Bob Dylan va ser, durant el primer lustre de
la dècada dels 60, un cantant eminentment folk, representant de l’anomenada
protest song, que, any rere any, formava part del repertori d’artistes del
festival de Newport, juntament amb altres intèrprets com Joan Báez, Judy
Collins o el trio Peter, Paul & Mary, però els objectius del trobador de
Minnesota anaven molt més enllà del marc de la música popular i
tradicional.
Seguidament, Dylan va decidir electrificar la
seva música, fet que va provocar una immensa polèmica en els ambients folk més
puristes, fins el punt que el cantautor de Duluth va haver de rectificar en un
concert, deixar en el camerino la guitarra elèctrica i tornar a l’escenari amb
una d’acústica, encara que seria l’última vegada que Bob faria un pas enrere.
Després de editar dos àlbums amb importants
continguts rock, “Highway 61 revisited”, on es troba “Like a Rolling stone”, i
el doble “Blonde on blonde”, i de fer-se acompanyar pel grup canadenc The Band,
Dylan va patir un gravíssim accident de moto, arran del qual es va arribar a
témer per la seva vida. El cert és que el cantautor nord-americà va estar molts
mesos apartat del primer pla musical sense que es tinguessin massa notícies
sobre la seva persona.
Tanmateix, una vegada recuperat, Bob es va
tancar en un estudi de gravació amb The Band a la localitat de Nashville,
bressol de la música country, i d’allà en va sortir un àlbum amb les
característiques del gènere, que va suposar una nova mutació del compositor,
amb la confecció del treball “Nashville Skylyne”, una de les grans obres de
l’autor i la qual conté la fantàstica cançó “Lay, lady lay”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario