BOIG PER TU

Grup: Sau.

Any: 1990.     

Formació: Carles Sabater i Pep Sala.  

Gènere: pop.

Àlbum d’estudi posterior: Quina nit ! 

El millor: un clàssic del pop – rock en català.

El pitjor: fins a la sopa.

En un principi, “Boig per tu”, amb música de Pep Sala i lletra del mateix guitarrista, el desaparegut cantant Carles Sabater i Joan Capdevila, no devia aixecar massa expectatives per al duet Sau, doncs aquest no la va convertir en single fins a la tercera elecció del seu tercer àlbum d’estudi, “Quina nit!”, després d’”És inútil continuar” i la tendra “Envia’m un àngel”.  No obstant, el tema analitzat s’ha convertit amb el pas dels anys en un dels inqüestionables clàssics de la música popular interpretada en català, fins el punt que potser s’ha n’ha fet una utilització crec que molt exagerada en diferents actes i àmbits. La cançó ha comptat amb versions del tenor Josep Carreras, el cantant melòdic Dyango, la intèrpret gallega Luz Casal o l’estrella colombiana Shakira.

YOUNG AMERICANS

Intèrpret: David Bowie.  

Any: 1975.     

Àlbum d’estudi anterior: Diamond dogs (1974).

Àlbum d’estudi posterior: Station to station (1976).   

El millor: conquistar el mercat americà.

El pitjor: no va romandre en l’estil soul.

Després de l’era marcada pel glam rock, en què David Bowie va triomfar mitjançant treballs com “Honky Dory”, el magnífic “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars” i “Aladdin sane”, el Duc Blanc va editar l’àlbum de transició “Diamond dogs” i va donar un important gir a la seva carrera per adoptar els gèneres del rythm & blues, el soul i l’estil disco, en un intent també de conquistar el mercat dels Estats Units. L’àlbum sorgit de l’experiència, “Young americans”, no és una de les obres més elogiades del músic britànic, almenys en aquella època, però el disc, que es va gravar a Philadelphia, aleshores una de les capitals de la disco music, va ser un important èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, sobretot gràcies a pistes com la de títol homònim i “Fame”, composta juntament amb l’exbeatle John Lennon i el guitarrista Carlos Alomar. Seguidament, després d’un altre treball transitori, “Station to station”, Bowie va mutar de nou i va realitzar la seva trilogia avantguardista a Berlín.

PEOR IMPOSIBLE

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 80.

Gèneres: pop i movida.        

Únic àlbum d’estudi: Passion (1985).

Grups que origina: Diabéticas Aceleradas.

El millor: uns espectacles divertits.

El pitjor: la cosa va durar molt poc.

Peor Imposible va ser un dels molts grups que van sorgir durant la movida madrilenya, en què la formació va triomfar gràcies al single “Susurrando”, un clàssic del període. Després de realitzar una gira per terres italianes, juntament amb Gabinete Caligary i La Frontera, i d’editar l’elapé “Passion”, la macrobanda, en la qual hi va formar part l’actriu mallorquina i musa de Pedro Almodóvar Rossy de Palma, es va dissoldre.

THE LIBERTINES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Carl Barat (veu i guitarra), Pete Doherty (veu i guitarra), John Hassall (baix) i Gary Powell (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: garage rock i rock independent.  

Principal àlbum: Up the bracket (2002). 
Altres àlbums d'estudi: The Libertines (2004) i Anthems for doomed youth (2015).

Grups que origina: Dirty Pretty Things i Babyshambles.

El millor: uns inicis extraordinaris.

El pitjor: els problemes van arribar molt aviat.

Carl Barat i Pete Doherty van formar el quartet The Libertines, al qual inicialment es van unir John Hassall i Gary Powell. Després de la confecció de dos àlbums, amb un debut molt apreciat i aclamat per la crítica, van començar els problemes entre els dos líders, segons Barat a causa de l’addicció de Doherty a les drogues, que van desembocar en la dissolució, moment en què, abans d’una reunió, el primer va fundar Dirty Pretty Things i el segon Babyshambles.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I LES MODES MUSICALS: EL GRUNGE

El sorgiment a finals de la dècada dels 80 del segle XX del moviment grunge, a la ciutat de Seattle, va contribuir, com ho va fer igualment el corrent Madchester a Anglaterra, a acabar amb les característiques que va assolir la música pop – rock durant el segon lustre d’aquell decenni, marcat per un estil excessivament artificiós, autocomplaent i de certa manera molt fals.

El grunge, que també va participar de forma decisiva en el salt que va donar el rock de caire alternatiu als anys 90, va comptar amb bandes històriques com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Mudhoney (foto), així com amb àlbums decisius i clau en la història de l’indie rock com “Nevermind” (Nirvana), “Ten” (Pearl Jam), “Superunknown” (Soundgarden) i “Every Good boy deserves fudge” (Mudhoney).

Com va succeir unes dues dècades abans amb una de les grans icones del corrent, el cantautor canadenc Neil Young arran de l’èxit de l’àlbum “Harvest”, els principals representants de la cultura grunge no van assimilar massa bé l’èxit, la fama i la popularitat i no aparentaven sentir-se massa còmodes amb el nou estatus, sent el cas més significatiu el de Kurt Cobain, líder del trio Nirvana, que es va suïcidar després del gran triomf que van significar les obres “Nevermind” i "In utero".

Després d’una etapa extraordinària, el grunge va anar perdent força, en un període en què Nirvana va desaparèixer arran de la mort del seu líder, moment en què el bateria del grup, Dave Grohl, va fundar la banda Foo Fighters, mentre Soundgarden i Mudhoney entraven en certa decadència, la qual va poder evitar Pearl Jam. El protagonisme de la cultura rock va deixar els Estats Units i va viatjar al Regne Unit, on es va posar de moda el brit pop. 

FASES DE LA MÚSICA ROCK: MIG SEGLE DE HEY JUDE !

L’any 1967 va ser un dels més importants i transcendents de la cultura rock, doncs hi van tenir lloc esdeveniments com el festival hippy de Monterey, la consolidació del flower power, que havia aparegut un any abans a San Francisco, o l’edició d’històrics àlbums com el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, de The Beatles, i els brillants debuts de les bandes The Doors, Pink Floyd, Jim Hendrix Experience i The Velvet Underground, respectivament amb un treball de títol homònim, el psicodèlic “The piper at the gates of dawn”, “Are you experienced ?” i el revolucionari “The Velvet Underground & Nico”.

L’any 1968, que va tenir esdeveniments polítics històrics com el Maig Francès, la Primavera de Praga, els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy, la matança de la plaça de les Tres Cultures, poc abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Mèxic, o l’auge de la Guerra del Vietnam, amb l’Ofensiva del Tet portada a terme pel Vietcong, va ser, musicalment parlant, un any més discret i menys decisiu, però es va editar llavors una de les millors cançons pop de la història: “Hey Jude !”.

Fan de The Beatles des de l’adolescència, sempre m’han agradat molt més, en línies generals, les cançons compostes per John Lennon que les escrites per Paul McCartney, encara que sempre les van signar junts fins el final de la formació. Fins i tot, prefereixo les peces que va confeccionar George Harrison, quan els dos líders li van deixar marge per fer-ho, que no pas les realitzades pel que va ser el baixista dels Fab Four.

Moltes de les cançons amb què va triomfar McCartney em semblen molt ensucrades i excessivament tendres, com poden ser els casos de temes com “Yesterday”, "Michelle", “Girl” o “Penny lane”, tots ells grans clàssics del mític grup de Liverpool, però amb “Hey Jude !”, i dos anys després amb “Let it be”, Paul va aconseguir realitzar les dues grans peces de la seva carrera artística.

A la foto, una imatge de Paul McCartney de l’any 1968.

ROCKIN’ IN THE FREE WORLD

Intèrpret: Neil Young.  

Any: 1989.     

Gènere: rock.  

Àlbum d’estudi: Freedom.   

El millor: un clàssic dels concerts de Young.

El pitjor: no era la millor època del cantautor canadenc.

Després d’un decenni dels 70 excel·lent i espectacular, el compositor canadenc Neil Young va caure a l’abisme durant la quasi totalitat de la dècada dels 80, la qual va estar marcada per les presidències ultra-conservadores i intensament dretanes dels presidents republicans Ronald Reagan i George Bush Sr. als Estats Units, amb els quals Young no devia sentir-se massa còmode i als que podria criticar en el tema “Rockin’ in he free world”. La cançó obre i tanca l’àlbum que va suposar el ressorgiment de Neil, “Freedom”, i en una experimentació que ja va utilitzar a finals dels anys 70 amb l’obra “Rust never sleeps”, llavors amb la cançó “Hey hey, my my”, el cantautor de Toronto va oferir una versió acústica i una altra d’elèctrica. La peça s’ha convertit amb el temps en un dels grans clàssics de Young i en un dels moments àlgids dels seus concerts.   

SONGS FOR NORTHERN BRITAIN

Grup: Teenage Fanclub.

Any: 1997.     

Formació: Norman Blake, Raymond McGinley, Gerard Love i Paul Quinn.  

Àlbum d’estudi anterior: Grand Prix (1995).

Àlbum d’estudi posterior: Howdy ! (2000).  

El millor: un excel·lent treball d’una gran banda.

El pitjor: a nivell de crítica, no va poder superar “Bandwagonesque”.  

El grup indie escocès Teenage Fanclub havia triomfat, pel que fa a la crítica, amb treballs com “Bandwagonesque” o “Gran prix”, però les obres no van comptar amb unes vendes massa espectaculars, tendència que va canviar una mica amb “Songs for northern Britain”. L’àlbum, el sisè d’estudi de la seva discografia, i en la portada del qual es troba una fotografia de les highlands escoceses, va assolir el número tres a les llistes britàniques, encara que el disc va passar bastant desapercebut als Estats Units. En l’edició, com ha succeït pràcticament en tota la trajectòria de la formació, s’hi barregen influències del pop britànic dels 60, de la banda californiana The Byrds i del so de les guitarres del pop – rock indie dels 90, mitjançant una gravació conceptual que parla de l’amor i de la llar. Alguna vegada he llegit que Teenage Fanclub és el grup que ha realitzat les cançons pop més boniques que mai s’hagin escoltat, fet que ho poden demostrar temes com “I don’t want control of you”, “It’s a bad world”, “Winter”, “Mount Everest”, “Your love is the place where i came from” o “Ain’t that enough”, l’únic single del treball.  

EL GRAN WYOMING

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock i movida.           

Principal àlbum: 18 chulos (2000), acompanyat de Reverendo.

Grups que origina: El gran Wyoming y Reverendo.

El millor: un personatge clàssic del món mediàtic espanyol des de fa molt anys.

El pitjor: evidentment, és més conegut com a presentador televisiu.

José Luis Monzón, més conegut com el Gran Wyoming, ha estat un personatge molt polifacètic, doncs, a més d’haver estudiat la carrera de medicina, ha exercit d’escriptor (“No estamos locos”); actor (les diferents sèries de “Torrente” o “Muertos de risa”); presentador televisiu (“Caiga quien caiga” o “El intermedio”), faceta en què ha aconseguit una major celebritat, o músic, quan va formar amb Reverendo un duo que va tenir certa repercussió durant la movida madrilenya.

BILL WYMAN

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rythm & blues i rock.        

Principal àlbum en solitari: Monkey grip (1974).

Grups que origina: Rythm Kings.

El millor: deixar enrere l’estrès de les grans gires.

El pitjor: haver abandonat voluntàriament la considerada per a molts millor banda de la història.

Baixista de la mítica banda The Rolling Stones durant tres dècades, Bill Wyman va decidir abandonar el llegendari grup britànic per fundar la formació Rythm Kings, amb la qual va canviar grans estadis de futbol i beisbol per locals de petites dimensions, però, al mateix temps, més acollidors. Wyman, considerat un dels grans de la història del rock en el seu instrument, ha exercit igualment de cantant, compositor, escriptor, productor i, fins i tot, d’arqueòleg.  

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES DEL ROCK: EL ROCK PSICODÈLIC

El rock psicodèlic va ser un dels gèneres que van provocar la ruptura musical mitjan el decenni dels anys 60 del passat segle, en un període també caracteritzat pel moviment del Swinging London i per la contracultura hippy, dos fenòmens amb els quals va estar força vinculat. L’estil va contribuir a posar punt i final a l’era beat, que ja havia donat tot el que d’ella es podia esperar.

La psicodèlia va comptar amb bandes clau en la història de la música rock, tant a la Gran Bretanya, amb grups com els Pink Floyd de Syd Barret, Soft Machine, Cream, Jimi Hendrix Experience o els mateixos The Beatles, arran d’una radical reconversió de la principal formació del corrent beat, com als Estats Units, amb conjunts com els hippys Grateful Dead i Jefferson Airplane (foto), The Doors o The Beach Boys, que de la mà del geni de Brian Wilson va evolucionar des del surf fins a la nova conjuntura. El gènere, al llarg dels anys, ha tingut una enorme influència, i així ho demostra la trajectòria de solistes com Beck o bandes com Happy Mondays, Primal Scream, Mercury Rev, Tame Impala i moltíssimes altres. 

Tanmateix, el rock psicodèlic no era precisament un estil de música fàcil i senzill, doncs es caracteritzava per unes cançons de gran minutatge, llarguíssims desenvolupaments instrumentals o l’elaboració d’unes lletres estranyes i de vegades críptiques, fets que van ser bàsics per l’adveniment del rock progressiu i simfònic, però que van donar un aura molt intel·lectual i elitista als seus músics, que van quedar allunyats d’un públic que havia estat fidel a la música pop clàssica de la primera meitat del decenni.

No es pot dir que alguns dels protagonistes de l’era psicodèlica tinguessin massa fortuna pocs anys més tard de l’esclat del corrent: Jimi Hendrix i Jim Morrison, líder del quartet The Doors, van morir, tots dos als 27 anys; Syd Barret, el primer frontman de Pink Floyd, va haver de deixar el conjunt britànic per problemes derivats de l’abús de substàncies al·lucinògenes, i Brian Wilson i el brillant guitarrista Eric Clapton, que havia format part de bandes com The Yardbirds, The Bluesbreakers, Cream, Blind Faith o Derek & the Dominos, van haver de ser  ingressats per les seves dificultats amb les drogues.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: ELS 90 VAN SER UNA GRAN ÈPOCA

No ha comptat amb massa recordatoris ni grans revivals com la música del decenni del 60 ni tampoc, malauradament, com el pitjor del dels 80, però la darrera dècada del passat segle considero que va ser una extraordinària, brillant i decisiva etapa de la música rock.

Dos focus bastant diferents van contribuir a acabar amb l’autocomplaença i el fals optimisme que van marcar el final de la dècada dels 80: el primer es va instal·lar a la localitat britànica de Manchester, quan, durant el període àlgid dels ritmes de l’acid – house, que van protagonitzar l’anomenat segon estiu de l’amor, van brillar bandes com la ja veterana New Order, Happy Mondays, The Stone Roses o The Charlatans. El segon va tenir lloc a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat de Washington, on va sorgir el moviment grunge, amb grups com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Mudhoney i Alice & Chains.

Ja en plens anys 90, aproximadament entre 1993 i 1996, va aparèixer al Regne Unit el brit pop, un retorn a les arrels del pop britànic, molt especialment aquelles del  decenni dels 60, però també del glam rock d’inicis de la dècada dels 70, i d’alguna manera va suposar un nou revival del corrent mod. La moda, criticada des d’alguns sectors perquè la consideraven poc original, va tenir com a formacions capdavanteres Pulp, Suede, Oasis, Blur o Ocean Colour Scene.

Els 90 també van ser el període de l’esclat de la música alternativa, fins llavors acotada en emissores molt minoritàries i en espais escènics reduïts, en una època en què conjunts anglesos com The Smiths i nord-americans com Hüsker Dhu, Dinosaur Jr., Rem o Pixies van començar a obrir nous canals comercials per a la música indie. S’ha comentat en un munt d’ocasions que el segon àlbum del trio grunge Nirvana, el cèlebre “Nevermind”, va suposar un abans i un després per al rock independent, que es va convertir llavors pràcticament en un fenomen de masses.

A la foto, Nirvana.

SWEET DREAMS (ARE MADE OF THIS)

Grup: Eurythmics.

Any: 1983.     

Formació: Annie Lennox i Dave Stewart.  

Gènere: synth pop.

Àlbum d’estudi: Sweet dreams (ara made of this).

El millor: el gran èxit del duo.

El pitjor: va ser el quart senzill de l’àlbum al Regne Unit.

Aquest escrit el dedico a una cançó que mai m’ha agradat, però que al seu dia va suposar un dels grans èxits de la new wave. “Sweet dreams (are made of this)” va ser el quart single del treball de llarga durada d’idèntic títol, després de “This is a house”, “The walk” i “Love is a stranger”, però va suposar el gran triomf de l’associació britànica formada per Annie Lennox i Dave Stewart. El tema va ser número dos al Regne Unit i número u als Estats Units, sent en aquest cas el primer i únic senzill de l’àlbum. Les vendes de la peça, un clàssic del synth pop, llavors en la seva època daurada, va servir per editar de nou “Love is a stranger”, que va aconseguir igualment uns números importants. Arran de la dissolució d’Eurythmics, Lennox va utilitzar abastament la cançó en els seus concerts en solitari.