DANCING IN THE DARK

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1984.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Born in the USA.
El millor: un vídeo molt televisat.
El pitjor: mai Springsteen havia estat tan comercial.

Durant el decenni dels anys 70, Bruce Springsteen s’havia convertit en quelcom semblant a un “Bob Dylan” rocker i en una mena de representant del sector obrer nord-americà, a més d’editar dos extraordinaris àlbums: “Born to run” i “Darkness on the edge of town”. Tanmateix, amb el doble disc “The river” va realitzar un clar apropament al gran públic, tal com ho demostra “Hungry heart”, un del hits del treball. Després de tornar a la via “alternativa” amb “Nebraska”, l’intèrpret de New Jersey va fer encara un pas més ferm cap a les masses amb el supervendes “Born in the USA”, del qual el primer senzill en va ser “Dancing in the dark”, l’èxit més important, comercialment parlant, del compositor i famós pel seu vídeo, dirigit per Brian de Palma, en què invita a l’escenari l’actriu Courteney Cox.

HONKY TONK WOMEN

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1969.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: una de les millors tornades de la història del rock.
El pitjor: l’èxit va coincidir amb la mort de Brian Jones.

En un període en què Brian Jones ja havia deixat el mític grup (el guitarrista moriria durant la promoció del disc) , i el jove Mick Taylor l’havia substituït, Mick Jagger i Keith Richard van composar “Honky tonk women”, que en un principi va tenir una versió country que es titulava simplement “Honky tonk”. No obstant, seguidament van realitzar una altra composició, més propera al seu estil habitual, que es va editar només com a single, el qual va arribar al número u, tant a les llistes britàniques com a les nord-americanes. Poc més tard, “Honky tonk” va ser inclosa en l’àlbum “Let it bleed”. La cançó analitzada, que compta amb una de les tornades més cèlebres de la història de la música popular (personalment em vaig emocionar la primera vegada que la vaig sentir), ha tingut covers d’artistes com Elton John, Joe Cocker o el desaparegut Gram Parsons, íntim amic de Richard.

SOMETHING

Grup: The Beatles.
Any: 1969.
Formació: George Harrison, John Lennon, Paul McCartney i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Abbey road.
El millor: primer i únic single de Harrison amb els Beatles.
El pitjor: que no arribés al número u al Regne Unit.

La immensa majoria dels grans clàssics dels Beatles van ser signats pel duo format per John Lennon i Paul McCartney, mentre que George Harrison va quedar clarament en un segon pla. Tanmateix, el guitarra solista del llegendari grup de tant en tant va gravar cançons importants com l’excel·lent “While my guitar gently weeps”, amb solo de guitarra del seu amic Eric Clapton; les tendres “I need you” i “Here comes the sun” o dues peces molt influenciades per la música oriental: “Love to you” i “Within you, without you”. No obstant, cap d’elles va comptar amb el gran èxit de “Something”, tema inclòs en l’àlbum “Abbey road”, el darrer que va gravar el quartet de Liverpool, i únic senzill dels Fab Four compost per Harrison, que va arribar al número u als Estats Units. La cançó ha estat versionada, entre d’altres, per Frank Sinatra, Elvis Presley, James Brown o el citat Clapton.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: BAIXISTES MOLT VISIBLES

Quan observem les diferents bandes de la història de la música pop - rock, normalment ens donem compte que els líders acostumen a ser o bé els vocalistes o bé els guitarristes, mentre els baixistes, els bateries o els músics d’altres instruments solen ser membres secundaris. No obstant, han hagut al llarg dels anys baixistes molt importants i decisius, i fins i tot líders de les seves respectives formacions. Alguns d’ells podrien ser, en ordre alfabètic, els següents:

Jack Bruce. Considerat el millor baixista britànic de la dècada dels 60, Bruce va aconseguir una important fama quan va formar, amb el guitarrista Eric Clapton i el bateria Ginger Baker, el supergrup de rythm & blues i rock psicodèlic Cream. Jack va exercir a més com a cantant del trio.

John Entwhistle. Baixista permanent, fins el dia de la seva mort, del mític quartet britànic The Who, va formar, juntament amb el bateria del grup, el també desaparegut Keith Moon, una de les millors seccions rítmiques de la història de la música popular. Va col·laborar igualment en les composicions de la banda, encara que en aquest aspecte va estar a l’ombra del líder i guitarrista Pete Townshend.

Kim Gordon. Baixista dels grans reis del noise rock nord-americà, el novaiorquesos Sonic Youth, va ser clau en la composició de bastants temes de la banda, els quals va també interpretar, encara que es va mantenir una mica a l’ombra dels dos líders, guitarristes i principals cantants de la formació: Thurston Moore i Lee Ranaldo.

Steve Harris. Ha estat el fundador, líder, principal compositor i baixista d’Iron Maiden, un dels grups cabdals de la història del heavy metal, potser el més gran pel que fa a la dècada dels anys 80. Vocalistes tan carismàtics com Paul di Anno o Bruce Dickinson van haver d’adaptar-se a la seva direcció.

Greg Lake. Va ser un dels fundadors de la banda més gran de tots els temps pel que fa al rock progressiu: King Crimson. Lake en va ser el cantant i baixista en el primer àlbum del grup, l’aclamat “In the court of the Crimson King”, però va ser una de les primeres “víctimes” dels continus canvis del líder i guitarrista de la formació, Robert Fripp. Llavors va formar el supergrup Emerson, Lake & Palmer.

Lemmy. Ha estat sempre el cantant, líder, principal compositor i baixista de la banda Motörhead, un dels principals conjunts de l’edat d’or del heavy metal britànic, durant el decenni dels anys 80. És considerat un dels personatges més influents i carismàtics de la història del gènere.

Paul McCartney (foto). s’explica que en una de les actuacions dels Beatles a Hamburg, durant els primers anys de la trajectòria del grup, McCartney es va enutjar amb el malaguanyat Stu Sutcliffe, íntim amic de John Lennon, per la seva forma de tocar el baix. Llavors Paul va agafar l’instrument i el va usar durant la totalitat de la brillant història dels Fab Four. No cal dir que McCartney va ser el líder i el principal compositor, amb Lennon, del mític quartet de Liverpool.

Sting. Segurament, amb Paul McCartney, sigui el baixista més popular de la història de la música pop - rock. Va ser el gran líder, compositor de tots els hits, vocalista i baixista de l’històric trio The Police, un dels grups més venedors i triomfants entre finals dels 70 i començaments dels 80. Arran de la dissolució de la formació, va protagonitzar una espectacular carrera en solitari.

Sid Vicious. No passarà mai a la història com un virtuós de l’instrument, més aviat tot el contrari, però ningú dubta que el segon baixista de la punk, polèmica i salvatge banda The Sex Pistols es va fer amb un lloc en la història de la música rock. Va fer la versió més irreverent del clàssic “My way”.

Roger Waters. Líder, baixista i principal compositor del mític grup de rock progressiu britànic Pink Floyd. Va ser clau en la confecció d’històrics àlbums com “Another side of the moon”, “Wish you were here” i molt especialment l’`òpera rock “The wall”. Tanmateix, durant els inicis psicodèlics de la formació va estar a l’ombra de Syd Barrett, que va abandonar la banda arran de l’edició del primer disc del quartet. Durant els darrers anys del grup, va tenir molts problemes amb la resta de components.

ALL THINGS MUST PASS

Intèrpret: George Harrison.
Any: 1970.
Àlbum d’estudi precedent: Electronic sound (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Living in the material world (1973).
El millor: un munt de cançons que esperaven sortida.
El pitjor: que no les pogués gravar amb els Beatles.

Malgrat que, sobretot durant els últims anys dels Fab Four, George Harrison va composar importants cançons per als Beatles, com en són exemple “While my guitar gently weeps”, “Here comes the sun” o “Something”, la qual es va convertir en l’únic single del quartet de Liverpool escrit per Harrison, l’anomenat beatle silenciós va veure com moltes de les seves peces eren rebutjades pels dos líders del grup, John Lennon i Paul McCartney. No és gens estrany doncs que George necessités el 1970 un triple àlbum per donar sortida a tots els seus temes pendents i d’altres compostos posteriorment. “All things must pass” va iniciar la gran època de Harrison en solitari, que va tenir continuïtat amb el concert per a Bangladesh, portat a terme a Nova York i que va comptar amb la seva edició en vinil, i l’àlbum “Living in the material world”, que ja va suposar l’inici de la decadència. En l’obra, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, hi destaquen la cançó de títol homònim, “What is life”, “Isn’t it a pity” i la famosa “My sweet Lord”.

BLOWIN’ IN THE WIND

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1963.
Gènere: folk.
Àlbum d’estudi: The freewheelin’ Bob Dylan.
El millor: himne generacional.
El pitjor: potser no ha superat massa bé el pas del temps.

Blowin’ in the wind, primer senzill extret de “The freewheelin’ Bob Dylan”, el segon àlbum de l’autor nord-americà, va ser el primer gran clàssic del compositor de Duluth, una de les mostres cabdals de la cançó protesta i un dels innegables himnes folk de la història, arribant fins i tot a la Catalunya més progre, intel·lectual i xirucaire del decenni dels anys 60. Més o menys per la mateixa època en què Dylan la va editar, el trio Peter, Paul & Mary en va fer un cover que va arribar al número dos de les llistes dels Estats Units. Tanmateix, no van ser els únics en fer-ne una versió, doncs també n’han realitzat artistes i grups tant diversos com Joan Báez, Judy Collins, Sam Cooke, Marlene Dietrich, Astrid Gilberto, Gerard Quintana, Pete Seeger, Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Neil Young, Grup de Folk, Hollies o Kingston Trio, entre d'altres.

LAYLA

Grup: Derek & the Dominos.
Any: 1970.
Formació: Eric Clapton, Jim Gordon, Carl Radle i Bobby Witlock.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Layla and other assorted love songs.
El millor: la unió explosiva entre Clapton i Duanne Allman.
El pitjor: la versió acústica va ser, segons la meva opinió, força inferior.

En una nova “aventura” musical d’Eric Clapton, després d’haver tocat amb Yardbirds, Bluesbreakers, Cream, Blind Faith, Plastic Ono Band i Delaney, Bonnie & Friends, el famós guitarrista britànic va formar la fugaç banda Derek & the Dominos, amb qui va gravar l’àlbum “Layla and other assorted love songs”, del qual es va extreure el senzill anomenat simplement “Layla”. La cançó va ser composta pel mateix Clapton i Jim Gordon i sembla ser que la inspiració no va ser una altra que Patty Boyd, esposa del beatle George Harrison, íntim amic de Clapton. “Layla”, en què també hi va intervenir un altre gran guitarrista, Duanne Allman, està considerada una de les grans obres de la història del rock i va tenir el 1991 un versió umplugged.

CADILLAC SOLITARIO

Grup: Loquillo y los Trogloditas.
Any: 1983.
Formació: José María Sanz Loquillo, Ricard Puigdomènech, José Simón i Jordi Vila.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: El ritmo del garage.
El millor: la popularitat que la cançó va assolir a la versió en directe.
El pitjor: però hi havia un original de 1983.

Malgrat que Loquillo habitava al barri barceloní del Clot i que la seva banda d’acompanyament de llavors, els Trogloditas, eren originaris de la comarca d’Osona, tots plegats van involucrar-se en la movida madrilenya, que va aconseguir el seu punt àlgid entre finals dels 70 i el primer lustre dels 80. L’àlbum “El ritmo del garage” va ser un dels treballs cabdals de l’associació pel que fa a aquella època i el treball va lliurar peces com la de títol homònim, que Loquillo va interpretar també amb Alaska, musa de la movida, i “Cadillac soltario”, una de les cançons més populars de l’artista barceloní i una de les composicions més destacades de Sabino Méndez. No obstant, el tema va prendre encara més rellevància en la versió en directe a l’antiga sala Zeleste de Barcelona, realitzada uns anys més tard.

JOSEP MARIA ESPINÀS

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Gèneres: nova cançó catalana, cantautor, cançó infantil i cançó tradicional.
Dècades: 60.
El millor: clau en el naixement del moviment de la nova cançó.
El pitjor: molt més conegut per les seves facetes d’escriptor i articulista.

Josep Maria Espinàs és molt més conegut en les seves versions d’escriptor, per la qual ha guanyat el premi Joanot Martorell, i d’articulista, en què ha obtingut el guardó Guimerà i ha col·laborat en els mitjans Avui i El Periódico de Catalunya, diari on hi escriu actualment. Tanmateix, Espinàs, que també ha treballat a la televisió, és un gran admirador del mític cantautor de Seta Georges Brassens i va ser un home clau per a l’aparició del moviment de la nova cançó catalana, sense oblidar que va escriure la lletra de l’himne del FC Barcelona.

THE FREEWHEELIN’ BOB DYLAN

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1963.
Àlbum d’estudi precedent: Bob Dylan (1962).
Àlbum d’estudi posterior: The times they are a-changin’ (1963).
El millor: potser la millor mostra de protest song de la història de la música popular.
El pitjor: més èxit a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units.

Bob Dylan va ser descobert en els locals del bohemi barri novaiorquès del Greenwich Village i va debutar amb un àlbum de títol homònim que no va tenir una gran transcendència. Per aquest motiu, el segon treball del cantautor nord-americà, “The freewheelin’ Bob Dylan”, està considerada la primera gran obra del compositor de Minnesota. En el disc s’hi barregen les cançons de protesta, en el període en què Dylan era més combatiu en la lluita a favor dels drets humans, les peces d’amor i també alguns temes en què hi predomina l’humor. Sense cap mena de dubte, la pista més important de l’àlbum és el clàssic “Blowin’ in the wind”, un autèntic himne generacional, fins i tot en els ambients més progres de la Catalunya dels anys 60. Altres cançons significatives són “Girl from the north country” o “Masters of war”. El treball va situar Dylan al cim de la popularitat, tant a nivell nacional com internacional.

PERFECT DAY (CANÇÓ)

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1972.
Gènere: rock urbà.
Àlbum d’estudi: Transformer.
El millor: un dels grans clàssics del compositor de Brooklyn.
El pitjor: que la gran popularitat li arribés a través d’un film.

Quan Lou Reed va abandonar la llegendària banda The Velvet Underground, va tenir força problemes per aconseguir triomfar en solitari, fet que va assolir arran de marxar a Anglaterra i de trobar la vital ajuda de David Bowie, que li va produir l’àlbum glam “Transformer”, potser el millor treball que mai hagi realitzat el cantautor novaiorquès. En els disc hi destacaven els temes “Satellite of love”, el popular “Walk in the wild side” i “Perfect day”. Aquest últim, amb una de les tornades més accessibles de Reed, és la meva cançó preferida de l’intèrpret nord-americà. La peça, de caràcter irònic, va tenir, unes dues dècades més tard de la seva composició, una important empenta gràcies a la pel·lícula britànica “Trainspotting”, que la va col·locar a la seva banda sonora.

MESSAGE IN A BOTTLE

Grup: The Police.
Any: 1979.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Regatta de blanc.
El millor: no passa el temps per aquesta cançó.
El pitjor: que no compti amb la fama d’”Every breath you take”.

“Regatta de Blanc” va ser el segon àlbum del trio The Police, la seva consolidació al mercat britànic, l’arribada clara del grup al rànquing nord-americà i un dels grans treballs del moviment de la new wave. El primer senzill extret del disc va ser “Message in a bottle”, número u al Regne Unit, però sense un èxit espectacular a l’altre costat de l’Atlàntic, on no va poder situar-se entre els 50 primers de les llistes. El tema és una de les grans peces de la banda liderada per Sting, segons la meva opinió infinitament millor que el popular “Every breath you take”, gravat pocs anys més tard, però crec que lleugerament inferior que “Roxanne”, “So lonely” i “Don’t stand so close to me”, els singles del primer àlbum de la formació, “Outlandos d’amour”.

COMMON PEOPLE

Grup: Pulp.
Any: 1995.
Formació: Jarvis Cocker, Russell Senior, Mark Webber, Steve Mackey, Nick Banks i Candida Doyle.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Different class.
El millor: Pulp es consolida.
El pitjor: no crec que sigui el millor tema de “Different class”.

Tothom ha conegut alguna vegada un “pijo” que ha trobat “interessant” i fins i tot glamourós barrejar-se amb la gent “normal”, però gairebé sempre només ho suporta durant alguns dies i seguidament torna a la seva “vida”. Doncs sembla que Jarvis Cocker, cantant i líder de la banda Pulp, va conèixer una noia amb aquestes característiques i això li va servir d’inspiració per escriure “Common People”, primer single de l’àlbum “Different class”, que va arribar al número dos de les llistes britàniques. La cançó, i el treball del qual hi forma part, van servir per consolidar el grup anglès, que va necessitar molts anys per aconseguir el triomf, el qual va tenir lloc durant l’auge del brit pop.

DINOSAUR JR.

Lloc de fundació: Amherst (Estats Units).
Formació original i clàssica: J Mascis (veu i guitarra), Lou Barlow (baix) i Murph (bateria).
Gèneres: rock, noise rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: You're living all over me (1987).
Altres àlbums d'estudi: Dinosaur (1985), Bug (1988), Green mind (1991), Where you been (1993), Without a sound (1994), Hand it over (1997), Beyond (2007), Farm (2009), I bet in sky (2012) i Give a glimpse of what yet not (2016).
Grups que origina: Sebadoh.
El millor: gran influència / una de les poques bandes en no perdre pistonada després d'una separació.
El pitjor: el parèntesi dels 90 / no han assolit l'èxit popular d'altres formacions indie.

El trio Dinosaur Jr. va ser fundat a la localitat de Amherst, a l’estat nord-americà de Massachussets. La banda, encapçalada pel cantant i brillant guitarrista J Mascis, va ser una de les formacions cabdals de l’indie rock dels 80 i va tenir una gran influència cap a grups alternatius dels 90, decenni en el qual, només amb Mascis com a membre original, el conjunt va asserenar el seu registre i va deixar de banda el noise rock. Després d’una dissolució, Dinosaur Jr. es va reagrupar el 2005 amb els seus tres components originals.

TALKING HEADS: 77

Grup: Talking Heads.
Any: 1977.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: More songs about buildings and food (1978).
El millor: l’originalitat de la banda.
El pitjor: dificultats per arribar a la gent.

Durant el segon lustre de la dècada dels 70, el punk rock també va fer acte d’aparició als Estats Units, però a diferència d’allò que va succeir a la Gran Bretanya per la mateixa època, va tenir unes característiques menys polèmiques, salvatges i directes, sempre i quan deixem al marge el grup Ramones. El punk nord-americà va tenir com a seu principal la gran ciutat de Nova York i com a marc concret el local de Manhattan CBGB, mentre una de les formacions que més hi va destacar va ser el quartet Talking Heads, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista David Byrne. La banda, representant de la branca més complexa, alternativa i intel·lectual del moviment, va debutar amb l’àlbum “Talking Heads: 77”, considerat per molts crítics un dels grans treballs del decenni, encara que l’obra no va aconseguir arribar massa amunt a les llistes dels Estats Units. En el disc hi destaquen “Uh – oh. Love comes to town” i la popular “Psycho killer”.

REDEMPTION SONG

Intèrpret: Bob Marley.
Any: 1980.
Gènere: reggae.
Àlbum d’estudi: Uprising.
El millor: la millor cançó del líder rasta.
El pitjor: s’acostava el final.

Moltes vegades he sentit parlar de Bob Marley com el “Dylan negre”. Doncs bé, si alguna vegada el compositor jamaicà s’ha acostat a l’autor nord-americà, el de principis de la seva carrera concretament, és quan va escriure i interpretar l’esplèndid tema “Redemption song”. La cançó és una peça de protesta, en la qual per exemple parla de l’esclavisme que van patir els negres durant molts de segles, i segons la meva opinió és la millor composició de l'artista rasta. Personalment, el reggae és una gènere que m’agrada, però em cansa una mica quan escolto vàries cançons seguides de l’estil. En canvi, aquest problema no el tinc amb “Redemption song”, la qual Marley va composar poc abans de la seva mort i acompanyat únicament d’una guitarra acústica.

NEW KID IN TOWN

Grup: The Eagles.
Any: 1976.
Formació: Glenn Frey, Don Henley, Don Felder, Joe Walsh i Randy Meisner.
Gènere: country pop.
Àlbum d’estudi: Hotel California.
El millor: primer single extret de l’històric “Hotel California”.
El pitjor: però després va estar enfosquida per la cançó de títol homònim.

Quan el grup nord-americà The Eagles va començar la seva brillant trajectòria, es tractava d’una formació típica de country rock, no massa diferent dels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons, per posar un exemple. Tanmateix, el conjunt liderat per Glenn Frey i Don Henley es va anar acostant a poc a poc al gènere pop i l’àlbum súpervendes “Hotel California” n’és un fet. A diferència del que molts afeccionats poden pensar, el tema “New kid in town” va ser el primer senzill extret del treball i va tenir un gran èxit a les dues bandes de l’oceà Atlàntic, arribant al lloc més alt a les llistes dels Estats Units i obtenint un premi Grammy. La cançó, on les típiques harmonies dels components de la banda hi queden ben constatades, va ser composta i interpretada pel guitarrista Frey.

DON’T LOOK BACK IN ANGER

Grup: Oasis.
Any: 1995.
Formació: Noel Gallagher, Ian Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Alan White.
Gènere: brit pop.
Àlbum: (What’s the story) morning glory ?.
El millor: probablement la millor cançó d’Oasis.
El pitjor: només va ser el quart single de l’àlbum.

La banda de Manchester Oasis va tenir un debut triomfal amb el seu àlbum “Definetely maybe”, però el segon treball del grup britànic, l’històric "(What’s the story) morning glory ?” el va superar en escreix, és considerada una de les grans obres del brit pop i també un dels millors discs gravats a la dècada dels 90. En el segon àlbum de la formació liderada pels germans Gallagher hi destaquen força temes, com el poular “Wonderwall”, “Some might say” o “Morning glory”, i potser per aquesta raó “Don’t look back in anger”, segons la meva opinió la millor peça que mai hagi editat el conjunt anglès, juntament amb "Live forever",  va ser el quart single extret del treball. La cançó, que va composar i també interpretar Noel Gallagher, malgrat que el seu germà Ian era el vocalista habitual, va arribar al número u al Regne Unit.

URBAN HYMNS

Grup: The Verve.
Any: 1997.
Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Jones, Peter Salisbury i Simon Tong.
Àlbum d’estudi precedent: A northern soul (1995).
Àlbum d’estudi posterior: Forth (2008).
El millor: de la desesperació al triomf.
El pitjor: 13 anys d’espera per gravar un nou àlbum d’estudi.

The Verve va sorgir en plena febre del brit pop a Anglaterra, en una època en què bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede acaparaven molta atenció. Potser aquesta va ser una dels raons, encara que no l’única, per la qual el conjunt encapçalat per Richard Ashcroft no va poder triomfar amb els seus dos primer àlbums i després de l’edició d’”A northern soul” el grup decidís deixar-ho estar. No obstant, al cap d’uns anys, el citat Ascroft, cantant de la formació, i el guitarrista Nick McCabe van decidir tornar-ho a intentar i de la nova unió en va sortir “Urban hymns”, que va suposar un espectacular èxit i té la consideració de ser un dels millors àlbums britànics de la dècada dels 90. En el treball hi brilla de forma clara i notòria “Bitter sweet symphony”, però també cal significar “Lucky man” i les balades “Sonnet” i “The drugs don’t work”.

BAYOU COUNTRY

Grup: Creedence Clarwater Revival.
Any: 1969.
Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Àlbum d’estudi precedent: Creedence Clearwater Revival (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Green river (1969).
El millor: comença una història espectacular.
El pitjor: és el primer gran èxit del grup, però potser no el millor àlbum.

El 1968 a penes se’n sabia res del quartet Creedence Clearwater Revival (CCR), però a partir de 1969, la banda liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor John Fogerty va iniciar una etapa espectacular, la qual, però, va acabar sobtadament l’any 1971. “Bayou country” va ser el segon àlbum, el primer que va aconseguir un notable èxit, en la curta, però intensa, trajectòria de CCR. En el treball s'hi poden advertir tendències de rock’n roll, country, blues i swamp rock, gèneres bastant allunyats de l’avantguarda i la psicodèlia que llavors tenien lloc en el seu estat de Califòrnia, constatant que el grup anava clarament per lliure. En el disc, que podríem dir que és tot un precedent del southern rock, l’època daurada del qual estava a punt d’esclatar, té com a principals temes “Born on the bayou” i sobretot “proud Mary”, el seu primer gran clàssic.