Durant el primer lustre de la dècada dels 60, les dues costes nord-americanes, la de l’est, banyada per l’Atlàntic, i la de l’oest, limitada pel Pacífic, van comptar amb períodes molt actius i intensos musicalment parlant, però al mateix temps diversos i antagònics: en el fred, intel·lectual i seriós est la música folk va viure la seva època daurada, mentre en el festiu, alegre i càlid oest va triomfar l’estil surf.
Molt influït per representants de la protest song com Woody Guthrie i Pete Seeger, a finals dels anys 50 va sorgir a la costa est un grup d’intèrprets i músics folk com Joan Báez, Phil Ochs, el trio Peter, Paul & Mary o un joveníssim Bob Dylan (foto), que després de deixar la seva Minnesota natal, va ser descobert en el bohemi barri neoyorquí de Greenwich Village. Aquests artistes es reunien periòdicament en el festival folk de Newport i van protagonitzar l’era estel·lar del gènere, encara que Dylan, amb moltes inquietuds, es desmarcaria molt aviat dels seus companys.
Mentrestant, pel que fa a la costa del Pacífic, va sorgir l’anomenada música surf, gènere que es va significar per l’alegria, el caràcter festiu i unes cançons que parlaven de l’amor, els cotxes, les platges o evidentment... el surf. Sense cap mena de dubte, el grup més famós del corrent, i una de les poques formacions que va superar i transcendir el període àlgid de la moda, van ser els Beach Boys. A partir de la meitat dels 60, el flower power i la psicodèlia van aparèixer a Califòrnia, estat que va ser marc del surf, i van arrasar amb gairebé tot, però no amb els citats Beach Boys, que de la mà de Brian Wilson es van unir al moviment hippy.
Alguns experts poden comentar que allò que es feia a la costa atlàntica era molt més important i transcendental que no pas el que es realitzava a la part occidental dels Estats Units. Jo penso que eren dues maneres diferents d’entendre la música popular, sense que una hagués de ser per força superior a l’altra.
Molt influït per representants de la protest song com Woody Guthrie i Pete Seeger, a finals dels anys 50 va sorgir a la costa est un grup d’intèrprets i músics folk com Joan Báez, Phil Ochs, el trio Peter, Paul & Mary o un joveníssim Bob Dylan (foto), que després de deixar la seva Minnesota natal, va ser descobert en el bohemi barri neoyorquí de Greenwich Village. Aquests artistes es reunien periòdicament en el festival folk de Newport i van protagonitzar l’era estel·lar del gènere, encara que Dylan, amb moltes inquietuds, es desmarcaria molt aviat dels seus companys.
Mentrestant, pel que fa a la costa del Pacífic, va sorgir l’anomenada música surf, gènere que es va significar per l’alegria, el caràcter festiu i unes cançons que parlaven de l’amor, els cotxes, les platges o evidentment... el surf. Sense cap mena de dubte, el grup més famós del corrent, i una de les poques formacions que va superar i transcendir el període àlgid de la moda, van ser els Beach Boys. A partir de la meitat dels 60, el flower power i la psicodèlia van aparèixer a Califòrnia, estat que va ser marc del surf, i van arrasar amb gairebé tot, però no amb els citats Beach Boys, que de la mà de Brian Wilson es van unir al moviment hippy.
Alguns experts poden comentar que allò que es feia a la costa atlàntica era molt més important i transcendental que no pas el que es realitzava a la part occidental dels Estats Units. Jo penso que eren dues maneres diferents d’entendre la música popular, sense que una hagués de ser per força superior a l’altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario