L’any 1976, Europa, i de manera molt especial
el Regne Unit, es trobava sumida en una profunda crisi econòmica, derivada de
l’espectacular alça dels preus del petroli arran de la guerra entre jueus i
àrabs de Yom Kippur, que va tenir lloc tres anys abans. La carestia va provocar
alts percentatges d’atur, precarietat laboral, pobresa i desigualtat social i va
ser llavors quan va aparèixer el moviment punk, que es va rebel·lar contra
totes aquelles circumstàncies mitjançant unes característiques presidides per
la protesta, l’inconformisme, la ràbia o la denúncia.
El punk rock, que va tenir com a grups més
representatius Ramones (foto), The Sex Pistols o The Clash, com ja havia fet
prèviament el pub rock, a través de cantants com Elvis Costello, Nick Lowe i
Ian Dury, o grups com Dr. Feelgood, va acabar amb l’hegemonia del rock
progressiu i simfònic, que semblava ja plenament esgotat després d’anys de
cançons de llarg minutatge, àlbums conceptuals, grans desenvolupaments
instrumentals i una perícia tècnica indubtable dels diferents musics, però al
mateix temps, amb la confecció algunes vegades d’una música freda, artificiosa,
distant i grandiloqüent.
La moda punk, però, va ser un corrent marcat
per un enorme nihilisme, pel que fa a la seva essència, tot i que no podem
obviar que una banda com The Clash es va involucrar profundament en causes de
caràcter polític i social, alineant-se clarament en una ideologia esquerrana i
progressista. Igualment, la mateixa filosofia del gènere deixava clar que no
existia cap futur, fet que pot explicar l’escassa vigència de la seva versió
original, que més o menys va tenir lloc entre els anys 1976 i 1978, o que la
seva formació estel·lar, The Sex Pistols, ho deixés estar quan encara no havia
transcorregut un any de la seva fundació.
Un altre aspecte negatiu de l’estil han estat
algunes de les seves refundacions, per exemple a través de grups nord-americans
com Green Day, Offspring o Good Charlotte, entre d’altres, doncs ha suposat una
moda amb una notable manca d’autenticitat, que ha expressat igualment la
protesta, la ràbia o la conflictivitat, però ho ha fet de manera bastant artificial
i poc creïble, amb una acció que ha arribat a tota classe de públics, fins i
tot aquell més accessible. Tanmateix, la crisi econòmica iniciada l’any 2008, i
que es va prolongar força anys, pot haver tornat l’estil a les essències del
gènere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario