UMBERTO TOZZI

Lloc de naixement: Torí (Itàlia.)
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Nell’aria... ti amo (1977) i Gloria (1979).
El millor: els hits dels 70.
El pitjor: després es va anar apagant.

La carrera del torinès Umberto Tozzi es va iniciar a la dècada dels 60, com a guitarrista d’acompanyament del seu germà Franco. Posteriorment va prendre part de diversos grups, tots ells de curta durada, fins que durant el segon lustre dels anys 70 va aconseguir brillar amb grans èxits com “Ti amo” i “Gloria”, que a més de triomfar a Itàlia, van arribar amb força a les llistes espanyoles i llatinoamericanes. El 1987, acompanyat del cantant RAF, va representar el seu país al festival d’Eurovisió.

POWER STATION

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Robert Palmer (veu), Andy Taylor (guitarra), John Taylor (baix) i Tony Thompson (bateria).
Gèneres: pop, rock, new wave i nous romàntics.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Power Station (1985).
El millor: els noms.
El pitjor: grup de transició.

Un cantant d’important èxit en solitari com Robert Palmer, el bateria de Chic Tony Thompson i els integrants de Duran Duran Andy Taylor i John Taylor van formar, mitjan la dècada dels 80, el supergrup Power Station. La banda va ser un període de transició per als seus components, doncs Palmer reprendria aviat la seva carrera personal, Andy Taylor es llançaria també en solitari i John Taylor tornaria a la formació capdavantera dels nous romàntics.

FUNERAL

Grup: Arcade Fire.
Any: 2004.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Timothy Kingsbury, William Butler, Howard Bilerman i Sarah Neufeld.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: Bible neon (2007).
El millor: un dels millors àlbums del segle XXI.
El pitjor: es fan esperar molt per tornar a gravar.

El grup canadenc Arcade Fire, format pel nord-americà Win Butler i la quebequesa Régine Chassagne, també parella sentimental, ha estat una de les grans aparicions del rock independent del primer decenni del segle XXI. El 2004 la banda es va estrenar amb el molt aclamat àlbum “Funeral”, que va rebre aquest nom perquè durant la gravació es van produir les morts d’alguns parents de membres de la formació. El disc està considerat una de les grans obres del rock alternatiu dels últims temps i compta amb cançons com “Neighborhood 1”, "Neighborhood 2", “Crown of love”, l’èpica “Wake up” o “Rebellion (lies)”, que dels temes extrets en single va ser el que més alt va aconseguir pujar a les llistes. Des de llavors, Arcade Fire només ha editat tres àlbums, fet que demostra que es prenen la feina amb una certa calma. Malgrat que “Funeral” és un disc relativament recent, ja ocupa el vuitè lloc dels millors treballs canadencs de la història en la classificació realitzada per Bob Mersereau.

JA T’HO DIRË

Lloc de fundació: Ciutadella (Illes Balears).
Formació: Cris Juanico (veu i guitarra), Sebastià Saurina (guitarra), Carles Pons (guitarra i percussió), Jesús Coll (baix), Víctor Fontestad (bateria) i Miquel Brugués (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90.
Principal àlbum: Un ram de locura (1997).
Solistes que origina: Cris Juanico.
El millor: grup estel·lar en la segona gran fornada del pop-rock en català.
El pitjor: la crisi va arribar justament després de passar pel seu millor moment.

El grup menorquí Ja t’Ho Diré, format a Ciutadella i liderat per Cris Juanico, va ser una de les principals formacions de la que podríem anomenar segona gran fase del pop-rock interpretat en català, després de la primera encapçalada per bandes com Els Pets, Sau o Sopa de Cabra. Arran de traslladar-se a la localitat de l’Alt Empordà de Biure, va aconseguir el seu gran triomf gràcies a l’àlbum “Un ram de locura”, però de seguida es va iniciar la inestabilitat, la qual va acabar amb la vigència del grup i va motivar l’inici de la carrera en solitari de Juanico.

ARCADIA

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació: Simon le Bon (veu), Roger Taylor (bateria) i Nick Rhodes (teclats).
Gèneres: pop, soft rock, new wave i nous romàntics.
Dècades: 80.
Únic àlbum d’estudi: So red the rose (1985).
El millor: col·laboradors cèlebres.
El pitjor: van durar molt poc.

En un moment donat, el quintet Duran Duran va decidir iniciar un parèntesi en la seva trajectòria i aquest fet va originar la fundació de dos grups: Arcadia i Power Station. El primer d’ells el van formar el cantant Simon le Bon, el teclista Nick Rhodes i el bateria Roger Taylor, encara que aquest últim també va col·laborar amb Power Station. La formació només va editar un àlbum, “So red the rose”, en el qual hi van prendre part David Gilmour, de Pink Floyd, Sting o Grace Jones.

REGATTA DE BLANC

Grup: The Police.
Any: 1979.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: Outlandos d’amour (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Zenyatta mondatta (1980).
El millor: “Messagge in a bottle”, tot un clàssic de la new wave.
El pitjor: per mi és una obra inferior a l’àlbum inicial.

“Regatta de blanc”, un afrancesament de “white reggae”, va ser el segon àlbum del cèlebre trio britànic The Police, que, en comparació amb el primer disc del grup, “Outlandos d’amour”, va ser una producció més polida i curada. No obstant, penso que aquesta obra està per sota de la gravació anterior i en ella ja es podien observar sofisticacions que anirien a la seva màxima expressió amb “Sinchronicity”, cinquè i darrer àlbum d’estudi de la banda anglesa. A “Regatta de blanc” hi destaca un dels grans clàssics de la música popular britànica de l’època, “Messagge in a bottle”, número u al Regne Unit i un d’aquests temes que sobreviu a totes les modes i etapes que hi puguin haver en la trajectòria de la música pop-rock. Altres peces importants són la que dóna títol al treball, que va obtenir el Grammy a la millor cançó instrumental, a més de “Walking on the moon”, igualment número u en el rànquing britànic, i “Bring on the night”, totes dues de clara tendència reggae.

LOS PLANETAS

Lloc de fundació: Granada (Andalusia).
Formació: Jota (veu i guitarra), Florent (guitarra), Miguel (baix), Eric (bateria) i Banin (teclats).
Gèneres: pop, rock, noise i rock alternatiu.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Una semana en el motor de un autobús (1998) i Unidad de desplazamiento (2000).
El millor: el grup espanyol independent més cèlebre.
El pitjor: potser els oients d’espais com els “40 Principales” encara no saben qui són.

El moviment indie espanyol va començar a guanyar força durant el segon lustre dels 90, mitjançant grups com Sexy Sadie, Australian Blonde, Dover o Planetas, entre d’altres. Aquests últims, liderats pel cantant i guitarrista Jota i formats a Granada, són potser els que han mantingut una trajectòria més regular, aconseguint un gran èxit, en el sector alternatiu, amb l’àlbum “Una semana en el motor de un autobús”. La banda andalusa és una de les formacions tradicionals i estel·lars en el Festival Internacional de Benicàssim.

FREDDY MERCURY

Lloc de naixement: Fanokh Bulsa (Tanzània).
Lloc de defunció: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i glam.
Dècada principal: 80.
Únic àlbum d'estudi en solitari: Mr. Bad guy (1985).
El millor: una de les llegendes del rock del segle XX.
El pitjor: en solitari mai va poder fer oblidar la seva tasca a Queen.

Freddy Mercury va ser durant dues dècades el cantant i líder de la mítica banda britànica Queen, amb la qual, passant per diversos gèneres o modes com el glam rock, el rock, el pop o el hard rock, va gravar històrics temes com “Bohemian rapsody”, “We are the champions”, “Another one bites the dust” o “One year of love”. En solitari no va poder emular el seu treball al capdavant de la formació, però el seu duo amb la soprano Montserrat Caballé, amb la peça “Barcelona”, va ser cèlebre.

(WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY

Grup: Oasis.
Any: 1995.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuighan i Alan White.
Àlbum d’estudi precedent: Definetely maybe (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Be here now (1997).
El millor: l’àlbum que va convertir Oasis en un fenomen mundial.
El pitjor: les disputes entre els germans Gallagher començaven a ser ordre del dia.

Durant la dècada dels 90 va esclatar l’anomenat brit pop a la Gran Bretanya, un gènere que, d’alguna manera, retornava a la música que es realitzava al Regne Unit als 60 i 70, principalment per grups o intèrprets com Beatles, Kinks, Small Faces o David Bowie, mentre les principals bandes del corrent van ser Pulp, Suede, Blur i Oasis. Aquests últims van arribar al cim amb el seu segon àlbum, “(Whats the story) morning glory”, treball que va permetre a la formació de Manchester, a més d’arrasar a les llistes britàniques, triomfar plenament als Estats Units. Tanmateix, les baralles entre els germans Gallagher eren ja cèlebres i omplien pàgines i més pàgines en els tabloides anglesos, portant una continuada inestabilitat al grup. A l’àlbum, número u al Regne Unit i número quatre als Estats Units, hi destaquen moltes peces, entre les quals s’hi troben “Wonderwall”, que va arribar al punt més alt de les llistes nord-americanes; “Some might say” i “Don’t look back in anger”, totes dues numero u al rànquing britànic, i “Morning glory”.

ORIOL TRAMVIA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: cantautor, folk, rock i rock laietà.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Bèstia ! (1976).
El millor: el seu debut “Bèstia !”.
El pitjor: un llarguíssim parèntesi musical.

Oriol Tramvia es va donar a conèixer en el món musical com a membre del Grup de Folk, durant els 60, però el seu debut en solitari no va tenir lloc fins el 1976, quan va gravar a la sala Zeleste el disc “Bèstia !”, treball basat en adaptacions de diferents poetes catalans i música tradicional. Malgrat que el disc està considerat un dels àlbums clau en els orígens del rock en català, Tramvia va decidir prendre’s un llarg descans musical i dedicar-se al teatre.

STRAY CATS

Lloc de fundació: Massapequa (Estats Units).
Formació: Brian Setzer (veu i guitarra), Lee Rocker (baix) i Slim Jim Phantom (bateria).
Gèneres: rockabilly revival.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Stray Cats (1981).
El millor: col·laborar en el revival dels 50.
El pitjor: després del primer treball la cosa es va anar apagant.

Al llarg de la història de la música pop-rock, els revivals han estat constants i el trio nord-americà Stray Cats, encapçalat pel cantant i guitarrista Brian Setzer, en va ser un exemple pel que fa al rockabilly. El grup va haver d’abandonar els Estats Units i traslladar-se al Regne Unit, en un període en què a la Gran Bretanya es van tornar a posar de moda el Teddy Boys amb les seves jaquetes de cuir i els seus cabells engominats. No obstant, com passa amb tots els retorns, la moda es va esvair ben ràpidament.

ABBEY ROAD

Grup: The Beatles.
Any: 1969.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: The Beatles. The white album (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Let it be (1970).
El millor: “Something”, el primer single beatle compost per Harrison.
El pitjor: una segona part del treball una mica estranya.

El 1969 els Fab Four estaven molt a prop de la separació i cada un dels membres del mític grup de Liverpool semblava anar a la seva, sobretot pel que respecta a John Lennon i Paul McCartney. Tanmateix, malgrat que alguns poden acusar "Abbey road" de ser una mica irregular, l’àlbum, el penúltim d’estudi del quartet, però el darrer en gravar-se, és un altre notable treball de la llegendària banda anglesa. Després d’aconseguir redreçar la seva carrera el 1968 amb “The Beatles”, més conegut com el doble blanc, la formació britànica va editar un disc en què hi destacaven “Come together”, escrita per Lennon (encara que McCartney també la va signar); “Octopus’s garden”, una de les escasses composicions de Ringo Starr, i “Here comes the sun” i “Something”, totes dues creades per un George Harrison cada cop més protagonista. “Something” en concret va ser la primera i única cançó composta pel guitarrista extreta en senzill durant la vigència dels Beatles. L’àlbum té una segona part força original, que sembla més una jam session espontània que no pas una gravació normal.

VÍCTOR MANUEL I ANA BELÉN

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Víctor Manuel (veu i guitarra) i Ana Belén (veu).
Gèneres: cantautors, folk i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Víctor Manuel i Ana Belén.
El millor: “La Puerta de Alcalá”.
El pitjor: els clàssics progres que acaben “aburgesant-se”.

D’una banda, Víctor Manuel era un cantautor compromès, especialment amb la realitat social de la mineria de la seva terra natal: Astúries. D’altra banda, Ana Belén era una jove cantant i actriu, que havia començat a triomfar tant al cine com a la televisió. Tots dos van unir les seves vides de forma sentimental i també ho van fer, de manera esporàdica, en el pla artístic, aconseguint un gran èxit amb “La puerta de Alcalá”. Posteriorment van realitzar la gira “El gusto es nuestro”, amb Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos.

PENGUINS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Curtis Williams (veu), Cleveland Duncan (veu), Dexter Tisby (veu) i Bruce Tate (veu).
Gèneres: doo wop i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: “Earth angel”.
El pitjor: aquell va ser l’únic gran hit.

Durant el segon lustre de la dècada dels 50 es va posar de moda una variant del rythm & blues, més comercial i accessible, denominada doo wop. El gènere va tenir nombrosos grups d’èxit, entre els quals hi van destacar els Platters o els Penguins. Aquests últims van aconseguir arribar al número 1 de les llistes de rythm & blues i al top-10 del rànquing general nord-americà amb “Earth angel”, però la formació, malgrat tenir com a mànager Buck Ram, el mateix dels Platters, no va poder repetir un hit similar.

PARALLEL LINES

Grup: Blondie.
Any: 1978.
Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Àlbum d’estudi precedent: Plastic letters (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Eat to the beat (1979).
El millor: sis cançons van sortir en single.
El pitjor: “Heart of gold”

De forma paral·lela a l’esclat punk que va tenir lloc al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, i més concretament a la ciutat de Nova York, va aparèixer el seu referent nord-americà, el qual va tenir una caràcter més intel·lectual i menys explosiu que el britànic. Un dels grups més populars del corrent, que va tenir en el cèlebre local CBGB el principal punt de trobada, va ser Blondie, encapçalat per la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i Chris Stein, el compositor de la majoria dels temes. “Parallel lines”, tercer treball de la banda, va tenir uns trets més accessibles i pop que les dues primeres obres del grup i està considerat un dels discs més importants de la totalitat de la dècada dels 70, si per exemple tenim en compte que va extreure sis talls en senzill. En l’àlbum, número u a la Gran Bretanya, hi destaquen les peces “Hanging on the telephone”, "Picture this", “One way or another”, “Fade away and radiate”, “Sunday girl” i la disco “Heart og gold”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic”, però, segons el meu parer, la pitjor cançó del treball.

TROGLODITAS

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació inicial: Ricard Puigdomènech (guitarra), Josep Simón (baix), Jordi Vila (bateria) i Sergio Fecé (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Loquillo): Mis problemas con las mujeres (1987).
Solistes que origina: Ricard Puigdomènech.
El millor: banda estable durant molts anys de Loquillo.
El pitjor: coneguda en línies generals com el grup d’acompanyament de l’artista del Clot.

La carrera artística de José María Sanz, més conegut com a Loquillo, es va iniciar amb el grup Coyotes, amb els quals va gravar l’històric “Rock’n roll star” i en el qual hi prenia part Sabino Méndez, compositor de molts dels èxits posteriors del cantant del Clot. Posteriorment, Loquillo es va unir als Togloditas, la seva banda més estable, que l’ha acompanyat durant les tres darreres dècades, les dues últimes de forma irregular. El guitarrista de la formació, Ricard Puigdomènech, ha tingut una trajectòria solista en llengua catalana.

OLIVIA NEWTON - JOHN

Lloc de naixement: Cambridge (Anglaterra).
Gèneres: pop, soft rock, AOR i country rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Have you never been mellow (1974) i Phisycal (1981).
El millor: la fama de “Grease”.
El pitjor: els seus millors moments musicals i cinematogràfics van passar fa temps.

Olivia Newton-John va néixer al Regne Unit, país al qual va representar al festival d’Eurovisió, però va créixer i va aconseguir els seu primers èxits a Austràlia. El seu període àlgid va tenir lloc quan va protagonitzar les pel·lícules musicals “Grease”, amb John Travolta, i “Xanadu”, amb el grup Electric Light Orquestra. Posteriorment ha estat cèlebre per la seva lluita en favor del medi ambient, els animals i la cura del càncer, malaltia que ha patit i de la qual ha pogut restablir-se.

UNKNOWN PLEASURES

Grup: Joy Division.
Any: 1979.
Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Closer (1980).
El millor: un dels treballs més reivindicats de la història.
El pitjor: que Curtis acabés molt aviat amb la seva vida.

Durant l’era postpunk va aparèixer el quartet Joy Division, liderat pel torturat vocalista Ian Curtis. La trajectòria de la banda de Manchester va ser molt curta i només va comptar amb dos àlbums d’estudi, arran del suïcidi del citat Curtis després de l’edició de “Closer”, el segon dels treballs del grup anglès, però la influència i la reivindicació de la formació han estat constants al llarg del temps. “Unknown pleasures”, una obra emocional, passional i apocalíptica, va ser l’àlbum inicial de Joy Division i va portar la producció del segell independent The Factory, encapçalat per Tony Wilson. El disc no va tenir una bona entrada a les llistes, però l’edició de “Closer”, i molt especialment del popular tema “Love will tear us apart”, va donar-li una important empenta, la qual el va portar al número 71 dels treballs més venuts al Regne Unit. “Disorder”, que obre la gravació, “She’s lost control” i "Shadowplay" són algunes de les cançons més significatives.

LOS CANARIOS

Lloc de fundació: Las Palmas (Canàries).
Formació inicial: Teddy Bautista (veu, guitarra i harmònica), Germán Pérez (guitarra), Álvaro Yébenes (baix), Tato Luzardo (bateria), Alfredo Máiquez (teclats i piano), Graham Bircumshaw (òrgan), Feliciano Muñoz (trompeta) i Víctor Máiquez (saxofon).
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul, avantguarda, jazz rock, rock progressiu i rock simfònic.
Dècades: 60 i 70.
Solistes que origina: Teddy Bautista.
Grups que origina: Alcatraz.
El millor: la banda espanyola més inquieta i experimental dels 60 i 70.
El pitjor: Les tribulacions de Bautista com a president de l’SGAE.

Durant el decenni dels anys 60 van ser moltes les bandes espanyoles que es van unir a la moda anglosaxona del pop-rock, però, juntament amb altres grups com Bravos, Lone Star o Pop Tops, els Canarios, liderats pel polèmic expresident de l’SGAE Teddy Bautista, es van atrevir a més a interpretar gran part de les seves cançons en anglès, fet sorprenent en aquella rudimentària Espanya del franquisme. El conjunt insular va passar per diversos gèneres d’avantguarda com jazz rock, rock progressiu i rock simfònic.

JOHN TRAVOLTA

Lloc de naixement: Englewood (Estats Units).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: La gran repercussió de “Grease” i “Saturday night fever”.
El pitjor: la seva carrera de cantant es troba molt enfosquida per la d’actor.

Dues pel·lícules musicals clàssiques de la segona meitat de la dècada dels anys 70, la revival “Grease”, en la qual exercia també com a cantant, i “Saturday night fever”, van enlairar com a actor John Travolta, molt més cèlebre en el món del cine que no pas en el de la música. Tanmateix, després dels dos films citats, l’artista nord-americà va caure en una profunda crisi, fins que el director Quentin Tarantino el va rescatar per a la seva segona pel·lícula, “Pulp Fiction”. Des de llavors s’ha tornat a convertir en una estrella rutilant a Hollywood.

DAYDREAM NATION

Grup: Sonic Youth.
Any: 1988.
Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Àlbum d’estudi precedent: Sister (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Goo (1990).
El millor: cim del noise rock dels 80.
El pitjor: després d’aquest treball es va iniciar una època més irregular.

Durant el segon lustre dels 60, The Velvet Underground ja havia utilitzat el noise rock i la distorsió, però no va ser fins als anys 80, en plena febre postpunk, quan el gènere va explotar definitivament a través de grups com els escocesos The Jesus & Mary Chain, els irlandesos My Bloody Valentine o els neoyorquins Sonic Youth. Aquests últims van aconseguir una cèlebre trilogia d’àlbums, a finals del decenni, amb “Evol”, “Sister” i Daydream nation”, sent aquest darrer disc el moment culminant del noise. El quartet nord-americà havia pensat en transportar l’atmosfera, tensió i improvisació dels seus concerts a l’estudi i el resultat és troba en aquest treball analitzat, on hi ha referències a escriptors com William Gibson, artistes com Andy Warhol o cantautors com Joni Mitchel i Neil Young. En l’àlbum hi destaquen peces com “Teen age riot”, la qual obre el disc i va ser editada com a single; “The sprawl”, “Cross the breeze”, “Hey Joni”, amb connotacions del clàssic “Hey Joe”, o “Candle”.