Molt influït per la contracultura hippy i el
rock psicodèlic, el rock progressiu va aparèixer a finals del decenni dels 60
del segle XX i es va consolidar durant la següent dècada. El gènere es va veure
caracteritzat per l’excel·lent tècnica instrumental de molts dels seus
representants i per unes composicions molt treballades i elaborades, força
allunyades d’aquelles bàsiques, ràpides i trepidants gravacions dels grups que
van protagonitzar el pop dels anys 60.
Igualment, moltes de les millors bandes de la
dècada dels 70 es van involucrar tant en el
gènere progressiu com en el rock simfònic, com en són exemple històrics
conjunts com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson
(foto), Yes o els més comercials Electric Light Orchestra i Supertramp, que van
apropar un estil força complex, difícil i sofisticat a un públic més ampli i
accessible.
Tanmateix, van haver factors del rock
progressiu i simfònic que van acabar cansant el públic, com per exemple, el
llarg minutatge de les cançons, desenvolupaments instrumentals inacabables, una
gran quantitat d’àlbums conceptuals, certa artificiositat, lletres estranyes i
críptiques, una actitud pretensiosa, manca en algunes ocasions d’emoció o l’allunyament
de les seves estrelles d’uns seguidors que, a causa de la crisi econòmica que
es va iniciar l’any 1973, ho estaven passant bastant malament.
No és estrany doncs que, més o menys a partir
de l’any 1976, l’estil progressiu entrés en decadència i triomfessin gèneres
radicalment diferents com van ser, en primer lloc, el pub rock, i, en segon
lloc, l’explosiu punk rock, que va arrasar gairebé amb tot. Encara que bandes
com King Crimson, Genesis o Yes van continuar a l’elit, ho van fer des d’un punt
molt allunyat del gran públic, en el cas dels primers, o a través d’una música
molt més comercial, pel que respecta als altres dos conjunts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario