LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE BEACH BOYS

The Beach Boys, de manera indiscutible, va ser la formació més popular de la moda surf, segurament també va ser el grup nord-americà més famós de la dècada dels 60 del segle XX i, de no haver existit un fenomen com The Beatles, molt probablement hagués estat la banda més cèlebre del període a nivell mundial.

Durant la seva primera etapa, el grup californià, mitjançant unes harmonioses i sincronitzades veus, es va involucrar plenament en les característiques de la música surf, en una època trepidant d’edició d’un munt de discs, de continuats concerts i de gires esgotadores, les quals, en un moment donat, Brian Wilson va decidir abandonar per centrar-se en els estudis de gravació. En aquella etapa, el quintet va facturar hits com “Surfin’”, “Surfin’ safari”, “Surfin’ USA”, “I get around”, “Help me Rhonda” o “Barbara Ann”.

Mentre els seus germans, Carl i Dennis Wilson, i els altres membres de la formació, Al Jardine i Mike Love, es trobaven realitzant una gira pel Japó, Brian es va tancar en un estudi, acompanyat de varis músics, i va composar l’àlbum “Pet sounds”, una obra històrica, molt influent, amb importants passatges psicodèlics i amb cançons emblemàtiques com “Wouldn’t it be nice”, “Sloop John B.”, “God only knows”, “I know there’s an answer” o “Caroline, no”, en una etapa en què, juntament amb Jardine, també va escriure “Good vibrations”. Va ser llavors quan The Beach Boys va obrir una nova era, caracteritzada per la seva relació amb el naixent flower power.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA MUSICA SURF

Com ja ha quedat reflectit anteriorment en aquest bloc, mentre a la costa occidental dels Estats Units triomfava la compromesa i transcendent música folk, a la costa oest, i més concretament a l’estat de Califòrnia, aconseguia un enorme èxit un gènere molt diferent: el surf.

L’estil va tractar-se d’una música alegre, festiva, despreocupada i senzilla basada en lletres que parlaven de platges, noies, estiu i, evidentment, surf, destacant solistes com Dick Dale i formacions com The Surfaris, The Ventures (foto) o, molt especialment, la popular i cèlebre banda The Beach Boys.

A partir de 1966, el moviment surf va ser escombrat pel nou corrent que va néixer a l’estat de Califòrnia, la contracultura hippy, que va arrasar pràcticament amb tot, encara que The Beach Boys, mitjançant la figura de Brian Wilson, s’hi va unir plenament, sobretot arran de la confecció de l’àlbum psicodèlic “Pet sounds”.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: THE CARS, UN EMBLEMA DE LA NEW WAVE NORD-AMERICANA

La passada setmana va morir Ric Ocasek, cantant, líder i principal compositor de la banda nord-americana The Cars (foto), un dels principals grups de la new wave dels Estats Units.

La branca nord-americana de la new wave, pel que fa a la ciutat de Nova York, es va fondre bastant bé amb la contracultura punk, que als Estats Units, deixant de banda formacions com Ramones o Dead Boys, va tenir unes característiques  peculiars, tal com es pot observar en Patti Smith i conjunts com Blondie, Talking Heads o Television. Pel que respecta a The Cars, com va ser el cas també de B 52’s, va tractar-se d’una formació plenament identificada amb la nova moda. 

The Cars va debutar amb força amb un magnífic àlbum de títol homònim, en el qual hi figuren algunes de les millors cançons d’aquell període de la música pop – rock realitzada als Estats Units, com són els casos de “Good times roll”, “My best friend’s girl”, “Just what i needed” o “You’re all i’ve got tonight”.

Seguidament, el grup liderat per Ocasek va continuar per la mateixa línia amb el seu segon treball de llarga durada, el també extraordinari “Candy - O”, que compta amb pistes com “Let’s go”, “It’s all i can do”, “Double life” i la que li dona títol, encara que a poc a poc, la banda de Boston va anar perdent força i va desaparèixer del primer pla musical, quedant la seva trajectòria, de certa forma, una mica a l’ombra d’altres formacions de l’època. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LEONARD COHEN

Quan el canadenc Leonard Cohen va decidir donar el salt a la música a finals del decenni dels 60, sent ja un artista veterà, era en aquell temps reconegut com un brillant escriptor poètic, però el seu àlbum inicial, “The songs of Leonard Cohen”, en què hi destaquen temes com la popular “Suzanne”, la bella “How long, Marianne” o “Sisters of Mercy”, està considerada una de les grans obres de la història del gènere folk.

Cohen va continuar la línia del seu debut mitjançant el seu segon treball, “Songs for a room”, però més tard va desaparèixer bastants anys del primer pla musical, fins que a finals de la dècada dels 80 va ressorgir amb força, i des d’un punt de vista més comercial, amb l’àlbum “I’m your man”, que compta amb “First we take Manhattan”, una de les seves composicions més populars i accessibles.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: JOAN BÁEZ

Gran figura de la música folk de la dècada dels 60 del passat segle, Joan Báez va ser una incansable lluitadora en favor dels drets socials, característica que ha mantingut fins a l’actualitat, en una època en què va mantenir un idil·li amb Bob Dylan, del que va adaptar alguna de les seves composicions, i va combatre la intervenció nord-americana a la Guerra del Vietnam.

Durant la seva etapa daurada, Báez va estar present als festivals hippys de Monterey i Woodstock i va editar àlbums com “Farewell Angelina”, “Noël”, “Joan”, “Baptism: a journey through our time”, “Any day now” o “David’s album”, aquest dedicat al seu llavors company sentimental, David Harris, empresonat per negar-se a anar a combatre al sud-est asiàtic.

KEITH RICHARD

Lloc de naixement: Dartford (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rythm & blues i rock.        

Principal àlbum en solitari: Take it so hard (1988).

El millor: el seu duo compositor amb Mick Jagger.

El pitjor: una carrera en solitari totalment a l’ombra de The Rolling Stones.

Guitarrista de la mítica banda britànica The Rolling Stones, Keith Richard ha estat també, juntament amb el vocalista de la formació Mick Jagger, l’autor de la majoria dels temes del llegendari grup londinenc, per a molts experts, el més gran de la història de la música rock. La seva carrera en solitari ha estat en tot moment a l’ombra dels Stones, encara que la crítica va valorar bastant bé el seu àlbum “Take it so hard”. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BOB DYLAN, l’ETAPA FOLK

Nascut a la localitat de Duluth, al fred i septentrional estat nord-americà de Minnesota, Bob Dylan es va traslladar a la gran urbs de Nova York, quan es va instal·lar al barri de Greenwich Village, seu de la societat més bohèmia i intel·lectual de la ciutat de l'Atlàntic, on acostumava a tocar-hi en alguns dels seus locals.

En aquell període, Dylan va ser totalment fidel a les grans característiques del gènere folk de principis de la dècada dels 60 del segle XX, és a dir, al caràcter acústic de la seva música i a unes lletres de profund contingut social, que aclamaven valors com la igualtat social o rebutjaven fets com la violència o la guerra. En aquella etapa, l’autor de Duluth va mantenir un idil·li amb la també folk singer Joan Báez.

Durant aquella època Bob va editar els àlbums de títol homònim, “The freewheelin Bob Dylan”, on es troba el clàssic “Blowin’ in the wind”, un autèntic himne dels grups excursionistes i escoltes; “The times - they ara a – changin’”, amb la cèlebre cançó d’idèntic títol; “Another side of Bob Dylan” i “Bringing it all back home”, que ja anunciava la reconversió del compositor cap al rock.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS : L’ÈPOCA ESTEL·LAR DEL FOLK NORD-AMERICÀ

El primer lustre de la dècada dels 60 del segle XX va ser l’època daurada de la música folk, popular i tradicional als Estats Units, en una etapa en què van coincidir grans estrelles del gènere com Judy Collins, Phil Ochs, la incansable Joan Báez, l’escriptor quebequès Leonard Cohen, un jove Bob Dylan, que acabava de ser descobert en un dels locals del bohemi barri novaiorquès del Greenwich Village, i l’associació que van formar Peter Yarrow, Paul Stookey i Mary Travers.

Aquells intèrprets, que anualment es reunien al festival de Newport, a l’estat de Nova York, es van caracteritzar per la seva lluita per valors com l’ecologisme, la igualtat social o un profund pacifisme, en una època en què les conseqüències de la Guerra del Vietnam començaven a tenir una important repercussió, i també per l’estil acústic de les cançons, tot i que Dylan, amb una gran polèmica, al seu dia va decidir electrificar la seva música i acostar-se al rock. 

A la foto, el trio Peter, Paul & Mary.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: AQUELL ROCK RADICAL BASC QUE VA TRIOMFAR ELS 80

Fa uns dies va trobar la mort Íñigo Muguruza, baixista de la llegendària banda d’Irún Kortatu, que va tenir com a cantant, guitarrista i líder el seu germà Fermín Muguruza.

Evidentment, el succés em va portar cap a 30 / 35 anys enrere, en una època en què va triomfar, i no només a Euskadi, sinó també a l’estat espanyol en general, l’anomenat rock radical basc, molt influït per gèneres com el punk, el reggae o l’ska, particularment per la mítica banda britànica The Clash. Kortatu va ser una de les principals formacions del moviment.

En aquella època, i a diferència del que va succeir al món anglosaxó, en què el pop - rock més comercial va transitar per un període més aviat trist i insípid, sense oblidar que la música popular interpretada en català va transcórrer, després d’un decenni dels 70 sensacional, per una autèntica travessa pel desert, a la resta de l’estat espanyol hi va haver una gran vitalitat, amb la movida madrilenya, el rock gallec, que va tenir la ciutat portuària de Vigo com a principal seu, i la ja esmentada música radical basca.

Després de la desaparició de Kortatu, els germans Muguruza, amb un altre membre de la nissaga, Xabier, que ha comptat amb una important carrera com a cantautor, van fundar la banda Negu Gorriak.

A la foto, els germans Muguruza durant un concert de Kortatu.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: ESTATS UNITS, DUES COSTES MOLT DIFERENTS

El boom del pop – rock britànic dels anys 60, al mateix temps que hi va tenir lloc la crisi dels grans protagonistes nord-americans del rock’n roll del decenni dels 50, no va suposar, ni molt menys, que la música popular als Estats Units es paralitzés, doncs tant a la costa est com a l’oest hi van haver mostres extraordinàries d’activitat, tot i que a través de camins molt diferents.

A la part del país banyada per l’oceà Atlàntic va transitar per la seva època daurada el gènere folk, caracteritzat per la música acústica i tradicional, el seu rebuig a la desigualtat social o un profund pacifisme, en un període en què ja afloraven les conseqüències de la intervenció nord-americana al sud-est asiàtic, concretament al Vietnam.

Les principals figures del folk van ser Joan Báez, Judy Collins, Phil Ochs, un joveníssim Bob Dylan, l’escriptor canadenc Leonard Cohen o el trio Peter, Paul & Mary. Aquells intèrprets es reunien anualment al festival de Newport, a l’estat de Nova York, on tots plegats s’acomiadaven del públic cantant la cançó “With God on our side”.

El que succeïa a la costa de l’oceà Pacífic, especialment a l’estat de Califòrnia, era molt diferent, doncs llavors hi va triomfar amb força la música festiva, alegre, despreocupada i càlida del surf, que va tenir com a banda més popular The Beach Boys. També en aquella època i en el mateix territori van trobar un èxit espectacular els Four Seasons, encapçalats pel cantant Frankie Valli, els quals fins i tot van ser comparats amb els mateixos The Beatles.

A la foto, Joan Báez i Bob Dylan en una actuació a Newport.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA BRITISH INVASION

Després de la crisi de les principals figures que van protagonitzar, durant el decenni dels anys 50, el rock’n roll als Estats Units, en aquest país es va viure una autèntica febre pel que fa la importació de la música britànica, especialment quant a les bandes de pop, amb The Beatles al capdavant, però també pel que respecta a aquelles que preferien expressar-se mitjançant el rythm & blues, com The Animals o The Rolling Stones.

Sense cap mena de dubte, el quartet de Liverpool també en va ser el gran protagonista en aquesta faceta i la beatlemania va creuar amb força l’oceà Atlàntic, aconseguint els Fab Four una gran popularitat al continent americà i sent claus i força influents en formacions autòctones com The Monkees o fins i tot els cèlebres The Byrds, dels quals es comenta que van saber fusionar perfectament Bob Dylan amb el grup anglès.

John Lennon (esquerra) i Paul McCartney durant un concert de The Beatles a Nova York.

GRANS GUITARRISTES DE LA HISTÒRIA: DUANNE ALLMAN

Fundador de la llegendària formació de southern rock The Allman Brothers Band, juntament amb el seu germà Gregg Allman, va erigir-se com un dels grans guitarristes de la seva època, en què va brillar en l’àlbum en directe del grup de Macon, “At Fillmore East”, un dels millors discs en viu de la història de la música rock, i, com a músic d’estudi, en el tema “Layla”, interpretat pel grup Derek & the Dominos, liderat per un altre mite de les sis cordes, el britànic Eric Clapton. En plena eclosió del conjunt de l’estat de Geòrgia, el més popular en la reivindicació del sud dels Estats Units amb Lynyrd Skynyrd, Duanne va trobar la mort en un accident de moto.

Una cançó: In memory of Elisabeth Reed (At Fillmore East – The Allman Brothers Band).

Un àlbum: At Fillmore East (The Allman Brothers Band).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE KINKS, L’ERA CLÀSSICA

Els germans Davis, Ray, líder, cantant, guitarra rítmica i un dels grans compositors de la història del pop – rock britànic, i Dave, guitarra solista, van formar a Londres la llegendària banda The Kinks, que va comptar també amb el baixista Pete Quaife i el bateria Mick Avory. En un principi, el quartet va ser una banda típicament mod que va expressar-se a través del pop, el rock i el rythm & blues, en una època en què va editar hits com “All day and all of the night”, “Tired of Waiting for you” o l’himne generacional “You really got me”, número u al rànquing britànic i, més o menys una dècada més tard, versionat pel grup heavy californià Van Halen.

Seguidament, però, The Kinks va tenir una important mutació, fonamentalment pel canvi de tendència que van tenir les composicions de Ray, que, d’una banda, es va convertir en un sarcàstic i irònic narrador de la societat més conservadora i tradicional del Regne Unit, i, d’altra banda, va apropar-se a barems semblants als del music hall  o el gènere de cabaret.

En aquella època, sense cap mena de dubte la millor de la formació anglesa, The Kinks va gravar cèlebres àlbums com “Face to face”, “Something else by the Kinks”, el conceptual “The Kinks are the Village green preservation society”, l’òpera rock “Arthur (or the decline and fall of the british empire)” i “Lola versus powerman and the moneygoround, part one”. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: SMALL FACES

El quartet londinenc Small Faces no va tenir, ni molt menys, la repercussió d’altres bandes britàniques de la dècada dels 60 del segle XX, com The Beatles, The Rolling Stones, The Who o The Kinks, però la història l’ha reivindicat constantment i l’ha deixat com la formació mod més genuïna d’aquell decenni.

El grup va comptar amb el cantant i guitarrista Steve Marriott, una de les millors veus de la seva època; el baixista Ronnie Lane, que va col·laborar amb Marriott en les tasques de composició; el bateria Kenney Jones i el teclista Ian McLagan. Small Faces va facturar àlbums com “From the beggining” o el conceptual “Ogdens’ nut gone flake”” i clàssics de la música popular com els excel·lents “All or nothing” i “Afterglow (of your love)”.

Tanmateix, la vigència de la formació va ser molt curta, tot i que, arran de la dissolució, van néixer dues bandes força importants del decenni dels 70 i claus durant els primers temps del hard rock: Marriott va fundar Humble Pie, que va comptar amb Peter Frampton com a guitarrista, i Lane, Jones i McLagan van formar Faces, amb Rod Stewart de vocalista i el futur stone Ron Wood a la guitarra.

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE SMITHS

Penso que no és cap exageració pensar que el quartet de Manchester The Smiths va ser la millor banda de la dècada dels 80 del segle XX, en la qual, concretament l’any 1986, va editar l’extraordinari àlbum “The queen is dead”, una de les grans obres mestres de la història de la música popular.

Igualment, el cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, autors respectivament de les lletres i la música dels diferents temes del grup anglès, van confeccionar un dels duos compositors més importants de la història del pop – rock britànic, a prop dels que van formar John Lennon i Paul McCartney a The Beatles i Mick Jagger i Keith Richard a The Rolling Stones, sent així mateix una clara influència per al que van integrar a Suede Brett Anderson i Bernard Butler.

Tanmateix, com succeiria amb Anderson i Butler més o menys una dècada més tard, les relacions entre Morrissey i Marr no van ser les més cordials i idònies possibles i aquesta problemàtica va ser la causant que la banda de Manchester comptés amb una vigència molt curta, fet que no va impedir que el conjunt anglès es convertís en una gran influència en bandes indies dels anys 90, amb les del brit pop al capdavant.

En resum, The Smiths nomes va editar quatre àlbums d’estudi, destacant l’inicial de títol homònim i, com ja he significat en el primer paràgraf d’aquest article, el fenomenal “The queen is dead”. Arran de la dissolució del grup, les carreres particulars tant del cantant com del guitarrista no han tingut la mateixa repercussió que quan van treballar junts, tot i que el primer ha experimentat un èxit important i el segon ha merescut l’aplaudiment dels mitjans alternatius.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE WHO, L’ERA MOD

El guitarrista Pete Townshend, principal compositor del grup; el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon van formar a Londres el quartet The Who, que va mantenir la formació intacta durant tota la seva època clàssica, és a dir, fins a la mort de Moon.

Els primers anys de la llarga trajectòria de The Who van estar emmarcats en la contra-cultura mod, malgrat que molts analistes sempre van opinar que la seva entrada al corrent no va comptar amb prou autenticitat i que es va deure més aviat al fet que aleshores el moviment estava en plena ebullició. Malgrat tot, el quartet britànic va gravar alguns dels grans himnes mod, com van ser els casos d”I can’t explain”, “The kids are alright”, de clara tendència beat, i, evidentment, l’històric “My generation”.

En aquesta primera etapa de la formació anglesa, que va acabar abans de la confecció de l’òpera rock “Tommy”, un projecte molt personal de Townshend, The Who va editar els àlbums “My generation”, “A quick one” i “The Who sell out”, amb la recreació d’una emissora pirata que conté temes com “Armenia city in the sky”, “Mary Anne with the shaky hand”, “I can see for miles” o “Tattoo”.

DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

Grup: The Jam.

Any: 1978.     

Formació: Peter Weller, Bruce Foxton i Tick Buckler. 

Gènere: new wave.

Àlbum d’estudi: All mod cons.

El millor: una de les millors cançons de l’històric trio.

El pitjor: no va suposar un súper hit.

“All mod cons” va ser el tercer àlbum d’estudi del trio britànic The Jam, però el primer que va situar el grup, principal representant del revival mod de finals dels anys 70,  com un dels més populars del Regne Unit. En el treball es troba com a pista més emblemàtica “David Watts”, un cover d’un èxit de la llegendària banda The Kinks, que a més va convertir-se en el primer senzill del disc, amb un altre tema de l’obra, “A bomb in Wardour street”, com a cara B. Per mi, però, la millor peça de l’àlbum, i una de les millors cançons mai escrites per Paul Weller, líder, cantant i guitarrista de la banda anglesa, és “Down in the tube station at midnight”, una composició tensa que descriu un atac d’una banda d’skinheads a un passatger del metro londinenc. El tema va ser el segon single d’”All mod cons”, mentre la segona cara va ser coberta amb una versió dels mítics The Who, “So sad and us”, i “The night”, una cançó del baixista Bruce Foxton.