No és positiu caure en generalitzacions i és evident que el decenni dels anys 80 va tenir força coses bones: el postpunk, amb grups mítics com Joy Division o The Cure; força facetes de l’heterogeni corrent conegut com a new wave, protagonitzat per bandes com The Boomtown Rats, Dépéche Mode, The Jam o The Police, o la presència, ja mitjan la dècada, d’extraordinàries formacions com The Smiths, que va tornar a posar de moda la música elèctrica després del boom de l’electrònica. Tampoc s’ha d’oblidar que formacions llegendàries com Pixies o Nirvana havien iniciat la seva trajectòria a finals d’aquell període.
No obstant, durant els 80 van canviar algunes coses en el món de la música popular i no totes van ser, precisament, bones. En primer lloc, segons la meva opinió personal, la imatge va arribar a tenir una importància desmesurada, de vegades molt per damunt de la mateixa música. Un bon exemple n’és el moviment conegut com a nous romàntics, amb grups com ABC, Duran Duran (foto) o Spandau Ballet.
En segon lloc, va ser l’època en què els vídeos musicals es van començar a posar de moda. En molts casos, fins i tot en formacions ja consolidades, feia la sensació que els diferents intèrprets i grups donaven més transcendència a la confecció del vídeo que no pas a la composició del tema que hi sortia reflectit.
En tercer lloc, i potser amb això va ser bàsica l’aparició de la MTV, la música pop-rock va arribar a uns extrems de comercialització tremenda, fins i tot en gèneres tan radicals com el del rock dur, fent acte de presència l’anomenat “heavy de perruqueria”. Bandes i cançons que fins llavors eren considerats de consum habitual, van passar a formar part del rock independent o alternatiu.
Finalment, en quart lloc, intèrprets com Bruce Springsteen i grups com Dire Straits o els ja citats The Police, després d’uns inicis extraordinaris, interessants i frescos, va gravar, pel que fa al compositor nord-americà, el seu àlbum més comercial, com va ser el cas de “Born in the USA”, mentre que els dos conjunts britànics van editar els seus treballs més sofisticats, “Brothers in arms”, la formació liderada per Mark Knopfler, i “Sinchronicity”, el trio encapçalat per Sting.
Tots aquests esdeveniments van tenir lloc en un moment en què la contracultura apareguda als anys 60 es va esgotar i la situació va fer un canvi radical. Si fem un cop d’ull al món polític de la dècada dels 80, podem recordar l’aclaparadora victòria de Ronald Reagan en les eleccions nord-americanes, el triomf de Margaret Thatcher en els comicis britànics, el canvi de govern a Israel, amb la substitució de la dreta del Likud pels laboristes, que havien exercit el poder des de la creació de l’estat jueu, o l’adveniment del fonamentalisme islàmic arrel de la revolució de Khomeini a l’Iran, que va acabar amb la dictadura del xa. S’iniciava l’època de la postmodernitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario