FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE NEWPORT

Quan va aparèixer el festival folk de Newport, localitat situada al estat nord-americà de Rhode Island, a la costa atlàntica, ja es celebrava a la mateixa ciutat un esdeveniment dedicat al jazz. De la mà de George Wein, a partir de 1959 la música tradicional es va incorporar al programa.

L’època d’apogeu del festival folk va tenir lloc durant l’etapa d’auge del gènere, a la primera meitat dels anys 60, quan per exemple van actuar-hi estrelles de l’estil com el llegendari Pete Seeger, Joan Báez (foto), Judy Collins, Phil Ochs, el trio Peter, Paul & Mary o un jove Bob Dylan. Malgrat el caràcter folk de l’esdeveniment, això no va ser cap impediment perquè hi participessin intèrprets d’altres gèneres, com el mite country Johnny Cash o els llegendaris bluesmen Howlin’ Wolf i Muddy Waters.

Com ja s’ha indicat, Bob Dylan va ser un dels assistents més significatius del festival i va ser en una de les seves actuacions, concretament la de l’edició de l’any 1965, quan hi va tenir lloc un dels moments més polèmics, el dia en què el cantautor de Minnesota va decidir sortir a l’escenari acompanyat d’una guitarra elèctrica, poc després que el grup The Byrds fes el primer pas per fusionar el folk amb el rock. Arran de les protestes del públic més purista, Dylan va haver de retirar-se i sortir de nou amb una guitarra acústica. Tanmateix, el compositor de Duluth reprendria més tard el camí que s’havia marcat.

El festival de Newport, que ha tingut edicions discogràfiques i fins i tot un documental cinematogràfic, va deixar de celebrar-se a partir de 1970, encara que els concerts van tornar el 1987 i des de llavors no han deixat mai de portar-se a terme, amb la presència d’estrelles veteranes com Joan Báez o de noves aparicions com la banda Fleet Foxes.

TAPESTRY

Intèrpret: Carole King.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi precedent: Writer (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Music (1971).
El millor: el gran triomf de King com a intèrpret.
El pitjor: els molts anys que va haver d’esperar per aconseguir-ho.

Carole King va ser durant un munt d'anys, moltes vegades acompanyada de Gerry Goffin, una compositora a l’ombra d’artistes com ara Aretha Franklin, The Shirelles, The Crystals o The Monkees, per als quals va lliurar cançons que es van convertir en autèntics hits. Tanmateix, l’autora nord-americana va haver d’esperar molt de temps per tenir èxit també com a intèrpret, fet que va aconseguir gràcies a l’històric àlbum “Tapestry”, número u als Estats Units, més de 300 setmanes vigent al Billboard, consideració d’un dels millors treballs de la història de la música popular i guanyador de varis premis Grammy. En el disc hi destaquen algunes de les millors cançons de la compositora, com “It’s too late”, “I feel the earth move”, “I’ve got a friend”, que també va interpretar el seu amic James Taylor; “Will you love me tomorrow ?”, que havien portat a l’èxit The Shirelles, i “You make me feel (a natural woman)”, que anteriorment havia cantat de forma espectacular la gran Aretha Franklin.

SOME GIRLS

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1978.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Black and blue (1976).
Àlbum d’estudi posterior: Emotional rescue (1980).
El millor: potser l’última gran obra del mític grup.
El pitjor: ja eren considerats uns autèntics dinosaures del rock.

Els Rolling Stones havien iniciat espectacularment la dècada dels 70, amb àlbums extraordinaris com “Sticky fingers” i “Exile on Main Street”, però van entrar en una petita crisi amb l’edició de tres treballs que no van comptar amb unes crítiques massa positives, com van ser els casos de “Goat head soup”, “It’s only rock and roll” i “Black and blue”. “Some girls” va suposar el ressorgiment del llegendari quintet anglès i molts experts consideren el disc el darrer gran àlbum de la banda britànica, que posteriorment gravaria “Emotional rescue”, força mal rebut per la premsa especialitzada. Quan els Stones van presentar “Some girls”, l’any 1978, havien aparegut dos gèneres que van marcar els últims anys 70, el punk rock i la disco music, i precisament aquest darrer estil va influenciar al grup, com perfectament s’observa en la cançó més famosa de l’àlbum: “Miss you”. Altres temes significatius del treball són “Confortable”, "Sattered" i la fantàstica “Beast of burden”, una de les millors peces de tota la seva trajectòria.

TEA FOR THE TILLERMAN

Intèrpret: Cat Stevens.
Any: 1970.
Àlbum d’estudi precedent: Mona bone jakon (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Teaser and the faircat (1971).
El millor: considerat el millor treball del cantautor britànic.
El pitjor: posteriorment, la seva carrera seria menys popular.

Cat Stevens va ser un dels molts cantautors de caràcter íntim que van sorgir entre finals dels 60 i inicis dels 70, època en què també van triomfar, per exemple, Carole King o James Taylor. Stevens va tenir un 1970 extraordinari, doncs aquell any va editar els seus dos àlbums més cèlebres: “Mona bone jakon”, que conté “Lady d’Arnbanville”, una de les seves peces més populars, i “Tea for the tillerman”, segurament la seva millor obra, la consolidació del compositor al Regne Unit i el seu triomf a l’altra banda de l’Atlàntic. El treball, considerat per diferents publicacions com un dels millors de la història de la música popular, compta amb tres dels temes cabdals de l’intèrpret: “Where do the children play ?”, una mostra del pessimisme d’Stevens en el progrés; “Father and son”, una conversa entre un pare amb el seu fill inexpert, i “Wild world”, el gran hit de la seva carrera.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PUB ROCK

Una vegada va entrar en decadència el moviment hippy, a inicis de la dècada dels 70, dues de les grans modes que van tenir lloc en el món de la música popular van ser el glam rock i el rock progressiu. El primer es va caracteritzar, per exemple, per la gran importància que es va donar a la imatge i per les rebuscades escenografies durant els concerts, mentre el segon ho va fer per cançons de llarg minutatge, extensos desenvolupaments musicals i àlbums, moltes vegades de tipus conceptual, molt intel·lectualitzats i alguns cops difícils d’interpretar.

Hi va haver un moment en què el públic, almenys bona part d’ell, va quedar una mica fart de la perícia instrumental, però a la vegada freda i una mica artificial, dels àlbums conceptuals o de temes de gran extensió, mancats de frescor i senzillesa. No és estrany doncs, mitjan el decenni dels 70, que aparegués el gènere conegut com a pub rock, de característiques populars, senzilles, directes i immediates. Era com un retorn al rock primitiu (de fet es va viure llavors un revival del rock’n roll dels anys 50) que s’interpretava en locals de petit format, molt diferents als grans estadis que omplien bandes típiques del període.

Entre els principals intèrprets del pub rock, que va tenir com a principal centre la gran urbs de Londres, es trobaven Elvis Costello (foto), que més tard seria també una icona de la new wave; Nick Lowe, que ha tingut igualment una important trajectòria com a productor, del mateix Costello per exemple; el ja desaparegut Ian Dury, segurament qui més va mostrar una actitud propera al punk rock, que estava a punt d’esclatar, o el grup Doctor Feelgood, un dels màxims representants del retorn a les arrels del rock.

Tenint en compte el seu caire fresc i directe, el curt minutatge de les peces que interpretaven, que moltes vegades no superaven els tres minuts, la poca espectacularitat instrumental o l’abandó definitiu de noves tecnologies com els sintetitzadors, que van usar abastament els grups de rock progressiu com King Crimson, Pink Floyd o Yes, el pub rock va ser una influència cabdal per al punk rock, encara que, com ja he indicat, només Ian Dury s’hi va involucrar de manera bastant clara.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA MORT D’UN MITE

La trajectòria artística de John Lennon en solitari, una vegada desapareguts els Beatles, va ser força irregular: des de l’enorme èxit de l’àlbum “Imagine”, i la cançó d'idèntic titol, editats el 1971, fins a altres treballs que no van tenir una gran acceptació, sobretot pel que fa a la crítica. Després de gravar el disc “Rock and roll”, el 1975, Lennon va decidir obrir un parèntesi en la seva carrera artística, coincidint amb el naixement del seu segon fill Sean.

Després de cinc anys de silenci, en els quals va poder gaudir de la paternitat, a diferència del que va succeir quan va néixer el seu primer fill Julian, en plena beatlemania, Lennon va decidir tornar als estudis de gravació, on va realitzar l’àlbum “Double fantasy”, que va extreure els senzills “Starting over” i la dolça “Woman”, que van tornar a situar John en el cim de la popularitat.

Feia ja molt de temps que el compositor de Liverpool havia decidit abandonar la Gran Bretanya i traslladar-se als Estats Units, concretament a la ciutat de Nova York. Malgrat que el país nord-americà va trigar molt de temps en atorgar-li la ciutadania a Lennon, aquest no va desistir en la seva intenció d’establir-se definitivament a la gran urbs atlàntica.

Una vegada comptava ja amb el permís pertinent per poder habitar als Estats Units, John tornava la nit del 8 de desembre de 1980, acompanyat de la seva esposa Yoko Ono, a la residència que tenia a Nova York, a l’edifici Dakota, al costat del Central Park. Quan la parella es disposava a entrar a l’interior de l’immoble, un home anomenat Mark David Chapman va treure una pistola i va assassinar el llegendari intèrpret.

NEON BIBLE

Grup: Arcade Fire.
Any: 2007.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Will Butler, Tim Kingsbury, Jeremy Gara i Sarah Neufeld.
Àlbum d’estudi precedent: Funeral (2004).
Àlbum d’estudi posterior: The suburbs (2010).
El millor: entre els millors treballs de la primera dècada del segle XXI.
El pitjor: que alguns els acusin de certa pretenciositat.

La banda indie canadenca Arcade Fire, fundada a la ciutat de Mont-real i encapçalada per Win Butler i Régine Chassagne, també parella sentimental, va tenir un celebrat debut l’any 2004 amb “Funeral”, aclamat per la crítica i molt ben acceptat pel públic. Aquesta tendència es va consolidar amb el seu segon àlbum, “Neon bible”, editat tres anys més tard. El disc, gravat en una església, és un dels grans referents del rock alternatiu del primer decenni de l’actual segle i sens dubte una de les obres cabdals de la història de la música popular independent. En l’àlbum, que va arribar al número 2 de les llistes nord-americanes i va impulsar definitivament la formació quebequesa com una de les clàssiques en els diversos festivals indies de tot el món, hi tenen lloc peces com “Black mirror”, “Keep the car running”, “No cars go” i les meves preferides: “Intervention”, “Ocean of noise” i “Windowsill”.

THE DARK SIDE OF THE MOON

Grup: Pink Floyd.
Any: 1973.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Àlbum d’estudi precedent: Obscure by clouds (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Wish you were here (1975).
El millor: el gran triomf comercial del grup.
El pitjor: segons la meva opinió, és un treball inferior a “Wish you were here”.

Una vegada Syd Barrett va abandonar Pink Floyd, després del primer àlbum del grup, del qual en va ser el gran artífex, la banda britànica va iniciar una nova era que la va anar allunyant de la piscodèlia i apropant al rock progressiu. La culminació comercial va tenir lloc el 1973 amb l’edició de “The dark side of the moon”, que va obrir l’etapa més clàssica i triomfant de la formació encapçalada pel baixista Roger Waters, la qual va tenir continuïtat amb “Wish you were here”, va patir un petit descens amb “Animals” i va culminar amb l’espectacular òpera rock “The wall”, l’última gran obra del quartet. “The dark side of the moon” va arribar al número u de les llistes dels Estats Units i va romandre 16 anys al rànquing nord-americà, tot un rècord. En el disc, gravat amb les tècniques més avançades de l’època als estudis londinencs d’Abbey Road i amb la posterior estrella Alan Parsons com a enginyer, hi formen part les cançons “Money”, una de les seves peces més populars, “Us and them” o “Time”.

ASTRAL WEEKS

Intèrpret: Van Morrison.
Any: 1968.
Àlbum d’estudi precedent: Blowin’ your mind ! (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Moondance (1970).
El millor: profund lirisme.
El pitjor: no és un àlbum senzill d’assimilar.

Una vegada ja havia abandonat la banda de rythm & blues Them, el cantant i compositor nord-irlandès Van Morrison va iniciar la seva extensa, aclamada i extraordinària trajectòria en solitari. “Astral weeks”, el segon àlbum de l’intèrpret de Belfast, va rebre magnífics elogis de la crítica, encara que el treball no va arribar massa bé al públic i les vendes van ser més aviat pobres, fet normal si tenim en compte que l’obra és una de les més difícils i inaccessibles que ha editat mai Morrison. El disc, força poètic, líric i emocionant, barreja blues, folk (l’autor va utilitzar una guitarra acústica) i jazz, sent el cantant arropat per una formació d’aquest gènere. L’àlbum està considerat el segon millor de la història per la publicació Mojo i el 19è per la revista Rolling Stone, mentre hi destaquen temes com el de títol Homònim, “Beside you” o "Cyprus avenue", potenciades per la fenomenal veu de l’anomenat Lleó de Belfast.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS NOUS ROMÀNTICS

El glam rock va ser segurament el primer moviment musical que va donar una enorme importància a la imatge, que moltes vegades es trobava per davant de la pròpia música, mitjançant extravagants vestimentes o importants dosis de maquillatge.

Després del glam, que va tenir un paral·lelisme amb el període àlgid del rock progressiu i el hard rock, van arribar gèneres molt senzills, populars i directes, que cercaven retornar al rock primitiu, com el pub rock i el punk rock. Una vegada aquest últim estil va entrar en decadència, es va iniciar el corrent de la new wave, amb diferents branques com el postpunk, el synth pop, el revival de l’ska, amb una vital importància del segell 2 Tone, i el moviment dels nous romàntics.

En un moment en què David Bowie va viure una de les seves etapes més populars i comercials, els nous romàntics van entroncar amb moltes característiques del glam, pel que fa per exemple al tema de la imatge, que va arribar a situacions gairebé increïbles, el maquillatge, el glamur o certes actituds teatrals. El període àlgid de la moda va tenir lloc durant la primera meitat dels anys 80 i ha tingut una influència posterior inqüestionable, mentre que, a diferència d’altres gèneres coetanis, els diferents grups no van molestar el govern de la conservadora primera ministra britànica Margaret Thatcher.

Molts van ser els conjunts que es van apuntar al corrent, com van ser els casos d’ABC, Adam & the Ants, els noruecs A - Ha, Culture Club o Wham !, però sens dubte les dues bandes de més èxit en van ser els quintets Duran Duran i Spandau Ballet (foto).

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Lloc de naixement: Saragossa (Aragó).
Lloc de defunció: Saragossa (Aragó)
Gèneres: cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: artista polifacètic.
El pitjor: els últims anys va exercir més de polític que no pas de músic.

José María Labordeta va ser un dels personatges més polifacètics de l’estat espanyol des de la dècada dels 60 fins el dia de la seva mort, l’any 2010, doncs va exercir de poeta, escriptor, músic, presentador de televisió i polític, havent estat diputat al Congrés. Musicalment parlant, la seva etapa de més fama i popularitat va tenir lloc durant el decenni dels 70, en l’època en què la dictadura franquista, la qual Labordeta va combatre amb intensitat, es trobava en els seus últims anys.

SIAMESE DREAM

Grup: Smashing Pumpkins.
Any: 1993.
Formació: Billy Corgan, James Iha, D’arcy Wretzky i Jimmy Chamberlin.
Àlbum d’estudi precedent: Gish (1991).
Àlbum d’estudi posterior: Mellon collie and the infinite sadness (1995).
El millor: obra mestra del rock independent.
El pitjor: la tensió durant la gravació.

Si haguéssim d’elegir uns quants discos de l’indie rock que van canviar la història de la música alternativa i que van acostar aquesta a un públic més ampli podríem significar “Doolittle”, dels Pixies; “Nevermind”, de Nirvana; “OK computer”, de Radiohead, i “Siamese dream”, de Smashing Pumpkins. Aquest darrer àlbum va ser el segon que va editar la banda de Chicago, la qual es trobava en un període força delicat, doncs tots els seus membres tenien algun problema d’índole psicològica, fet que es va demostrar amb les moltes dificultats i l’enorme tensió que hi va haver durant els dies de gravació a l’estudi. Tanmateix, com tantes vegades ha succeït en les diferents arts, d’uns estats anímics baixos, va sorgir una gran obra. En el treball, que va tenir una bona acceptació a diferents llistes musicals, s’hi troben per exemple les peces “Cherub rock”, l’extraordinària “Today”, “Rocket” i i la magnífica i una mica simfònica “Disarm”, totes elles extretes en senzill.

OCEAN RAIN

Grup: Echo & the Bunnymen.
Any: 1984.
Formació: Ian McCulloch, Will Sergeant, Les Pattinson i Pete de Freitas.
Àlbum d’estudi precedent: Porcupine (1983).
Àlbum d’estudi posterior: Echo & the Bunnymen (1987).
El millor: el treball més popular del quartet.
El pitjor: alguns seguidors dels seus primers àlbums poden pensar que és un disc massa comercial.

Després de la convulsa era punk, van aparèixer una sèrie de grups que es van emmarcar en la new wave, que reunia diferents tendències com el rock sinistre, el rock gòtic o el postpunk, situant-se en aquesta última el quartet Echo & the Bunnymen, banda fundada a la ciutat de Liverpool i encapçalada pel cantant Ian McCulloch. Després de la realització de tres àlbums típics de l’època postpunk, com l’inicial “Crocodiles”, la formació va editar un disc força més accessible, confortable i comercial: “Ocean rain”. El treball, que està considerat el punt àlgid de popularitat de la banda anglesa, va arribar al número 4 de les llistes britàniques, curiosament dos llocs per darrere del seu antecessor i més complicat “Porcupine”, i va assolir el top 100 als Estats Units. Entre les peces de l’obra hi destaquen els singles “Silver”, “Seven seas” i la magnífica “Killing moon”:

PARIS 1919

Intèrpret: John Cale.
Any: 1973.
Àlbum d’estudi precedent: The academy in peril (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Fear (1974).
El millor: el gran èxit en solitari de Cale.
El pitjor: alguns seguidors no devien entendre tant de confort.

El gal·lès John Cale va ser, juntament amb Lou Reed, el líder de la llegendària banda novaiorquesa The Velvet Underground i el principal causant de la distorsió i el caos sonor que va caracteritzar el grup. Quan Cale va abandonar la formació després de l’edició del terrible “White light, white heat”, per discrepàncies amb Reed, va començar la trajectòria en solitari i la seva música va continuar per camins força similars. Tanmateix, amb la gravació de “Paris 1919”, el compositor britànic va decidir realitzar un canvi radical, més clàssic, accessible i assossegat, que va sorprendre els seus fans. Malgrat tot, l’àlbum és el més cèlebre, conegut i valorat de la carrera de Cale, que posteriorment retornaria al noise i es convertiria en un dels grans precursors del punk. En el treball analitzat cal significar “Child’s Christmas in Wales”, la qual obre el disc, l'esplèndida "The endless plain of fortune" o el tema de títol homònim.

LOVE ME DO

Grup: The Beatles.
Any: 1962.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: Please, please me.
El millor: la personalitat del grup.
El pitjor: no va suposar un èxit espectacular.

Després d’intenses actuacions al local The Cavern de Liverpool, la seva ciutat natal, i en diferents clubs de la localitat alemanya d’Hamburg, The Beatles es va disposar a gravar el seu primer senzill, de la mà del mànager Brian Epstein i el productor George Martin, a finals de 1962. Martin, que va decidir efectuar el canvi a la bateria, entrant Ringo Starr en el lloc de Pete Best, desitjava que el primer disc de la banda fos un tema aliè, però els components del grup van aconseguir que la cançó elegida fos “Love me do”, una peça senzilla, típica de l’època beat, i composta pels dos líders de la formació: John Lennon i Paul McCartney. A diferència del que succeiria amb els dos següents singles del grup, “Please, please me” i “From me to you”, ja editats l’any 1963 i que van arribar al número u a les llistes britàniques, “Love me do”, encara que va assolir el top 20 del rànquing del Regne Unit, no va ser un gran hit.

CHARLES AZNAVOUR

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: chanson.
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: mite de la cançó francesa.
El pitjor: fa molts anys que va tenir lloc la seva època més popular.

Charles Aznavour ha exercit, al llarg de la seva extensa trajectòria, de cantant, faceta en la qual més ha destacat gràcies a una sensacional veu, compositor i actor cinematogràfic, art en què ha intervingut en un gran número de pel·lícules franceses i també en el film “Ararat”, del director canadenc Atom Egoyan. Aznavour va néixer a Armènia i es va traslladar amb la seva família a França, país en què es va convertir en un inqüestionable mite musical. Especialitzat en temes nostàlgics de gran romanticisme, ha interpretat, a més d’en llengua francesa, també en anglès, castellà, italià i alemany.

SANDINISTA !

Grup: The Clash.
Any: 1980.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi precedent: London calling (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Combat rock (1982).
El millor: punk amb compromís.
El pitjor: una important baixada en consideració al seu mític predecessor.

The Clash va ser amb The Sex Pistols el grup més important del gènere punk, però a diferència de la banda liderada per Johnny Rotten, el conjunt encapçalat per Joe Strummer i Mick Jones va ser molt més que una simple formació de punk rock, tal com ho demostra en la seva obra mestra: “London calling”. Després d’aquest treball, el qual té condició de doble, però el grup anglès el va vendre a preu de normal, The Clash va gravar “Sandinista !”, un triple àlbum al qual es va donar també un baix cost. Durant aquella època el Front Sandinista de Nicaragua es trobava lluitant contra la cruenta i llarga dictadura dels Somoza a l’estat centre-americà i la banda britànica va mostrar de nou el seu compromís polític en ideologies d’esquerra i oprimides. En el disc, que encara que va mantenir el tipus va suposar de certa forma el principi del declivi de la formació, s’hi barregen diferents estils, entre els quals hi ha rock, rythm & blues, reggae, ska, folk o gospel, i hi destaquen peces com “The police in my back” i “The call up”.

LED ZEPPELIN IV

Grup: Led Zeppelin.
Any: 1971.
Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Àlbum d’estudi precedent: Led Zeppelin III (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Houses of the holy (1973).
El millor: potser el millor disc de la història d’una banda de hard rock.
El pitjor: vàries peces importants poden estar a l’ombra de la cèlebre “Stairway to heaven”.

Quan els Yardbirds van arribar al final, Jimmy Page, l’últim gran guitarrista de la llegendària banda britànica, va fundar el quartet Led Zeppelin amb el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria Paul Bonham. La nova formació, pionera del rock dur, va gravar els seus primer discs amb una sèrie numerada, i encara que el treball analitzat no té cap tipus de títol a la portada, tradicionalment ha estat conegut com a “Led Zeppelin IV”, doncs es tracta del quart àlbum del grup anglès, que va suposar un gran èxit, tant de crítica com de públic, molt especialment als Estats Units. L’obra va situar la mítica banda com el millor conjunt del moment, en línies generals, juntament amb els Rolling Stones, i en una autèntica i espectacular stadium band. En el disc, que barreja rock, hard rock, blues i folk, i compta amb conceptes místics, mitològics i èpics, hi destaquen temes com "Black dog", “Rock and roll”, “Battle of evermore”, "When the levee breaks" o la famosa “Stairway to heaven”, segurament la seva cançó més popular.

MADE IN JAPAN

Grup: Deep Purple.
Any: 1972.
Formació: Jon Lord, Ritchie Blackmore, Ian Peace, Ian Gillan i Roger Glover.
Àlbum d’estudi precedent: Machine head (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Who do we think we are (1973).
El millor: l’època estel·lar de la banda.
El pitjor: la situació a poc a poc va anar declinant.

Deep Purple, que ja havia abraçat el hard rock després d’uns inicis emmarcats en el rock simfònic, en una època en què el teclista Jon Lord n’era el principal referent, va tenir en el 1972 l’any de la seva consolidació, mitjançant l’àlbum d’estudi “Machine head”, per a molts entesos el seu disc més emblemàtic, i el treball en directe “Made in Japan”, basat en concerts del grup britànic realitzats a les ciutats nipones d’Osaka i Tòquio. En aquell període, Deep Purple estava integrat pel seu considerat quintet estel·lar, format pel ja significat Lord, el guitarrista Ritchie Blackmore, el bateria Ian Peace, el cantant Ian Gillan i el baixista Roger Glover, els dos últims arribats més tard de la fundació de la banda. Entre les peces més destacades de l’obra es troben el clàssic “Smoke on the water”, la sensacional “Child in time” o “The mule”, un solo de bateria de sis minuts.

THE WAILERS

Lloc de fundació: Kingston (Jamaica).
Components estel·lars: Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu) i Bunny Wailer (percussió i veu).
Gèneres: reggae.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Bob Marley): Natty dread (1974).
Solistes que origina: Peter Tosh i Bunny Wailer.
El millor: anar més enllà de Bob Marley.
El pitjor: coneguts essencialment per acompanyar la gran estrella del reggae.

Peter Tosh, qui després va tenir una important carrera en solitari, i Bunny Wailer van ser els fundadors de la banda jamaicana The Wailers, que aviat s’unirien al mític Bob Marley com a grup d’acompanyament. De fet, la formació, que al llarg de la seva trajectòria ha tingut diversos components, va col·laborar amb el líder rasta en alguns dels seus millors treballs, com “Natty dread”, “Exodus” o “Kaya”. Després de la mort de Marley, The Wailers va continuar amb una carrera independent.

ÉDITH PIAF

Lloc de naixement: París (França).
Lloc de defunció: Placassier (França).
Gèneres: chanson i cabaret.
Dècades: 30, 40, 50 i 60.
El millor: un mite de la cançó francesa.
El pitjor: una vida convulsa.

Édith Piaf està considerada una autèntica llegenda de la cançó francesa i va ser la intèrpret de dos clàssics de la música del país veí del segle XX: “La vie en rose” i molt especialment “Non, je non regrette rien”. Els inicis de Piaf no van ser precisament fàcils, i després d’una infància humil, va actuar en petits clubs nocturns, fins que va triomfar plenament a França, als Estats Units, on va tenir un enorme èxit arran de finalitzar la II Guerra Mundial, i a l’Amèrica del Sud. Al llarg de la seva trajectòria, la cantant va tenir col·laboracions amb altres mites francesos com Maurice Chevalier, Yves Montand o Charles Aznavour.