DANDY WARHOLS

Lloc de fundació: Portland (Estats Units).

Formació inicial: Courtney Taylor – Taylor (veu i guitarra), Peter Holmström (guitarra), Eric Hedford (bateria, sintetitzadors i veu) i  Zia McCabe (teclats i percussió).

Altres components bàsics: Brent DeBoer (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: garage rock, synth pop, nova psicodèlia, shoegazing i rock alternatiu. 

Principals àlbums: Welcome to the Monkey house (2003), Odditorium or warlords of mars (2005) i The machine (2012). 

El millor: una important regularitat.

El pitjor: poca transcendència comercial a la seva terra.

Courtney Taylor – Taylor, líder de la banda, i Peter Holmström van crear a Portland, a l’estat d’Oregon, Dandy Warhols, influenciat per formacions com The Velvet Underground o els irlandesos My Bloody Valentine, d’aquí la seva pertinença a l’estil shoegazing. El grup, un dels conjunts més regulars i estables del rock indie de l’actual segle, va triomfar amb el tema “Bohemian like you”, impulsat per un anunci publicitari, però el seu èxit ha estat molt més evident al Regne Unit i Austràlia que no pas al seu país.

GRANS BATERIES DE LA HISTÒRIA: STEWART COPELAND

Nord-americà resident al Regne Unit, i després d’haver tocat amb els progressius Curved Air, el bateria Stewart Copeland va substituir Henry Padovani al trio The Police, integrat també pel carismàtic cantant, baixista i compositor Gordon Sumner, més conegut com a Sting, i el ja veterà guitarrista Andy Summers, que havia format part dels New Animals d’Eric Burdon. Copeland va ser considerat llavors, en plena època de la new wave, un dels millors en el seu instrument i va contribuir en la realització d’alguns temes del grup, encara que en aquest aspecte va quedar molt enfosquit per Sting, les males relacions amb el qual van ser una de les causes de la dissolució del conjunt en el seu moment de major fama i popularitat.

Una cançó: So lonely (Outlandus d’amour, de The Police)

Un àlbum: Outlandus d’amour (The Police) 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS INTÈRPRETS DE LA MÚSICA ROCK: NEIL YOUNG

Neil Young ha estat, indiscutiblement, un dels grans de la música rock de tots els temps, amb 50 anys d’una carrera caracteritzada per la qualitat i l’autenticitat, en la qual ha utilitzat diferents gèneres com folk, country, rock, punk o grunge i ha editat històrics àlbums com “Everybody knows this is Nowhere”, “After the goldrush”, “Harvest”, “On the beach”, “Tonight’s the night”, “Zuma”, “Rust never sleeps”, “Freedom” o “Ragged glory”.

Igualment, el compositor canadenc ha format part d’històriques bandes, com Buffalo Springfield, un dels conjunts pioners en barrejar country i rock, i el supergrup que va integrar amb David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo, i Graham Nash, sense oblidar que Crazy Horse, una formació amb trajectòria autònoma, ha realitzat tasques d’acompanyament en un gran número d’àlbums i un munt de gires de Young.

Durant el primer lustre de la dècada dels 70, justament després de l’èxit de “Harvest”, el seu únic àlbum que ha arribat al número u a les llistes de Billboard, com també ho va fer el seu single “Heart of gold”, Young va entrar en una profunda depressió arran de la mort d’un tècnic col·laborador i del guitarrista de Crazy Horse Danny Whitten, tots dos a causa de sobredosis, tot i que l’autor de Toronto no se’n va ressentir pel que fa a la seva creativitat, doncs llavors va editar els ben valorats “On the beach” i “Tonight’s the night”.

Quan si l’intèrpret d’Ontario va passar per un mal moment artístic va ser durant la quasi totalitat dels anys 80, una època dominada pels mandats conservadors i republicans de Ronald Reagan i George Bush Sr., amb el quals no es devia sentir massa còmode Neil, i en què, comercialment parlant, la música va entrar en barems molt clars d’accessibilitat i escassa transcendència. Young va ressorgir a finals d’aquella dècada gràcies, entre altres motius, al fet que va ser elegit com un dels símbols del moviment grunge i la generació X.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: 20 ANYS DE LA MORT DE CARLES SABATER

Fa uns dies es van complir dues dècades de la mort sobtada del cantant barceloní Carles Sabater, que va formar el duo Sau amb el guitarrista osonenc Pep Sala, una de les formacions cabdals de la que per a alguns experts està considerada l’edat d’or del pop – rock interpretat en llengua catalana.

Sau, però, havia aparegut en escena abans de l’esclat de la música popular en català, quan per exemple l’associació va aconseguir un hit important amb el tema anti-bel·licista “No he nascut per a militar” i, després d’una nefasta dècada dels 80, va obrir el camí cap a l'èxit juntament amb els també osonencs Duble Buble.

Sau va tenir el privilegi d’obrir l’històric concert del Palau Sant Jordi, celebrat l’any 1991, en què també hi van participar els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Va ser en aquella època en què el duo va editar el que potser va ser el seu àlbum més cèlebre, “Quina nit !”, en el qual hi pren part el popular tema “Boig per tu”, que amb els anys s’ha convertit en un autèntic clàssic del pop català.

El duet va viure altres  moments de glòria quan va gravar el treball “El tren de mitjanit” i quan va actuar a la festa de clausura dels Jocs Olímpic de Barcelona l’any 1992, a l’estadi de Montjuïc. A finals d’aquell decenni, quan Sau s’havia consolidat plenament com un dels principals grups de Catalunya, Sabater va trobar la mort.

WISH YOU WERE HERE (CANÇÓ)

Grup: Pink Floyd.

Any: 1975.     

Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright. 

Gènere: rock progressiu.

Àlbum d’estudi: Wish you were here. 

El millor: quan la senzillesa era també possible amb Pink Floyd.

El pitjor: enyorança del geni de Syd Barrett.

Quan Pink Floyd va editar l’àlbum “Wish you were here”, el quartet britànic estava al seu cim de fama i popularitat arran del gran triomf que va suposar el seu antecessor, l’aclamat i històric treball “Dark side of the moon”. Quan el grup es trobava en l’estudi de gravació preparant la nova obra, va rebre la visita d’un home estrany que va resultar ser el primer líder del conjunt anglès, Syd Barrett, que, molt afectat pel consum de substàncies al·lucinògenes, va abandonar la banda després de la confecció de l’àlbum inicial de Pink Floyd, el psicodèlic i molt reivindicat “The piper at the gates of dawn”. Per tant, va tenir la seva lògica que “Wish you were here” fos en part dedicat a Barrett, a qui no havien reconegut pel seu profund canvi físic, i la cançó de títol homònim, com igualment “Shine on you, crazy diamond”, n’és un exemple. El tema analitzat, potser la peça més bella que mai hagi interpretat el quartet, va ser compost pel baixista Roger Waters, amb el suport del cantant i guitarrista David Gilmour, i s’obria arran d’una falca radiofònica que s’havia iniciat al final de la pista “Have a cigar”. La cançó ha passat a la posteritat, especialment, pel sol inicial de guitarra acústica de Gilmour.

BLOOD ON THE TRACKS

Intèrpret: Bob Dylan.  

Any: 1975.     

Àlbum d’estudi anterior: Planet waves (1974).

Àlbum d’estudi posterior: Desire (1976).   

El millor: un dels discs que va marcar el ressorgiment del cantautor.

El pitjor: les circumstàncies que llavors vivia el compositor.

Després d’una esplendorosa dècada dels 60, en què Bob Dylan es va convertir en un autèntic mite de la música popular i en un dels personatges més influents, en línies generals, del segle XX, el cantautor nord-americà va entrar en certa crisi de creativitat durant els inicis dels anys 70, per recuperar el pols mitjan aquell decenni. Un dels àlbums que va marcar el ressorgiment del compositor de Duluth va ser “Blood on the tracks”, que, si bé és cert que en un principi no va comptar amb unes valoracions massa positives, la història l’ha deixat finalment com una de les obres cabdals de Dylan, que va reflectir al treball, de característiques emocionals, melancòliques i nostàlgiques, els seus problemes amb la seva esposa Sara Martin, de la qual va acabar separant-se. A “blood on the tracks”, número u als Estats Units i número quatre a la Gran Bretanya, hi destaca el tema “Tangled up in blue”, únic senzill de l’àlbum.

ROSALÍA

Lloc de naixement: Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat).

Dècades: 10.

Gèneres: flamenc pop i fusió.          

Principal àlbum: El mal querer (2018).

El millor: el boom de l’any 2018.

El pitjor: la controvèrsia pel que fa als puristes del flamenc.

La catalana Rosalía Vila va ser la gran sensació de la música espanyola de l’any 2018, quan, per exemple, va guanyar un dels premis Grammy en la seva versió llatina. La intèrpret, que ha triomfat gràcies al seu àlbum “El mal querer”, i de forma especial amb el senzill “Malamente”, va estudiar al Taller de Músics de Barcelona, va tancar l’any Salvador Espriu al Palau de la Música i va actuar els premis de cinema espanyols Goya a Sevilla.

THE VINES

Lloc de fundació: Sidney (Austràlia).

Formació inicial: Craig Nicholls (veu i guitarra), Patrick Matthews (baix i veu) i David Oliffe (bateria).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock alternatiu, garage rock, nova psicodèlia i punk revival.      

Principals àlbums: Highly evolved (2002) i Winning days (2004).  

El millor: Highly evolved.

El pitjor: no poder superar mai l’òpera prima.

La banda australiana The Vines va ser un dels molts grups que, durant el començament de l’actual segle, es van apuntar al revival del garage rock, com també ho van fer formacions com The Hives, The Libertines, The Strokes o The White Stripes. El conjunt de Sidney, liderat pel cantant i guitarrista Craig Nicholls, que finalment va convertir The Vines en una eina molt personal, va triomfar a tot el món amb el seu àlbum de debut “Highly evolved” i ha estat influenciat igualment pel punk i la psicodèlia.

GRANS BAIXISTES DE LA HISTÒRIA: GREG LAKE

Cantant i baixista, instrument en el qual va ser considerat un virtuós, Greg Lake va ser integrant del primer line – up del llegendari i pioner grup de rock progressiu King Crimson, encara que amb la banda liderada pel guitarrista Robert Fripp, només hi va romandre durant l’àlbum inicial, l’aclamat “In the court of the Crimson king”. Posteriorment, va fundar un famós i popular supergrup amb l’efectista i espectacular teclista Keith Emerson i el bateria Carl Palmer, que respectivament havien format part de Nice i Atomic Rooster. Després d’una etapa en solitari, Va morir víctima d’un càncer.

Una cançó: Epitaph (In the court of Crimson king, de King Crimson).

Un àlbum: In the court of Crimson king (King Crimson).

EL MILLOR I EL PITJOR DELS INTÈRPRETS DE LA MÚSICA POP – ROCK: DAVID BOWIE

David Bowie va ser la gran estrella del glam rock, corrent que va dominar el primer lustre de la dècada dels 70 del segle XX de la música rock, en un període en què l’anomenat Duc Blanc va editar els treballs “Hunky Dury”, l’excepcional “The rise and fall of Ziggy Stradust and the spiders from Mars”, una autèntica obra mestra, i “Aladdin sane”, que el van situar com un dels intèrprets cabdals del Regne Unit.

Tanmateix, Bowie, lluny de repetir-se, va iniciar una sèrie de mutacions que l’han deixat com un dels músics més camaleònics de la història de la música popular, ja que, una vegada el glam havia entrat en una evident crisi, va intentar seduir el públic nord-americà amb una reconversió al soul, mitjançant l’àlbum “Young americans”, i, posteriorment, es va traslladar a la llavors dividida ciutat alemanya de Berlín, on va coincidir amb el seu amic Iggy Pop, líder de la banda nord-americana The Stooges, i el productor Brian Eno, excomponent de Roxy Music, i va gravar una aclamada, experimental i avantguardista trilogia formada pels discs “Low”, “Heroes” i “Lodger”.

No obstant, ja amb l’arribada de la dècada dels 80, el compositor britànic va passar per una de les èpoques en què els mitjans especialitzats van estar menys receptius amb els seus discs, tot i que, paradoxalment, aquella va ser també segurament la seva etapa de més èxit comercial, quan es va unir a la moda dels nous romàntics, que irònicament estava molt influenciada pel seu període glam, anys en què va editar treballs com el supervendes “Let’s dance” o “Tonight”.

Més tard, no va funcionar, en aquest cas ni des del punt de vista comercial ni tampoc de cara a la crítica, l’experiment que va muntar amb la fundació de la banda Tin Machine, integrada també per Reeves Gabrels, Tony Sales i Hunt Sales i la qual va gravar, sense massa transcendència, dos discs de títol homònim.

QUATRE BANDES INDIES QUE VAN OBRIR CAMÍ

The Housemartins. La veritat és que aquest quartet de la localitat britànica de Hull va suposar una entrada d’aire fresc en un Regne Unit que estava envaït pels teclats i els sintetitzadors arran del pas de la new wave. El grup, format per P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker, substituït per Dave Hemingway, només va gravar dos discs de llarga durada, “London, 0 – Hull, 4” i “The people who grinned themselves to death”, però tots dos magnífics malgrat la seva senzillesa. Posteriorment a la dissolució de la banda, Heaton va formar el conjunt The Beautiful South i va seguir en solitari i Cook es va convertir en Fat Boy Slim.

Pixies. La formació de Boston, formada per Black Francis, Joey Santiago, Kim Deal i David Lovering, va editar dos àlbums extraordinaris, l’inicial “Surfer Rosa” i el molt reivindicat “Doolittle”, però el grup nord-americà només va obtenir un èxit important al Regne Unit, doncs al seu país únicament va cridar l’atenció en els cercles més indies i en les emissores universitàries. Després de la confecció del disc “Bossanova”, el quartet, que ha tingut una enorme influència en diferents bandes alternatives de diverses èpoques, va entrar en crisi, fonamentalment per les diferències entre Francis i Deal, que va fundar el grup The Breeders.

REM. Encara que finalment va acabar triomfant comercialment a partir del treball “Green” i, sobretot, amb l’àlbum “Out of time”, que no va comptar amb crítiques massa regulars, REM, malgrat la transcendència i la influència d’obres com la inicial “Murmur” o “Document”, va passar molts anys obtenint només el reconeixement del públic més alternatiu i tocant en espais molt reduïts. Després del seu esclat mainstream, la banda d’Athens rebria de nou el suport unànime dels mitjans de comunicació especialitzats amb el disc “Automatic for the people”, però seguidament arribaria la crisi definitiva, període en què Bill Berry va decidir deixar-ho estar i va deixar Michael Stipe, Peter Buck i Mike Mills com a trio.

The Smiths (foto). Per a molts experts, el quartet de Manchester va ser la millor banda de pop – rock de la dècada dels 80 del passat segle, malgrat que només va editar quatre àlbums, el primer de títol homònim, “Meat is murder”, l’excel·lent “The queen is dead”, una de les obres mestres de la història de la música popular, i ”Strangeways, here we come”. La formació anglesa, que ha influenciat un munt de grups indies, va combinar perfectament les lletres de Morrissey i la música de Johnny Marr, que van ser acompanyats per Andy Rourke i Mike Joyce. Les males relacions i divergències entre els dos compositors, van originar la separació. 

JULIA

Grup: The Beatles.

Any: 1968.     

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.  

Gènere: pop.

Àlbum d’estudi: The Beatles (the white album). 

El millor: poques vegades Lennon va estar tan dolç i tendre.

El pitjor: una obra molt personal de John i al marge del grup.

Des de la seva infància, John Lennon va viure a la llar dels seus oncles, doncs la seva mare Julia, sent molt jove, el va tenir sense la figura del pare, qui havia fugit i es va desentendre totalment. No obstant, Lennon sempre va tenir en molta estima la seva progenitora, a la qual visitava amb assiduïtat i qui va morir tràgicament als carrers de la ciutat de Liverpool arran d’un atropellament. Molts anys més tard, concretament el 1968, i quan The Beatles feia temps que era considerada la millor banda del món, John va escriure de manera molt personal, encara que Paul McCartney també el va signar, un bellíssim tema dedicat a la seva difunta mare, el qual va ser inclòs en el doble àlbum de títol homònim, conegut popularment com el doble blanc.