El sorgiment a finals de la dècada dels 80
del segle XX del moviment grunge, a la ciutat de Seattle, va contribuir, com ho
va fer igualment el corrent Madchester a Anglaterra, a acabar amb les
característiques que va assolir la música pop – rock durant el segon lustre
d’aquell decenni, marcat per un estil excessivament artificiós, autocomplaent i
de certa manera molt fals.
El grunge, que també va participar de forma
decisiva en el salt que va donar el rock de caire alternatiu als anys 90, va
comptar amb bandes històriques com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Mudhoney (foto),
així com amb àlbums decisius i clau en la història de l’indie rock com “Nevermind”
(Nirvana), “Ten” (Pearl Jam), “Superunknown” (Soundgarden) i “Every Good boy
deserves fudge” (Mudhoney).
Com va succeir unes dues dècades abans amb
una de les grans icones del corrent, el cantautor canadenc Neil Young arran de
l’èxit de l’àlbum “Harvest”, els principals representants de la cultura grunge
no van assimilar massa bé l’èxit, la fama i la popularitat i no aparentaven
sentir-se massa còmodes amb el nou estatus, sent el cas més significatiu el de
Kurt Cobain, líder del trio Nirvana, que es va suïcidar després del gran triomf
que van significar les obres “Nevermind” i "In utero".
Després d’una etapa extraordinària, el grunge
va anar perdent força, en un període en què Nirvana va desaparèixer arran de la
mort del seu líder, moment en què el bateria del grup, Dave Grohl, va fundar la
banda Foo Fighters, mentre Soundgarden i Mudhoney entraven en certa decadència,
la qual va poder evitar Pearl Jam. El protagonisme de la cultura rock va deixar
els Estats Units i va viatjar al Regne Unit, on es va posar de moda el brit
pop.
No hay comentarios:
Publicar un comentario