel per formar el trio Experience, que va gravar els tres singles encapçalats pels temes “Hey Joe”, “Purple haze” i “The wind cries Mary”, que posteriorment serien inclosos en l’àlbum analitzat tant en la versió americana (foto) com a l’edició britànica, ja als anys 90. “Are you experienced ?” va ser el primer treball de la formació i, segons la majoria d’experts, va suposar el millor disc que va realitzar mai el brillant guitarrista de Seattle. L’obra, una de les cites cabdals de la psicodèlia, amb distorsions i efectes de feedback, va arribar al número dos de les llistes de la Gran Bretanya, només superada per l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” dels Beatles. Altres cançons a tenir en compte són "Purple haze", "Manic depression", "Fire" i "Foxey lady"

SIMPLY RED

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Mick Hucknall (veu), Sylvan Richardson (guitarra), Tony Bowers (baix), Chris Joyce (bateria), Fritz McIntyre (teclats i veu) i Tim Kellett (trompeta).
Gèneres: rythm & blues, blue eyed soul, funk i pop.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: A new flame (1989) i Stars (1991).
El millor: el boom de finals dels 80.
El pitjor: projecte molt personal de Mick Hucknall.

Simply Red va ser format a Manchester pel Mick Hucknall, que va reclutar tres integrants del grup postpunk Durruti Column, una de les formacions estel·lars del segell The Factory. El període àlgid del conjunt de blues blanc va tenir lloc en el segon lustre dels 80, caracteritzat per àlbums com “A new flame”, quan el seu èxit va arribar, a més del Regne Unit, a estats com Irlanda, Holanda, Itàlia o els Estats Units. Després el grup, que es va convertir en una eina personal de Hucknall, es va desinflar.

LA SALSETA DEL POBLE SEC

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: pop, rock, folk, rythm & blues i world music.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: grans animadors de vetllades populars.
El pitjor: és difícil que se la deixi de considerar una formació de festa major.

Salvador Escribà, cantant i líder de la formació, va formar el 1977 la Salseta del Poble Sec, barri barceloní del qual procedeixen els mítics Joan Manuel Serrat i Jaume Sisa. La banda és una de les orquestres clàssiques de les festes majors catalanes, incloses la de la Mercè de Barcelona o la millor versió de la de Vallvidrera, i de variades festes populars. Al llarg de més de tres dècades han realitzat versions de salsa, de la nova cançó catalana o de grans de la música rock, com Beatles o Rolling Stones.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: MÚSICA DISCO

Dues derivacions del rythm & blues, el soul i el funk, que van passar per les seves èpoques daurades durant la segona meitat dels 60 i la primera dels 70 respectivament, podrien ser considerats els gèneres que van impulsar la música disco, que va passar per la seva etapa més brillant durant el decenni dels 70, molt especialment pel que fa al segon lustre.

Nova York, que va albergar la llegendària discoteca Studio 54, i Philadelphia, que fins i tot va donar nom a un so que es podria considerar un subgènere del corrent , en van ser les ciutats on més ressò va tenir la música disco, que va rebre una gran repercussió gràcies a populars i comercials films com “Saturday night fever” (a la foto el cartell amb John Travolta) o “Thank’s God it’s Friday”.

Les principals característiques de la disco music van ser el protagonisme de músics i intèrprets negres, encara que la majoria de productors eren de raça blanca; l’auge dels DJ, situació que s’ha mantingut al llarg del temps; els ritmes repetitius i fins i tot monòtons, el protagonisme del baix elèctric o diferents instruments de vent; la forta comercialització de les diverses peces, moltes d’elles amb melodies molt enganxoses, o la seva influència posterior en gèneres com la música dance.

Els principals artistes, pel que fa al món anglosaxó, van ser Gloria Gaynor, Barry White, els Bee Gees, que van tenir un extraordinari revival gràcies a “Saturday night fever”, Donna Summer, considerada la gran reina de l’estil, Kool & the Gang, Earth, Wind & Fire, Chic o KC & the Sunshine Band. Quant a Europa continental, va ser de vital importància l’aparició de bandes com la mítica formació sueca Abba, més a prop del dance pop que no pas del disco, o el quartet d’origen caribeny Boney M, format a Alemanya de la mà del productor Frank Farian.

MY SWEET LORD

Intèrpret: George Harrison.
Any: 1970.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: All things must pass.
El millor: una època de gran creativitat de Harrison.
El pitjor: l’acusació de plagi.

George Harrison, malgrat que finalment va aconseguir celebritat amb peces com “While my guitar gently weeps”, “Here comes the sun” i sobretot “Something”, va trobar-se molt eclipsat per John Lennon i Paul McCartney durant la seva estància als Beatles. S’explica que el guitarrista solista de la llegendària banda de Liverpool va acumular moltes cançons que no va poder gravar amb els Fab Four i que aquestes van trobar sortida en l’elogiat triple àlbum en solitari “All things must pass”, on es troba “My sweet Lord”. El tema, de caràcter religiós i número u a les dues bandes de l’oceà Atlàntic, va suposar un enorme èxit, però va ser acusat de plagi per les seves semblances amb el “He’s so fine” interpretat pel grup The Chiftons.

TEN

Grup: Pearl Jam.
Any: 1991.
Formació: Eddie Vedder, Mike McCready, Stone Grossard, Jeff Ament i Dave Krusen.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Vs. (1993).
El millor: un dels moments estel·lars del grunge.
El pitjor: enfosquit pel “Nevermind” de Nirvana.

A finals de la dècada dels 80 va sorgir a la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, el gènere grunge. Pearl Jam va ser, juntament amb els mítics Nirvana, Soungarden i Alice in Chains, la principal banda del moviment i va debutar amb aquest àlbum, que es considerat el seu treball més important, però que en el seu moment va ser una mica eclipsat per l’històric “Nevermind”, editat el mateix any pel grup encapçalat pel desaparegut Kurt Cobain. No ho va tenir en principi fàcil per pujar a les llistes nord-americanes, però a poc a poc el disc es va anar consolidant i va arribar fins el número 2 del rànquing. En el treball de la formació liderada pel carismàtic cantant Eddie Vedder, de caràcter força pessimista i que tracta temes com la depressió, els sense sostre o els problemes infantils, hi destaquen “Alive”, "Porch", “Even flow”, "Black" i “Jeremy”.

FATS DOMINO

Lloc de naixement: Nova Orleans (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues, rock’n roll i boogie.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: els 50.
El pitjor: els seus grans èxits van tenir lloc en aquella llunyana dècada.

Antoine Domique Domino, més conegut com a Fats Domino, és un dels grans del rythm & blues i va ser un dels pioners del rock’n roll durant el decenni dels 50. El cantant, pianista i compositor de Nova Orleans va triomfar plenament amb èxits com “Fat man”, el seu primer hit compost amb Dave Bartholomew, “Ain’t that a shame”, que posteriorment Pat Boone va portar al número u, “I’m walkin” o “The big beat”, tots ells produïts per la discogràfica Imperial. Domino també va participar en les pel·lícules “Shake, rattle and rock “ i “The girl can’t help it”.

SVA-TERS

Lloc de fundació: Alcàsser (País Valencià).
Gèneres: rock, ska i world music.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Berlangastyle (2006).
El millor: els directes.
El pitjor: a l’espera del tercer disc.

Macrobanda valenciana formada a la localitat d’Alcàsser, a l’horta del País Valencià. Amb un estil semblant a Obrint Pas, el grup llevantí ha utilitzat diversos gèneres en el seu repertori, com el ritme caribeny de l’ska, el rock, la salsa o la rumba, i s’ha caracteritzat fonamentalment pels seus espectacles en viu. Després de gravar el seu segon àlbum, “Berlangastyle”, el 2006, la formació encara no ha portat a terme un nou treball.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK PROGRESSIU

Els inicis del rock progressiu es troben en la ruptura musical produïda durant la segona meitat de la dècada dels 60, quan la música psicodèlica, mitjançant bandes com Grateful Dead, Jefferson Airplane o The Velvet Undeground, pel que fa als Estats Units, i Nice, Pink Floyd o Soft Machine, quant a la Gran Bretanya, van acabar, o bé van apaivagar, el gran domini del gènere pop.

Les principals característiques del rock progressiu, també anomenat prog rock, són el virtuosisme dels músics, amb constants solos de guitarra, bateria, teclats o saxofon; les influències de gèneres com la música clàssica, en aquest cas més evident en el rock simfònic, i del jazz, com es demostra en les continues improvisacions; els temes de llarga durada, en ocasions superiors als 10 minuts, en clar contrast amb les curtes cançons pop; les lletres elaborades i de vegades abstractes i rebuscades o els àlbums conceptuals, amb temàtiques moltes vegades fantàstiques, èpiques o líriques.

Entre les principals formacions del gènere, considerada una evolució tècnica, experimental i avantguardista de la música rock, es troben King Crimson, el grup de Robert Fripp (foto), potser el conjunt més elogiat i respectat del corrent; el supergrup Emerson, Lake & Palmer, caracteritzat per espectaculars i teatrals escenografies; Yes, amb carismàtics components com Jon Anderson, Steve Howe o Rick Wakeman; Jethro Tull, banda que es va apropar a temàtiques mitològiques i medievals; Genesis, a l'època en què Peter Gabriel n'era el principal referent; Supertramp, que en va ser la versió comercial i per a tots els públics, o formacions arribades de la psicodèlia o l’underground londinencs com Pink Floyd, ja sense Syd Barrett, i Soft Machine.

El rock progressiu, malgrat que ha perdurat en el temps i ha tingut altres punts àlgids en dècades posteriors als 70, va començar a cansar a finals d’aquesta dècada pels excessius virtuosisme, megalomania i artificiositat. No és estrany que, arrel de la seva crisi i decadència, sorgissin estils tan diferents com el garage rock, el pub rock o el punk rock, sense oblidar un retorn al rock primitiu dels anys 50.

YESTERDAY

Grup: The Beatles.
Any: 1965.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Help !.
El millor: versions rere versions.
El pitjor: jo no la situaria entre les millors 50 cançons dels Fab Four.

En plena beatlemania, el quartet de Liverpool va editar el seu cinquè àlbum i va realitzar, de nou amb el director Richard Lester, que ja havia portat a terme “A hard day’s night”, la seva segona pel·lícula. Tant el disc com el film van portar el nom de “Help !”, que podríem afirmar que va ser l’últim treball de la febre beat gravat pel grup de Liverpool. “Yesterday”, potser el tema més popular dels Beatles, però segons la meva opinió ni molt menys el millor, va aparèixer a l’àlbum, però en canvi no ho va fer a la pel·lícula. La peça va ser una aposta molt personal de McCartney, malgrat que Lennon també la va signar, en una època en què els dos líders no estaven encara massa distanciats. Probablement, la tendra, dolça i ensucrada “Yesterday” ha estat la cançó més versionada de la història de la música popular.

ELDORADO, A SIMPHONY

Grup: Electric Light Orchestra.
Any: 1974.
Formació: Jeff Lynne, Mike de Alburquerque, Bev Bevan, Richard Tandy, Mik Kaminski, Mike Edwards i Hugh McDowell.
Àlbum d’estudi precedent: On the third day (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Face the music (1975).
El millor: primer triomf important del grup.
El pitjor: poc èxit a casa.

“Eldorado, a simphony” va ser el quart àlbum d’Electric Light Orchestra (ELO) i podríem considerar l’obra com el primer gran èxit del conjunt britànic, encara que el treball va tenir molta més repercussió als Estats Units que no pas al Regne Unit. Feia ja temps que Jeff Lynne, arran de la marxa de Roy Wood, s’havia fet clarament amb les regnes de l’ELO i va poder confeccionar un disc totalment al seu gust, amb clares connotacions simfòniques, llavors plenament de moda en el món de la música pop-rock. Es va iniciar en aquell període la gran època del grup de Birmingham, la qual va continuar amb “Face the music”, “A new world record”, que va suposar el seu moment àlgid, i “Discovery”, que marcava ja certa decadència. Entre les cançons, hi destaca clarament “I can’t get out of my head”.