BURT BACHARACH

Lloc de naixement: Kansas City (Estats Units).
Gèneres: clàssic, estàndard i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: What’s new pussycat (1965) i Casino Royale (1967).
Solistes que origina: Dionne Warwick.
El millor: el duo format amb Hal David.
El pitjor: els seus hits els van portar a la fama altres artistes.

El compositor i pianista Burt Bacharach va formar un cèlebre duo amb el lletrista Hal David, el qual va portar a l’estrellat la cantant Dionne Warwick i va fabricar, sobretot durant la dècada dels 60, una gran quantitat d’èxits, entre els quals hi van destacar “Baby it’s you” (The Shirelles i The Beatles), “The Look of love” (Dusty Springfield al film “Casino Royale”), “What’s new pussycat” (Tom Jones), “Close to you” (The Carpenters), “I say a little prayer" (Warwick i Aretha Franklin) o “Raindrops keep falling in my head” (B. J. Wilson a la pel·lícula “Dos hombres y un destino”), que es va fer amb un premi Oscar.

RAMONCÍN

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: punk i rock.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Barriobajero (1979) i Arañando la ciudad (1981).
El millor: durant els inicis, autenticitat inqüestionable.
El pitjor: últimament sembla tenir més èxit com a tertulià.

Ramoncín va ser un dels primers intèrprets espanyols en abraçar la moda del punk rock i, a diferència d’altres, ho va fer de manera gairebé paral·lela a la vigència del gènere al Regne Unit, en un període on se’l va conèixer com a “Rey del Pollo Frito”. Més tard va canviar una mica el seu estil i va gravar el seu àlbum estel·lar, “Arañando la ciudad”, en el qual es troba la cèlebre “Hormigón, mujeres y alcohol”. Posteriorment ha realitzat tasques d’actor, crític de còmics i tertulià televisiu.

A WITHER SHADE OF PALE

Grup: Procol Harum.
Any: 1967.
Gènere: rock simfònic.
Formació: Gary Brooker, Robin Trower, Dave Knights, B. J. Wilson, Matthew Fisher i Keith Reid.
Àlbum d’estudi: Procol Harum (edició nord-americana).
El millor: un clàssic inqüestionable.
El pitjor: enganxats per sempre al tema.

“A wither shade of pale”, hit de Procol Harum caracteritzat per l’òrgan barroc amb aires de Johan Sebastian Bach, va ser una de les primeres peces de rock simfònic i també una de les cançons bàsiques en l’històric estiu de 1967, el de l’auge del moviment hippy. El tema, compost per Gary Brooker, cantant i líder del grup, l’organista Matthew Fisher i el lletrista Keith Reid, està considerat un dels grans clàssics de la música popular i una de les cançons exposades en la majoria de rànquings de la millor peça en la història del gènere pop-rock, com el que va efectuar la revista Rolling Stone. “A wither shade of pale”, amb una lletra força surrealista i psicodèlica, va ser número u al Regne Unit i en aquest lloc hi va romandre durant sis setmanes.

YOSHIMI BATTLES THE PINK ROBOTS

Grup: The Flaming Lips.
Any: 2002.
Àlbum d’estudi precedent: The soft bulletin (1999).
Àlbum d’estudi posterior: A war with the mystics (2006).
El millor: originalitat i brillantor.
El pitjor: les controvèrsies amb “Fight test”.

La banda indie nord-americana The Flaming Lips s’ha guanyat la reputació de ser considerada una de les grans formacions de rock alternatiu dels darrers temps, sobretot a partir de l’edició de l’àlbum “The soft bulletin”, realitzat a finals de la dècada dels anys 90. El següent treball del grup liderat per Wayne Coyne va ser “Yoshimi battles the pink robots”, un dels discs més importants del conjunt i per a molts crítics una obra de caràcter conceptual, encara que Coyne no ho considera com a tal. El treball, que parla de temes com l’amor, la mort o les emocions, compta amb peces com la de títol homònim, la bastant estàndard “Do you realize”, “Approaching pavonis mons my balloon (utopia planitia)”, que va obtenir el grammy a la millor peça instrumental, o “Fight test”, una magnífica cançó, però amb el problema de ser considerada una adaptació del “Father and son” de Cat Stevens.

BOSTON

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació inicial: Tom Schols (guitarra i teclats), Brad Delp (veu), Barry Goudreau (guitarra), Sib Hashian (baix) i Fron Sheehan (bateria).
Gèneres: rock, rock dur, rock progressiu i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Don’t look back (1978) i Thir stage (1986).
El millor: reis de l’AOR.
El pitjor: problemes discogràfics.

L’enginyer musical Tom Scholz, també guitarrista, teclista, compositor i productor, va ser el fundador i líder de la banda Boston, un dels grups més venedors dels Estats Units, durant els 70 i 80, i una de les formacions bàsiques del controvertit gènere AOR, juntament amb altres conjunts com Foreigner, Journey, Reo Speedwagon o Toto. La banda de Massachussets va triomfar amb força gràcies a hits com “Peace of mind”, “Don’t look back”, “Amanda” i molt especialment “More than a feeling”.

NINO BRAVO

Lloc de naixement: Aielo de Malferit (Comunitat Valenciana).
Lloc de defunció: Villarrubio (Castella - la Manxa).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Un beso y una flor (1972) i Mi tierra (1972).
El millor: una autèntica llegenda de la música espanyola.
El pitjor: una mort que va truncar una gran carrera.

Els inicis musicals del cantant valencià es troben en els grups Los Hispánicos i Supperson, fins que a finals dels 60 va decidir llançar-se en solitari, en un període on les coses no van ser precisament fàcils. No obstant, a poc a poc, Nino Bravo va anar trobant el camí adequat i es va convertir en una de les principals figures de la cançó melòdica espanyola gràcies a títols com “Un beso y una flor”, “América, América” o “Noelia”. Un accident de tràfic va acabar amb la seva vida i es va convertir en un mite.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA SEPARACIÓ DELS BEATLES

Molt aviat es compliran 40 anys, quatre dècades, de la dissolució de The Beatles, per a molts entesos la millor banda de la història de la música popular. Des de la mort del seu mànager Brian Epstein, arran de suïcidar-se poc després de l’edició de l’aclamat àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, l’estabilitat va començar a trontollar al quartet de Liverpool, on la lluita d’egos entre els dos líders, John Lennon i Paul McCartney, va tornar-se pràcticament insostenible, amb un clar distanciament en les composicions de cada un, malgrat que van seguir signant els temes junts fins a la desaparició del grup.

Malgrat les grans diferències entre Lennon i McCartney, la formació britànica, en un període emergent com a compositor de George Harrison, va ser capaç de facturar brillants àlbums com “Magical mistery tour”, “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc, i “Abbey road”, a més de cançons excel·lents com “All you need is love”, “Hey Jude !”, “While my guitar gently weeps” o “Something”, les dues últimes escrites per Harrison. No obstant, la banda va rebre la primera gran crítica negativa arran de l’edició en telefilm del ja citat “Magical mistery tour”, una idea molt personal de McCartney.

La confecció de “Let it be”, el darrer àlbum dels Fab Four en ser editat, encara que “Abbey road” va ser l’últim en gravar-se, va ser un autèntic caos, fins el punt que semblava que el treball només interessava a Paul, que es va enfrontar als seus tres companys de manera greu i continuada, arribant-se al punt culminant un dia en què George, secundat per John i Ringo Starr, va decidir abandonar l’estudi enutjat amb l’actitud de McCartney.

Finalment, l’abril de 1970, el grup va decidir posar punt i final a la seva extraordinària trajectòria i, com a comiat, va prendre la decisió de realitzar un concert a la teulada dels estudis d’Abbey road (foto).

PARKLIFE

Grup: Blur.
Any: 1994.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Àlbum d’estudi precedent: Modern life is rubbish (1993).
Àlbum d’estudi posterior: The great escape (1995).
El millor: un dels cims del brit pop.
El pitjor: és difícil extreure una cançó per sobre de les altres.

El moviment del brit pop, el qual podríem considerar la segona part de la british invasion, després de la primera encapçalada per The Beatles als 60, va tenir bastants referents, com els mateixos Fab Four, David Bowie, T Rex o The Kinks. Aquests darrers van influir de manera notòria Blur, el grup més mod del corrent i liderat pel carismàtic Damon Albarn, qui també va rebre la influència de Ray Davies, l’històric cantant i líder de la mítica banda que va composar “You really got me”. Per a molts crítics i experts, “Parklife”, tercer àlbum de la formació, és el millor de Blur i també un dels inqüestionables clàssics del brit pop, juntament amb “(That's the story) morning glory”, d’Oasis; "Dog man star", de Suede, o “Different class”, de Pulp. En el treball, on hi prenen part gèneres com pop, punk o synth pop, hi destaquen peces com la popular “Boys & girls”, de clara influència de la new wave, “End of the century”, la cançó que dóna títol al disc, "This is a low", “Clover and Dover” i “To the end”, un tribut al trio The Walker Brothers.

FOREIGNER

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Mick Jones (guitarra), Ian McDonald (guitarra), Lou Gramm (veu i percussió), Ed Gagliardi (baix), Dennis Elliott (bateria i veu) i Al Greenwood (piano i sintetitzadors).
Gèneres: rock, rock dur i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Double vision (1978) i 4 (1981).
El millor: els rànquings els hi eren familiars.
El pitjor: la moda AOR a l’extrem.

Els guitarristes britànics Mick Jones, que havia format part d’Smooky Mooth, i Ian McDonald, que havia tocat amb els històrics King Crimson, van formar a Nova York, juntament amb el vocalista nord-americà Lou Gramm, el grup Foreigner, una de les bandes clau del popular, però al mateix temps criticat, AOR. La formació, habitual de les llistes entre el segon lustre dels 70 i el primer dels 80, va gravar alguns dels principals temes del gènere, entre els quals hi destaca “I want to know what the love is”.

LOS RONALDOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid)
Formació inicial: Coque Malla (veu), Luis Martín (guitarra), Luis García (baix) i Ricardo Moreno (bateria).
Altre component bàsic: Daniel Parra (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Los Ronaldos (1987) i Saca la lengua (1988).
Solistes que origina: Coque Malla.
El millor: triomfadors a finals dels 80.
El pitjor: clarament de més a menys.

Durant la segona meitat dels anys 80 va aparèixer el quartet Los Ronaldos, liderat pel carismàtic i polifacètic Coque Malla. El grup va aconseguir un gran èxit sobretot gràcies als seus dos primers àlbums, el primer de títol homònim i el segon, “Saca la lengua”, amb el hit “Adiós papá”. No obstant, la formació va anar perdent força fins a la separació, que va tenir lloc mitjan la dècada dels 90, quan Malla es va llançar en solitari i va treballar en el món del cine.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ELECTRIFICACIÓ DEL FOLK

Bob Dylan va abandonar molt jove la seva Minnesota natal i es va traslladar a la gran urbs de Nova York, on es va identificar amb el bohemi i contracultural barri de Greenwich Village, on va realitzar les seves primeres actuacions més o menys professionals. Arran de ser descobert, es va unir, en una era daurada del folk, a altres intèrprets del gènere com Joan Báez, amb qui a més va mantenir un idil·li, Judy Collins, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, amb els quals es presentava al festival folk de Newport.

L’any 1965, el grup The Byrds (foto) va editar, en una versió elèctrica i molt més rítmica, el tema de Dylan “Mr. tambourine man”, sorgit a l’àlbum “Bringing it all back home”. Aquell fet, considerat com el naixement de la fusió entre folk i rock, va constituir un gran èxit i el cover va sorprendre el mateix autor de Duluth, que ja meditava realitzar el mateix recorregut.

El mateix 1965, Dylan es va presentar al festival de Newport acompanyat d’una guitarra elèctrica, però les protestes de l’audiència més purista el van obligar a marxar de l’escenari i tornar amb una guitarra acústica. Tanmateix, va ser l’últim cop que el cantautor va acatar una decisió aliena i, després d’aquella actuació, el músic nord-americà va seguir la trajectòria que s’havia marcat i va electrificar la seva música, fet ben constatat en àlbums com els històrics “Highway 61 revisited” i el doble “Blonde on Blonde”.

Al llarg del temps han aparegut nombrosos intèrprets i bandes de folk rock, entre els quals hi podríem destacar Neil Young, Cat Stevens, Buffalo Springfield, Crosby, Stills & Nash (& Young) o els més recents Tracy Chapman, REM i Wilco.

DIFFERENT CLASS

Grup: Pulp.
Any: 1995.
Formació: Jarvis Cocker, Russel Senior, Mark Webber, Steve Mackey, Nick Banks i Candida Doyle.
Àlbum d’estudi precedent: His ’n’ hers (1994).
Àlbum d’estudi posterior: This is hardcore (1998).
El millor: el gran moment del grup de Jarvis Cocker.
El pitjor: els hi va costar molt arribar.

La banda anglesa Pulp, liderada pel carismàtic cantant Jarvis Cocker, va iniciar la seva trajectòria durant el període de la new wave, però no va ser fins al primer lustre dels anys 90, després d’una llarga “travessa pel desert”, quan va aconseguir triomfar mitjançant l’àlbum “His ‘n’ hers”, gravat el 1994. Un any més tard, la formació va editar el seu treball de més èxit: “Different class”. El disc, número u al Regne Unit, va suposar el moment àlgid de Pulp, que ja feia un temps s’havia adherit a la moda del brit pop. L’obra, editada el mateix any de l’històric “(Tha’s the story) Morning glory” d’Oasis, és un dels grans clàssics del corrent i un dels àlbums estel·lars del decenni. En el treball, basat en bona part en les diferents classes socials de la Gran Bretanya, hi destaquen la cèlebre “Common people” i “Disco 2.000”, totes dues número 2 al rànquing britànic, a més de “Mis - shapes”, que obre el disc, "Something changed", Sorted for E's & WIZZ, F.E.E.L.I.N.G.C.A.L.L.E.D.L.O.V.E., i la meva preferida: “Underwear”.

BUZZCOCKS

Lloc de fundació: Bolton (Anglaterra).
Formació inicial: Pete Shelley (veu i guitarra), Steve Diggle (guitarra), Steve Garvey (baix) i John Maher (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, new wave i escena Manchester.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Another music in different kitchen (1978).
Altres àlbums d'estudi: Love bites (1978), A different kind of tension (1979), Trade test transmissions (1993), All set (1996), Modern (1999), Buzzcocks (2003), Flat - pack philosophy (2006) i The way (2014).
Grups que origina: Magazine.
El millor: banda cabdal del punk britànic.
El pitjor: els Sex Pistols van enfosquir altres grups.

Quan el rock progressiu i simfònic començava a esgotar amb el seu virtuosisme, van aparèixer moltes bandes, representants del punk rock, garage rock o pub rock, caracteritzades per una música molt més senzilla i directe. Els Buzzcocks, una de les primeres formacions punks, van ser un d’aquells grups i va constituir un dels principals conjunts de l’emergent escena independent de Manchester, de la qual també va sorgir, per exemple, Joy División i New Order. Pete Shelley fundaria la formació postpunk Magazine.

ROGER MAS

Lloc de naixement: Solsona (Solsonès).
Gèneres: cantautor, folk, folk pop i folk alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Mística domèstica (2005).
El millor: el millor cantautor català dels últims anys.
El pitjor: malgrat tot, la seva música es troba en un cercle reduït.

Músic precoç, va començar a estudiar música des de molt petit i va aprendre a tocar aviat el clarinet i el saxofon. A nivell professional, el premi Èxit, organitzat per Catalunya Ràdio, va suposar el seu trampolí i, des de llavors, s’ha convertit en una de les principals referències de la música d’autor catalana. L’àlbum “Mística domèstica” va ser aclamat i premiat per la crítica, mentre que el seu següent treball, “Cançons tel·lúriques”, va continuar la tendència.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS GRANS DE LA GUITARRA

La guitarra ha estat normalment l’instrument més important de la música rock i, al llarg de la seva història, han estat molts els “herois” de les sis cordes, entre els quals destaco, per ordre alfabètic, els 10 següents:

Duanne Allman. El gran dels germans Allman va ser el líder d’Allman Brothers Band, una de les formacions estel·lars del southern rock, fins la seva mort, arrel d’un accident de moto. El grup Lynyrd Skynyrd, una altra de les grans bandes del sud dels Estats Units, el va homenatjar amb la fantàstica “Free bird”.

Jeff Beck. Ha estat el menys famós dels tres guitarristes que es van formar a la llegendària banda Yardbirds, doncs ha traçat una trajectòria apartada del gran públic mitjançant diferents grups, els quals van comptar amb homes com Rod Stewart o Ron Wood.

Richie Blackmore. El guitarrista del mític grup de hard rock Deep Purple sempre serà recordat per l’inoblidable riff del clàssic “Smoke on the water”. A diferència d’alguns excompanys, el que també va ser líder de Rainbow fa temps que ignora els revivals de la banda britànica.

Eric Clapton. El primer guitarrista dels Yardbirds va formar part posteriorment dels bluesbreackers de John Mayall, va crear el supergrup Cream, va fundar varis conjunts i finalment es va llançar en solitari, en una carrera que va comptar en un principi amb moltes dificultats, moltes d’elles derivades del consum de drogues.

Dave Davies. El gran dels Davies s’ha vist sempre enfosquit per la llarga ombra del seu germà Ray, líder, cantant, també guitarrista i compositor de la majoria dels temes dels mítics Kinks. No obstant, Dave ha passat a la història, entre altres coses, pel riff de “You really got me”, l’avantsala del rock dur.

Jimi Hendrix (foto). Considerat per a molts experts el més gran de tots els temps, sempre es podrà dir que ha hagut un abans i un després, en la forma de tocar la guitarra, de l’aparició del virtuós de Seattle, que amb el trio Experience va marcar una època durant el segon lustre dels anys 60.

Mark Knopfler. Líder indiscutible, cantant, guitarrista i compositor dels Dire Straits, una de les bandes més populars dels últims 70 i de la totalitat del decenni dels 80. La seva perícia amb l’instrument va quedar ben constatada en famosos temes com “Sultans of swing” o “Tunnel of love”.

Jimmy Page. Va entrar als Yardbirds com a baixista, però la marxa de Jeff Beck el va convertir en el tercer gran guitarrista de la banda britànica. Després de la dissolució del llegendari conjunt anglès, va fundar els mítics Led Zeppelin, formació pionera del hard rock i un dels grans grups de la història de la música popular.

Carlos Santana. El músic mexicà va passar en un curt lapse de temps de treballar en un restaurant de San Francisco a convertir-se en un dels guitarristes més admirats de l’escena pop-rock. Es va presentar amb la seva banda al festival de Woodstock de 1969, on va causar una gran impressió, i el 1970 va editar el seu àlbum més cèlebre, “Abraxas”, amb el hit “Samba pa tí”.

Angus Young. Amb la seva vestimenta de col·legial d’escola conservadora, és el líder, compositor i guitarrista solista del grup AC / DC, banda cabdal i encara vigent del heavy metal. La seva personalitat ha estat capaç de deixar en un segon pla els carismàtics vocalistes que ha tingut la formació.

HEROES (ÀLBUM)

Intèrpret: David Bowie.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: Low (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Lodger (1979).
El millor: el cim de la col·laboració amb Brian Eno.
El pitjor: les mutacions de Bowie començaven a despistar més d’un.

David Bowie va ser el gran protagonista de la moda del glam rock, sorgida a finals de la dècada dels 60 i vigent durant el primer lustre del decenni dels 70. Una vegada l’estil s’havia degenerat una mica amb grups com Kiss, que havien convertit el moviment amb una mena de circ, Bowie, com han fet sempre els grans de la música pop-rock, va evolucionar i va marxar cap a altres esferes. Va ser en aquell moment quan l’intèrpret anglès va començar un dels seus canvis, una constant al llarg de la seva carrera, i va iniciar la seva època berlinesa, que va comptar amb la trilogia d’àlbums formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”, caracteritzada per la seva col·laboració amb Brian Eno, que feia poc havia abandonat Roxy Music, i per un acostament a les avantguardes, l’experimentació i l’electrònica. Pel que fa a “Heroes”, que ha estat el treball més elogiat i aclamat de la citada trilogia, hi destaquen la presència de la guitarra del líder de King Crimson, Robert Fripp, i el tema homònim, compost per Bowie i Eno.

MUSE

Lloc de fundació: Teignmouth (Anglaterra).
Formació: Matthew Bellamy (veu, guitarra i piano), Christopher Wolstenholme (baix) i Dominic Howard (bateria).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock dur i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Black holes and revelations (2006).
Altres àlbums d'estudi: Showbiz (1999), Origin of symmetry (2001), Absolution (2003), The resistance (2009), The second low (2012), Drones (2015) i Simulation theory (2018).
El millor: l’èxit dels espectacles en viu.
El pitjor: potser una mica de teatralitat.

El trio britànic Muse, que ha mantingut la mateixa formació en la totalitat de la seva trajectòria, ha estat un dels grups més aclamats i populars del rock alternatiu de les darreres dues dècades, aconseguint un important punt d’inflexió amb l’àlbum “Black holes and revelations”, molt ben valorat tant per la crítica com pel públic. Una de les habilitats de la banda anglesa, amb influències de formacions com Queen i amb semblances amb els contemporanis Radiohead, són els concerts en directe, amb uns muntatges espectaculars i molt teatrals.

MISHIMA

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Òscar d’Aniello i Dani Acedo.
Gèneres: pop, pop folk i pop alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Set tota la vida (2007).
El millor: la crítica.
El pitjor: manca de popularitat entre el gran públic.

El rock en català dels 90, època en què va passar pel seu moment més popular, va ser criticat per manca d’originalitat i per comptar amb el suport de la Generalitat convergent. Després d’aquell boom, ha arribat una nova fornada, més independent i alternativa, que ha tingut en Mishima una de les seves formacions estel·lars. El quintet, liderat pel cantant, guitarrista i compositor David Carabén, va començar a gravar en anglès, però ha compost els darrers àlbums en català, llengua amb la qual ha editat l’aclamat “Set tota la vida”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DELS 80

No és positiu caure en generalitzacions i és evident que el decenni dels anys 80 va tenir força coses bones: el postpunk, amb grups mítics com Joy Division o The Cure; força facetes de l’heterogeni corrent conegut com a new wave, protagonitzat per bandes com The Boomtown Rats, Dépéche Mode, The Jam o The Police, o la presència, ja mitjan la dècada, d’extraordinàries formacions com The Smiths, que va tornar a posar de moda la música elèctrica després del boom de l’electrònica. Tampoc s’ha d’oblidar que formacions llegendàries com Pixies o Nirvana havien iniciat la seva trajectòria a finals d’aquell període.

No obstant, durant els 80 van canviar algunes coses en el món de la música popular i no totes van ser, precisament, bones. En primer lloc, segons la meva opinió personal, la imatge va arribar a tenir una importància desmesurada, de vegades molt per damunt de la mateixa música. Un bon exemple n’és el moviment conegut com a nous romàntics, amb grups com ABC, Duran Duran (foto) o Spandau Ballet.

En segon lloc, va ser l’època en què els vídeos musicals es van començar a posar de moda. En molts casos, fins i tot en formacions ja consolidades, feia la sensació que els diferents intèrprets i grups donaven més transcendència a la confecció del vídeo que no pas a la composició del tema que hi sortia reflectit.

En tercer lloc, i potser amb això va ser bàsica l’aparició de la MTV, la música pop-rock va arribar a uns extrems de comercialització tremenda, fins i tot en gèneres tan radicals com el del rock dur, fent acte de presència l’anomenat “heavy de perruqueria”. Bandes i cançons que fins llavors eren considerats de consum habitual, van passar a formar part del rock independent o alternatiu.

Finalment, en quart lloc, intèrprets com Bruce Springsteen i grups com Dire Straits o els ja citats The Police, després d’uns inicis extraordinaris, interessants i frescos, va gravar, pel que fa al compositor nord-americà, el seu àlbum més comercial, com va ser el cas de “Born in the USA”, mentre que els dos conjunts britànics van editar els seus treballs més sofisticats, “Brothers in arms”, la formació liderada per Mark Knopfler, i “Sinchronicity”, el trio encapçalat per Sting.

Tots aquests esdeveniments van tenir lloc en un moment en què la contracultura apareguda als anys 60 es va esgotar i la situació va fer un canvi radical. Si fem un cop d’ull al món polític de la dècada dels 80, podem recordar l’aclaparadora victòria de Ronald Reagan en les eleccions nord-americanes, el triomf de Margaret Thatcher en els comicis britànics, el canvi de govern a Israel, amb la substitució de la dreta del Likud pels laboristes, que havien exercit el poder des de la creació de l’estat jueu, o l’adveniment del fonamentalisme islàmic arrel de la revolució de Khomeini a l’Iran, que va acabar amb la dictadura del xa. S’iniciava l’època de la postmodernitat.