Grup: The Verve.
Any: 1997.
Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Jones, Peter Salisbury i Simon Tong.
Àlbum d’estudi precedent: A northern soul (1995).
Àlbum d’estudi posterior: Forth (2008).
El millor: de la desesperació al triomf.
El pitjor: 13 anys d’espera per gravar un nou àlbum d’estudi.
The Verve va sorgir en plena febre del brit pop a Anglaterra, en una època en què bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede acaparaven molta atenció. Potser aquesta va ser una dels raons, encara que no l’única, per la qual el conjunt encapçalat per Richard Ashcroft no va poder triomfar amb els seus dos primer àlbums i després de l’edició d’”A northern soul” el grup decidís deixar-ho estar. No obstant, al cap d’uns anys, el citat Ascroft, cantant de la formació, i el guitarrista Nick McCabe van decidir tornar-ho a intentar i de la nova unió en va sortir “Urban hymns”, que va suposar un espectacular èxit i té la consideració de ser un dels millors àlbums britànics de la dècada dels 90. En el treball hi brilla de forma clara i notòria “Bitter sweet symphony”, però també cal significar “Lucky man” i les balades “Sonnet” i “The drugs don’t work”.
Any: 1997.
Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Jones, Peter Salisbury i Simon Tong.
Àlbum d’estudi precedent: A northern soul (1995).
Àlbum d’estudi posterior: Forth (2008).
El millor: de la desesperació al triomf.
El pitjor: 13 anys d’espera per gravar un nou àlbum d’estudi.
The Verve va sorgir en plena febre del brit pop a Anglaterra, en una època en què bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede acaparaven molta atenció. Potser aquesta va ser una dels raons, encara que no l’única, per la qual el conjunt encapçalat per Richard Ashcroft no va poder triomfar amb els seus dos primer àlbums i després de l’edició d’”A northern soul” el grup decidís deixar-ho estar. No obstant, al cap d’uns anys, el citat Ascroft, cantant de la formació, i el guitarrista Nick McCabe van decidir tornar-ho a intentar i de la nova unió en va sortir “Urban hymns”, que va suposar un espectacular èxit i té la consideració de ser un dels millors àlbums britànics de la dècada dels 90. En el treball hi brilla de forma clara i notòria “Bitter sweet symphony”, però també cal significar “Lucky man” i les balades “Sonnet” i “The drugs don’t work”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario