HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ARCADE FIRE

Si bé és veritat que la formació també té els seus detractors, que observen el grup com una associació bastant pretensiosa i amb alguns tics de la grandiloqüència dels llegendaris U 2, moltes persones, entre les quals m’hi incloc, considerem la banda quebequesa Arcade Fire com un dels millors conjunts de la música alternativa de l’actual segle XXI.

El grup va ser fundat a Mont-real pel nord-americà Win Butler i la quebequesa Régine Chassagne, també parella sentimental. Més tard, es van unir a la formació canadenca Will Butler, germà menor de Win; Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Sarah Neufeld i Howard Bilerman, que ho va deixar estar després del primer àlbum. Cada component toca varis instruments, destacant, a part dels tradicionals en una banda de rock, com la guitarra, el baix i la bateria, també el piano, l’òrgan, el violí, la viola, el violoncel, la mandolina o el xilòfon. 

“Funeral” va ser l’aclamat debut en gran format del conjunt quebequès. El disc, una de les obres fonamentals de l’escena indie de l’actual segle, compta amb excel·lents pistes com les tres sèries de “Neighborhood”, “Rebellion (lies)”, la lírica “Crown of love” o l’èpica “Wake up”, un dels grans clàssics dels seus interessants concerts, una altra de les virtuts d’Arcade Fire. Tanmateix, “Funeral” només va ser número 23 al Canadà, 37 al Regne Unit i 123 als Estats Units.

La formació de Mont-real va continuar al cim creatiu amb “Neon bible”, un altre treball imprescindible que, aquesta vegada si, a més de mantenir els elogis de la crítica especialitzada, va ser també un gran èxit comercial, aconseguint el número u al Canadà i el segon lloc tant a la Gran Bretanya com a les llistes de Billboard. En l’edició hi destaquen peces com “Keep the car running”, la barroca “Intervention”, “Ocean of noise”, “Windowsill” i la rítmica “No cars go”.  

El tercer àlbum d’estudi d’Arcade Fire, “The suburbs”, és un altra excel·lent obra, encara que potser una mica extensa. En el treball, número u als tres països esmentats en els anteriors paràgrafs, va assolir el Grammy i el brit Awards i conté cançons com la que li dóna títol, “Ready to heart”, “Modern man”, “Suburban war”, “We used to wait” i “Sprawl (mountains beyond mountains)”.

Ja instal·lada com una de les grans bandes a nivell planetari, fins i tot més enllà dels cercles clàssics del rock alternatiu, el grup canadenc va voler canviar dràsticament de registre i el seu quart i fins a la data últim àlbum d’estudi”, “Reflecktor”, amb unes característiques més rítmiques, properes al gènere dance, ha suposat al meu parer un important descens pel que fa al factor qualitatiu. El disc, però, es va alçar fins el primer lloc de les llistes canadenques, britàniques i nord-americanes.  

THE DISMEMBERMENT PLAN

Lloc de fundació: Washington DC (Estats Units).

Formació inicial: Travis Morrison (veu i guitarra), Jason Caddell (guitarra), Eric Axelson (baix) i Steve Cummings (bateria).

Altres components bàsics: Joe Easley (bateria).
Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: punk revival, rock alternatiu i rock experimental.
Principal àlbum: Emergency and i (1999).
Altres àlbums d’estudi: The Dismemberment Plan is terrified (1997), Change (2001) i Uncanney valley (2013).
El millor: Emergency and i.
El pitjor: un llarg parèntesi de 12 anys.

Quatre companys d’universitat, Morrison, Caddell, Axelson i Cummings, que va ser substituït per Easley, van formar a Washington DC el grup de rock alternatiu i experimental The Dismemberment Plan, banda influenciada pel punk rock i que va es va involucrar en la moda emo. Un dels seus moments àlgids va tenir lloc amb la confecció de l’àlbum “Emergency and i”, un disc força aclamat que va tenir certa continuïtat amb l’edició de “Change”, però la formació va sorprendre al dissoldre’s poc temps més tard. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE HIVES

Suècia va entrar en el mapa de la música pop – rock internacional quan hi va haver, mitjan la dècada dels 70, l’esclat del grup Abba, al qual va seguir, ja durant el decenni dels 80, l’èxit del duo Roxette, mitjançant una música no massa allunyada del cèlebre quartet. Tanmateix, el triomf del quintet The Hives, també sorgit a l’estat escandinau, va comptar amb unes característiques molt diferents.

La banda ha estat sempre formada pel cantant i showman Howlin’ Pelle Almqvist, els guitarristes Vigilante Carlström i Nicholaus Arson, el baixista Dr. Matt Destruction i el bateria Chris Dangerous. Molt aviat, la formació sueca es va guanyar la reputació de ser un dels millors conjunts en directe, mitjançant un garage rock de certa influència punk que, llavors, també practicaven els grups nord-americans The Strokes i The White Stripes.

Després d’un àlbum inicial, “Barely legal”, que va passar molt desapercebut, fins i tot al seu propi país, el quintet escandinau va editar el seu treball més cèlebre i valorat: “Vini vidi vicious”. El disc, número 50 a Suècia i número 63 als Estats Units, va extreure el vibrant tema “Hate to say i told you so”, convertit en un himne indie de la primera dècada del segle actual.

Malgrat només comptar amb dos àlbums d’estudi en la seva discografia, The Hives va editar un disc recopilatori amb el pompós títol “Your new favorite band”, que va arribar al número set al Regne Unit, país on fins llavors se’ls hi havia resistit l’èxit, gravant la banda sueca a continuació les obres “Tyranossaurus Hives”, el seu primer i únic número u nacional, setè lloc a la Gran Bretanya i número 33 a Amèrica; “The black and White album”, número quatre a Suècia, i “Lex Hives”, setena posició a l’estat escandinau. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: AMY WINEHOUSE

Molts es pregunten fins a on hauria arribat la cantant i compositora britànica Amy Winehouse si no hagués trobat la mort l’any 2011 només amb 27 anys, la mateixa edat en què també van desaparèixer mites com Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain.

Winehouse, dotada d’una potent, personal i extraordinària veu, i comparada amb autèntiques llegendes com Billie Hallyday o Lauryn Hill, va convertir-se en una de les grans estrelles de la música popular de l’actual segle XXI, va ser ben rebuda tant des dels sectors comercials com aquells més alternatius i va utilitzar gèneres com el jazz i el soul, estil que va revifar amb força en gran part gràcies a ella.

L’artista va debutar amb l’àlbum “Frank”, aclamat per la crítica especialitzada, número tres a la Gran Bretanya i només un èxit relatiu als Estats Units, on va arribar al número 33 de les llistes de Billboard, però va ser amb el seu segon treball, “Back to black”, el darrer d’estudi de la seva discografia, quan es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic.

“Back to black” va ser número u al Regne Unit i també en altres països com Alemanya, França, Irlanda, Holanda o Nova Zelanda, tot i que als Estats Units no va poder superar la segona plaça del rànquing. A més, l’obra es va fer amb cinc premis Grammy, entre ells els quatre principals, aconseguint un rècord encara vigent quant a solistes femenines.

Tanmateix, i malgrat l’enorme èxit, i tal com havia succeït unes quatre dècades abans amb estrelles com Hendrix o Joplin, Winehouse no va gaudir mai de l’estabilitat mental necessària i la seva addicció a l’alcohol va omplir pàgines en la premsa sensacionalista britànica fins el dia de la seva mort. El passat any 2015 es va estrenar “Amy”, un elogiat documental sobre al seva figura. 

COME TOGETHER

Grup: The Beatles.

Any: 1969.

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Abbey road.
El millor: un dels principals apropaments del quartet de Liverpool al blues.
El pitjor: de certa forma, va ser la cara B del single compartit amb “Something”.

“Come together”, cançó composta per John Lennon, que també va signar Paul McCartney, es la peça que obre l’emblemàtic àlbum “Abbey road”, editat durant els últims temps de la trajectòria dels Fab Four. El tema, una de les més clares aproximacions al gènere blues de la mítica banda anglesa, va compartir single amb la bella “Something”, en una considerada doble cara A, encara que la composició de George Harrison era teòricament la principal del disc que va arribar al número u de les llistes britàniques. “Come together”, com havia succeït abans amb altres cançons escrites per Lennon, per exemple en el cas de “Happiness is the warm gun”, consta d’una lletra estranya, críptica, rebuscada i amb elements psicodèlics. El grup nord-americà de hard rock Aerosmith en va fer un brillant cover per a la versió cinematogràfica de “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ARCTIC MONKEYS

Sent encara molt joves, doncs en aquell moment les seves edats es trobaven entre els 19 i 21 anys, els components del quartet de Sheffield Arctic Monkeys van sorprendre i impressionar amb el seu àlbum de debut, l’elogiat treball “Wathever people say i am, that’s what i’m not”.

L’obra, molt aclamada pels mitjans de comunicació especialitzats, va ser número u en el Regne Unit i es va convertir en l’àlbum de debut d’una banda britànica més venut, trencant la marca que Oasis tenia amb “Definitely maybe”. El disc, que compta amb cançons com “The view from the afternoon”, “I bet you look good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” i “When the sun goes down”, només va poder ser, però, número 24 als Estats Units, mercat que, no obstant, acabaria conquistant.

Arctic Monkeys, que s’ha vist influenciat pel punk rock i ha utilitzat igualment la psicodèlia, va ser fundat per Alex Turner (veu i guitarra), Jamie Cook (guitarra i veu), Matt Helders (bateria) i Andy Nicholson (baix), que va ser substituït per Nick O’Malley després de la confecció de l’àlbum inicial. Posteriorment, i malgrat una trajectòria brillant, el quartet de Sheffield, almenys des del punt de vista de la crítica, no va poder mai superar la seva òpera prima.

La banda britànica, que compta amb set Brit Awards i un Mercury Prize, considerada des d’amplis sectors una de les formacions clau de la música rock del segle XXI, també ha portat al punt més alt de les llistes del Regne Unit els seus altres quatre àlbums, “Favourite worst nightmare”, “Humbug”, “Suck it and see” i “AM”, pel moment el seu principal èxit a l’altra banda de l’Atlàntic, aconseguint el número sis al rànquing de Billboard.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: COLDPLAY



El quartet anglès Coldplay és un clar exemple de com, en aquest segle XXI, un grup de característiques alternatives, almenys pel que fa als seus inicis, pot vendre un munt de discs, omplir grans estadis, conquistar el sempre difícil, per a una banda indie, mercat nord-americà o arribar a un tipus de públic que pot consumir igualment, per posar uns exemples, música de Lady Gaga o Taylor Swift.

Coldplay ha comptat sempre amb els mateixos components: el carismàtic cantant, guitarrista i pianista Chris Martin, el guitarrista Jonny Buckland, el baixista Guy Berryman i el bateria Will Champion. La formació, amb certa influència del brit pop i, de forma més concreta, del quartet escocès Travis, es va caracteritzar per un tipus de pop calmat, sofisticat i afable, fet que va ajudar a un èxit comercial més alt que en altres bandes d’origen independent.

“Parachutes” va ser el debut en gran format del grup londinenc i, tal com ha succeït amb tots els àlbums editats pel quartet, va ser número u al Regne Unit. El treball conté cançons com la popular “Yellow”, un dels grans clàssics de la banda, i la sofisticada “Trouble”. Seguidament, Coldplay va gravar el millor àlbum de la seva trajectòria, “A rush of blood to the head”, que compta amb peces com la bella “In my place” i “Clocks”, la qual més tard va versionar amb el conjunt cubà Buenavista Social Club.

“X & Y”, el següent àlbum de la formació britànica, va suposar un pas enrere, pel que respecta a la crítica, si bé el treball té bons temes com “What if”, “Fix you”, “Talk” o “Speed of sound”, mentre la quarta obra del grup, “Viva la vida or death and all his friends”, va suposar el seu cim popular i comercial, encara que particularment penso que es troba força lluny de la qualitat dels dos àlbums anteriors. El single “Viva la vida” va ser un èxit a nivell planetari i “Violet hill” va aconseguir també un important impacte, encara que la millor peça del disc és “Lost”.

Ja instal•lat com un autèntic dinosaure del rock, Coldplay ha editat els àlbums “Mylo xyloto”, no massa ben acceptat per la crítica especialitzada; “Ghost stories” i “A head full of dreams”. El quartet de Londres, que ha guanyat nou Brit Awards i set Grammy, igualment ha triomfat amb força en estats com Alemanya, Austràlia, Canadà, França, Holanda, Irlanda, Nova Zelanda o els Estats Units, on quatre dels seus àlbums, del tercer al sisè, han arribat al punt més alt de les llistes de Billboard.

SEARCHING FOR THE SOUL REBELS



Grup: Dexys Midnight Runners.

Any: 1980.

Formació: Kevin Rowland, Kevin Archer, Pete Williams, Andy Growcott, Pete Sounders, Geoffrey Blythe, Steve Spooner i Jim Paterson.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Too – rye – ay.
El millor: la barreja entre punk i soul.
El pitjor: potser el grup no va brillar tant com en viu.

En plena new wave, i durant els primers anys del govern conservador i liberal de Margaret Thatcher, la macrobanda Dexys Midnight Runners, clarament liderada pel seu carismàtic cantant Kevin Rowland, va gravar “Searching for the soul rebels”, el seu primer àlbum d’estudi. El grup, fundat a la ciutat de Birmingham, havia triomfat anteriorment de forma espectacular en els seus concerts en directe, quan es reunia una multitud de gent, entre els quals algun representant dels skinheads. El treball, número sis al Regne Unit i amb unes excel•lents valoracions de la crítica, es podria interpretar com una barreja entre punk rock i soul, que en aquella època també utilitzava Peter Weller, l’exlíder del trio The Jam. En l’obra hi destaquen cançons com “Burn it down”, que obre el disc; la fantàstica “Tell me when my light turns to green”, “I’m just looking”, que particularment és la meva preferida, i la popular “Geno”, número u a les llistes britàniques.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MUSE

Matt Bellamy, cantant, virtuós guitarrista, pianista, organista, principal compositor i indiscutible líder de la banda britànica; el baixista Chris Wostenholme i el bateria Dominic Howard, amics des de l’adolescència, van formar durant el primer lustre dels anys 90 el trio Muse, que ha utilitzat al llarg de la seva trajectòria diferents gèneres com pop, rock, rock dur, rock progressiu o electrònica.

Muse va debutar, quant a àlbums, amb “Showbiz”, un èxit relatiu al Regne Unit, mentre que el primer triomf important va arribar amb la confecció del treball “Origin of symmetry”, que conté el tema “Plug in baby” i es va enfilar fins al número tres a les llistes britàniques. En aquest punt, van començar a tenir certa celebritat els seus espectaculars i majestuosos espectacles en viu.

El tercer àlbum d’estudi, “Absolution”, va representar el primer número u del trio britànic al seu país, fonamentalment gràcies a peces com “Time is running out”, “Songs for absolution”, “Stockholm syndrome”, “Hysteria” o “Butterflies and hurricanes”. Tanmateix, l’obra mestra de la formació es pot considerar “Black holes and revelations”, el disc, quart de la seva trajectòria, que va convertit Muse en stadium band i que, a part de ser el seu segon número u a la Gran Bretanya, va significar per fi el seu salt de qualitat a l’altra banda de l’Atlàntic.

“Black holes and revelations”, que té com a pistes emblemàtiques cançons com la bella “Starlight”, un dels seus inqüestionables himnes; “Supermassive black hole”, “Map of problematique” i l’èpica “Knights of cydonia”, que representa un dels moments àlgids dels seus espectacles en viu, va situar definitivament Muse com una de les bandes més seguides del planeta, mentre que també va servir perquè les continuades comparacions amb un altre gran grup indie anglès, Radiohead, comencessin a quedar enrere.

Seguidament, si bé es tracta d’una apreciació molt personal, “The resistence”, número u a la Gran Bretanya i tres als Estats Units, va significar un pas enrere, aconseguint el grup ressorgir amb “The 2nd law”, de nou número u a les llistes del Regne Unit i dos a les de Billboard i que compta amb les pistes “Madness” i “Follow me”, i l’àlbum conceptual i anti-belicista “Drones”, que conté la tendra “Mercy” i va significar el seu cinquè número u consecutiu local i el primer pel que fa a Amèrica. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: TRAVIS



Durant el primer lustre de la dècada dels 90 es va fundar a Glasgow la banda Travis, que ha mantingut el mateix quartet en l’edició de tots els seus àlbums, format pel cantant i guitarrista Fran Healey, el guitarrista Andy Dunlop, el baixista Dougie Payne i el bateria Neil Primrose. El grup escocès va adoptar el nom del protagonista de la pel•lícula “París – Texas” del director alemany Wim Wenders, en un altre film del qual, “Tierra de abundancia”, es podien sentir algunes cançons de la formació.

Amb un tipus de pop molt arrelat a aquell que realitzaven un munt de bandes britàniques del decenni dels 60, no és estrany que Travis durant els seus inicis s’involucrés d’alguna manera en la moda del brit pop, període en què va gravar el seu primer àlbum, “Good feeling”, ben rebut per la premsa, número nou al rànquing del Regne Unit i amb les destacables peces “All i want to do is rock” i “Happy”.

Seguidament, el quartet de Glasgow va editar la seva considerada obra mestra, l’àlbum “The man who”, considerat un dels grans treballs realitzats durant els anys 90. El disc, el seu primer número u a la Gran Bretanya, compta amb magnífiques pistes com “Writing to reach you”, “Driftwood”, “Turn” i “Why does it always rain on me ?”. En aquest punt, Travis, que també van triomfar en estats com Austràlia, Àustria o Noruega, es va instal•lar com una de les bandes fonamentals del Regne Unit.

La formació escocesa, guanyadora de dos Brit Awards, però a la qual li ha costat fer-se un nom als Estats Units, va continuar per la via de l’èxit amb els àlbums “The invisible band”, de nou un número u a les llistes britàniques, que inclou el temes “Sing” i “Side”; l’extraordinari “12 memories”, amb temes significatius com “The beautiful occupation”, “Re – offender”, “Mid – life krysis” i “Happy to hang around”, i “The boy with no name”, amb reclams com “Closer” i “My eyes”.

Travis, que ha influenciat de forma notòria en bandes com Keane o els cèlebres Coldplay, com bé ha reconegut el seu cantant i líder Chris Martin, va tenir un descens comercial amb el treball “Ode to J. Smith”, del qual es va recuperar amb “Where you stand”. La banda escocesa ha editat recentment “Everything at once”, el seu vuitè àlbum d’estudi.

JOANA SERRAT

Lloc de naixement: Vic (Osona).

Dècades: 10.

Gèneres: folk rock i rock alternatiu.
Principal àlbum: Cross the verge (2016).
El millor: la gran revelació de la música catalana els últims anys.
El pitjor: inicis complicats.

La vigatana Joana Serrat ha estat una de les grans sensacions de la música a Catalunya els darrers temps, en una carrera en què ha utilitzat normalment la llengua anglesa, encara que també ha fet ús esporàdicament de la catalana. Després d’uns començaments en què va tenir problemes per editar, la seva trajectòria va canviar quan va aconseguir gravar amb el segell del Primavera Sound, festival en el qual ha actuat. La seva música ha tingut ressò en països com Austràlia, els Estats Units o la Gran Bretanya.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA CONSOLIDACIÓ DEFINITIVA DEL MOVIMENT ALTERNATIU

La dècada dels 90, sobretot durant l’època marcada pel moviment grunge, i més concretament per l’edició de l’àlbum de Nirvana “Nevermind”, va suposar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, però es podria dir que la consolidació definitiva de l’escena independent ha tingut lloc en l’actual segle.

En el que portem de transcurs del segle XXI, si bé és veritat que encara existeixen una multitud de bandes que no són conegudes per al gran públic i que la seva música es limita a les emissores de caràcter universitari, també és cert que hi ha hagut grups que pràcticament s’han convertit en un fenomen de masses i que són capaços d’omplir grans estadis de beisbol o futbol, com són els casos dels canadencs Arcade Fire, els nord-americans The Killers i Kings of Leon o els britànics Coldplay i Muse.

Pel que respecta a altres formacions indies cal significar, pel que fa a Europa, els suecs The Hives, molt influenciats pel garage rock i el punk; els escocesos Travis i els anglesos Kaiser Chiefs (foto), Kasabian, Snow Patrol i Arctick Monkeys, amb un àlbum de debut força elogiat confeccionat quan eren pràcticament adolescents, sense oblidar la figura de la malaguanyada solista soul Amy Winehouse.

Quant a Amèrica, van brillar dues bandes fundades a Nova York: The Strokes, amb un primer àlbum aclamat per la crítica especialitzada i amb una important influència arrelada en el garage rock i el punk de CBGB, i Interpol, que també va tenir un debut molt elogiat pels mitjans de comunicació, amb una música, en aquest cas, inspirada en el postpunk i en conjunts com Joy Division.

Finalment, cal mencionar el gran èxit que va tenir l’escena alternativa a Catalunya: en llengua catalana, amb solistes com Roger Mas, Mazoni, Sílvia Pérez Cruz o Refree i grups com els Amics de les Arts, Antònia Font, Manel o Mishima; en llengua castellana, amb Love of Lesbian i Sidonie, i en llengua anglesa, amb Joana Serrat i els ja significats, pel que fa als seus orígens musicals, Mishima, Love of Lesbian i Sidonie.