David Bowie va ser la gran estrella del glam
rock, corrent que va dominar el primer lustre de la dècada dels 70 del segle XX
de la música rock, en un període en què l’anomenat Duc Blanc va editar els
treballs “Hunky Dury”, l’excepcional “The rise and fall of Ziggy Stradust and
the spiders from Mars”, una autèntica obra mestra, i “Aladdin sane”, que el van
situar com un dels intèrprets cabdals del Regne Unit.
Tanmateix, Bowie, lluny de repetir-se, va
iniciar una sèrie de mutacions que l’han deixat com un dels músics més
camaleònics de la història de la música popular, ja que, una vegada el glam
havia entrat en una evident crisi, va intentar seduir el públic nord-americà
amb una reconversió al soul, mitjançant l’àlbum “Young americans”, i,
posteriorment, es va traslladar a la llavors dividida ciutat alemanya de
Berlín, on va coincidir amb el seu amic Iggy Pop, líder de la banda nord-americana
The Stooges, i el productor Brian Eno, excomponent de Roxy Music, i va gravar
una aclamada, experimental i avantguardista trilogia formada pels discs “Low”,
“Heroes” i “Lodger”.
No obstant, ja amb l’arribada de la dècada
dels 80, el compositor britànic va passar per una de les èpoques en què els
mitjans especialitzats van estar menys receptius amb els seus discs, tot i que,
paradoxalment, aquella va ser també segurament la seva etapa de més èxit
comercial, quan es va unir a la moda dels nous romàntics, que irònicament
estava molt influenciada pel seu període glam, anys en què va editar treballs
com el supervendes “Let’s dance” o “Tonight”.
Més tard, no va funcionar, en aquest cas ni
des del punt de vista comercial ni tampoc de cara a la crítica, l’experiment
que va muntar amb la fundació de la banda Tin Machine, integrada també per Reeves
Gabrels, Tony Sales i Hunt Sales i la qual va gravar, sense massa
transcendència, dos discs de títol homònim.
No hay comentarios:
Publicar un comentario