LES 10 MILLORS CANÇONS DE SUEDE

1. The power

(1994 – brit pop)

2. We are the pigs

(1994 – brit pop)

3. The beautiful ones

(1996 – brit pop)

4. Outsiders

(2016 – pop independent)

5. The Wild ones

(1994 – brit pop)

6. Tightrope

(2016 – pop independent)

7. Thrash

(1996 – brit pop)

8. Lost in TV

(2002 - pop independent)

9. So Young

(1993 – brit pop)

10. Barriers

( 2013 - pop independent)

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SYD BARRETT, UN GENI TURMENTAT

Syd Barrett va ser el primer líder de la llegendària banda britànica Pink Floyd, aleshores un grup psicodèlic, màxim exponent de l’underground londinenc de la dècada dels 60 i una de les formacions més representatives de l’anomenat Swinging London.

Barrett, també cantant i guitarrista, va ser el gran artífex del primer àlbum de Pink Floyd, el psicodèlic, estrany, arriscat i històric “The piper at the gates of dawn”, una de les obres més reivindicades i influenciables en la història de la música rock. Igualment, Syd va ser el compositor de l’extraordinari tema “See Emily Play”, una cançó de característiques més accessibles i penso que la millor peça de la trajectòria del quartet anglès, juntament amb “Wish you were here”, gravada vuit anys més tard.

Tanmateix, després de la confecció de “The piper at the gates of dawn”, Barrett es va veure obligat a abandonar el grup a causa de l’abús de substàncies al·lucinògenes com l’LSD, el consum del qual era en aquell temps notori, també a la Califòrnia del flower power. Syd mostrava aleshores evidents símptomes de comportament inestable i turmentat que van fer impossible la seva continuïtat a Pink Floyd, on va ser substituït pel cantant i virtuós guitarrista David Gilmour.

A pesar del seu delicat estat, Barrett va portar a terme una interessant carrera en solitari, molt allunyada del focus comercial i força reivindicada pel sector més independent i alternatiu de l’escena rock. El compositor, a qui Pink Floyd va dedicar el seu cèlebre tema “Shine on you Crazy diamond”, pista de l’àlbum “Wish you were here”, va morir l’any 2006, quan comptava 60 anys. 

VISIONS OF JOHANNA

Intèrpret: Bob Dylan. 

Any: 1966.     

Gènere: folk rock.

Àlbum d’estudi: Blonde on blonde.   

El millor: un dels clàssics del trobador nord-americà.

El pitjor:  a Dylan li va costar decidir-se.

El 1965, Bob Dylan va realitzar un primer esbós de la cançó “Visions of Johanna”, llavors anomenada “Freeze out”, però el compositor nord-americà va decidir aparcar el tema, que definitivament va ser gravat amb el nom actual en el doble àlbum “Blonde on blonde”, editat ja el 1966. Malgrat que el treball, per a alguns experts el millor disc que mai hagi gravat el poeta de Minnesota, compta amb exemples de blues, pop i rock, la peça analitzada és encara una composició folk, la qual la història l’ha deixat com una de les obres més belles i admirades del cantautor de Duluth. “Visions of Johanna” ha tingut covers per part de la cantant britànica Marianne Faithfull i de la banda hippy californiana The Grateful Dead.   

EVEN IN THE QUIETEST MOMENTS

Grup: Supertramp.

Any: 1977.     

Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siebenberg i John Anthony Helliwell.

Àlbum d’estudi anterior: Crisis, what crisis ? (1975).

Àlbum d’estudi posterior: Breakfast in America (1979). 

El millor: la senzillesa de “Give a Little bit”.

El pitjor: un àlbum de transició.

Després d’anys cercant infructuosament l’èxit, el grup britànic Supertramp el va trobar de forma rotunda amb l’àlbum “Crime of the century”, més tard va fer un pas enrere amb “Crisis, what crisis ?” i posteriorment va tenir de nou una embranzida amb “Even in the quietest moments”, si bé el gran salt del quintet anglès no es produiria fins a l’edició del supervendes “Breakfast in America”. En l’àlbum analitzat, amb una portada marcada per la sofisticació i l’elegància, hi destaquen especialment tres cançons compostes per un dels seus líders, Roger Hodgson, concretament la dolça i espiritual “Babaji”, l’èpica “Fool’s overture”, un tema d’11 minuts en l’intent de la banda d’equipar-se amb les millors formacions de rock progressiu de l’època, que llavors estava passant per un dels seus períodes àlgids, i “Give a Little bit”, pel contrari una peça pop molt senzilla que va suposar aleshores el single més venut de Supertramp. 

OQUES GRASSES

Lloc de fundació: Roda de Ter (Osona).

Formació: Josep Montero (veu i guitarra), Guillem Realp (baix), Arnau Altimir (bateria), Joan Borràs (teclats), Josep Valldeneu (saxofon), Miquel Rojo (trompeta) i Miquel Biarnés (trombó).

Dècades: 10.

Gèneres: pop i reggae.         

Principal àlbum: Digue-n’hi com vulguis (2014).

El millor: un dels grups de moda en l’actual panorama del pop – rock en català.

El pitjor: encara un llarg camí per recórrer.

Josep Montero, principal compositor del grup, havia estat el bateria del conjunt Nothimatis i havia col·laborat amb Arnau Tordera, actual membre de la banda Obeses, abans que el també cantant i guitarrista fundés a Roda de Ter Oques Grasses, amb el baixista Guillem Realp i el teclista Joan Borràs. Després d’actuar en festivals com el Mercat de Música Viva de Vic o el Canet rock, l’ara septet s’ha convertit en una de les formacions cabdals del pop – rock interpretat en llengua catalana.   

RIHANNA

Lloc de naixement: Saint Michael (Barbados).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, dance pop i rythm & blues.  

Principals àlbums: Good girl gone bad (2007) i Anti (2016).

El millor: estrella a nivell mundial.

El pitjor: més del mateix.

La cantant i actriu Rihanna, nascuda a l’estat caribeny de Barbados i establerta a la gran urbs californiana de Los Angeles, ha estat una de les grans estrelles de la música comercial de l’actual segle, condició que va assolir arran de l’edició de l’àlbum “Good girl gone bad”, el tercer de la seva discografia. L’artista, que compta amb el rècord de més visualitzacions a Youtube, ha guanyat varis premis Grammy i ha utilitzat gèneres com pop, dance pop, rythm & blues i, fins i tot, reggae. 

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE SMITHS

1. I know it’s over

(1986 – pop independent)

2. The boy with the thorn in his side

(1986 – pop independent)

3. Bigmouth

(1986 – pop independent)

4. There is a light that never goes

(1986 – pop independent)

5. This charming boy

(1984 – pop independent)

6. Reel around the fountain

(1984 – pop independent)

7. You’ve got everything now

(1984 – pop independent)

8. How soon is now ?

(1985 – pop independent)

9. The headmaster ritual

(1985 – pop independent)

10. The queen is dead

(1986 – pop independent)

FASES DE LA MÚSICA ROCK: TOT VA COMENÇAR AMB ANTÒNIA FONT

Encara que és veritat que molts experts reivindiquen el rock laietà, el moviment underground barceloní de la dècada dels 70, com el millor període de la música popular interpretada en català, un gran número d’analistes opinen que l’etapa transcorreguda durant l’actual segle ha estat la més brillant, en la qual potser tot va començar amb el grup mallorquí Antònia Font.

El grup va ser fundat a Palma de Mallorca pel guitarrista i genial compositor Joan Miquel Oliver, el cantant Pau Debon, el bateria Pere Debon, el teclista Jaume Manresa i el baixista Pere Estarellas, si bé aquest va ser substituït per Joan Roca després de l’edició del primer àlbum de la banda balear.

Després de dos àlbums inicials, el primer de títol homònim i “A Rússia”, que van passar més aviat desapercebuts, Antònia Font va aconseguir un important èxit amb el treball “Alegria”, tendència que continuaria, i fins i tot s’incrementaria, amb les obres “Taxi”, “Batiscafo Katiuskas”, potser el seu cim creatiu, i “Lamperetes”, gravat després d’un prolongat parèntesi. En tots aquests discs, es troba present el segell surrealista d’Oliver, influenciat per l’estil de Pau Riba i Jaume Sisa, dos dels representants del rock laietà.

Penso que el quintet mallorquí, que es va separar després de l’edició de l’estrany i singular “Vostè és aquí”, ha estat fonamental en l’aparició i l’estil d’altres cèlebres grups que han marcat el també anomenat corrent indie en llengua català, com són els casos de Manel, Els Amics de les Arts, la Iaia o el Petit de Can Erill. 

AMBULANCE BLUES

Intèrpret: Neil Young. 

Any: 1974.     

Gènere: folk rock.

Àlbum d’estudi: On the Beach. 

El millor: una de les grans obres d’una llegenda.

El pitjor: tema marcat per la melancolia que domina l’àlbum.

L’any 1972, Neil Young va arribar al seu cim comercial gràcies a l’àlbum “Harvest”, el seu únic número u en gran format. No obstant, posteriorment el compositor canadenc va entrar en un estat psicològicament inestable arran de les morts de dos amics seus: el guitarrista Danny Whitten, component del seu grup d’acompanyament Crazy Horse, i el tècnic Bruce Berry, tots dos a causa de sobredosis. Aquest estat d’ànim es va poder evidenciar clarament en els següents dos treballs del cantant de Toronto: “On the Beach” i “Tonight’s the night”. La primera d’aquestes obres la tanca “Ambulance blues”, un llarg, melancòlic i èpic tema, de quasi nou minuts de durada, en el qual s'hi troben possibles al·lusions a Richard Nixon, llavors president nord-americà, i els seus excompanys David Crosby, Graham Nash i Stephen Stills.  

BLACK AND BLUE

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1976.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts. 

Àlbum d’estudi anterior: It’s Only rock’n roll (1974).

Àlbum d’estudi posterior: Some girls (1978). 

El millor: Fool to cry.

El pitjor: crítiques més aviat negatives.

Quan The Rolling Stones va gravar l’àlbum “Black and blue”, el llegendari quintet britànic estava passant per un període delicat, ja que, després de dos treballs magistrals, “Sticky fingers” i “Exile on Main St.”, dues de les millors obres de la història de la música popular, el grup anglès va entrar en certa crisi, doncs els seus tres discs de llarga durada següents, “Goat’s head soup”, “It’s Only rock’n roll” i “Black and blue”, no van rebre crítiques massa positives per part de la premsa especialitzada. L’últim d’aquests àlbums, “Black and blue”, va suposar el debut del guitarrista Ron Wood, substitut de Mick Taylor, si bé ja havia tingut una petita experiència en “It’s Only rock’n roll”. L’edició, que conté exemples de funk, disco i reggae, no ha passat a la història com un dels grans discs dels Stones, però conté, segons la meva opinió, una de les seves millors cançons: “Fool to cry”.  

VENENO

Lloc de fundació: Sevilla (Andalusia).

Formació: Kiko Veneno (veu i guitarra), Raimundo Amador (guitarra i veu) i Rafael Amador (veu i guitarra).

Dècades: 70.

Gèneres: flamenc rock i fusió.         

Únic àlbum d’estudi: Veneno (1977).

Solistes que origina: Kiko Veneno, Raimundo Amador i Rafael Amador.

El millor: un disc històric.

El pitjor: no en van gravar cap més.

Tres dels millors músics de la història de la música popular espanyola, Kiko Veneno i els germans Raimundo i Rafael Amador, van formar un fugaç trio que va gravar un únic disc de títol homònim, el qual ha passat a la història perquè algunes publicacions l’han elegit com el millor àlbum espanyol de tots el temps, malgrat que al seu dia el treball va passar bastant desapercebut. Posteriorment, Kiko, amb una carrera autònoma brillant, va col·laborar de nou amb Raimundo, un excel·lent guitarrista.

BEYONCE

Lloc de naixement: Houston (Estats Units).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, dance pop, rythm & blues, soul i funk.        

Principals àlbums: Beyoncé (2013) i Lemonade (2016).

El millor: uns números impressionants.

El pitjor: una carrera molt comercial.

La cantant, ballarina, compositora i productora texana Beyonce Knowles va aconseguir la fama com a veu solista del grup femení de rythm & blues Destiny’s Child, la desaparició del qual va donar pas a una carrera autònoma brillant i espectacular, en la qual cal ressaltar que els seus cinc àlbums han arribat tots ells al lloc més alt de les llistes nord-americanes de Billboard, tres dels quals han assolit també el número u al rànquing britànic, i ha aconseguit guanyar cinc premis Grammy.