NATTY DREAD

Intèrpret: Bob Marley.

Any: 1974.     

Àlbum d’estudi anterior: Burnin’ (1973).

Àlbum d’estudi posterior: Rastaman vibration (1976).

El millor: una de les grans joies de Marley.

El pitjor: ja no hi eren Peter Tosh i Bunny Livingston.

Si bé “Burnin’” ja havia comptat amb cert èxit al Regne Unit, “Natty dread” va suposar el salt definitiu de Bob Marley fora de l’illa de Jamaica, constituint un triomf a la Gran Bretanya i la seva aparició al mercat dels Estats Units. Segons la web Allmusic, el disc va ser el darrer que l’autor rastafari va gravar mitjançant les essències reggae més pures, abans d’acostar-se a estils més pop – rock, i també el treball inicial en què la banda va passar a denominar-se Bob Marley & the Wailers, quan d’aquest grup ja no hi formaven part ni Peter Tosh, que va tenir una cèlebre carrera en solitari fins el dia del seu assassinat, ni tampoc Bunny Livingston. En l’obra, en què clarament hi sobresurt el clàssic “No woman, no cry” i en la qual hi va participar per primer cop el trio “I Threes”, en què hi figurava Rita, companya sentimental de Bob, hi tenen lloc temàtiques socials, polítiques i religioses.

EMILI VENDRELL IBARS

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 20, 30, 40, 50 i 60.

Gèneres: sarsuela i cançó tradicional.         

El millor: una llegenda de la cançó popular catalana.

El pitjor: l’empresonament.

Excel·lent tenor, Emili Vendrell Ibars es va convertir en un autèntic mite de la cançó tradicional catalana des del seu debut al Teatre Tivoli de Barcelona. Durant la seva etapa de plenitud, va interpretar clàssics com “Doña Francisquita” i “Cançons de pau i de guerra” i va actuar al llavors exclusiu Gran Teatre del Liceu. Després de la Guerra Civil, va ser víctima d’un consell de guerra i empresonat pel franquisme. Va ser pare del també cantant Emili Vendrell Routier.

DIANA KRALL

Lloc de naixement: Nanaimo (Canadà).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: jazz.           

Principals àlbums: The girl in the other room (2004) i From this moment on (2006).

El millor: unes vendes espectaculars.

El pitjor: potser un excés de versions.

La cantant i pianista canadenca Diana Krall ha estat una de les principals estrelles del jazz més comercial de les últimes dècades, amb un munt de vendes i importants premis, com l’obtenció de tres Grammy. A llarg de la seva carrera, la també companya sentimental d’Elvis Costello, ha editat covers de Nat King Cole, Billy Joel, Elton John o el grup The Eagles i ha col·laborat amb llegendes com Ray Charles, Tony Bennett i Barbra Streisand.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: LA MORT DE BRIAN JONES

Quan a principis de la dècada dels 60 es va fundar la mítica banda The Rolling Stones, el guitarrista Brian Jones, un amant de diferents bluesmen nord-americans com Screamin’ Jay Hawkins, BB King, Muddy Waters o Howlin’ Wolf, era, musicalment parlant, el més preparat dels cinc membres originals de la formació, que completaven el cantant Mick Jagger, el també guitarrista Keith Richard, el baixista Bill Wyman i el bateria Charlie Watts.

Tanmateix, amb el pas dels anys, i després de varis treballs que eren adaptacions de compositors clàssics de blues, de rockers com Chuck Berry o dels mateixos John Lennon i Paul McCartney, dels quals van versionar la peça “I wanna be your man”, Jagger i Richard es van convertir en els clars líders del quintet britànic i van començar a escriure la majoria de les cançons del grup, sobretot a partir de l’històric àlbum “Aftermath”.

Arran del clar lideratge de Mick i Keith, Brian va començar a sentir-se incòmode al grup i va entrar en successives depressions, fins que al final va decidir abandonar la formació. Pocs dies més tard, el seu cos va ser trobat sense vida en la piscina de la seva residència, obrint d’aquesta forma el sinistre anomenat club dels 27 anys, format per estrelles del rock desaparegudes en aquesta edat, al qual s’unirien Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain i Amy Winehouse.

Seguidament, The Rolling Stones va homenatjar el seu exguitarrista en un concert que la banda va portar a terme al Hyde Park de Londres, en una de les concentracions més multitudinàries que recorda la història de la música rock. L’acte va servir igualment per presentar el seu substitut, el jove guitarrista Mick Taylor, que havia format part dels Bluesbreakers de John Mayall i que va romandre pocs anys al conjunt anglès, tot i que, abans de l’arribada de Ron Wood, va participar en excel·lents treballs com “Let it bleed”, “Sticky fingers” o “Exile on Main Street”.

LOUIE LOUIE

Grup: The Kingsmen.

Any: 1963.     

Formació: Lynn Easton, Mike Mitchell, Norm Sundholm, Gary Abbot i Don Gallucci.  

Gènere: garage rock.

Àlbum d’estudi: The Kingsmen in person.   

El millor: himne garage.

El pitjor: no es tracta d’un tema original.

Clàssica banda one wonder hit, The Kingsmen va realitzar una extraordinària i popular versió d’un tema que Richard Barry havia escrit vuit anys abans: “Louie Louie”. Malgrat que hi va haver un intent de censura, el cover del grup nord-americà va comptar amb un inqüestionable èxit i avui en dia, a part d’una gran influència, en línies generals, està considerat com un clàssic del garage rock, a l’altura del “Gloria” que el nord-irlandès Van Morrison va composar quan era el líder de la formació de Belfast Them. “Louie, Louie” ha tingut un munt d’altres versions, com les portades a terme per Otis Redding, The Beach Boys, The Kinks, The Grateful Dead, Led Zeppelin, Motörhead o The Smashing Pumpkins, entre molts d’altres.

VERGES 50

Intèrpret: Lluís Llach.

Any: 1980.     

Àlbum d’estudi anterior: Somniem (1979).

Àlbum d’estudi posterior: I amb el somriure, la revolta (1982).

El millor: un àlbum que ha acabat sent històric amb el pas del temps.

El pitjor: no era la millor època de Llach.

Lluís Llach, un dels membres del col·lectiu dels setze jutges i un dels grans protagonistes de la nova cançó catalana, va assolir la categoria de símbol durant els últims anys del franquisme i l’etapa de la transició cap a la democràcia, gràcies a cançons que es van convertir en autèntics clàssics com “L’estaca”, “El bandoler”, “Que tinguis sort” i “Abril del 73” o àlbums com el directe a l’Olympia de París, “... i si canto trist” i “Viatge a Ítaca”. Quan Llach va editar “Verges 50” es podria dir que el seu gran període havia ja passat, fonamentalment perquè les llibertats començaven a estar ja consolidades a l’estat espanyol, en una època en què ja havien tingut lloc les primeres eleccions democràtiques, i s’havien reinstaurat tant la Generalitat com el Parlament a Catalunya. No obstant, “Verges 50”, que compta amb la popular peça “El meu país és tan petit”, ha acabat sent, amb el pas dels anys, un dels grans discs del cantautor empordanès.

ROBA ESTESA

Lloc de fundació: Camp de Tarragona.

Formació: Gemma Polo (veu), Neus Pagès (guitarra i veu), Anna Sardà (baix, violoncel i veu), Alba Magriñà (bateria i percussió), Claudia García – Albea (violí i veu) i Clara Colom (acordió i veu).

Dècades: 00.

Gèneres: folk i world music. 

Principal àlbum d’estudi: Descalces (2016).

El millor: la reivindicació feminista.

El pitjor: situades en un estil ja molt ocupat a Catalunya.

Sextet format només per dones, de caire feminista i que ha criticat amb força la violència masclista, el grup tarragoní, amb experiència anterior de les seves integrants en el cançó de tipus tradicional, la música clàssica o l’estil celta, ha utilitzat els gèneres del folk, la rumba o la cúmbia. La formació va aconseguir els premis Sons del Mediterrani i de conjunt revelació, pel disc “Descalces”, tots dos atorgats per Enderrock, que els hi va produir l’àlbum inicial.

SOULSAVERS

Lloc de fundació: Anglaterra.

Formació: Rich Machin i Ian Glover.

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock electrònic i rock independent.          

Principals àlbums: Broken (2009) i The light the dead see (2012).

El millor: il·lustres col·laboracions.

El pitjor: poca transcendència comercialment parlant.

Rich Machin i Ian Glover van formar al nord d’Anglaterra el projecte electrònic Soulsavers, amb influències de soul i gospel. El duo ha comptat amb estel·lars col·laboracions de músics com Gibby Haynes,  Richard Howley, Mark Lanegan, Mike Patton, Jason Pierce o Dave Gahan, vocalista de l’emblemàtic grup Dépéche Mode, al qual han realitzat tasques de teloners en gires de la veterana  banda britànica.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL LLARG OSTRACISME DE GEORGE HARRISON

George Harrison, guitarrista solista de The Beatles, va estar pràcticament durant tota la trajectòria del quartet de Liverpool a l’ombra de John Lennon i Paul McCartney, els dos líders del grup anglès i els compositors de la majoria de les cançons dels Fab Four. Només de tant en tant, Harrison podia introduir alguns dels seus temes en els diferents àlbums de la banda britànica, com va ser el cas de la bella “I need you” (“Help !”).

Només en la segona etapa de The Beatles, les coses van canviar una mica, quan George va escriure les cançons “Norwegian wood (the bird has flown)”, a “Rubber soul”, on apareixia l’ús del sitar, instrument que havia après a tocar mitjançant les ensenyances del seu amic indi Ravi Shankar; “Taxman” o “Love to you”, a “Revolver”; “within you, without you”, a “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, i molt especialment les peces “While my guitar gently weeps”, al “White album”, amb la guitarra estel·lar d’Eric Clapton, i “Here comes the sun” i “Something”, a “Abbey road”, sent la segona de les pistes el primer i últim single de Harrison mentre va ser membre de la formació.

No és estrany, doncs, que el guitarrista solista de The Beatles, una vegada el grup s’havia dissolt, tragués a la llum un munt de cançons que tenia emmagatzemades i necessités per fer-ho un àlbum triple, al qual va anomenar “All things must pass”. Va ser l’època en què Harrison va transcórrer pel seu període daurat, doncs va ser llavors també quan va organitzar al Madison Square Garden de Nova York un festival per a Bangladesh, en un moment en què el país asiàtic, durant la guerra d’independència del Pakistan, estava passant per un greu desastre humà.

No obstant, la gran etapa de George no tindria massa vigència, doncs, després d’un altre disc que va comptar amb un important èxit, “Living in the material world”, va entrar en una profunda crisi creativa, fins el punt que només va aconseguir, de forma molt aïllada, algun èxit esporàdic fins el dia de la seva mort, víctima d’un càncer.

CRYING LIGHTNING

Grup: Arctic Monkeys.

Any: 2009.     

Formació: Alex Turner, Jamie Cook, Nick O’Malley i Matt Helders.  

Gènere: rock independent.  

Àlbum d’estudi: Humbug.   

El millor: primer single d’un formidable àlbum.

El pitjor: no va arribar al top 10.

Quan el quartet britànic Arctic Monkeys va editar “Humbug”, el seu tercer treball d’estudi de llarga durada, el grup de Sheffield era ja considerat un dels conjunts bàsics del rock alternatiu del Regne Unit i el seu cantant, guitarrista i líder, Alex Turner, una de les personalitats indies més rellevants del país. “Crying lightning” va ser el primer single de l’àlbum, al qual va precedir, va ser introduït a les xarxes socials i es va posar a la venda a les botigues de l’ong Oxfam. No obstant, la peça, la més important de “Humbug”, juntament amb la pista que obre el disc, “My propeller”, tot i que va ser un èxit, no va poder arribar al top 10 del rànquing de la Gran Bretanya.

ALL THINGS MUST PASS

Intèrpret: George Harrison.

Any: 1970.     

Àlbum d’estudi anterior: Electronic music (1969).

Àlbum d’estudi posterior: Living in the material world (1973).  

El millor: moltes cançons que per fi van sortir a la llum.

El pitjor: els problemes jurídics de “My sweet Lord”.

El triple àlbum “All things must pass” no va ser el treball inicial en solitari de George Harrison, però si que va ser el primer que va gravar des de la ruptura de The Beatles. Harrison va necessitar tres discs per donar sortida a una gran quantitat de cançons que havia compost per al mític conjunt de Liverpool, però que finalment no van ser editades, essencialment per la negativa dels dos líders del quartet: John Lennon i Paul McCartney. En el disc, que va suposar un enorme èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del comercial, va comptar amb la producció de Phil Spector i hi van intervenir músics com el seu amic Eric Clapton, Billy Preston, Klaus Voorman, membres del grup Badfinger o el seu excompany als Fab Four Ringo Starr. Entre les cançons que hi sobresurten, cal significar “What is love ?”, “Isn’t a pity” o el gran hit “My sweet Lord”, que, no obstant, va ser denunciat per plagi.

TABURETE

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Components: Guillermo Bárcenas, Antón Carreño, Guillermo Gracia, Joaquín Gasset, Manuel Evia, Patxi Urchegui i Antonio de la Fuente.

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.            

Principal àlbum: Tres tequilas y un mezcal (2017).

El millor: alternar el món comercial amb l’alternatiu.

El pitjor: les connotacions polítiques.

Encara que Taburete, al seu dia, va ser més conegut perquè Guillermo Bárcenas és fill del extresorer del PP, Luis Bárcenas, i Carreño per ser net de Gerardo Díaz Ferran, anterior president de la CEOE, tots dos amb problemes judicials, el grup madrileny va acabar per fer-se un nom mitjançant la seva música, la qual va rondar les esferes més comercials i també l’escena alternativa. Amb certa etiqueta pija, no és estrany que realitzessin una gira amb Hombres G. 

ELECTRONIC

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).

Formació: Bernard Sumner (veu, guitarra i teclats) i Johnny Marr (guitarra, teclats i veu).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: dance, synth pop i rock independent.

Principal àlbum: Electronic (1991).

Solistes que origina: Johnny Marr.

El millor: reunir dues de les grans figures del pop britànic dels 80.

El pitjor: semblava una experiència de pas.

Bernard Sumner, guitarrista de Joy Division i cantant, també guitarrista i líder de New Order, i Johnny Marr, guitarrista i compositor de la música de The Smiths, es van ajuntar per formar el projecte Electronic, que, com New Order, va fer ús del dance tecnològic. El duo va comptar amb les col·laboracions dels integrants de The Pet Shop Boys, Neil Tennant i Chris Lowe, i del membre de Kraftwerk Karl Bartos.