Una vegada va entrar en decadència el moviment hippy, a inicis de la dècada dels 70, dues de les grans modes que van tenir lloc en el món de la música popular van ser el glam rock i el rock progressiu. El primer es va caracteritzar, per exemple, per la gran importància que es va donar a la imatge i per les rebuscades escenografies durant els concerts, mentre el segon ho va fer per cançons de llarg minutatge, extensos desenvolupaments musicals i àlbums, moltes vegades de tipus conceptual, molt intel·lectualitzats i alguns cops difícils d’interpretar.
Hi va haver un moment en què el públic, almenys bona part d’ell, va quedar una mica fart de la perícia instrumental, però a la vegada freda i una mica artificial, dels àlbums conceptuals o de temes de gran extensió, mancats de frescor i senzillesa. No és estrany doncs, mitjan el decenni dels 70, que aparegués el gènere conegut com a pub rock, de característiques populars, senzilles, directes i immediates. Era com un retorn al rock primitiu (de fet es va viure llavors un revival del rock’n roll dels anys 50) que s’interpretava en locals de petit format, molt diferents als grans estadis que omplien bandes típiques del període.
Entre els principals intèrprets del pub rock, que va tenir com a principal centre la gran urbs de Londres, es trobaven Elvis Costello (foto), que més tard seria també una icona de la new wave; Nick Lowe, que ha tingut igualment una important trajectòria com a productor, del mateix Costello per exemple; el ja desaparegut Ian Dury, segurament qui més va mostrar una actitud propera al punk rock, que estava a punt d’esclatar, o el grup Doctor Feelgood, un dels màxims representants del retorn a les arrels del rock.
Tenint en compte el seu caire fresc i directe, el curt minutatge de les peces que interpretaven, que moltes vegades no superaven els tres minuts, la poca espectacularitat instrumental o l’abandó definitiu de noves tecnologies com els sintetitzadors, que van usar abastament els grups de rock progressiu com King Crimson, Pink Floyd o Yes, el pub rock va ser una influència cabdal per al punk rock, encara que, com ja he indicat, només Ian Dury s’hi va involucrar de manera bastant clara.
Hi va haver un moment en què el públic, almenys bona part d’ell, va quedar una mica fart de la perícia instrumental, però a la vegada freda i una mica artificial, dels àlbums conceptuals o de temes de gran extensió, mancats de frescor i senzillesa. No és estrany doncs, mitjan el decenni dels 70, que aparegués el gènere conegut com a pub rock, de característiques populars, senzilles, directes i immediates. Era com un retorn al rock primitiu (de fet es va viure llavors un revival del rock’n roll dels anys 50) que s’interpretava en locals de petit format, molt diferents als grans estadis que omplien bandes típiques del període.
Entre els principals intèrprets del pub rock, que va tenir com a principal centre la gran urbs de Londres, es trobaven Elvis Costello (foto), que més tard seria també una icona de la new wave; Nick Lowe, que ha tingut igualment una important trajectòria com a productor, del mateix Costello per exemple; el ja desaparegut Ian Dury, segurament qui més va mostrar una actitud propera al punk rock, que estava a punt d’esclatar, o el grup Doctor Feelgood, un dels màxims representants del retorn a les arrels del rock.
Tenint en compte el seu caire fresc i directe, el curt minutatge de les peces que interpretaven, que moltes vegades no superaven els tres minuts, la poca espectacularitat instrumental o l’abandó definitiu de noves tecnologies com els sintetitzadors, que van usar abastament els grups de rock progressiu com King Crimson, Pink Floyd o Yes, el pub rock va ser una influència cabdal per al punk rock, encara que, com ja he indicat, només Ian Dury s’hi va involucrar de manera bastant clara.
1 comentario:
Si estáis interesados en el Pub Rock (grupos, discografías, pubs, etc.) existe un magnífico libro editado en castellano llamado Musica Y Cerveza que lo explica todo. Está editado por la editorial de Lleida Milenio.
Publicar un comentario