L’any 1967 va ser un dels més importants i
transcendents de la cultura rock, doncs hi van tenir lloc esdeveniments com el
festival hippy de Monterey, la consolidació del flower power, que havia
aparegut un any abans a San Francisco, o l’edició d’històrics àlbums com el
“Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, de The Beatles, i els brillants debuts
de les bandes The Doors, Pink Floyd, Jim Hendrix Experience i The Velvet
Underground, respectivament amb un treball de títol homònim, el psicodèlic “The
piper at the gates of dawn”, “Are you experienced ?” i el revolucionari “The
Velvet Underground & Nico”.
L’any 1968, que va tenir esdeveniments
polítics històrics com el Maig Francès, la Primavera de Praga, els assassinats
de Martin Luther King i Robert Kennedy, la matança de la plaça de les Tres
Cultures, poc abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Mèxic, o l’auge de la
Guerra del Vietnam, amb l’Ofensiva del Tet portada a terme pel Vietcong, va
ser, musicalment parlant, un any més discret i menys decisiu, però es va editar
llavors una de les millors cançons pop de la història: “Hey Jude !”.
Fan de The Beatles des de l’adolescència, sempre
m’han agradat molt més, en línies generals, les cançons compostes per John
Lennon que les escrites per Paul McCartney, encara que sempre les van signar
junts fins el final de la formació. Fins i tot, prefereixo les peces que va
confeccionar George Harrison, quan els dos líders li van deixar marge per
fer-ho, que no pas les realitzades pel que va ser el baixista dels Fab Four.
Moltes de les cançons amb què va triomfar
McCartney em semblen molt ensucrades i excessivament tendres, com poden ser els
casos de temes com “Yesterday”, "Michelle", “Girl” o “Penny lane”, tots ells grans clàssics
del mític grup de Liverpool, però amb “Hey Jude !”, i dos anys després amb “Let
it be”, Paul va aconseguir realitzar les dues grans peces de la seva carrera
artística.
A la foto, una imatge de Paul McCartney de
l’any 1968.
No hay comentarios:
Publicar un comentario