Sent encara molt joves, doncs en aquell moment les seves edats es trobaven entre els 19 i 21 anys, els components del quartet de Sheffield Arctic Monkeys van sorprendre i impressionar amb el seu àlbum de debut, l’elogiat treball “Wathever people say i am, that’s what i’m not”.
L’obra, molt aclamada pels mitjans de comunicació especialitzats, va ser número u en el Regne Unit i es va convertir en l’àlbum de debut d’una banda britànica més venut, trencant la marca que Oasis tenia amb “Definitely maybe”. El disc, que compta amb cançons com “The view from the afternoon”, “I bet you look good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” i “When the sun goes down”, només va poder ser, però, número 24 als Estats Units, mercat que, no obstant, acabaria conquistant.
Arctic Monkeys, que s’ha vist influenciat pel punk rock i ha utilitzat igualment la psicodèlia, va ser fundat per Alex Turner (veu i guitarra), Jamie Cook (guitarra i veu), Matt Helders (bateria) i Andy Nicholson (baix), que va ser substituït per Nick O’Malley després de la confecció de l’àlbum inicial. Posteriorment, i malgrat una trajectòria brillant, el quartet de Sheffield, almenys des del punt de vista de la crítica, no va poder mai superar la seva òpera prima.
La banda britànica, que compta amb set Brit Awards i un Mercury Prize, considerada des d’amplis sectors una de les formacions clau de la música rock del segle XXI, també ha portat al punt més alt de les llistes del Regne Unit els seus altres quatre àlbums, “Favourite worst nightmare”, “Humbug”, “Suck it and see” i “AM”, pel moment el seu principal èxit a l’altra banda de l’Atlàntic, aconseguint el número sis al rànquing de Billboard.
No hay comentarios:
Publicar un comentario