UMBERTO TOZZI

Lloc de naixement: Torí (Itàlia.)
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Nell’aria... ti amo (1977) i Gloria (1979).
El millor: els hits dels 70.
El pitjor: després es va anar apagant.

La carrera del torinès Umberto Tozzi es va iniciar a la dècada dels 60, com a guitarrista d’acompanyament del seu germà Franco. Posteriorment va prendre part de diversos grups, tots ells de curta durada, fins que durant el segon lustre dels anys 70 va aconseguir brillar amb grans èxits com “Ti amo” i “Gloria”, que a més de triomfar a Itàlia, van arribar amb força a les llistes espanyoles i llatinoamericanes. El 1987, acompanyat del cantant RAF, va representar el seu país al festival d’Eurovisió.

POWER STATION

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Robert Palmer (veu), Andy Taylor (guitarra), John Taylor (baix) i Tony Thompson (bateria).
Gèneres: pop, rock, new wave i nous romàntics.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Power Station (1985).
El millor: els noms.
El pitjor: grup de transició.

Un cantant d’important èxit en solitari com Robert Palmer, el bateria de Chic Tony Thompson i els integrants de Duran Duran Andy Taylor i John Taylor van formar, mitjan la dècada dels 80, el supergrup Power Station. La banda va ser un període de transició per als seus components, doncs Palmer reprendria aviat la seva carrera personal, Andy Taylor es llançaria també en solitari i John Taylor tornaria a la formació capdavantera dels nous romàntics.

FUNERAL

Grup: Arcade Fire.
Any: 2004.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Timothy Kingsbury, William Butler, Howard Bilerman i Sarah Neufeld.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: Bible neon (2007).
El millor: un dels millors àlbums del segle XXI.
El pitjor: es fan esperar molt per tornar a gravar.

El grup canadenc Arcade Fire, format pel nord-americà Win Butler i la quebequesa Régine Chassagne, també parella sentimental, ha estat una de les grans aparicions del rock independent del primer decenni del segle XXI. El 2004 la banda es va estrenar amb el molt aclamat àlbum “Funeral”, que va rebre aquest nom perquè durant la gravació es van produir les morts d’alguns parents de membres de la formació. El disc està considerat una de les grans obres del rock alternatiu dels últims temps i compta amb cançons com “Neighborhood 1”, "Neighborhood 2", “Crown of love”, l’èpica “Wake up” o “Rebellion (lies)”, que dels temes extrets en single va ser el que més alt va aconseguir pujar a les llistes. Des de llavors, Arcade Fire només ha editat tres àlbums, fet que demostra que es prenen la feina amb una certa calma. Malgrat que “Funeral” és un disc relativament recent, ja ocupa el vuitè lloc dels millors treballs canadencs de la història en la classificació realitzada per Bob Mersereau.

JA T’HO DIRË

Lloc de fundació: Ciutadella (Illes Balears).
Formació: Cris Juanico (veu i guitarra), Sebastià Saurina (guitarra), Carles Pons (guitarra i percussió), Jesús Coll (baix), Víctor Fontestad (bateria) i Miquel Brugués (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90.
Principal àlbum: Un ram de locura (1997).
Solistes que origina: Cris Juanico.
El millor: grup estel·lar en la segona gran fornada del pop-rock en català.
El pitjor: la crisi va arribar justament després de passar pel seu millor moment.

El grup menorquí Ja t’Ho Diré, format a Ciutadella i liderat per Cris Juanico, va ser una de les principals formacions de la que podríem anomenar segona gran fase del pop-rock interpretat en català, després de la primera encapçalada per bandes com Els Pets, Sau o Sopa de Cabra. Arran de traslladar-se a la localitat de l’Alt Empordà de Biure, va aconseguir el seu gran triomf gràcies a l’àlbum “Un ram de locura”, però de seguida es va iniciar la inestabilitat, la qual va acabar amb la vigència del grup i va motivar l’inici de la carrera en solitari de Juanico.

ARCADIA

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació: Simon le Bon (veu), Roger Taylor (bateria) i Nick Rhodes (teclats).
Gèneres: pop, soft rock, new wave i nous romàntics.
Dècades: 80.
Únic àlbum d’estudi: So red the rose (1985).
El millor: col·laboradors cèlebres.
El pitjor: van durar molt poc.

En un moment donat, el quintet Duran Duran va decidir iniciar un parèntesi en la seva trajectòria i aquest fet va originar la fundació de dos grups: Arcadia i Power Station. El primer d’ells el van formar el cantant Simon le Bon, el teclista Nick Rhodes i el bateria Roger Taylor, encara que aquest últim també va col·laborar amb Power Station. La formació només va editar un àlbum, “So red the rose”, en el qual hi van prendre part David Gilmour, de Pink Floyd, Sting o Grace Jones.

REGATTA DE BLANC

Grup: The Police.
Any: 1979.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: Outlandos d’amour (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Zenyatta mondatta (1980).
El millor: “Messagge in a bottle”, tot un clàssic de la new wave.
El pitjor: per mi és una obra inferior a l’àlbum inicial.

“Regatta de blanc”, un afrancesament de “white reggae”, va ser el segon àlbum del cèlebre trio britànic The Police, que, en comparació amb el primer disc del grup, “Outlandos d’amour”, va ser una producció més polida i curada. No obstant, penso que aquesta obra està per sota de la gravació anterior i en ella ja es podien observar sofisticacions que anirien a la seva màxima expressió amb “Sinchronicity”, cinquè i darrer àlbum d’estudi de la banda anglesa. A “Regatta de blanc” hi destaca un dels grans clàssics de la música popular britànica de l’època, “Messagge in a bottle”, número u al Regne Unit i un d’aquests temes que sobreviu a totes les modes i etapes que hi puguin haver en la trajectòria de la música pop-rock. Altres peces importants són la que dóna títol al treball, que va obtenir el Grammy a la millor cançó instrumental, a més de “Walking on the moon”, igualment número u en el rànquing britànic, i “Bring on the night”, totes dues de clara tendència reggae.

LOS PLANETAS

Lloc de fundació: Granada (Andalusia).
Formació: Jota (veu i guitarra), Florent (guitarra), Miguel (baix), Eric (bateria) i Banin (teclats).
Gèneres: pop, rock, noise i rock alternatiu.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Una semana en el motor de un autobús (1998) i Unidad de desplazamiento (2000).
El millor: el grup espanyol independent més cèlebre.
El pitjor: potser els oients d’espais com els “40 Principales” encara no saben qui són.

El moviment indie espanyol va començar a guanyar força durant el segon lustre dels 90, mitjançant grups com Sexy Sadie, Australian Blonde, Dover o Planetas, entre d’altres. Aquests últims, liderats pel cantant i guitarrista Jota i formats a Granada, són potser els que han mantingut una trajectòria més regular, aconseguint un gran èxit, en el sector alternatiu, amb l’àlbum “Una semana en el motor de un autobús”. La banda andalusa és una de les formacions tradicionals i estel·lars en el Festival Internacional de Benicàssim.

FREDDY MERCURY

Lloc de naixement: Fanokh Bulsa (Tanzània).
Lloc de defunció: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i glam.
Dècada principal: 80.
Únic àlbum d'estudi en solitari: Mr. Bad guy (1985).
El millor: una de les llegendes del rock del segle XX.
El pitjor: en solitari mai va poder fer oblidar la seva tasca a Queen.

Freddy Mercury va ser durant dues dècades el cantant i líder de la mítica banda britànica Queen, amb la qual, passant per diversos gèneres o modes com el glam rock, el rock, el pop o el hard rock, va gravar històrics temes com “Bohemian rapsody”, “We are the champions”, “Another one bites the dust” o “One year of love”. En solitari no va poder emular el seu treball al capdavant de la formació, però el seu duo amb la soprano Montserrat Caballé, amb la peça “Barcelona”, va ser cèlebre.

(WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY

Grup: Oasis.
Any: 1995.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuighan i Alan White.
Àlbum d’estudi precedent: Definetely maybe (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Be here now (1997).
El millor: l’àlbum que va convertir Oasis en un fenomen mundial.
El pitjor: les disputes entre els germans Gallagher començaven a ser ordre del dia.

Durant la dècada dels 90 va esclatar l’anomenat brit pop a la Gran Bretanya, un gènere que, d’alguna manera, retornava a la música que es realitzava al Regne Unit als 60 i 70, principalment per grups o intèrprets com Beatles, Kinks, Small Faces o David Bowie, mentre les principals bandes del corrent van ser Pulp, Suede, Blur i Oasis. Aquests últims van arribar al cim amb el seu segon àlbum, “(Whats the story) morning glory”, treball que va permetre a la formació de Manchester, a més d’arrasar a les llistes britàniques, triomfar plenament als Estats Units. Tanmateix, les baralles entre els germans Gallagher eren ja cèlebres i omplien pàgines i més pàgines en els tabloides anglesos, portant una continuada inestabilitat al grup. A l’àlbum, número u al Regne Unit i número quatre als Estats Units, hi destaquen moltes peces, entre les quals s’hi troben “Wonderwall”, que va arribar al punt més alt de les llistes nord-americanes; “Some might say” i “Don’t look back in anger”, totes dues numero u al rànquing britànic, i “Morning glory”.

ORIOL TRAMVIA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: cantautor, folk, rock i rock laietà.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Bèstia ! (1976).
El millor: el seu debut “Bèstia !”.
El pitjor: un llarguíssim parèntesi musical.

Oriol Tramvia es va donar a conèixer en el món musical com a membre del Grup de Folk, durant els 60, però el seu debut en solitari no va tenir lloc fins el 1976, quan va gravar a la sala Zeleste el disc “Bèstia !”, treball basat en adaptacions de diferents poetes catalans i música tradicional. Malgrat que el disc està considerat un dels àlbums clau en els orígens del rock en català, Tramvia va decidir prendre’s un llarg descans musical i dedicar-se al teatre.

STRAY CATS

Lloc de fundació: Massapequa (Estats Units).
Formació: Brian Setzer (veu i guitarra), Lee Rocker (baix) i Slim Jim Phantom (bateria).
Gèneres: rockabilly revival.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Stray Cats (1981).
El millor: col·laborar en el revival dels 50.
El pitjor: després del primer treball la cosa es va anar apagant.

Al llarg de la història de la música pop-rock, els revivals han estat constants i el trio nord-americà Stray Cats, encapçalat pel cantant i guitarrista Brian Setzer, en va ser un exemple pel que fa al rockabilly. El grup va haver d’abandonar els Estats Units i traslladar-se al Regne Unit, en un període en què a la Gran Bretanya es van tornar a posar de moda el Teddy Boys amb les seves jaquetes de cuir i els seus cabells engominats. No obstant, com passa amb tots els retorns, la moda es va esvair ben ràpidament.

ABBEY ROAD

Grup: The Beatles.
Any: 1969.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: The Beatles. The white album (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Let it be (1970).
El millor: “Something”, el primer single beatle compost per Harrison.
El pitjor: una segona part del treball una mica estranya.

El 1969 els Fab Four estaven molt a prop de la separació i cada un dels membres del mític grup de Liverpool semblava anar a la seva, sobretot pel que respecta a John Lennon i Paul McCartney. Tanmateix, malgrat que alguns poden acusar "Abbey road" de ser una mica irregular, l’àlbum, el penúltim d’estudi del quartet, però el darrer en gravar-se, és un altre notable treball de la llegendària banda anglesa. Després d’aconseguir redreçar la seva carrera el 1968 amb “The Beatles”, més conegut com el doble blanc, la formació britànica va editar un disc en què hi destacaven “Come together”, escrita per Lennon (encara que McCartney també la va signar); “Octopus’s garden”, una de les escasses composicions de Ringo Starr, i “Here comes the sun” i “Something”, totes dues creades per un George Harrison cada cop més protagonista. “Something” en concret va ser la primera i única cançó composta pel guitarrista extreta en senzill durant la vigència dels Beatles. L’àlbum té una segona part força original, que sembla més una jam session espontània que no pas una gravació normal.

VÍCTOR MANUEL I ANA BELÉN

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Víctor Manuel (veu i guitarra) i Ana Belén (veu).
Gèneres: cantautors, folk i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Víctor Manuel i Ana Belén.
El millor: “La Puerta de Alcalá”.
El pitjor: els clàssics progres que acaben “aburgesant-se”.

D’una banda, Víctor Manuel era un cantautor compromès, especialment amb la realitat social de la mineria de la seva terra natal: Astúries. D’altra banda, Ana Belén era una jove cantant i actriu, que havia començat a triomfar tant al cine com a la televisió. Tots dos van unir les seves vides de forma sentimental i també ho van fer, de manera esporàdica, en el pla artístic, aconseguint un gran èxit amb “La puerta de Alcalá”. Posteriorment van realitzar la gira “El gusto es nuestro”, amb Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos.

PENGUINS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Curtis Williams (veu), Cleveland Duncan (veu), Dexter Tisby (veu) i Bruce Tate (veu).
Gèneres: doo wop i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: “Earth angel”.
El pitjor: aquell va ser l’únic gran hit.

Durant el segon lustre de la dècada dels 50 es va posar de moda una variant del rythm & blues, més comercial i accessible, denominada doo wop. El gènere va tenir nombrosos grups d’èxit, entre els quals hi van destacar els Platters o els Penguins. Aquests últims van aconseguir arribar al número 1 de les llistes de rythm & blues i al top-10 del rànquing general nord-americà amb “Earth angel”, però la formació, malgrat tenir com a mànager Buck Ram, el mateix dels Platters, no va poder repetir un hit similar.

PARALLEL LINES

Grup: Blondie.
Any: 1978.
Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Àlbum d’estudi precedent: Plastic letters (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Eat to the beat (1979).
El millor: sis cançons van sortir en single.
El pitjor: “Heart of gold”

De forma paral·lela a l’esclat punk que va tenir lloc al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, i més concretament a la ciutat de Nova York, va aparèixer el seu referent nord-americà, el qual va tenir una caràcter més intel·lectual i menys explosiu que el britànic. Un dels grups més populars del corrent, que va tenir en el cèlebre local CBGB el principal punt de trobada, va ser Blondie, encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i Chris Stein, el compositor de la majoria dels temes. “Parallel lines”, tercer treball de la banda, va tenir uns trets més accessibles i pop que les dues primeres obres del grup i està considerat un dels discs més importants de la totalitat de la dècada dels 70, si per exemple tenim en compte que va extreure sis talls en senzill. En l’àlbum, número u a la Gran Bretanya, hi destaquen les peces “Hanging on the telephone”, "Picture this", “One way or another”, “Fade away and radiate”, “Sunday girl” i la disco “Heart og gold”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic”, però, segons el meu parer, la pitjor cançó del treball.

TROGLODITAS

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació inicial: Ricard Puigdomènech (guitarra), Josep Simón (baix), Jordi Vila (bateria) i Sergio Fecé (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Loquillo): Mis problemas con las mujeres (1987).
Solistes que origina: Ricard Puigdomènech.
El millor: banda estable durant molts anys de Loquillo.
El pitjor: coneguda en línies generals com el grup d’acompanyament de l’artista del Clot.

La carrera artística de José María Sanz, més conegut com a Loquillo, es va iniciar amb el grup Coyotes, amb els quals va gravar l’històric “Rock’n roll star” i en el qual hi prenia part Sabino Méndez, compositor de molts dels èxits posteriors del cantant del Clot. Posteriorment, Loquillo es va unir als Togloditas, la seva banda més estable, que l’ha acompanyat durant les tres darreres dècades, les dues últimes de forma irregular. El guitarrista de la formació, Ricard Puigdomènech, ha tingut una trajectòria solista en llengua catalana.

OLIVIA NEWTON - JOHN

Lloc de naixement: Cambridge (Anglaterra).
Gèneres: pop, soft rock, AOR i country rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Have you never been mellow (1974) i Phisycal (1981).
El millor: la fama de “Grease”.
El pitjor: els seus millors moments musicals i cinematogràfics van passar fa temps.

Olivia Newton-John va néixer al Regne Unit, país al qual va representar al festival d’Eurovisió, però va créixer i va aconseguir els seu primers èxits a Austràlia. El seu període àlgid va tenir lloc quan va protagonitzar les pel·lícules musicals “Grease”, amb John Travolta, i “Xanadu”, amb el grup Electric Light Orquestra. Posteriorment ha estat cèlebre per la seva lluita en favor del medi ambient, els animals i la cura del càncer, malaltia que ha patit i de la qual ha pogut restablir-se.

UNKNOWN PLEASURES

Grup: Joy Division.
Any: 1979.
Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Closer (1980).
El millor: un dels treballs més reivindicats de la història.
El pitjor: que Curtis acabés molt aviat amb la seva vida.

Durant l’era postpunk va aparèixer el quartet Joy Division, liderat pel torturat vocalista Ian Curtis. La trajectòria de la banda de Manchester va ser molt curta i només va comptar amb dos àlbums d’estudi, arran del suïcidi del citat Curtis després de l’edició de “Closer”, el segon dels treballs del grup anglès, però la influència i la reivindicació de la formació han estat constants al llarg del temps. “Unknown pleasures”, una obra emocional, passional i apocalíptica, va ser l’àlbum inicial de Joy Division i va portar la producció del segell independent The Factory, encapçalat per Tony Wilson. El disc no va tenir una bona entrada a les llistes, però l’edició de “Closer”, i molt especialment del popular tema “Love will tear us apart”, va donar-li una important empenta, la qual el va portar al número 71 dels treballs més venuts al Regne Unit. “Disorder”, que obre la gravació, “She’s lost control” i "Shadowplay" són algunes de les cançons més significatives.

LOS CANARIOS

Lloc de fundació: Las Palmas (Canàries).
Formació inicial: Teddy Bautista (veu, guitarra i harmònica), Germán Pérez (guitarra), Álvaro Yébenes (baix), Tato Luzardo (bateria), Alfredo Máiquez (teclats i piano), Graham Bircumshaw (òrgan), Feliciano Muñoz (trompeta) i Víctor Máiquez (saxofon).
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, avantguarda, jazz rock, rock progressiu i rock simfònic.
Dècades: 60 i 70.
Solistes que origina: Teddy Bautista.
Grups que origina: Alcatraz.
El millor: la banda espanyola més inquieta i experimental dels 60 i 70.
El pitjor: Les tribulacions de Bautista com a president de l’SGAE.

Durant el decenni dels anys 60 van ser moltes les bandes espanyoles que es van unir a la moda anglosaxona del pop-rock, però, juntament amb altres grups com Bravos, Lone Star o Pop Tops, els Canarios, liderats pel polèmic expresident de l’SGAE Teddy Bautista, es van atrevir a més a interpretar gran part de les seves cançons en anglès, fet sorprenent en aquella rudimentària Espanya del franquisme. El conjunt insular va passar per diversos gèneres d’avantguarda com jazz rock, rock progressiu i rock simfònic.

JOHN TRAVOLTA

Lloc de naixement: Englewood (Estats Units).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: La gran repercussió de “Grease” i “Saturday night fever”.
El pitjor: la seva carrera de cantant es troba molt enfosquida per la d’actor.

Dues pel·lícules musicals clàssiques de la segona meitat de la dècada dels anys 70, la revival “Grease”, en la qual exercia també com a cantant, i “Saturday night fever”, van enlairar com a actor John Travolta, molt més cèlebre en el món del cine que no pas en el de la música. Tanmateix, després dels dos films citats, l’artista nord-americà va caure en una profunda crisi, fins que el director Quentin Tarantino el va rescatar per a la seva segona pel·lícula, “Pulp Fiction”. Des de llavors s’ha tornat a convertir en una estrella rutilant a Hollywood.

DAYDREAM NATION

Grup: Sonic Youth.
Any: 1988.
Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Àlbum d’estudi precedent: Sister (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Goo (1990).
El millor: cim del noise rock dels 80.
El pitjor: després d’aquest treball es va iniciar una època més irregular.

Durant el segon lustre dels 60, The Velvet Underground ja havia utilitzat el noise rock i la distorsió, però no va ser fins als anys 80, en plena febre postpunk, quan el gènere va explotar definitivament a través de grups com els escocesos The Jesus & Mary Chain, els irlandesos My Bloody Valentine o els neoyorquins Sonic Youth. Aquests últims van aconseguir una cèlebre trilogia d’àlbums, a finals del decenni, amb “Evol”, “Sister” i Daydream nation”, sent aquest darrer disc el moment culminant del noise. El quartet nord-americà havia pensat en transportar l’atmosfera, tensió i improvisació dels seus concerts a l’estudi i el resultat és troba en aquest treball analitzat, on hi ha referències a escriptors com William Gibson, artistes com Andy Warhol o cantautors com Joni Mitchel i Neil Young. En l’àlbum hi destaquen peces com “Teen age riot”, la qual obre el disc i va ser editada com a single; “The sprawl”, “Cross the breeze”, “Hey Joni”, amb connotacions del clàssic “Hey Joe”, o “Candle”.

OBRINT PAS

Lloc de fundació: València (País Valencia).
Formació: Xavi Sarrià (veu i guitarra), Robert Fernández (guitarra), Jaume Guerra (baix), Ximo Tomàs (bateria), Miquel Ramos (teclats, samplers i veu), Albert Benavent (trompeta), Miquel Gironès (percussió, dolçaina i veu), Marcos Úbeda (trombó) i Chola (scratch i bases).
Gèneres: folk rock, punk, hardcore, reggae i ska.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Terra (2002).
El millor: gires per tot el món.
El pitjor: rarament alguna vegada seran un grup per a tota classe de públics.

La banda valenciana Obrint Pas, de caràcter reivindicatiu en la unitat dels països Catalans, ha barrejat en el seu repertori diferents gèneres musicals, en algun cas força diversos, com música de caire tradicional, punk, hardcore o diferents estils caribenys. La formació, que ha lluitat també contra el feixisme i el racisme, ha actuat, a més a més dels llocs de parla catalana, per la resta de l’estat espanyol, malgrat els seus ideals nacionalistes, diferents països europeus, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina.

SHOCKING BLUE

Lloc de fundació: L'Haia (Holanda).
Formació inicial: Fred de Wilde (veu), Robbie van Laeuwen (guitarra, i veu), Klaasje van der Wal (baix) i Cor van der Beek (bateria).
Altres components bàsics: Mariska Veres (veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: At home (1969).
Solistes que origina: Mariska Veres.
Grups que origina: Shocking Blue Banner.
El millor: “Venus”.
El pitjor: èxit fugaç.

Entre el segon lustre dels anys 60 i els inicis del següent decenni, algunes bandes de països no anglosaxons van aconseguir triomfar al Regne Unit i als Estats Units, sent-ne un bon exemple els grups espanyols Bravos i Pop Tops. Un altre cas en va ser la formació holandesa Shocking Blue, que va tenir un enorme èxit gràcies al tema “Venus”, que va arribar als primers llocs de les llistes britàniques, nord-americanes i alemanyes.

SOMETHING ELSE BY THE KINKS

Grup: The Kinks.
Any: 1967.
Formació: Ray Davies, Dave Davies, Pete Quaife i Mick Avory.
Àlbum d’estudi precedent: Face to Face (1966).
Àlbum d’estudi posterior: The Kinks are at the village green preservation society (1968).
El millor: un dels grans treballs dels 60.
El pitjor: poc venut a les dues bandes de l’Atlàntic.

The Kinks havien irromput amb força quan el clàssic “You really got me” es va enfilar fins el número u de les llistes britàniques el 1965. La consolidació del quartet anglès, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Ray Davies, va arribar amb l’àlbum “Face to face”, gravat el 1966 i considerada l’obra clau de la banda, encara que molts pensen que va ser superada pel treball analitzat: “Something else by the Kinks”. El disc està catalogat com una de les obres mestres del pop-rock britànic dels anys 60, encara que no es va vendre massa bé, ni al Regne Unit ni tampoc als Estats Units, malgrat que la valoració de la crítica va ser força positiva. A l’Àlbum gairebé totes les cançons estan compostes per Ray, com la famosa “Waterloo sunset”, però el seu germà Dave va ser l’autor de la fantàstica “Death of a clown”. Altres temes significatius són “David Watts” i “Afternoon tea”.

BIG MAMA

Lloc de naixement: Sant Quirze de Besora (Osona).
Gèneres: blues i blues rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
El millor: una de les grans referents del blues en català.
El pitjor: poc coneguda fora de Catalunya.

La cantant i guitarrista osonenca Montserrat Pratdesaba, més coneguda com a Big Mama, ha estat una de les aparicions més notables de la música popular interpretada en català les darreres dues dècades. L’artista de Santa Maria de Besora, que també ha cantat en anglès, ha gravat temes clàssics del blues i peces pròpies, mentre ha estat acompanyada per músics com Amadeu Casas i Víctor Urís, així com pel grup The Blues Messengers.

ENGLEBERT HUMPERDINK

Lloc de naixement: Madras (Índia).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica, soft rock i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Release me (1967) i The last waltz (1967).
El millor: el gran èxit de “Release me”.
El pitjor: sofisticació pura.

Amb el seu primer àlbum, “Release me”, i molt especialment amb el hit d’idèntic títol, el britànic Englebert Humperdink, que va néixer a la ciutat índia de Madras, es va convertir en un dels intèrprets melòdics i estàndards més importants del segon lustre dels any 60 i fins i tot va ser comparat amb el més enèrgic Tom Jones, amb el qual va compartir mànager. No obstant, malgrat comptar sempre amb un públic fidel, amb el pas dels anys va anar perdent força.

NEVERMIND

Grup: Nirvana.
Any: 1991.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Àlbum d’estudi precedent: Bleach (1989).
Àlbum d’estudi posterior: In Utero (1993).
El millor: el definitiu triomf del rock alternatiu.
El pitjor: Cobain estava a punt de posar punt i final a la història.

A la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, va aparèixer a finals dels 80 el gènere grunge, llavors un estil completament independent i minoritari. Tanmateix, tot això va començar a canviar quan el trio Nirvana, encapçalat pel torturat cantant i guitarrista Kurt Cobain, va editar el 1991 l’àlbum “Nevermind”, el segon treball de la formació. L’obra, podríem afirmar, constitueix un abans i un després en la història del rock alternatiu, doncs a partir de la seva aparició va convertir la música indie en un fenomen, potser no de masses, però si amb un ventall de possibilitats més ampli. No obstant, el grandiós èxit de “Nevermind” no va servir per consolidar la trajectòria de la banda de Seattle perquè, després d’un tercer àlbum, Cobain va posar fi a la seva vida el 1994. En el disc, d’enorme influència, hi destaquen fonamentalment, a part de "Lithium", els tres temes que obren el treball: el gran hit “Smells like a teen spirit”, “In bloom” i l’extraordinari “Come us you are”.

HILARIO CAMACHO

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Lloc de defunció: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: folk i cantautor.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: sector progre en castellà.
El pitjor: el seu millor període va ser en els llunyans 70.

En els anys 60 i 70 la lluita contra la dictadura franquista va tenir una gran importància en el sector musical, sorgint per exemple l’històric moviment de la nova cançó catalana. De manera paral·lela, a la resta de l’estat espanyol, van aparèixer diferents cantautors, com va ser el cas del lleonès Hilario Camacho, que es va iniciar en la formació La Voz del Pueblo. Al llarg de la seva trajectòria va col·laborar amb artistes com Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Luz Casal o El Gran Wyoming.

THE POGUES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Shane McGowan (veu i guitarra), Cait O’Riordan (baix), Andrew Ranken (bateria), James Feamley (acordió), Jem Finer (banjo) i Spider Stacy (tin whistle).
Altres components bàsics: Joe Strummer (veu i guitarra) i Spider Spacey (veu i guitarra).
Gèneres: punk i world music.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: If i should fall from with God (1988).
Altres àlbums d'estudi: Red roses for me (1984), Rum, sodomy and lush (1985), Peace and love (1989), Hell's ditch (1990), Waiting to herb (1993) i Pogue mahone (1996).
El millor: la barreja de música tradicional irlandesa i punk.
El pitjor: els problemes de McGowan.

El grup, fundat a Londres per Shane McGowan i format per músics anglesos i irlandesos, va fusionar la música folk d’arrel irlandesa i el punk rock, especialment el realitzat per The Clash. La banda va tenir força èxit durant la totalitat de la dècada dels 80, però els problemes del seu líder amb l’alcohol - per la qual cosa va necessitar sotmetre’s a programes de desintoxicació - van originar la seva sortida de la formació i la subsegüent inestabilitat. L’exlíder dels citats Clash, Joe Strummer, el va substituir temporalment.

HIGHWAY 61 REVISITED

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1965.
Àlbum d’estudi precedent: Bringing it all back home (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Blonde on blonde (1966).
El millor: el triomf definitiu del folk rock.
El pitjor: la lluita per electrificar la seva música.

Bob Dylan ha estat sempre un home inquiet i poc partidari de l’estabilitat. Al llarg de la seva carrera, els canvis de registres o fins i tot de gèneres han estat habituals, però potser el més important i decisiu va ser el que va portar a terme mitjan la dècada dels anys 60, quan va decidir electrificar la música folk. Després de ser escridassat pel públic en un concert, quan es va veure obligat a recuperar la guitarra acústica, el cantautor de Duluth va decidir emprendre el camí que s’havia marcat i definitivament va fusionar en el seu repertori folk i rock. Encara que “Bringing it all back home” en va ser la primera mostra del fet, es pot considerar “Highway 61 revisited” el pas definitiu de Dylan cap a l’electrificació de la seva música. En el treball, per a alguns especialistes considerat el millor àlbum en la longeva trajectòria de l’autor nord-americà, hi destaquen el tema que li donava títol, “Desolation road” i evidentment “Like a rolling stone”, número 2 als Estats Units i considerada la millor cançó de la història de la música popular per la prestigiosa revista Rolling Stone.

SALOMÉ

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica i pop.
Dècades: 60 i 70.
El millor: els festivals.
El pitjor: fa molt de temps que es troba lluny del primer pla musical.

La cantant catalana Salomé es va donar a conèixer en el llunyà 1962 arran de guanyar el festival del Mediterrani amb “Se’n va anar”, tema compost pel llavors encara poc conegut Raimon. No hi ha dubte que els festivals van ser l’especialització de l’artista barcelonina, que el 1969 es va convertir en la segona representant espanyola, i fins el moment en l’última, en aconseguir la victòria en el d’Eurovisió, un any després del triomf de Massiel i compartint premi amb França, Gran Bretanya i Holanda.

THE DRIFTERS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació inicial: Ron McPhatter (veu), Terry Pinkney (veu), Chuck Cockerham (veu) i Richard Knight Dunbar (veu).
Gèneres: rythm & blues i doo wop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Ron McPhatter.
El millor: la longevitat.
El pitjor: ... però és el mateix grup ?

Durant la dècada dels anys 50, en plena febre de formacions vocals doo wop, com per exemple els Platters, va aparèixer el conjunt The Drifters, encapçalat per Ron McPhatter. El grup va tenir un gran èxit entre finals del decenni i inicis dels anys 60, quan la british invasion va conquistar els Estats Units i va acabar pràcticament amb tot. La banda ha arribat fins els nostres dies, però els canvis han estat tants que qualsevol comparació amb els començaments sembla impossible.

DOOLITTLE

Grup: Pixies.
Any: 1989.
Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Àlbum d’estudi precedent: Surfer Rosa (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Bossanova (1990).
El millor: influència cabdal del rock alternatiu dels 90.
El pitjor: alguns “autèntics” els poden acusar de ser el seu treball més accessible.

El primer àlbum del grup indie de Boston Pixies, “Surfer Rosa”, es va caracteritzar per la seva contundència i escassa comercialitat, mentre que el seu segon disc, “Doolittle”, va ser més accessible, no per al gran públic, però si almenys per a un sector més ampli. Els dos senzills extrets del treball, els extraordinaris temes “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”, aquest últim de caràcter ecològic, són una mostra del major assossec de l’obra, encara que compta amb peces una mica incendiàries com “Debaser”, on els clàssics crits del líder i cantant Black Francis hi prenen part de forma substancial. L’obra, una de les més importants del rock alternatiu de tots els temps, va influir decisivament en moltes bandes independents de la dècada dels 90 i totes les cançons, moltes de caire surrealista, van ser compostes per Francis, encara que “Silver” la va compartir amb la baixista Kim Deal, la qual començava a perdre protagonisme.

RAMON MUNTANER

Lloc de naixement: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Gèneres: nova cançó catalana i folk.
Dècades: 70 i 80.
El millor: un dels 16 jutges.
El pitjor: potser dels que va aconseguir menys fama popular.

Els inicis remarcables del “jutge” Ramon Muntaner, cantant de Cornellà de Llobregat i representant de la nova cançó catalana, es troben actuant com a teloner del mític Lluís Llach, durant el primer lustre del anys 70. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb el director teatral Joan Ollé i el músic de jazz Manel Camp, mentre ha musicat poemes de Josep Maria de Segarra i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

YAZOO

Lloc de fundació: Basildon (Anglaterra).
Formació: Allison Moyet (veu) i Vince Clarke (sintetitzadors).
Gèneres: new wave, synth pop, electrònica i dance.
Dècades: 80.
Principal àlbum: You and me both (1983).
Solistes que origina: Allison Moyet.
Grups que origina: The Assembly i Erasure.
El millor: la influència.
El pitjor: dos àlbums i comiat.

Vince Clarke, fundador i compositor del mític grup de synth pop Dépéche Mode, va abandonar sorprenentment aquesta banda quan l’èxit hi començava a arribar, i es va unir a la cantant Allison Moyet per formar el duo Yazoo, simplement Yaz als Estats Units. La trajectòria de la formació va ser fugaç, només amb l’edició de dos àlbums, però el suficient per aconseguir importants hits a les dues bandes de l’Atlàntic. Posteriorment Moyet es va llançar en solitari i Clarke va originar els conjunts The Assembly i Erasure.

THE DOORS (ÀLBUM)

Grup: The Doors.
Any: 1967.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Strange days (1967).
El millor: un dels grans debuts de la història del rock.
El pitjor: amb aquest disc ja van començar els escàndols de Morrison.

En plena època hippy i psicodèlica a la ciutat californiana de San Francisco, més al sud de l’estat banyat per l’oceà Pacífic, a la gran urbs de Los Angeles, es va formar el quartet The Doors, encapçalat pel carismàtic, polèmic, cantant, compositor, escriptor i poeta Jim Morrison. Segons la majoria d’enciclopèdies de rock, el seu primer àlbum, de títol homònim, va ser el millor de la seva trajectòria, la qual va finalitzar a inicis dels 70 amb la mort a París del seu líder. En el treball hi formen part algunes de les millors cançons del grup nord-americà, com són els casos de “Break on through (to the other side)”, que va ser el primer tema extret en single; “Light my fire”, un dels gran èxits de la banda i número u als Estats Units, i la psicodèlica, tempestuosa i críptica “The end”, que més d’una dècada més tard va obrir el mític film de Francis Ford Coppola “Apocalypse now”. A l’obra també s’hi troben "Soul kitchen", "Crystal ship", “Alabama song”, amb lletres de Bertold Brecht i Kurt Weill, i una versió del “Back door man” de Willie Dixon.

LONE STAR

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Pere Jané (veu), Willy Nab (guitarra), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i Enric Fusté (piano).
Gèneres: pop, rock i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: molt probablement el millor grup de pop-rock a l’Espanya dels 60.
El pitjor: la inestabilitat.

Pere Gené, arran d’una estada a Londres, va conèixer la música pop-rock i, una vegada de retorn a Barcelona, va fundar la banda Lone Star, que va realitzar versions dels Rolling Stones (“Satisfaction” o “Get off of my cloud”) o dels Animals, amb un cover del “The house of the rising sun” que va tenir un èxit extraordinari, fins el punt que la discogràfica EMI va decidir una trobada de les dues bandes a la capital catalana. Posteriorment va brillar amb temes propis, com “Mi calle”, o en llengua catalana, amb una adaptació del clàssic de Pau Casals “El cant dels ocells”.

JACKIE WILSON

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Lloc de defunció: Mount Holly (Estats nits)
Gèneres: rythm & blues, soul i rock’n roll.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principals àlbums: Baby workout (1963) i Merry Christmas from Jackie Wilson (1963).
El millor: els seus shows a l’escenari.
El pitjor: un final molt trist.

Encara que també va utilitzar gèneres com el pop, el rock’n roll o el doo wop, Jackie Wilson va ser essencialment un intèrpret de rythm & blues i soul, constituint una gran influència per a cantants que van protagonitzar l’era daurada dels segon dels estils, durant els anys 60. Com va succeir amb altres cantants negres, James Brown per exemple, la característica principal de Wilson eren el seus concerts en viu, vistosos i espectaculars. Als anys 70 va patir un atac cardíac en un festival benèfic i va romandre nou anys en coma abans de la seva mort.

MARQUEE MOON (ÀLBUM)

Grup: Television.
Any: 1977.
Formació: Tom Verlaine, Richard Lloyd, Fred Smith i Billy Ficca.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Adventure (1978).
El millor: potser el millor àlbum de l’escena punk / postpunk de Nova York.
El pitjor: després del disc van anar clarament cap avall.

A diferència del punk britànic, la seva versió nord-americana, instal·lada a la gran urbs de Nova York, i més concretament al ja desaparegut local CBGB, va ser menys explosiva i directe i més intel·lectualitzada, si deixem a part el grup Ramones. Una de les bandes que més va brillar del corrent, encara que no va poder mantenir la regularitat d’altres formacions com Blondie o Talking Heads, va ser el quartet Television, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Tom Verlaine. El primer àlbum de Television, “Marquee moon”, està considerat un dels grans discs de la dècada dels anys 70 i, segons algunes publicacions com NME, un dels treballs cabdals de la història de la música pop-rock. A l’àlbum, on el “duel” de guitarres entre Verlaine i Richard Lloyd és espectacular, hi destaquen "Venus", “Elevation”, “Guiding light” o la cançó que li dóna títol, una autèntica obra mestra.

ADRIÀ PUNTÍ

Lloc de naixement: Salt (Gironès).
Gèneres: pop, rock i cantautor.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Pepalallarga... (1998).
El millor: artista tot-terreny.
El pitjor: potser s’hauria de definir més clarament.

El gironí Adrià Puntí va ser el carismàtic cantant de la banda Umpah–Pah, ara reivindicada des de diferents sectors, la qual li va servir com a palanca per a llançar-se en solitari i convertir-se en un dels principals cantautors catalans entre finals del segle XX i inicis del XXI. Durant aquest període ha tingut col·laboracions amb Maria del Mar Bonet, el líder d’Héroes del Silencio, Enrique Bunbury, o Quimi Portet, que també li ha realitzat tasques de productor. Puntí ha triomfat igualment com a actor de teatre i de televisió.

LOW

Lloc de fundació: Duluth (Estats Units).
Formació inicial: Alan Sparhawk (veu i guitarra), Mimi Parker (bateria i veu) i John Nichols (baix).
Gèneres: rock alternatiu i slowcare.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The great destrayor (2005) i Drums and guns (2007).
El millor: la sincronització de les veus de Sparhawk i Parker.
El pitjor: escàs èxit comercial.

Encara que ells no estan massa d’acord amb el qualificatiu, el trio nord-americà Low està considerat el grup cabdal de l’anomenat slowcare, gènere caracteritzat, com el nom indica, per la seva lentitud i també pel minimalisme. La banda, formada a la localitat de Duluth, ciutat de naixement de Bob Dylan, va aparèixer en plena tempesta del grunge, al qual d’alguna manera s’enfrontava, i destaca igualment per la compenetració de les veus del líder Alan Sparhawk i la seva esposa Mimi Parker.

HOTEL CALIFORNIA (ÀLBUM)

Grup: The Eagles.
Any: 1976.
Formació: Don Henley, Glenn Frey, Joe Walsh, Don Felder i Randy Meisner.
Àlbum d’estudi precedent: One of these nights (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The long run (1979).
El millor: un dels àlbums més venuts de la història.
El pitjor: més a prop del pop que del country.

A mesura que anava passant el temps, el grup nord-americà The Eagles, una de les bandes més triomfants i venedores de la dècada dels 70, s’allunyava del country i s’acostava als postulats pop-rock i l’àlbum “Hotel California”, un dels treballs més cèlebres del decenni, n’és un exemple clar. El disc va ser el primer en gravar-se sense el guitarrista Bernie Leadon, més influït pel country, que va ser substituït pel més rocker Joe Walsh, el qual va adaptar-se perfectament amb la guitarra solista de Don Felder. L’obra, editada després del molt popular recopilatori “Their greatest hits”, va ser número u als Estats Units, on hi va romandre vàries setmanes, i número dos al Regne Unit, mentre “New kid in town” i el tema que donava títol a l’àlbum van arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes.

MASSIEL

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
El millor: guanyar el festival d’Eurovisió.
El pitjor: el seu nom sempre estarà lligat a aquella fita.

Els inicis remots de la cantant madrilenya es troben en la cançó protesta, però seguidament, amb una temàtica radicalment diferent, va guanyar el festival d’Eurovisió, l’any 1968, amb el tema “La, la, la”, fet que va suposar un autèntic esdeveniment a l’Espanya franquista, semblant a les primeres copes d’Europa conquistades pel Real Madrid. Posteriorment va tenir col·laboracions amb intèrprets com Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés o Carlos Mejía Godoy, entre d’altres.

THE WINGS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació fixa: Paul McCartney (veu, guitarra i piano), Linda McCartney (teclats i òrgan) i Danny Laine (baix).
Gèneres: pop i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Band on the run (1973).
Altres àlbums: d'estudi: Wild life (1971), Red rose speedway (1973), Venus and Mars (1975), Wings at the speed of sound (1976), London town (1978) i Back to the egg (1979).
Solistes que origina: Paul McCartney.
El millor: Band on the run.
El pitjor: innumerables canvis.

Una vegada separats els Beatles, Paul McCartney va gravar un disc en solitari, amb la col·laboració de la seva esposa Linda, per fundar més tard una nova banda, en la qual també hi va formar part la seva companya. L’àlbum “Band on the run”, i el tema qui li donava títol, van ser els grans èxits d’una formació que va tenir com a membre fix l’excomponent dels Moody Blues Danny Lane, però que va comptar amb continuats canvis en els llocs de guitarra solista i bateria. Als 80, Paul va decidir tornar a actuar com a solista.

OUT OF TIME

Grup: REM.
Any: 1991.
Formació: Michael Stipe, Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry.
Àlbum d’estudi precedent: Green (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Automatic for the people (1992).
El millor: REM va arribar al gran públic.
El pitjor: això no va entusiasmar els seguidors de sempre.

Fins aleshores, el quartet nord-americà REM havia estat una banda purament alternativa, assidua en locals de petit i mitjà format i bastant minoritària, encara que amb l’àlbum “Green”, gravat el 1988, va aconseguir una certa notorietat davant un públic més nombrós i variat. Arran de finalitzar una llarga i esgotadora gira, precisament per presentar “Green”, REM va decidir obrir un parèntesi i prendre’s un descans, fins a l’edició d’“Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, que va suposar el definitiu acostament del grup a una audiència més àmplia, fet que es veuria consolidat, un any més tard, amb “Automatic for the people”. “Out of time”, on la temàtica política i mediambiental, fins llavors típica en la formació, va donar pas a lletres més personals, compta amb cançons com la popular “Losing my religion”, la comercial “Shiny happy people”, “Radio song” o “Near wild heaven”.

GOLPES BAJOS

Lloc de fundació: Vigo (Galícia).
Formació: Germán Coppini (veu), Teo Cardalda (teclats), Pablo Novoa (guitarra) i Luís García (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock gallec.
Dècades: 80.
Principal àlbum: A Santa Compaña (1984).
Solistes que origina: Germán Coppini.
Grups que origina: Cómplices, Semen Up i Marabunta.
El millor: il·lustres components de l’escena gallega.
El pitjor: etapa fugaç.

De forma paral·lela a la irrupció de la movida madrilenya va tenir lloc, a la ciutat de Vigo, el rock gallec, en el qual, entre altres formacions, hi va destacar el quartet Golpes Bajos, encapçalat per Germán Coppini, exintegrant de Siniestro Total. La banda va tenir un important reconeixement gràcies a l’àlbum “A Santa Compaña”, però la trajectòria del grup va ser molt curta, doncs aviat Coppini va continuar en solitari, mentre els altres membres van formar diverses associacions, destacant el conjunt Complices, format per Teo Gardalda.

BLACK

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Únic membre estable: Colin Veamcombe (veu).
Gèneres: pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Wonderful life (1987).
El millor: “Wonderful life”.
El pitjor: clàssic exemple de banda amb un gran èxit i posterior descens en popularitat.

Black va ser una formació britànica sorgida mitjan la dècada dels 80 que, com era habitual en l’època, es va distingir per un tipus de música sofisticada, elegant, pulcra i, en resum, sense cap tipus de perillositat. El grup encapçalat per Colin Veamcombe, únic component fix del grup, va aconseguir un important èxit amb l’àlbum “Wonderful life”, i sobretot el senzill de mateix títol, però posteriorment es va allunyar del primer pla musical.

OUTLANDOS D’AMOUR

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Reggatta de blanc (1979).
El millor: el millor disc del trio britànic.
El pitjor: un final d’àlbum una mica extravagant.

L’any 1978 l’explosió punk començava a declinar i l’heterogeni moviment de la new wave feia el seu acte d’aparició. Va ser llavors quan The Police, grup encapçalat pel cantant i baixista Sting, va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”. El treball, gravat amb el llavors gairebé insòlit gènere de reggae rock, és en la meva opinió, el millor, i potser amb certa diferència, dels cinc àlbums d’estudi que van editar els anglesos. A més a més, l’obra conté, per mi, les tres millors cançons en la història del grup britànic: la sensacional “So lonely”, que compta amb una excel·lent interpretació d’Sting; “Roxanne”, la peça més popular del disc, i “Can’t stand losing you”, sense oblidar altres temes importants com “Next to you”, que obre el treball, o la frenètica “Peanuts”, composta pel bateria Stewart Copeland.

DUBLE BUBLE

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Mari Martínez (veu), Jaume Colomina (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Francesc Latorre (baix), Leonci Colomina (bateria), Lluïsa Latorre (teclats) i Pep Poblet (saxofon).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80.
Principal àlbum: Clava’t (1986).
Solistes que origina: Pep Poblet.
El millor: conjunt decisiu per a l’explosió posterior del pop-rock en català.
El pitjor: no assolir el període àlgid del corrent.

Mitjan la dècada dels 80, el pop-rock interpretat en català era un moviment molt minoritari que protagonitzaven un petit número de bandes, entre les quals hi va destacar la formació d’Osona Duble Buble. El grup, que va adaptar escriptors com Quim Monzó o Maria Jaén, de qui va extreure el tema “Clava’t”, probablement la seva cançó més coneguda, va tenir un període important, però de seguida les coses es van tòrcer, fins que va arribar una ràpida separació.

FRANK SINATRA

Lloc de naixement: Hoboken (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: estàndard, jazz, swing i pop.
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: mite dels segle XX / una veu prodigiosa / la interpretació de grans clàssics com "LA is my lady", "My way" o "Strangers in the night".
El pitjor: entrebancs a partir dels 70 / l'ombra de la màfia / la dificultat de lluitar davant noves tendències com el rock.

Això és un bloc, generalment, de música pop-rock, però penso que hi té cabuda una de les grans llegendes de la música del segle XX: Frank Sinatra. El cantant nord-americà, dotat d’una impressionat i pulcra veu, va ser la figura més important de la música popular del segle XX juntament amb Bod Dylan i The Beatles, i com a exemple tenim interpretacions inesborrables com “Strangers in the night”, “My way”, “LA is my lady” o “New York, New York”, sense oblidar diferents premis Grammy. Sinatra també va brillar com a actor cinematogràfic i va aconseguir l’Oscar com a millor secundari gràcies a la pel·lícula “D'aquí a l'eternitat”, protagonitzant també diferents films de musicals juntament amb altres estrelles com Bing Crosby, Sammy Davis Jr. i Dean Martin.