Els inicis del rock progressiu es troben en la ruptura musical produïda durant la segona meitat de la dècada dels 60, quan la música psicodèlica, mitjançant bandes com Grateful Dead, Jefferson Airplane o The Velvet Undeground, pel que fa als Estats Units, i Nice, Pink Floyd o Soft Machine, quant a la Gran Bretanya, van acabar, o bé van apaivagar, el gran domini del gènere pop.
Les principals característiques del rock progressiu, també anomenat prog rock, són el virtuosisme dels músics, amb constants solos de guitarra, bateria, teclats o saxofon; les influències de gèneres com la música clàssica, en aquest cas més evident en el rock simfònic, i del jazz, com es demostra en les continues improvisacions; els temes de llarga durada, en ocasions superiors als 10 minuts, en clar contrast amb les curtes cançons pop; les lletres elaborades i de vegades abstractes i rebuscades o els àlbums conceptuals, amb temàtiques moltes vegades fantàstiques, èpiques o líriques.
Entre les principals formacions del gènere, considerada una evolució tècnica, experimental i avantguardista de la música rock, es troben King Crimson, el grup de Robert Fripp (foto), potser el conjunt més elogiat i respectat del corrent; el supergrup Emerson, Lake & Palmer, caracteritzat per espectaculars i teatrals escenografies; Yes, amb carismàtics components com Jon Anderson, Steve Howe o Rick Wakeman; Jethro Tull, banda que es va apropar a temàtiques mitològiques i medievals; Genesis, a l'època en què Peter Gabriel n'era el principal referent; Supertramp, que en va ser la versió comercial i per a tots els públics, o formacions arribades de la psicodèlia o l’underground londinencs com Pink Floyd, ja sense Syd Barrett, i Soft Machine.
El rock progressiu, malgrat que ha perdurat en el temps i ha tingut altres punts àlgids en dècades posteriors als 70, va començar a cansar a finals d’aquesta dècada pels excessius virtuosisme, megalomania i artificiositat. No és estrany que, arrel de la seva crisi i decadència, sorgissin estils tan diferents com el garage rock, el pub rock o el punk rock, sense oblidar un retorn al rock primitiu dels anys 50.
No hay comentarios:
Publicar un comentario