LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL MOVIMENT MOD

Encara que el corrent mod ha tingut infinitat de reaparicions, la seva època daurada va tenir lloc durant la dècada dels 60 del segle XX al Regne Unit, especialment en ciutats com Londres o Brighton. Les seves principals característiques van ser una indumentària elegant, l’ús de l’scooter italiana Lambretta, el consum d’amfetamines, la pràctica del rythm & blues o els cèlebres enfrontaments als rockers. 

Tot i que entre les bandes més genuïnes de l’època estel·lar del mod van destacar els primigenis The Kinks, Small Faces, potser un dels conjunts que més s’ha reivindicat d’aquell període, i Steampacket (foto), en què hi figuraven un joveníssim Rod Stewart i Julie Driscoll, la formació més popular del corrent en va ser el quartet The Who, que va facturar el principal himne del moviment, “My generation”, encara que el grup encapçalat per Pete Townshend i Roger Daltrey s’hi va unir més per oportunisme que no pas per convicció.

La contra-cultura mod ha tingut importants revivals al llarg de la història de la música rock, com a principis del decenni dels 70, quan The Who va editar el doble àlbum “Quadrophenia”, que va tenir la seva versió cinematogràfica; a finals de la mateixa dècada, en la qual cal significar el trio The Jam, liderat pel talent del cantant, guitarrista i compositor Peter Weller, i l’era dominada pel brit pop als anys 90, amb Blur i Ocean Colour Scene al capdavant. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE BLUESBREAKERS

John Mayall va ser un músic britànic amant del blues que, a diferència d’altres representants del rythm & blues del Regne Unit durant el decenni dels anys 60, va optar per un estil molt purista, a penes sense arestes originàries del pop o el rock, característica que va tenir la banda que va fundar: The Bluesbreakers.

Mayall no va ser un artista massa conegut pel gran públic i els seus discs pràcticament mai van suposar uns grans èxits, però pel seu grup van passar un munt de músics que han fet història en la música popular, com són els casos dels guitarristes Eric Clapton, Peter Green o Mick Taylor; els baixistes Jack Bruce o John McVie o el bateria Mike Fleetwood.

Dels Bluesbreakers van sorgir històriques formacions com el supergrup Cream (Clapton i Bruce) o els Fleetwood Mac més autèntics (Green, McVie i Fleetwood), sense oblidar que Taylor es va convertir en el substitut del desaparegut Brian Jones en el mític conjunt The Rolling Stones.  

LAST SPLASH

Grup: The Breeders.

Any: 1993.     

Formació: Kim Deal, Kelley Deal, Josephine Wiggs i Jim McPherson.   

Àlbum d’estudi anterior: Pod (1990).

Àlbum d’estudi posterior: Title TK (2002).   

El millor: un èxit potser inesperat.

El pitjor: un treball, però, que no pot fer ombra als millors de Pixies.

En un període en què les seves relacions amb Black Francis no eren les millors, Kim Deal va decidir muntar un grup paral·lel als Pixies i, amb la seva germana bessona Kelley Deal, va fundar la banda The Breeders. El segon àlbum del conjunt nord-americà va ser “Last splash”, que es va convertir en un important èxit alternatiu i va arribar al top 40 de les llistes de Billboard, fonamentalment gràcies al cèlebre single “Cannonball”, cançó composta per Kim i el vídeo de la qual van dirigir Spike Jonze i Kim Gordon, cantant i baixista de Sonic Youth. Altres peces importants del disc són dos temes més signats per la líder de la formació, concretament “Divine hammer” i “Saints”, i “Do you love me now ?”, per mi la millor pista de l’àlbum i coescrita amb Kelley.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (11): THE ANIMALS

The Animals va ser una banda de rythm & blues formada a la localitat de Newcastle, al nord d’Anglaterra, per l’excel·lent vocalista Eric Burdon, el teclista Alan Price, el guitarrista Hilton Valentine, el baixista Chas Chandler i el bateria John Steel.

Essencialment, la banda britànica va passar a la història per l’adaptació del tema tradicional “The house of the rising sun”, un dels clàssics de la música popular, amb extraordinaris arranjaments de Price i també un dels orígens de la barreja entre rock i folk, encara que la majoria d’experts situen el punt de partida de la fusió en el “Mr. Tambourine man”, el cover dels californians The Byrds d’un tema de Bob Dylan.

Fonamentalment per les tenses relacions entre Price i Burdon, que va fundar les formacions The New Animals i War, però també pels problemes mentals de Valentine i el fet que Chandler es convertís en mànager del genial guitarrista nord-americà Jimi Hendrix, van motivar la dissolució del grup anglès, en què hi va tenir una experiència el futur guitarrista de The Police Andy Summers.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (11): THE YARDBIRDS

The Yardbirds va ser format inicialment per Keith Relf (veu i harmònica), el virtuós Eric Clapton (guitarra solista), Chris Dreja (guitarra rítmica), Paul Samwell - Smith (baix) i Jim McCarthy (bateria). El grup es va distingir per ser una de les bandes bàsiques i més populars del rythm & blues britànic de la dècada dels 60, encara que no va aconseguir la fama i popularitat d’altres conjunts similars com The Rolling Stones o The Who.

La formació londinenca va passar fonamentalment a la història per la presència de tres dels millors guitarristes de la història del rock: Clapton, que va abandonar el grup per les seves desavinences en la deriva comercial que va prendre la banda; el seu substitut, el menys mediàtic Jeff Beck, i Jimi Page, que va entrar a The Yardbirds com a baixista, però va agafar la guitarra arran de la marxa de Beck. Page, després d’intentar una continuïtat amb The New Yardbirds, va ser el fundador dels llegendaris Led Zeppelin, grup clau en els orígens del hard rock.

NYANDÚ

Lloc de fundació: la Torre d’Oristà (Lluçanès).

Formació: Ferran Orriols (veu i guitarra), Roger Orriols (bateria) i Rubèn Pujol (baix).

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock, folk pop i pop alternatiu.       

Principal àlbum: Fernando Rogelio Estévez (2018).

El millor: una de les bandes catalanes actuals més emergents.

El pitjor: encara una incògnita.

Nyandú és un grup fundat al Lluçanès pels germans Ferran i Roger Orriols i Rubèn Pujol. Després de vèncer en el concurs de promeses Sóna 9, el conjunt liderat per Ferran, cantant, guitarrista i compositor, va començar a fer-se un nom en la música interpretada en llengua catalana, barrejant diferents gèneres com el pop, el rock o el folk. Amb tres àlbums ja a la venda, la banda va actuar en el passat festival Vida, a Vilanova i la Geltrú.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (10): EL RYTHM & BLUES BRITÀNIC

Durant l’època predominant del beat al Regne Unit, moltes bandes britàniques van preferir aleshores expressar-se a través del rythm & blues, molt influenciades per grans figures del blues nord-americà, com Willie Dixon, John Lee Hooker, B. B. King, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson o Howlin’ Wolf, sense oblidar músics més propers al rock com Chuck Berry, Bo Diddley o Fats Domino.

Les principals formacions britàniques de rythm & blues van ser The Rolling Stones, per molts considerada la banda més gran de la història de la música popular; The Yardbirds, que va comptar amb els virtuosos guitarristes Eric Clapton, Jeff Beck i Jimi Page; The Animals, encapçalats per la prodigiosa veu d’Eric Burdon; Spencer Davis Group, amb un adolescent Stevie Windwood com a vocalista; The Bluesbreakers, sota el lideratge del purista John Mayall, que va comptar amb excel·lent músics com el mateix Clapton, Mick Taylor, Peter Green, Jack Bruce, John McVie o Mick Fleetwood; Cream (foto), supergrup integrat per Clapton, Bruce i Ginger Baker; Manfred Mann, liderat pel músic que li va donar nom, o alguns dels grups que van protagonitzar l’època estel·lar del moviment mod, com van ser els casos de The Who, The Kinks o Small Faces. 

El rythm & blues britànic va ser clau per a l’adveniment, ja a finals del decenni, del rock dur, sobretot gràcies a conjunts com Cream, Small Faces i, de manera molt especial, The Yardbirds.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (9): THE ROLLING STONES, ELS INICIS

El cantant Mick Jagger, els guitarristes Keith Richard i Brian Jones, el baixista Bill Wyman i el bateria Charlie Watts, continuant al grup, quasi 60 anys després, els dos primers i l’últim dels integrants, van ser els membres inicials de la considerada per molts la banda més gran de la història del rock, quedant al marge oficialment el ja desaparegut teclista Ian Stewart, es comenta perquè el seu posat era massa clàssic i seriós.

En un principi, la banda britànica, que va comptar amb el management del joveníssim productor Andrew Loog Oldham, comptava en el seu repertori amb versions realitzades de músics de blues nord-americans, d’una cançó d’un d’ells, Muddy Waters, va adoptar el seu nom, i rockers com Bo Diddley, Buddy Holly o Chuck Berry, de qui va fer un cover del tema “Carol”, el seu primer single, i fins i tot va adaptar una peça poc coneguda dels Beatles John Lennon i Paul McCartney: “I wanna be your man”.

Amb el pas del temps, però, el mític conjunt anglès va anar incorporant peces pròpies, totes elles compostes per Jagger i Richard, fet que va motivar que Jones, en un principi el seu component més capacitat musicalment parlant, anés quedant a poc a poc arraconat. Temes com el clàssic “Satisfaction” o “Get off of my cloud” van ser alguns dels primers èxits amb el seu propi segell, situació que es va consolidar plenament amb l’edició de l’històric àlbum “Aftermath”, en què totes les pistes eren escrites pel dos líders del grup. 

JANE BIRKIN

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop.           

El millor: una carrera polifacètica i molt prolongada en el temps.

El pitjor: però no va destacar espectacularment en cap de les facetes.

Anglesa de naixement i francesa d’adopció, Jane Birkin ha treballat de model, cantant, en què va brillar acompanyada del compositor francès i parella sentimental Serge Gainsbourg, i actriu, en què per exemple es va convertir en musa del swinging London i del director italià Michelangelo Antonioni, qui li va donar un petit paper al film “Blow up”. Birkin, que ha tingut una carrera molt prolongada i segueix en actiu, és mare de la cantant i actriu Charlotte Gainsbourg.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (8): EL BEAT

L’estil beat, caracteritzat per un pop senzill, amb lletres que parlaven de l’amor, les noies, la joventut o la vida quotidiana, va marcar la música britànica, i es va introduir de manera important als Estats Units, durant el primer lustre de la dècada dels 60.

The Beatles va ser, sense cap mena de dubte, la principal banda de l’era dominada pel beat, en una època anomenada com la Beatlemania, en què el grup de Liverpool va aconseguir un número u rere l’altre, tant en singles com en àlbums; va triomfar de manera espectacular a l’altra banda de l’Atlàntic i va protagonitzar uns frenètics concerts en què els crits dels fans a penes deixaven escoltar la música.

Tanmateix, hi van haver un munt de formacions més que van aconseguir l’èxit en aquell període, com van ser els casos de bandes com Dave Clark Five, Herman Hermit’s, The Zombies, el duo Peter & Gordon, The Hollies (foto), d’on va sorgir Graham Nash, o també Gerry & the Pacemakers i The Searchers, que com els Fab Four, procedien de la ciutat del Mersey. El beat fins i tot va superar fronteres i va ser clau per al sorgiment de conjunts com els nord-americans The Monkees i The Walker Brothers, els australians Easybeats o els espanyols Bravos, un dels grups més internacionals de la història del pop – rock estatal.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (7): THE BEATLES, ELS INICIS

Un dia, a la botiga que regentava a Liverpool, l’empresari Brian Epstein va rebre la visita d’un jove que va demanar el disc d’una cançó interpretada per l’estrella de l’skiffle Lonnie Donegan, que es feia acompanyar per un grup desconegut anomenat The Beatles. Seguidament, Epstein es va dirigir al local The Cavern per presenciar una actuació de la banda, que en aquella època es va traslladar vàries vegades a la ciutat germànica d’Hamburg, on oferia actuacions farcides de clàssics del rock’n roll en locals caracteritzats per les seves reduïdes dimensions i la presència de varis marines nord-americans destinats a Alemanya Occidental.

Epstein es va convertir en mànager de la formació, que sota la producció de George Martin va portar a terme la gravació del seu primer single. Aleshores el grup el formaven John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Pete Best, doncs Stu Sutcliffe va decidir romandre a Hamburg, ciutat on habitava la seva nòvia Astrid Kirchherr, la creadora del pentinat beatle, i localitat on aviat trobaria la mort. No obstant, Martin va veure la necessitat de substituir Best per Ringo Starr, decisió que aleshores va causar una enorme polèmica.

Malgrat la insistència de la producció d’editar un tema aliè, Lennon i McCartney van insistir en una gravació pròpia, “Love me do”, que va suposar un èxit relatiu, doncs el primer gran triomf arribaria mesos més tard amb el senzill “Please, please me” i l’àlbum de debut d’idèntic títol, els primers números u del mític quartet britànic.

GRANS CANTANTS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK: ERIC BURDON

Quan per exemple escoltes la seva magistral interpretació del clàssic “The house of the rising sun”, el gran èxit de la banda britànica de rythm & blues The Animals, penses que Eric Burdon és un cantant negre. Tanmateix, es tractava d’un jove blanc del nord d’Anglaterra, de la ciutat de Newcastle, i es va erigir com un dels millors vocalistes de la música rock de les dècades dels anys 60 i 70, primer com a membre de la banda fundada pel teclista Alan Price, més tard com a líder de la formació War i finalment en solitari.

Una cançó: The house of the rising sun (The Animals).

Un àlbum: The Animals (The Animals).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS (6): LA DOMESTICACIÓ DEL ROCK

Hi va haver un moment, a finals de la dècada dels 50, que les grans estrelles del rock’n roll, per diferents motius i circumstàncies, van entrar en crisi o van desaparèixer: Elvis Presley va marxar a Alemanya Occidental per realitzar el servei militar, Little Richard va decidir retirar-se temporalment, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis van tenir greus problemes judicials i Carl Perkins, Eddy Cochran i Buddy Holly van morir a causa d’accidents.

Al mateix temps, poc abans que hi tingués lloc als Estats Units l’anomenada british invasion, van sorgir una sèrie d’intèrprets molt suaus, sofisticats, tendres i dolços, escassament combatius i perillosos, com Frankie Avalon, Fabian, el jove cantant canadenc Paul Anka, famós pel tema “Diana”, o el grup The Platters (foto), que va portar a la posteritat cançons com “Only you” o “Smoke is in your eyes”.

La indústria, doncs, va aconseguir domesticar i amansar el rock’n roll. 

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: OASIS

Oasis va ser amb Blur, grup amb el qual va mantenir una tensa rivalitat, la banda més popular del brit pop, facturant dos àlbums inicials força ben valorats per la crítica: “Definitely maybe”, el millor debut d’un conjunt britànic, pel que fa a xifres de vendes, des de la llunyana època de The Beatles, i “(What’s the story) morning glory”, considerat el seu punt àlgid.

A més, el gran dels germans Gallagher, Noel, guitarrista i ocasional cantant, es va convertir en un dels grans compositors de la dècada dels 90 del segle XX, mitjançant cançons com “Live forever” i “Slide away”, del seu treball inicial; “Wonderwall”, “Don’t look back in anger” i “Morning glory”, de la seva obra més popular, o “Stand by me” i “Don’t go away”, corresponents a “Be here now”, el seu tercer àlbum d’estudi.

Encara que personalment penso que es tracta d’un bon treball, fins i tot superior a “Definitely maybe”, a partir de “Be here now”, la premsa especialitzada ja no va ser tant benèvola amb el grup de Manchester, que a més va començar a perdre components fundadors. Llavors, Oasis va entrar clarament en crisi i decadència al mateix temps que també ho feia la moda del brit pop.

Un altre aspecte negatiu del conjunt britànic van ser les contínues discussions i baralles entre els germans Gallagher, Noel i el vocalista Liam, que, després de l’edició de l’àlbum “Dig out your soul”, que va suposar un cert ressorgiment de la formació anglesa, van tenir un important enfrontament que va acabar amb la vigència de la banda, fundant respectivament High Flying Birds i Beady Eye.