Molts consideren The Rolling Stones la banda
més gran de la història de la cultura rock i, evidentment, hi ha força
arguments per així considerar-ho, com quasi 60 anys de carrera o dues etapes
extraordinàries, la de la dècada dels 60 i la dels inicis del decenni dels 70,
per mi, indiscutiblement la millor, senes oblidar cançons que han passat a la
posteritat com “(I can’t get no) satisfaction”, “Paint it black”, “Out of
time”, “Lady Jane”, “Honky tonk women”, “Gimme shelter”, “Brown sugar”, “Wild
horses”, “Let it loose”, “Angie”, “Miss you” o “Beast of burden”.
En els anys 60, el mític quintet britànic va
editar àlbums com “Out of our heads”, el llegendari “Aftermath”, una d’aquestes
obres que marquen un abans i un després en la història; “Between the bottoms”,
“Beggar’s banquet” o “Let it bleed”, mentre que durant els començaments dels anys
70, la formació anglesa va gravar els treballs que personalment considero les seves
dues millors obres: l’excel·lent “Sticky fingers”, un dels millors discs de
tots els temps pel que fa a la música popular, i el magnífic doble “Exile on
Main street”.
Tanmateix, The Rolling Stones, durant els
seus períodes daurats, també van ser notícia per aspectes molt més negatius,
com els diferents escàndols en què es va involucrar la banda, sent vàries
vegades portada de la premsa més sensacionalista de la Gran Bretanya; la mort
del guitarrista i fundador Brian Jones, poc més tard de ser expulsat del grup;
els problemes derivats de les drogues, que van afectar sobretot el guitarrista
i compositor Keith Richard, o la mort
d’un espectador negre durant l’actuació del conjunt liderat per Mick Jagger al
festival d’Altamont, a Califòrnia.
El grup anglès, després de la realització del
treball “Exile on Main street”, va caure en una crisi de creativitat,
mitjançant els àlbums “Goat head soap”, “It’s only rock’n roll” i “Black and
blue”; va tenir dues curtes revifalles, amb les obres “Some girls” i “Tattoo
you" (entremig va editar el poc valorat “Emotional rescue”), i seguidament va
entrar en una llarga, prolongada i extensa decadència, quan es podria dir que
el conjunt britànic ha viscut de la seva excepcional història, en una època en
què, a més a més, el baixista Bill Wyman ho va deixar estar.
