LES NEGRESSES VERTS

Lloc de fundació: París (França).
Formació inicial: Helno (veu), Izza Mellino (veu), Stéfane Mellino (guitarra), Jean – Marie Paulus (baix), Gaby (bateria), Jo Roz (piano), Michel Ochowiak (trompeta), Matthias Canavese (acordió) i Abraham Sirinix (trombó).
Gèneres: fusió, world music i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Mlah (1988).
El millor: un magnífic debut.
El pitjor: els problemes i la mort d’Helno.

Durant la mateixa època en què apareixia Mano Negra, es va fundar la macro-banda Les Negresses Verts, que com el grup encapçalat per Manu Chao va fusionar varis gèneres i va revifar la música independent francesa. La formació va debutar amb l’àlbum “Mlah”, que va comptar amb crítiques força positives i va aconseguir una bona acollida, però amb el pas dels anys, el cantant Helno va tenir força dificultats amb l’heroïna i va trobar la mort a causa de la seva addicció.

KHALED

Lloc de naixement: Sidi el Houari (Algèria).
Gèneres: rai, world music i fusió.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sahra (1996) i Kenza (1999).
El millor: rei del rai.
El pitjor: la seva millor època va tenir lloc als 90.

El cantant, compositor i multi-instrumentista Khaled, conegut durant els seus inicis artístics com a Cheb Khaled, és reconegut com el rei del gènere rai, com un autèntic ídol en el món àrab, malgrat que ja fa temps que va fixar la seva residència a França, i com un dels homes més influents de la world music. L’autor magribí va aconseguir un important èxit durant els 90 que va transcendir clarament les nacions àrabs, gràcies a àlbums “com Sahra” i “Kenza” o cançons com “Didi” i la famosa “Aïcha”.

ALASKA

Lloc de naixement: Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Dècades: 70, 80, 90 , 00 i 10.

Gèneres: movida, pop i pop electrònic.       

Principal àlbum: Deseo carnal (1984), amb Dinarama.

Grups que origina: Kaka de Luxe, Alaska i los Pegamoides, Alaska y Dinarama i Fangoria.

El millor: símbol de la movida madrilenya.

El pitjor: les seves aparicions televisives.

Olvido Gara, més coneguda amb el sobrenom d’Alaska, va ser una de les grans protagonistes de la movida madrilenya, quan va integrar formacions com Kaka de Luxe, Pegamoides i Dinarama, sempre unida als músics valencians Nacho Canut i el desaparegut Carlos Berlanga, fill del cineasta Luis García Berlanga. Posteriorment, va fundar amb Canut el grup de pop electrònic Fangoria i va actuar en un reality televisiu amb la seva parella Mario Vaquerizo.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: SWINGING LONDON

Algunes vegades he sentit preguntar a diferents personatges en quina època de la humanitat els hi hagués agradat viure. Si jo podés elegir-ne una, molt probablement em decidiria pel Londres de la dècada dels 60, a través del que es va conèixer com a swinging London. El moviment no es refereix a un corrent cultural o un gènere musical concrets, sinó que ocupa tota la dècada dels 60. Tampoc el fenomen es va limitar al món de la música, doncs igualment hi van intervenir altres formes culturals com el cinema, on hi va destacar el film “Blow up”, realitzat pel director italià Michelangelo Antonioni, l’art o la moda.

Pel que fa a la temàtica musical, en primer lloc s’hauria de destacar el període estel·lar del pop britànic, concretament el fenomen beat, que va estar encapçalat pels Beatles i va tenir com a altres grups importants Dave Clark Five, Herman Hermit’s, Manfred Mann, Peter & Gordon o els Zombies. Aquesta sèrie de formacions van ser les que van motivar l’anomenada british invasion.

En segon lloc cal mencionar les diferents bandes de rythm & blues, amb els Rolling Stones com a conjunt més popular, però també amb la presència dels Animals, els Bluesbreakers de John Mayall, el supergrup Cream (foto), Spencer Davis Group o els Yardbirds. En aquest apartat també hi van prendre part les formacions mod, amb els Who i els Small Faces al capdavant, o el quartet Kinks, que anava una mica per lliure.

Finalment, en quart lloc, cal significar els grups que van protagonitzar la ruptura musical al Regne Unit, mitjan el decenni, els quals van fer ús de la psicodèlia i van encapçalar el moviment avantguardista. Entre les principals bandes del moviment, el mateix en què es va portar a terme la ja citada pel·lícula “Blow up”, hi eren els primers Pink Floyd, liderats llavors per Syd Barrett, Caravan, Soft Machine o el trio Jimi Hendrix Experience, una vegada el gran guitarrista de Seatlle s’havia traslladat a Anglaterra.

THE FALL

Lloc de fundació: Prestwich (Anglaterra).
Formació inicial: Mark E. Smith (veu), Martin Bramah (guitarra), Marc Riley (baix), Karl Burns (bateria) i Yvonne Pawlett (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, rock independent i rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Principal àlbum: The nation's saving grace (1985). 
Altres àlbums d'estudi: Live at the witch trials (1979), Grotesque, after de gramme (1980), States (1981), Hex enduction hour (1982), Room to live, undilutable slang truth ! (1982), Perverted by language (1983), The wonderful and frightening world of the Fall (1984), Bend sinister (1986), The frenz experiment (1988), I am kurious oranj (1988), Extricate (1990), Shift - work (1991), Code, selfish (1992), The infotainment scan (1993), Middle class revolt (1994), Cerebral caustic (1995), The light user syndrome (1996), Levitate (1997), The marshall suite (1999), The unutterable (2000), Are you are missing winner (2001), The real new Fall LP, foremerly country on the clock (2003), Fall heads roll (2005), Reformation ! Post - TLC (2007), Imperial wax solvent (2008), Your future our clutter (2010), Ersatz GB (2012), Re - mit (2013), Sub - lingual tablet (2015) i New facts emerge (2017).
El millor: objecte de culte.
El pitjor: lluny del gran públic.

La banda The Fall, que ha tingut com a cantant, líder i únic membre estable Mark E. Smith, és de les poques formacions sorgides durant l’era punk que han protagonitzat una trajectòria extensa i regular. Smith ha sotmès constantment el grup a continuats canvis, tant de personal com de gèneres, sempre des d’un marc independent allunyat del gran públic, encara que durant els 80 la banda anglesa va aconseguir, gràcies a una música més accessible, situar-se a les llistes britàniques, nord-americanes i neozelandeses.

GEORGIE DANN

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: pop i cançó d’estiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: rei dels estius.
El pitjor: de vegades sembla una mateixa peça amb la lletra canviada.

“Casatchok”, “El bimbó”, “El africano”, “El chiringuito”, “La barbacoa”, “El negro no puede”... Totes aquestes cançons tenen un caràcter simple, alegre, refrescant, radicalment comercial i, en resum, molt estiuenc i han estat compostes, al llarg de les últimes dècades, pel parisenc Georgie Dann, des de fa molt de temps resident a l’estat espanyol. No obstant, el cantant compta amb importants estudis musicals, toca varis instruments i fins i tot va representar el seu país d’origen al festival del Mediterrani.

PEP SALA

Lloc de naixement: Vic (Osona).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Nascuts en la boira (1999) i Carpe Diem (2001).
Grups que origina: Pep Sala i la Banda del Bar.
El millor: Saber seguir endavant sense Carles Sabater.
El pitjor: molt difícil aconseguir la fama de Sau.

Després de tornar del Regne Unit, on Pep Sala hi va anar molt jove i va tenir importants experiències musicals, el compositor osonenc va conèixer el cantant i actor Carles Sabater, amb el qual va formar el duo Sau, un dels grups cabdals del rock en català de la dècada dels 90. Paralel·lament, Sala va fundar la formació de La Banda del Bar, on podia realitzar una música de caire més personal. Arran de la sobtada mort de Sabater, el guitarrista va iniciar la seva carrera en solitari.

SR. CHINARRO

Lloc de naixement: Sevilla (Andalusia).
Únic membre estable: Antonio Luque (veu i guitarra).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Compito (1996) i El porqué de mis peinados (1997).
El millor: una de les propostes alternatives més interessants del pop-rock espanyol.
El pitjor: Luque fa i desfà.

Sr. Chinarro és un grup fundat a Sevilla durant els anys 90, però es podria afirmar que es tracta d’un projecte molt personal d’Antonio Luque, únic membre estable de la banda andalusa. Luque ha rebut importants influències de la música britànica realitzada a principis dels anys 80, de l’era del postpunk, a través de grups com The Cure, Dépéche Mode, Echo & the Bunnymen o Joy Division, entre d’altres. Sr. Chinarro ha estat una de les propostes indies espanyoles més valorades els darrers anys.

JESSICA

Grup: Allman Brothers Band.
Any: 1973.
Formació: Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oackley, Lamar Williams, Jaimoe Johanny Johanson, Butch Trucks i Chuck Leavell.
Gènere: southern rock.
Àlbum d’estudi: Brothers and sisters.
El millor: saber sobreviure a la mort de Duanne Allman.
El pitjor: la mort de Berry Oackley.

La banda Allman Brothers Band, una de les grans protagonistes de l’era daurada del southern rock, va començar sent un grup de blues rock amb alguns tocs de jazz, sobretot pel que feia a les seves contínues improvisacions en directe, però, després de la mort de l’extraordinari guitarrista Duanne Allman, a causa d’un accident de moto, la formació de Macon, a mesura que Dicky Betts s’anava fent amb el control del conjunt, es va acostar clarament a postulats country. Les principals proves d’aquest fet en són l’àlbum “Brothers and sisters” i un dels seus temes principals, “Jessica”, peça instrumental composta per Betts i dedicada a la seva filla. Durant la gravació de l’elapé, el baixista Berry Oackley va trobar la mort, també quan circulava amb moto.

DEREK & THE DOMINOS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Eric Clapton (veu i guitarra), Bobby Withlock (guitarra), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria).
Gèneres: blues rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Únic àlbum d'estudi: Layla and other assorted love songs (1970).
Solistes que origina: Eric Clapton.
El millor: “Layla”.
El pitjor: com molts projectes de Clapton, la fugacitat.

Quan el mític guitarrista Eric Clapton va fundar Derek & the Dominos, ja havia tingut importants presències amb els Yardbirds, els Bluesbreakers de John Mayall, el supergrups Cream i Blind Faith o la fugaç formació Delaney, Bonnie & Friends. Pel que fa a la banda analitzada, va suposar una altra experiència molt curta, com la de Blind Faith, però el quartet passaria a la història per la realització del brillant tema “Layla”, en el qual hi va intervenir com a invitat Duanne Allman, un altre dels millors guitarristes de tots els temps.

MANO NEGRA

Lloc de fundació: París (França).
Formació: Manu Chao (veu i guitarra), Antoine Chao (trompeta), Santi Cassariego (bateria), Daniel Jamet (guitarra), Jo Dahan (baix), Tomas Darnal (teclats), Philippe Teboul (percussió) i Pierre Gauthe (trombó).
Gèneres: rock, ska, reggae, punk, rap, world music i rock alternatiu.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Patchanka (1988).
Solistes que origina: Manu Chao.
El millor: Manu Chao iniciava el seu camí.
El pitjor: les divergències entre els components.

Durant la dècada dels 80 va néixer a França una escena musical de caire alternatiu i mestís que utilitzava la fusió entre diferents gèneres, alguns procedents de llocs com l’Amèrica Llatina (salsa), el Carib (ska i reggae) o el nord d’Àfrica (rai). Mano Negra en va ser, juntament amb Les Negresses Vertes, el grup més important del moviment arran de formar-se de mà de Manu Chao, el seu germà Antoine i el seu cosí Santi Cassariego. La formació es va caracteritzar també per les seves continuades gires per Europa, Amèrica i Àsia.

YVES MONTAND

Lloc de naixement: Monsummano Terme (Itàlia).
Lloc de defunció: Senlis (França).
Gèneres: cantautor i chanson.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: una celebritat a França.
El pitjor: més reconegut com a actor.

Encara que nascut a la regió italiana de la Toscana, la carrera artística d’Yves Montand va tenir lloc essencialment a França. Montand va triomfar plenament com a cantant, amb èxit a l’Olympia de París, però aquesta faceta es va veure clarament superada per la d’actor cinematogràfic i teatral, tant al seu país d’adopció com als Estats Units. Va contraure matrimoni amb la famosa actriu Simone Signoret, amb la qual va coincidir en alguns films.

FRANCO BATTIATO

Lloc de naixement: Riposto (Itàlia)
Gèneres: pop, rock, rock progressiu i rock experimental.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: home polifacètic.
El pitjor: sembla haver perdut presència els darrers anys.

L’artista sicilià Franco Battiato ha exercit al llarg de la seva trajectòria de cantant, compositor, actor i pintor, mentre que pel que fa a la faceta musical ha utilitzat diversos gèneres, com el rock, el rock progressiu, el qual va exercir amb força durant els primers 70, l’experimentació, l’òpera o la música clàssica. Battiato és avui reconegut com un clàssic i una llegenda de la música italiana, sense oblidar que també ha triomfat en altres estats d’Europa, com per exemple Espanya.

SLOWHAND

Intèrpret: Eric Clapton.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: No reason to cry (1976).
Àlbum d’estudi posterior: Backless (1978).
El millor: ben rebut, tant per la crítica com pel públic.
El pitjor: la línia irregular que llavors caracteritzava Clapton.

Eric Clapton va passar per enormes problemes, derivats del consum de drogues, durant la primera meitat dels 70, però va aconseguir sortir-se’n i va ser capaç de gravar l’aclamat elapé “461 ocean boulevard”, segons la crítica el seu millor àlbum. Tanmateix, el guitarrista britànic no va tenir massa fortuna amb el disc “No reason to cry”, que va suposar un revés comercial. Un any més tard, l’excomponent de Yardbirs, Bluesbreakers i Cream, entre altres grups, va triomfar amb una obra força més accessible, “Slowhand”, treball que per títol es va elegir el sobrenom de Clapton. Les cançons més populars de l’àlbum son les tres que l’obren: la versió del blues “Cockaine”, peça original de JJ Cale; la balada pop “Wonderful tonight”, un dels temes més populars en la trajectòria del músic, i la country “Lay down Sally”.

ATOMIC ROOSTER

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Vincent Crane (teclats), Nick Graham (veu i baix) i Carl Palmer (bateria).
Gèneres: rock psicodèlic, rock progressiu i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Death walks behind you (1970).
Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.
El millor: la primera etapa.
El pitjor: les ràpides marxes de Graham i Palmer.

Atomic Rooster va ser una de les moltes bandes de rock progressiu que van aparèixer al Regne Unit entre finals dels 60 i començaments dels 70. Molt aviat el grup es convertiria en una eina molt personal del teclista Vincent Crane, doncs després del primer àlbum, el baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer, que es va unir a Keith Emerson i Greg Lake, van abandonar la formació. El conjunt anglès es va separar mitjan els 70, però va tornar durant els 80.

LOS PECOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació: Francisco Javier Herrero (veu) i Pedro José Herrero (veu i guitarra).

Gèneres: pop i cançó melòdica.

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Principal àlbum: Un par de corazones (1979).

El millor: un fenomen de fans.

El pitjor: les modes passen.

Els germans Fracisco Javier i Pedro José Herrero van formar durant la segona meitat dels 70 el duo Los Pecos, que va originar un autèntic boom de fans, especialment pel que fa a noies adolescents, juntament amb cantants com un jove Miguel Bosé, Pedro Marín o Iván. Després de l’enorme èxit de cançons com “Esperanzas”, “Acordes” o “Háblame de tí”, va arribar la separació, a la qual va seguir una reunificació per a nostàlgiques.

OBÚS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació actual: Fructuoso Sánchez (veu), Paco Laguna (guitarra), Fernando Montesinos (baix) i Carlos Mirat (bateria).

Gèneres: rock dur i heavy metal.

Dècades: 80, 90 i 00.

Principals àlbums: Prepárate (1981) i Poderoso como el trueno (1982).

El millor: fidels a un estil.

El pitjor: durant els inicis, una mica a l’ombra de Barón Rojo.

El grup madrileny Obús va ser una de les bandes bàsiques durant els inicis del rock dur i el heavy metal a Espanya, en un període que potser van estar una mica enfosquits per Barón Rojo. La formació va rebre importants influències dels principals conjunts del heavy britànic dels 80, com Deff Leppard, Motörhead o Iron Maiden, amb un integrant dels quals, Adrian Smith, van col·laborar. Obús es manté en actiu i va realitzar una gira per commemorar el 30è aniversari.

MÄGO DE OZ

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació actual: Jose Andrea (veu), Patricia Tapia (veu), Carlitos (guitarra), Frank (guitarra), Peri (baix), Txus (bateria), Sergio Cisneros (teclats), Mohamed (violí i viola) i Josema Pizarro (flauta).

Gèneres: folk rock, world music, rock dur i heavy metal.

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Principals àlbums: La leyenda de la mancha (1998) i La ciudad de los árboles (2007).

El millor: els directes.

El pitjor: molta autenticitat, però presents a les ràdio-fórmules.

Podríem dir que Mägo de Oz, famosos pels seus espectacles en directe, es troba entremig de bandes com Led Zeppelin o Jethro Tull, per la utilització al mateix temps del hard rock i el folk i l’ús d’instruments poc comuns en la música rock. La formació madrilenya, que també ha experimentat amb la música celta o les rancheras mexicanes, ha donat sempre una imatge de duresa, però això no ha suposat cap impediment per sonar a les emissores més comercials d’Espanya i l’Amèrica Llatina.

THE NICE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació: Keith Emerson (teclats), Lee Jackson (veu i baix), Brian Davison (guitarra) i David O’List (trompeta i flauta).

Gèneres: rock progressiu, rock simfònic i rock psicodèlic.

Dècades: 60 i 70.

Principal àlbum: Nice (1969).

Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.

El millor: pioners del prog rock.

El pitjor: la versió d’“America”, de West Side Story.

El rock progressiu, molt influenciat per la psicodèlia, va fer acte d’aparició durant el segon lustre de la dècada dels 60 i The Nice va ser un dels primers grups en utilitzar el nou gènere i, de fet, es comenta que va ser la primera banda en gravar un àlbum usant l’estil. El quartet va ser també la formació on l’efectista teclista Keith Emerson va poder realitzar les seves primeres experimentacions, abans d’unir-se a Greg Lake i Carl Palmer per formar un dels supergrups de més èxit de la història.

LEIF GARRETT

Lloc de naixement: Hollywood (Estats Units).

Gèneres: pop, rock i bubblegum.

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Principal àlbum: Feel the need (1978).

El millor: nen prodigi.

El pitjor: la degradació que moltes vegades té lloc en ídols juvenils.

Des de molt petit, Leif Garrett va triomfar en el món artístic, assolint les facetes de cantant i d’actor televisiu i cinematogràfic. Va aconseguir una important fama gràcies a la sèrie de televisió “Tres en la carretera”, on va coincidir amb Alex Rocco i el futur tennista Vincent van Patten. Posteriorment, va tenir una era important pel que fa la música, com a ídol d’adolescents, en una època en què per exemple va obtenir un considerable èxit a l’estat espanyol.

IN THE COURT OF CRIMSON KING

Grup: King Crimson.
Any: 1969.
Formació: Robert Fripp, Greg Lake, Michael Giles, Ian McDonald i Peter Sinfield.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: In the wake of Poseidon (1969).
El millor: un dels millors discs de rock progressiu de la història.
El pitjor: la inestabilitat de personal que de seguida viuria la banda.

El rock progressiu, un dels decisius moviments que van tenir lloc a finals de la dècada dels 60, va tenir molts defensors, però també bastants detractors. Tanmateix, fins i tot aquests últims han defensat sempre la trajectòria de la formació britànica King Crimson. La irrupció de la psicodèlia, mitjan el decenni dels 60, va ser clau per a l’aparició del prog rock i la consolidació de grups com Pink Floyd, Yes, Nice o els mateixos King Crimson, que van debutar amb l’àlbum “In the court of Crimson King”, per a molts analistes un dels millors treballs en la història del gènere. L’obra compta amb moltes de les característiques de l’estil, con el llarg minutatge de les cançons, l’elaboració de les lletres o els grans desenvolupaments instrumentals, mentre hi tenen lloc clares influències del jazz, amb constants improvisacions, i de la música clàssica. Molt aviat, la banda es convertiria en un vehicle molt personal del guitarrista Robert Fripp. En l'obra hi destaquen "21st century shizoid man", "Epitaph" i la cançó de títol homònim.