Encara que és veritat que molts experts
reivindiquen el rock laietà, el moviment underground barceloní de la dècada
dels 70, com el millor període de la música popular interpretada en català, un
gran número d’analistes opinen que l’etapa transcorreguda durant l’actual segle
ha estat la més brillant, en la qual potser tot va començar amb el grup
mallorquí Antònia Font.
El grup va ser fundat a Palma de Mallorca pel
guitarrista i genial compositor Joan Miquel Oliver, el cantant Pau Debon, el
bateria Pere Debon, el teclista Jaume Manresa i el baixista Pere Estarellas, si
bé aquest va ser substituït per Joan Roca després de l’edició del primer àlbum
de la banda balear.
Després de dos àlbums inicials, el primer de
títol homònim i “A Rússia”, que van passar més aviat desapercebuts, Antònia
Font va aconseguir un important èxit amb el treball “Alegria”, tendència que
continuaria, i fins i tot s’incrementaria, amb les obres “Taxi”, “Batiscafo
Katiuskas”, potser el seu cim creatiu, i “Lamperetes”, gravat després d’un
prolongat parèntesi. En tots aquests discs, es troba present el segell
surrealista d’Oliver, influenciat per l’estil de Pau Riba i Jaume Sisa, dos
dels representants del rock laietà.
Penso que el quintet mallorquí, que es va
separar després de l’edició de l’estrany i singular “Vostè és aquí”, ha estat
fonamental en l’aparició i l’estil d’altres cèlebres grups que han marcat el
també anomenat corrent indie en llengua català, com són els casos de Manel, Els
Amics de les Arts, la Iaia o el Petit de Can Erill.
No hay comentarios:
Publicar un comentario