Una trobada entre el cantant, poeta i estudiant de cinema Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek va suposar l’origen de la llegendària banda californiana The Doors, la qual es va completar amb el guitarrista Robby Krieger i el bateria John Densmore, destacant la curiosa absència de baix, funció que va realitzar Manzarek mitjançant el seu instrument.
El grup de Los Angeles, de tendència intel•lectual i que es va desmarcar del moviment hippy que tenia lloc al mateix estat de California, encara que no va renunciar a l’ús del rock psicodèlic, va debutar amb un formidable àlbum de títol homònim, molt probablement el millor disc de la seva trajectòria i un dels treballs més reivindicats de la música popular de tots els temps. L’obra conté cèlebres cançons com la blues “Break on thru (on the other side)” , l’accessible “Light my fire”, una peça ideada per Krieger i número u als Estats Units, i la psicodèlica, tempestuosa, enigmàtica i surrealista “The end”.
Després del triomf del treball inicial, tant des del punt de vista de la crítica com pel què fa a les vendes, el quartet californià va transitar per un període més irregular, no tan ben valorat pels mitjans de comunicació especialitzats, i amb una música més comercial que va deixar una mica enrera el blues rock que havia caracteritzat el primer disc. Les obres que hi van tenir lloc, les quals van comptar també amb un important èxit pel que respecta al públic, van ser “Strange days”, “Waiting for the sun” i “The soft parade”.
Durant aquella època, la figura de Morrison va emergir de forma significativa, tant pel que fa als aspectes positius, doncs va ser un dels homes més carismàtics de la música rock durant el segon lustre del decenni dels 60, com també quant als factors negatius, sent cèlebres les seves provocacions dalt d’un escenari, on a vegades hi pujava sense trobar-se en les millors condicions, fins el punt que la policia el va detenir en un concert celebrat a la ciutat de Miami.
El ressorgiment de The Doors, pel que respecta al sector de la crítica, va tenir lloc amb els àlbums “Morrison hotel”, que compta amb cançons com “Roadhouse blues” o “Waiting for the sun” (no confondre amb el títol del tercer treball de llarga durada), i “LA woman”, amb la peça de títol homònim o la densa “Riders on the storm”. Van ser dues obres que van tornar el grup als seus inicis, és a dir, clarament per la línia marcada pel gènere del blues rock.
No obstant, Morrison continuava immers en un preocupant i fràgil estat anímic, agreujat per la seva addicció a l’alcohol, per la qual cosa, després de l’edició d’”LA woman”, va decidir obrir un parèntesi i marxar amb la seva companya a París, ciutat on va trobar la mort i en la qual es troba enterrat. Manzarek, Krieger i Densmore van continuar sense el líder i van gravar tres àlbums més, “Other voices”, “Full circle” i anys més tard “An american prayer”, però sense la carismàtica presència de Jim no van aconseguir mantenir l’èxit, fet que finalment els va obligar a deixar-ho estar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario