No ha comptat amb massa recordatoris ni grans
revivals com la música del decenni del 60 ni tampoc, malauradament, com el
pitjor del dels 80, però la darrera dècada del passat segle considero que va
ser una extraordinària, brillant i decisiva etapa de la música rock.
Dos focus bastant diferents van contribuir a
acabar amb l’autocomplaença i el fals optimisme que van marcar el final de la
dècada dels 80: el primer es va instal·lar a la localitat britànica de Manchester,
quan, durant el període àlgid dels ritmes de l’acid – house, que van
protagonitzar l’anomenat segon estiu de l’amor, van brillar bandes com la ja
veterana New Order, Happy Mondays, The Stone Roses o The Charlatans. El segon
va tenir lloc a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat de Washington, on
va sorgir el moviment grunge, amb grups com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden,
Mudhoney i Alice & Chains.
Ja en plens anys 90, aproximadament entre
1993 i 1996, va aparèixer al Regne Unit el brit pop, un retorn a les arrels del
pop britànic, molt especialment aquelles del
decenni dels 60, però també del glam rock d’inicis de la dècada dels 70,
i d’alguna manera va suposar un nou revival del corrent mod. La moda, criticada des
d’alguns sectors perquè la consideraven poc original, va tenir com a formacions
capdavanteres Pulp, Suede, Oasis, Blur o Ocean Colour Scene.
Els 90 també van ser el període de l’esclat
de la música alternativa, fins llavors acotada en emissores molt minoritàries i
en espais escènics reduïts, en una època en què conjunts anglesos com The
Smiths i nord-americans com Hüsker Dhu, Dinosaur Jr., Rem o Pixies van començar
a obrir nous canals comercials per a la música indie. S’ha comentat en un munt
d’ocasions que el segon àlbum del trio grunge Nirvana, el cèlebre “Nevermind”,
va suposar un abans i un després per al rock independent, que es va convertir llavors
pràcticament en un fenomen de masses.
A la foto, Nirvana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario