Una vegada el punk va ser fidel al seu ideari i va deixar clar que no hi havia cap futur, malgrat els diferents revivals que ha tingut l’estil al llarg dels anys, va aparèixer l’anomenada new wave, la qual va néixer a la Gran Bretanya i va tenir una important ramificació, entre altres països, als Estats Units.
Molts van ser els gèneres que van tenir lloc en l'heterogeni i complex moviment, aparegut a finals dels 70 i consolidat a inicis dels 80, però els tres que podríem assenyalar com a bàsics van ser: en primer lloc el postpunk, amb els seus registres gòtics i sinistres; en segon lloc el synth pop, conegut també com a tecno pop, i en tercer lloc el corrent dels nous romàntics. En aquest article es parlarà essencialment de la moda al Regne Unit, encara que s’afegirà un breu apartat del moviment a Amèrica.
El postpunk va tenir com a principals característiques unes cançons i, en alguns casos, unes indumentàries i pentinats sinistres, gòtics i extravagants. Els temes van comptar amb uns ritmes i unes lletres força estranys, difícils d’assimilar per un públic de masses, mentre l’electrònica, les noves tecnologies i l’experimentació van fer acte de presència. Joy Division, liderats pel torturat Ian Curtis; The Cure, encapçalats pel carismàtic Robert Smith, o Syouxsie & the Banshees van ser alguns dels grups estel·lars del gènere.
El synth pop va significar la revolució definitiva de l’ús de les noves tecnologies a la música pop-rock, encara que, ni molt menys, l’electrònica va fer llavors acte de presència perquè el moviment alemany conegut com a Krautrock, amb bandes com Karftwerk, Tangerine Dream o Can, ja havia usat abastament a finals dels 60 els sintetitzadors i altres innovacions, vies que també van seguir grups del rock progressiu, com King Crimson, Yes o Emerson, Lake & Palmer, o l’excomponent de Roxy Music Brian Eno. Pel que fa al tecno pop dels 80, les formacions més representatives van ser Dépéche Mode (foto), els mateixos The Cure, The Human League o, durant els seus inicis, Simple Minds.
El moviment dels nous romàntics va ser la culminació d’una tendència que s’havia iniciat en el període dominat pel glam rock, és a dir quan la imatge va assolir una gran transcendència en el món de la música popular. Hi havia, però, una diferència: mentre en el glam es tractava d’una visualitat ambigua, extravagant i rebuscada, els nous romàntics cercaven la bellesa, mitjançant innovadors pentinats o l’ús del maquillatge, fet aquest últim que ja havien utilitzat David Bowie i companyia. Els grups de més èxit del corrent, que generalment van usar el pop i el dance pop com a gèneres, van ser Duran Duran, Spandau Ballet, ABC o Adam & the Ants.
Pel que fa a la new wave als Estats Units, va tenir moltes similituds amb el moviment punk nord-americà, doncs va tenir com a principal seu Nova York, com a més important espai d’actuacions el local CBGB i com a intèrprets i bandes fonamentals Patti Smith, John Cale, Blondie, Ramones, Talking Heads i Television. Segurament la gran novetat en va ser l’aparició de la formació B 52’s, fundada a la ciutat d’Athens, a l’estat de Geòrgia.
Molts van ser els gèneres que van tenir lloc en l'heterogeni i complex moviment, aparegut a finals dels 70 i consolidat a inicis dels 80, però els tres que podríem assenyalar com a bàsics van ser: en primer lloc el postpunk, amb els seus registres gòtics i sinistres; en segon lloc el synth pop, conegut també com a tecno pop, i en tercer lloc el corrent dels nous romàntics. En aquest article es parlarà essencialment de la moda al Regne Unit, encara que s’afegirà un breu apartat del moviment a Amèrica.
El postpunk va tenir com a principals característiques unes cançons i, en alguns casos, unes indumentàries i pentinats sinistres, gòtics i extravagants. Els temes van comptar amb uns ritmes i unes lletres força estranys, difícils d’assimilar per un públic de masses, mentre l’electrònica, les noves tecnologies i l’experimentació van fer acte de presència. Joy Division, liderats pel torturat Ian Curtis; The Cure, encapçalats pel carismàtic Robert Smith, o Syouxsie & the Banshees van ser alguns dels grups estel·lars del gènere.
El synth pop va significar la revolució definitiva de l’ús de les noves tecnologies a la música pop-rock, encara que, ni molt menys, l’electrònica va fer llavors acte de presència perquè el moviment alemany conegut com a Krautrock, amb bandes com Karftwerk, Tangerine Dream o Can, ja havia usat abastament a finals dels 60 els sintetitzadors i altres innovacions, vies que també van seguir grups del rock progressiu, com King Crimson, Yes o Emerson, Lake & Palmer, o l’excomponent de Roxy Music Brian Eno. Pel que fa al tecno pop dels 80, les formacions més representatives van ser Dépéche Mode (foto), els mateixos The Cure, The Human League o, durant els seus inicis, Simple Minds.
El moviment dels nous romàntics va ser la culminació d’una tendència que s’havia iniciat en el període dominat pel glam rock, és a dir quan la imatge va assolir una gran transcendència en el món de la música popular. Hi havia, però, una diferència: mentre en el glam es tractava d’una visualitat ambigua, extravagant i rebuscada, els nous romàntics cercaven la bellesa, mitjançant innovadors pentinats o l’ús del maquillatge, fet aquest últim que ja havien utilitzat David Bowie i companyia. Els grups de més èxit del corrent, que generalment van usar el pop i el dance pop com a gèneres, van ser Duran Duran, Spandau Ballet, ABC o Adam & the Ants.
Pel que fa a la new wave als Estats Units, va tenir moltes similituds amb el moviment punk nord-americà, doncs va tenir com a principal seu Nova York, com a més important espai d’actuacions el local CBGB i com a intèrprets i bandes fonamentals Patti Smith, John Cale, Blondie, Ramones, Talking Heads i Television. Segurament la gran novetat en va ser l’aparició de la formació B 52’s, fundada a la ciutat d’Athens, a l’estat de Geòrgia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario