És una mica complicat distingir entre rock simfònic i rock progressiu, doncs tant les característiques com els seus intèrprets i grups principals sovint coincideixen. Potser una forma més o menys senzilla de mostrar alguna diferència entre els dos gèneres sigui el fet que el rock progressiu utilitza amb més freqüència registres com el jazz o la psicodèlia, mentre el rock simfònic s’inspira principalment en la música clàssica i l’òpera.
Tal com va succeir amb el rock progressiu, la moda simfònica va aparèixer durant el segon lustre de la dècada dels 60 i va col·laborar amb la ruptura cultural que aleshores hi va haver a la música popular, tant a la Gran Bretanya com els Estats Units, sense oblidar el paper determinant que hi va tenir un país amb poca tradició pop-rock com Alemanya. A més de la influència de la música clàssica, cal destacar l’ús d’instruments propis d’una orquestra simfònica, que de vegades també va ser utilitzada com a acompanyament de la banda, la realització conceptual dels àlbums o la presència d’aparells llavors revolucionaris com els sintetitzadors.
Alhora de significar els principals grups simfònics, s’ha de comentar que pràcticament són els mateixos que van protagonitzar l’era àlgida del rock progressiu, és a dir bandes com Atomic Rooster, Electric Light Orquestra, Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson, Moody Blues, Nice, Procol Harum, Supertramp o Yes, amb la presència del teclista Rik Wakeman (foto), el qual va tenir una important carrera en solitari.
Totes les avantguardes, i entre elles el rock simfònic, van arribar a cansar a finals dels 70, després d’una època espectacular. Una gran part del públic va acabar esgotat de tant virtuosisme musical, del llarg minutatge de les cançons o d’àlbums conceptuals i no és gens estrany, doncs, que a partir del segon lustre del decenni apareguessin i triomfessin gèneres tan diferents com el pub rock o el punk rock.
Tal com va succeir amb el rock progressiu, la moda simfònica va aparèixer durant el segon lustre de la dècada dels 60 i va col·laborar amb la ruptura cultural que aleshores hi va haver a la música popular, tant a la Gran Bretanya com els Estats Units, sense oblidar el paper determinant que hi va tenir un país amb poca tradició pop-rock com Alemanya. A més de la influència de la música clàssica, cal destacar l’ús d’instruments propis d’una orquestra simfònica, que de vegades també va ser utilitzada com a acompanyament de la banda, la realització conceptual dels àlbums o la presència d’aparells llavors revolucionaris com els sintetitzadors.
Alhora de significar els principals grups simfònics, s’ha de comentar que pràcticament són els mateixos que van protagonitzar l’era àlgida del rock progressiu, és a dir bandes com Atomic Rooster, Electric Light Orquestra, Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson, Moody Blues, Nice, Procol Harum, Supertramp o Yes, amb la presència del teclista Rik Wakeman (foto), el qual va tenir una important carrera en solitari.
Totes les avantguardes, i entre elles el rock simfònic, van arribar a cansar a finals dels 70, després d’una època espectacular. Una gran part del públic va acabar esgotat de tant virtuosisme musical, del llarg minutatge de les cançons o d’àlbums conceptuals i no és gens estrany, doncs, que a partir del segon lustre del decenni apareguessin i triomfessin gèneres tan diferents com el pub rock o el punk rock.
No hay comentarios:
Publicar un comentario