MOSELEY SHOALS

Grup: Ocean Colour Scene. 

Any: 1996.     

Formació: Simon Fowler, Steve Cradock, Damon Minchella i Oscar Harrison.  

Àlbum d’estudi anterior: Ocean Colour Scene (1992).  

Àlbum d’estudi posterior: Marchin’ already (1997).

El millor: un dels millors treballs dels 90.

El pitjor: no compta amb la popularitat d’altres discs del brit pop.

Ocean Colour Scene, molt influït per l’era daurada del moviment mod i més concretament pel també quartet britànic Small Faces, va ser una de les principals bandes del corrent del brit pop, si bé és cert que no va assolir la fama de formacions com Blur o Oasis, un dels líders de la qual, Noel Gallagher, va contribuir en l’èxit del grup, com també ho va fer l’històric músic mod Paul Weller, exlíder de The Jam, que va participar en el disc analitzat, “Moseley shoals”, el segon del conjunt anglès. L’àlbum, que porta el nom de la localitat on es va formar la banda i que va arribar al número dos del rànquing britànic, on hi va romandre un munt de setmanes, és un clàssic del brit pop i un dels millors treballs de l’última dècada del segle XX. En l’obra hi destaquen pistes com “The riverboat song”, “You’ve got it bad” i les magnífiques “The circle”, “One for the road” i “The day we caught the train”, aquesta darrera d’una important aroma beatle. 

NENA

Lloc de naixement: Hagen (Alemanya).

Dècades: 80.

Gèneres: pop, synth pop, nous romàntics i new wave.      

Principal àlbum: 99 luftballons (1983).

El millor: el hit “99 luftballons”.

El pitjor: poc més es pot explicar en el pla internacional.

La cantant alemanya Gabriele Susanne Kerner, més coneguda com a Nena, va formar el grup del mateix nom amb el guitarrista Carlo Karges, el baixista Jürgen Dehmel i el bateria Rolf Brendel, per continuar més tard en solitari. L’any 1983, en plena era marcada per la new wave i més concretament pel corrent dels nous romàntics, la formació va gravar el hit “99 luftballons”, que, una vegada convertit en un èxit internacional, va ser traduït a la llengua anglesa.  

NICO

Lloc de naixement: Colònia (Alemanya).

Dècades: 60, 70 i 80.

Gèneres: avantguarda, rock psicodèlic, rock experimental i art rock.       

Principals àlbums: Chelsea girl (1967) i The marbie index (1968).

El millor: Chelsea girl.

El pitjor: molts la poden recordar sobretot per la seva col·laboració amb The Velvet Underground.

L’alemanya Nico va exercir de model, cantant, compositora i actriu, intervenint per exemple en el film del director italià Federico Fellini “La dolce vita”. Després de marxar a Nova York, es va convertir en musa de l’artista pop Andy Warhol, qui va imposar la seva inclusió en el primer i magnífic àlbum de The Velvet Underground, a qui va apadrinar. Posteriorment, Nico va tenir una carrera en solitari força allunyada del gran públic, destacant el treball “Chelsea girl”.

LES 10 MILLORS CANÇONS DE BRUCE SPRINGSTEEN

1. Darkness on the edge of town

(1978 – rock)

2. Badlands

(1978 – rock)

3. Thunder road

(1975 – rock)

4. Prove it all night

(1978 – rock)

5. The promised land

(1978 – rock)

6. Born to run

(1975 - rock)

7. The river

(1980 – rock)

8. Racing in the Street

(1978 – rock)

9. Jungleland

(1975 – rock)

10. I’m goin’ down

(1984 – rock)

A la foto, una imatge de 1978.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: QUÈ VA PASSAR A LA DÈCADA DELS 80 ?

Durant la dècada dels 60, al món occidental van aparèixer moviments que cercaven més llibertat, mentre reivindicaven la defensa de la dona, el medi ambient, la pau mundial, en un període marcat per la cruent Guerra del Vietnam, o la solidaritat amb el Tercer Món. En aquella època van sorgir fenòmens com la contracultura hippy, el black power, en un moment en què hi van destacar líders negres del carisma de Martin Luther King o Malcom X; la Primavera de Praga o el Maig Francès. Tot i que és veritat que hi van tenir lloc episodis de violència, i fins i tot en el cas de França es va tenir contra les cordes un símbol com Charles de Gaulle, els corrents, més o menys, es van poder controlar o, en el cas de Txecoslovàquia, reprimir de forma abrupta.

Segurament a causa de la crisi econòmica que va començar l’any 1973, motivada per una desmesurada alça dels preus del petroli per part dels estats exportadors, els moviments socials que hi van tenir lloc durant el decenni dels 70 van tenir una ideologia molt més radical, extrema i violenta. Mentre el grup ETA, sorgit a Euskadi als anys 60, va seguir realitzant atemptats a Espanya, amb la mort del president del govern franquista Luis Carrero Blanco, van aparèixer la banda Baader - Meinhof a Alemanya i les Brigades Roges a Itàlia, en un període en què en aquest país, mentre les diferents màfies continuaven perpetrant crims, un bloc feixista va cometre una sèrie d’assassinats a l’estació ferroviària de Bolonya. Aquells temps es van anomenar els anys de plom.

Entre finals de la dècada dels 70 i inicis de la dels 80 hi van haver uns moviments polítics clarament conservadors i molt significatius: així, per exemple, el liberal, república i dretà Ronald Reagan va guanyar les eleccions dels Estats Units, realitzant una política molt activa i polèmica en els afers exteriors (Granada, Panamà, Nicaragua o Líbia); al Regne Unit va ser elegida primera ministra Margaret Thatcher, que va efectuar unes polítiques econòmiques ultraliberals, en què el paper estatal va quedar molt reduït; a l’Iran, després de caure la cruent dictadura del xa Mohammad Reza Palhevi, es va imposar la república islàmica i teocràtica de l’aiatol·lah Rudol·lah Khomeini i finalment, en la persona de Menahem Begin, el dretà Likud va vèncer per primer cop en uns comicis israelians.

La música es va veure també afectada, durant bona part del decenni dels 80, per aquesta dinàmica conservadora i va fer la sensació que molts dels solistes i un important número de les formacions que van marcar aquella època, pel que fa al sector més comercial, impulsat per les emissores radiofòniques de l'FM i pel canal televisiu MTV, havien de reflectir un món extraordinari i pur, lluny de temàtiques com la protesta social, les drogues o el pessimisme. Mentrestant, els artistes o les bandes que apostaven per un tipus de gèneres més arriscats, independents i experimentals es van veure reduïts en escenes alternatives, molt allunyades dels focus més comercials i accessibles.    

A la foto, Reagan i Thatcher.

IN THE MOUTH OF A DESERT

Grup: Pavement.

Any: 1992.     

Formació: Stephen Malkmus, Scott Kannberg i Gary Young.
Gènere: rock alternatiu.

Àlbum d’estudi: Slanted and enchanted.  

El millor: per mi, la millor pista d’”Slanted and enchanted”.

El pitjor: és possible que “Summer babe” sigui més popular.

L’any 1992, en un moment en què estava a punt d’esclatar comercialment el rock alternatiu, el llavors trio Pavement va editar el seu àlbum de debut, l’aclamat i elogiat “Slanted and enchanted”, que la història ha deixat com un dels treballs imprescindibles de la dècada dels 90. En el disc, on es combinen cançons abrasives i altres de més accessibles, hi destaquen “Summer babe”, potser el tema més cèlebre; “Trigger cut”, “Here” i “In the mouth of a desert”. Aquesta última, composta pel líder del grup, el cantant i guitarrista Stephen Malkmus, és particularment la meva preferida. Més tard, la banda californiana, ja sense el peculiar bateria Gary Young, seguiria la línia positiva amb les obres “Cooked rain, cooked rain” i “Zowee wowee”. 

CANDY – O

Grup: The Cars.

Any: 1979.     

Formació: Ric Ocasek, Elliot Easton, Benjamin Orr, David Robinson i Greg Hawkes.  

Àlbum d’estudi anterior: The Cars (1978). 

Àlbum d’estudi posterior: Panorama (1980).

El millor: va continuar la bona línia de l’àlbum homònim de debut.

El pitjor: la història no l’ha deixat a l’altura del seu predecessor.

El grup The Cars, una de les principals bandes de la new wave nord-americana, va debutar l’any 1978 amb un aclamat àlbum de títol homònim, considerat un dels grans clàssics d’aquella època de la música pop – rock. Per tant, la formació de Boston comptava amb una important pressió en el moment de confeccionar un any més tard el seu segon treball de llarga durada, que es va titular Candy – O, però, malgrat que els experts l’han situat un esglaó per sota del seu predecessor, l’obra va comptar amb bones crítiques i fins i tot, comercialment parlant, va superar l’òpera prima. En el disc analitzat hi destaquen el hit “Let’s go !”, per mi una pista excessivament comercial; “It’s all i can do”, que també va significar un important èxit; “Double life”, segons la meva opinió la millor pista de l’àlbum; “Dangerous type”, un tribut a T Rex, i la cançó de títol homònim. 

LEIVA

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 10.

Gèneres: rock, rock urbà, cantautor i rock alternatiu.        

Principal àlbum: Pólvora (2014).

El millor: una trajectòria general força important.

El pitjor: només ha gravat dos àlbums en solitari.

El vallecà Leiva va formar el grup Pereza, que va tenir Rubén Pozo com a altre membre estable, banda que, per exemple, va actuar amb Joaquín Sabina a l’estadi la Bombonera de Buenos Aires o va fer de telonera dels llegendaris Rolling Stones al Santiago Bernabéu de Madrid. Una vegada Pereza es va trencar, Leiva està portant a terme una carrera d’èxit, tot i que, fins el moment, el madrileny només ha editat dos treballs en solitari.  

VIOLENT FEMMES

Lloc de fundació: Milwaukee (Estats Units).

Formació inicial: Gordon Gano (veu i guitarra), Brian Ritchie (baix) i Victor DeLorenzo (bateria). 

Dècada estel·lar: 80.

Gèneres: punk, postpunk, folk rock i rock alternatiu.         

Principal àlbum: Violent Femmes (1983).

Altres àlbums d’estudi: Hallowed ground (1984), The blind leading the naked (1986), 3 (1989), Why do birds sing ? (1991), New times (1994), Rock !!!!! (1995), Freak magnet (2000) i We can do anything (2016).

Solistes que origina: Gordon Gano.

El millor: l’àlbum de debut.

El pitjor: les separacions.

Gordon Gano i Brian Ritchie, membres estables del grup, i Victor DeLorenzo van fundar a Milwaukee Violent Femmes, que va rebre el suport del desaparegut guitarrista de The Pretenders James Honeyman Scott. Després de l’àlbum homònim de debut, que el temps l’ha convertit en un disc de culte, la banda, una de les primeres de l’escena alternativa, va començar a tenir problemes, fins a la primera de les seves constants separacions, moment en què Gano, compositor del trio, va tenir una experiència en solitari. 

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE STROKES

1. Under control

(2003 – rock alternatiu)

2. Razorblade

(2006 – rock alternatiu)

3. Under cover of darkness

(2011 – rock alternatiu)

4. Someday

(2001 – rock alternatiu)

5. What ever happened ?

(2003 – rock alternatiu)

6. 12 : 51

(2003 – rock alternatiu)

7. Reptilia

(2003 – rock alternatiu)

8. Soma

(2001 – rock alternatiu)

9. The end has no end

(2003 – rock alternatiu)

10. Is this it ?

(2001 – rock alternatiu)

FASES DE LA MÚSICA ROCK: BRIT POP, QUELCOM MÉS QUE UN SIMPLE REVIVAL

Quan va sorgir el brit pop, corrent que va tenir la seva etapa àlgida entre els anys 1994 i 1996, alguns crítics van argumentar que la moda era molt poc original i que allò que van fer les principals bandes del gènere va ser imitar l’estil de solistes com David Bowie, grups com The Beatles, The Kinks o T Rex o característiques típiques del període mod.

Els quatre principals grups del brit pop van ser Pulp (foto), una banda ja veterana que llavors va aconseguir l’anhelat triomf; Suede, conjunt molt influït pel glam rock i que de certa forma va ser qui va iniciar el moviment; Blur, quartet que va mostrar la seva admiració pels Kinks de Ray Davies, i Oasis, potser la formació més popular i amant dels Beatles del període de maduresa del Fab Four. Altres protagonistes de l’època van ser Elastica, Ocean Colour Scene i, en un moment determinat de la seva carrera, els escocesos Travis.

Si, és veritat, el brit pop no va ser l’estil més original de la història del rock, però el seu llegat és extraordinari, a través de magnífics àlbums, els quals tots ells han passat a la història de la música popular, com “Different class”, de Pulp; “Dog man star”, de Suede; “Parklife”, de Blur; “(That’s the story) morning glory”, d’Oasis, o “Moseley shoals”, d’Ocean Colour Scene.     

Després que el brit pop passés de moda, la majoria dels diferents grups que el van protagonitzar van seguir actius, tot i que en el cas de Pulp amb escassa activitat discogràfica. De les quatre bandes que van tenir més relleu, només la formació de Manchester Oasis ho ha deixat estar, principalment per la constant confrontació entre els germans Noel i Liam Gallagher. 

LET IT LOOSE

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1972.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts.   

Gènere: soul.

Àlbum d’estudi: Exile on Main st. 

El millor: un excel·lent cançó d’un extraordinari àlbum.

El pitjor: els Stones no la van interpretar mai en viu.

A principis de la dècada dels 70, la llegendària banda britànica The Rolling Stones estava passant segurament pel millor període de la seva història, amb magnífics àlbums com “Sticky fingers” i el doble “Exile on Main st.”, potser els dos millors treballs de la trajectòria del conjunt encapçalat per Mick Jagger i Keith Richard. En la segona de les obres descrites hi destaquen un munt de temes, com “Rocks off”, “Tumbling dice”, “Torn and frayed” o “Down on the line”, si bé la millor de totes les pistes és probablement la bella balada “Let it loose”, un peça fusionada en varis gèneres, tots ells pertanyents a la música negra nord-americana, a la qual tant deuen els Stones, com són el blues, el soul i fins i tot el gospel. La cançó analitzada, per mi una de les 10 grans composicions de Jagger i Richard, mai va ser tocada en els concerts de la mítica formació.   

WOWEE ZOWEE

Grup: Pavement.

Any: 1995.     

Formació: Stephen Malkmus, Scott Kannberg, Mark Ibold, Bob Nastanovich i Steve West.      

Àlbum d’estudi anterior: Crooked rain, crooked rain (1994).

Àlbum d’estudi posterior: Brighten the corners (1997).

El millor: una altra bona obra del grup californià.

El pitjor: però era difícil mantenir la qualitat dels dos primers àlbums.

El conjunt indie californià Pavement va debutar amb l’elogiat i reivindicat àlbum “Slanted and enchanted”, de característiques abruptes i poc accessibles, i posteriorment va editar el treball “Crooked rain, crooked rain”, també ben rebut per la crítica i amb peculiaritats més obertes per a un públic més ampli. Amb el seu tercer disc de llarga durada, “Wowee zowee”, el grup encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Stephen Malkmus va tornar als postulats de la seva òpera prima, segons alguna informació per no trobar-se la banda massa còmoda amb el relatiu èxit comercial de la seva gravació anterior, fet que Malkmus va negar. A “Wowee zowee”, una edició potser una mica llarga i bastant eclèctica, hi destaquen temes com “We dance”, “Ratled by the rush”, “Grounded” o “Father to a sister thought”.