Penso que no és cap exageració pensar que el
quartet de Manchester The Smiths va ser la millor banda de la dècada dels 80
del segle XX, en la qual, concretament l’any 1986, va editar l’extraordinari
àlbum “The queen is dead”, una de les grans obres mestres de la història de la
música popular.
Igualment, el cantant Morrissey i el
guitarrista Johnny Marr, autors respectivament de les lletres i la música dels
diferents temes del grup anglès, van confeccionar un dels duos compositors més
importants de la història del pop – rock britànic, a prop dels que van formar
John Lennon i Paul McCartney a The Beatles i Mick Jagger i Keith Richard a The
Rolling Stones, sent així mateix una clara influència per al que van integrar a
Suede Brett Anderson i Bernard Butler.
Tanmateix, com succeiria amb Anderson i
Butler més o menys una dècada més tard, les relacions entre Morrissey i Marr no
van ser les més cordials i idònies possibles i aquesta problemàtica va ser la
causant que la banda de Manchester comptés amb una vigència molt curta, fet que
no va impedir que el conjunt anglès es convertís en una gran influència en
bandes indies dels anys 90, amb les del brit pop al capdavant.
En resum, The Smiths nomes va editar quatre
àlbums d’estudi, destacant l’inicial de títol homònim i, com ja he significat
en el primer paràgraf d’aquest article, el fenomenal “The queen is dead”. Arran
de la dissolució del grup, les carreres particulars tant del cantant com del
guitarrista no han tingut la mateixa repercussió que quan van treballar junts,
tot i que el primer ha experimentat un èxit important i el segon ha merescut
l’aplaudiment dels mitjans alternatius.
No hay comentarios:
Publicar un comentario