ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BEYOND (DINOSAUR JR.)

 

J. Mascis (veu i guitarra), Lou Barlow (baix) i Murph (bateria) van formar a Amherst, localitat de l’estat de Machassussets situada a prop de Boston, el grup Dinosaur Jr., que va tenir uns inicis profundament underground, tot i que el pas del temps s’ha encarregat de reivindicar el trio nord-americà.

Els primers treballs de llarga durada de la banda de Massachusetts van ser el debut de títol homònim, “You’re living all over me” i “Bug”, que la veritat és que es van vendre escassament al marge de l’escena alternativa i va provocar cert desànim, fet que segurament va incidir en les marxes en primer lloc de Barlow, que va fundar la formació Sebadoh, i en segon lloc de Murph.

Després d’un parèntesi en què Mascis va ser l’únic membre fundador del grup nord-americà, Barlow i Murph van tornar i és possible que fos llavors quan el trio d’Amherst va editar els seus millors discs, com “Beyond”, treball conté magnífiques pistes com “Almost ready”, “Pick me up”, “Back to your heart”, “Been there all the time” i “We’re not Alone”.

A continuació, Dinosaur Jr. ha realitzat les obres “Farm”, “I bet on sky”, “Give a glimpse of what yer not” i “Sweep in into Space”, que sense suposar grans èxits comercials, si han tingut cert impacte en els rànquings, el primer d’ells a Billboard i els dos darrers al Regne Unit.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SURFER ROSA (PIXIES)

 

Durant els últims anys de la dècada dels 80 del segle XX, l’anomenat rock alternatiu i independent era encara un gènere molt minoritari, el qual es trobava refugiat en sectors underground, petites discogràfiques, emissores radiofòniques universitàries i escenaris de petit format.

Pixies, banda fundada a Boston per Black Francis (veu i guitarra), Kim Deal (baix i veu), Joey Santiago (guitarra) i Dave Lovering (bateria), va ser una de les formacions més reconegudes i influents d’aquell període pel que fa als Estats Units, juntament amb grups com REM, Hüsker Dhu, Dinosaur Jr. o The Jayhawks.

El quartet nord-americà va debutar amb l’extraordinària obra “Surfer Rosa”, en què el grup de Boston ja realitzava la seva barreja de rock, surf i música alternativa, tal com ho demostren peces com “Bone machine”, “Break my body”, “Broken face”, “Gigantic” i “Where is my mind ?”, cançó que va sonar en l’última imatge del film “El club de la lucha”, de David Fincher.

Un any més tard, Pixies editaria la seva obra culminant, “Doolittle”, una de les grans fites de la història del rock alternatiu i independent, i posaria punt i final a la seva etapa més brillant amb “Bossanova”. Seguidament el grup de Massachusetts entraria en una fase més irregular, amb marxes i tornades de Deal que hi van portar certa inestabilitat.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: HORSES (PATTI SMITH)

 

Admiradora de la generació beat, Patti Smith es va traslladar de Chicago a Nova York, seu del local CBGB, per integrar-se a la nova onada que van protagonitzar solistes com Lou Reed i John Cale, exintegrants de The Velvet Underground, o més tard bandes punk i new wave com Ramones, Dead Boys, Television, Talking Heads o Blondie.

Durant bona part dels anys 70 van aparèixer intèrprets i grups, protagonistes d’un corrent que s’ha acabat anomenant com a protopunk, que van ser un referent i una inqüestionable influència per a l’aparició del punk rock, destacant compositors com els ja significats Reed i Cale, Smith o Iggy Pop i formacions com The Stooges o The New York Dolls.

Smith va debutar amb l’elogiat i aclamat àlbum “Horses”, produït per Cale i considerada una de les millor òperes primes de la història del rock. La cantautora, acompanyada del guitarrista Lenny Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty i el teclista Richard Sohl, va presentar cançons com “Redondo beach”, “Birland”, “Free money”, “Break it up” i dues versions: “Gloria”, de Them, i “My generation”, de The Who.

La intèrpret i compositora de Chicago completaria una gran trilogia amb el més comercial “Radio Ethiopia” i “Easter”, on es troba “Because the night”, el seu tema més cèlebre, per començar després una època més inestable, quan va morir la seva parella Fred Sonic Smith, integrant de MC5. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BEATLES (THE BEATLES)

 

Després de l’enorme impacte que va tenir l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el suïcidi del mànager Brian Epstein i el fracàs del telefilm “Magical mistery tour”, malgrat una gran banda sonora, The Beatles es va arriscar amb un doble àlbum de títol homònim, conegut també com el doble blanc.

John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (bateria) van presentar el mateix any de l’edició del doble àlbum, el 1968, el gran hit “Hey Jude !”, una obra mestra molt particular de McCartney, però el quartet de Liverpool no l’inclouria al nou treball de llarga durada.

El doble àlbum blanc és una obra molt heterogènia, doncs hi trobem rock clàssic (“Back in the USSR” i “Revolution”), música caribenya (“Ob-la-di ob-la-da”), psicodèlia (“Happiness is the warm gun” o “Sexy Sadie”), balades (“While my guitar gently weeps” i “Julia”), rock dur (“Helter skelter”) o experimentació (“Revolution 9”).

Malgrat que els integrants del conjunt anglès tenien la creativitat intacta, The Beatles només editaria dos àlbums més, l’esplèndid “Abbey road” i “Let it be”, la gravació del qual va estar marcada per les dificultats, la manca de bon rotllo i, fins i tot, la marxa en una jornada d’estudi de Harrison, enutjat amb McCartney.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: YOUNGER THAN YESTERDAY (THE BYRDS)

 

El grup californià The Byrds, fundat per Gene Clark (veu i guitarra), Jim McGuinn (veu i guitarra), David Crosby (veu i guitarra), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (bateria), està considerada la primera banda que va fusionar el folk amb el rock, mitjançant una versió rítmica del tema de Bob Dylan “Mr. tambourine man”, que va ser una de les claus perquè el mateix cantautor nord-americà decidís electrificar la seva música.

The Byrds, que segons algunes opinions va saber també unir Dylan i The Beatles, va debutar amb un treball precisament anomenat “Mr. tambourine man” i seguidament va editar “Turn !, turn !, turn !”, la cançó del títol era un cover del mític Bob Seeger. No obstant, a Califòrnia van arribar els aires del flower power i el conjunt de Los Angeles es va unir al moviment hippy.

Una vegada amb el grup integrat a la contracultura hippy i el rock psicodèlic, fet que provocar la marxa de Clark, The Byrds va presentar els àlbums “5th dimension” i Younger than yesterday”. Aquest últim, gravat com a quartet format per McGuinn, Crosby, Hillman i Clarke, va extreure cançons com “So you want to be a rock’n roll star”, “Have you seen her face” o la tendra i extraordinària “The back pages”, un altre versió de Dylan.

A continuació, el grup de Los Angeles va editar el treball “The notorious Byrd brothers” i seguidament, sense Crosby, que es va unir a Stephen Stills i Graham Nash, l’obra country “Sweatheart of the rodeo”, un canvi de tendència motivat per la presència de l’estrella del gènere Gram Parsons, que, no obstant, marxaria després d’aquest disc i s’enduria Hillman per fundar la formació Flying Burrito Brothers.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEVERMIND (NIRVANA)

 

El grup Nirvana el van fundar a l’àrea de Seattle, durant l’explosió de l’estil grunge, el carismàtic Kurt Cobain (veu i guitarra), Krist Novoselic (baix) i Chad Channing (bateria), substituït per Dave Grohl després de la confecció de l’àlbum inicial, “Bleach”, un treball radical, escassament polit i sense arestes de cap tipus.

Malgrat que “Bleach” va suposar només un èxit relatiu, Nirvana es va poder situar com una de les bandes capdavanteres del gènere grunge, que va marcar la música rock entre finals del decenni dels 80 i començaments de la dècada dels 90, juntament amb Screaming Trees, Mudhoney o Soundgarden (Pearl Jam encara no havia debutat en gran format).

El segon treball de llarga durada de Nirvana, ja amb la incorporació de Grohl, va ser l’històric “Nevermind”, que va canviar per sempre el rock de caràcter alternatiu, que des de llavors s’ha convertit en un gènere pràcticament de masses. En el disc, que va ser número u als Estats Units, hi destaquen l’himne generacional “Smells like a teen spirit”, “In bloom”, “Come us you are” i “In lithium”.

A continuació, el trio nord-americà va presentar “In utero”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, però Cobain, que no va assimilar massa bé la fama i la popularitat, va entrar en diverses depressions i es va suïcidar. Seguidament, Novoselic va fundar l’efímera formació Sweet 75 i Grohl, reconvertit en cantant i guitarrista, va crear els triomfants Foo Fighters.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DOOLITTLE (PIXIES)

 

El quartet nord-americà Pixies, fundat a Boston per Black Francis (Veu i guitarra), Kim Deal (baix i veu), Joey Santiago (guitarra) i David Lovering (bateria), va debutar amb un excel·lent àlbum, “Surfer Rosa”, que conté autèntics clàssics del rock alternatiu com “Gigantic” o “Where is my mind ?”.

Després de la seva òpera prima, en un període en què el pop – rock alternatiu era encara un gènere que no havia assolit, ni molt menys, la categoria mainstream, el quartet de Massachusetts es va situar al capdavant de les bandes indie nord-americanes, juntament  amb REM, Dinosaur Jr. o Hüsker Dhu.

El segon àlbum d’estudi de Pixies va ser el fenomenal “Doolittle”, molt influent i tot un clàssic de la història del rock independent i alternatiu. L’obra, que va tenir molt més èxit a la Gran Bretanya que no pas al seu país, conté les cançons “Debaser”, “Wave of mutiliation”, “Here comes your man”, “Monkey gone to heaven” o “Gauge away”.

Posteriorment, el quartet de Machassusets gravaria “Bossanova”, un àlbum que va aguantar el ritme, però que, segons la meva opinió, es força inferior a les primeres dues obres del grup de Boston, que seguidament entraria en certa crisi, en un període en què Deal, que va formar les bandes The Breeders i The Amps i, enfrontada a Francis, va protagonitzar diverses marxes.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE HEAD OF THE DOOR (THE CURE)

 

El grup anglès The Cure, que inicialment van formar el seu líder Robert Smith (veu i guitarra), Porl Thompson (guitarra i teclats), Michael Dempsey (baix) i Lol Tolhurst (baix), es va unir a la moda del postpunk, gènere caracteritzat per una música fosca, una estètica gòtica i l’ús de teclats i sintetitzadors, moment en el qual la banda britànica va debutar en gran format amb “Three imaginary boys”.

El conjunt britànic, al qual es va unir el baixista Simon Gallup, únic membre fix des de llavors amb Smith, va anar a poc a poc gravant temes més accessibles i comercials, tot i que ja havia arribat al gran públic amb clàssics com “Killing an arab” o  “Boys don’t cry”, i es podria dir que “Seventeen seconds”, el seu segon treball, va obrir una nova porta.

“The head of the door” va ser el sisè àlbum d’estudi del grup britànic, que llavors comptava amb Smith, Thompson, Gallup, el llavors teclista Tolhurst i Boris Williams (bateria), i l’inici de la seva època de més fama i popularitat. En l’obra analitzada s’hi troben clàssics del conjunt anglès, alguns amb un clar segell pop, com el hit “In between days”, “Kyoto song”, “Push”, “Close to me” i “A night like this” .

Posteriorment, The Cure presentaria els dos àlbums que completarien una brillant trilogia, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintegration”, el primer d’ells amb “Just like heaven” i el segon, una autèntica obra mestra, amb “Pictures of you”, “Lovesong” i “Lullaby”, però després de “Wish”, que conté “Friday i’m in love”, s’iniciaria una lenta però progressiva decadència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE CLASH (THE CLASH)

 

El punk rock va aparèixer al Regne Unit l’any 1976 i es va consolidar un any més tard, quan The Clash, banda formada per Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Terry Chimes i Topper Headon, que es van alternar a la bateria, es va fer amb un lloc important del gènere.

Tanmateix, durant aquell època, en la seva versió britànica, el punk va tenir com a gran protagonista un altre quartet, Sex Pistols, que, mitjançant diverses i continuades polèmiques, va acaparar les portades dels mitjans de comunicació i va deixar en cert segon pla The Clash, tot i que les circumstàncies canviarien aviat.

 The Clash va debutar amb un esplèndid àlbum de títol homònim, un treball plenament punk, que va arribar al número 12 de les llistes de la Gran Bretanya, tot i que no va tenir massa repercussió a l’altra banda de l’Atlàntic. En l’òpera prima del grup londinenc hi destaquen peces com “I’m so bored with the USA”, “Complete control”, “I fought the law”, “Janie Jones” o l’esplèndida “(White man) in Hammersmith palais”, que va ser inclosa posteriorment.

Posteriorment, el quartet britànic va gravar una sensacional obra, ,tot i que considerada de transició, i va meravellar amb un dels millors discs de la història del rock, el doble àlbum “London calling”, que es va vendre a preu d’unitat. Amb aquets treball, The Clash es va consolidar com la millor banda del gènere, tot i que el conjunt encapçalat per Strummer i Davies va ser molt més que simplement una formació punk.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DÉJA VU (CROSBY, STILLS, NASH & YOUNG)

 

David Crosby, procedent de The Byrds; Stephen Stills, que havia tocat amb Buffalo Springfield (BS), i Graham Nash, exintegrant dels britànics The Hollies, van fundar a Califòrnia aquest supergrup de folk i country pop, que es va estrenar amb una obra de títol homònim que comptava amb cançons com “Suite: Judy blue eyes” o “Wooden ships”.

Seguidament, Neil Young, que també havia format part de BS, es va integrar a la formació i, amb la presència del cantant, guitarrista i compositor canadenc, el quartet es va presentar al mític festival de Newport, un dels moments àlgids de la contracultura del flower power.

Poc després del festival hippy, el quartet va editar el magnífic àlbum “Déja vu”, tot i que algun detractor pot argumentar que el disc és excessivament higiènic. Entre les pistes de què consta el treball es troben “Teach your children”, l’esplèndida “Almost cut my hair”, “Helpless”, la versió del tema de Joni Mitchell “Woodstock” o “Our house”.

Seguidament, les trobades entre quatre personalitats tan fortes van ser comptades, encara que van seguir col·laborant, tot i que en el cas de Young, que ha protagonitzat una llarga i extraordinària carrera, de forma molt esporàdica. Cal destacar que Stills va fundar la banda Abraxas i que Crosby i Nash van crear un duo.