STATION TO STATION

Intèrpret: David Bowie.  

Any: 1976.     

Àlbum d’estudi anterior: Young americans (1975).

Àlbum d’estudi posterior: Low (1977).  

El millor: les valoracions de la crítica.

El pitjor: un disc de transició.

Quan David Bowie va editar “Station to station”, el seu desè àlbum d’estudi, l’anomenat Duc Blanc havia realitzat ja la seva aproximació a la música soul, a través del treball “Young americans”, gravat després de l’era presidida pel glam rock, i estava a punt d’emprendre la trilogia berlinesa, marcada per l’electrònica i l’avantguarda. Per tant, l’obra analitzada va ser un disc de transició, encara que es podien entreveure ja algunes de les característiques dels seus experiments amb Brian Eno a la ciutat alemanya. “Station to station”, un treball molt curt gravat mentre el compositor actuava al film “the man who fell to earth”, va tenir bones crítiques de la premsa especialitzada, va estar marcat per l’addicció del cantant a diferents drogues i conté cançons com la qui li dóna títol, “Golden years” o “Wild is the wind”.

FANGORIA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació: Alaska (veu i guitarra) i Nacho Canut (teclats).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: tecno, dance i pop.           

Principals àlbums: Arquitectura efímera (2004) i El extraño viaje (2006).

Solistes que origina: Alaska i Nacho Canut.

El millor: Alaska i Canut es converteixen definitivament en icones del pop – rock espanyol.

El pitjor: l’absència de Carlos Berlanga.

Olvido Gara, més coneguda com a Alaska, i Nacho Canut van ser dos dels grans protagonistes de la movida madrilenya, durant la primera meitat dels anys 80, quan van formar associacions, en les quals també hi va intervenir el ja desaparegut Carlos Berlanga, com Pegamoides i Dinarama. Al final d’aquella dècada, i sota l’ambient de l’acid – house, Alaska i Canut van fundar Fangoria, segurament la banda tecno més important de l’estat espanyol. 

THE EASYBEATS

Lloc de fundació: Sidney (Austràlia).

Formació inicial: Steve Wright (veu i percussió), Harry Vanda (guitarra i veu), George Young (guitarra i veu), Dick Diamonde (baix i veu) i Snowy Fleet (bateria i veu).

Dècades: 60.

Gèneres: beat, pop i rock.    

Principals àlbums: Easy (1965) i It’s 2 easy (1966).

El millor: la gran banda pop australiana dels 60.

El pitjor: una vigència molt curta.

El beat, sorgit a principis de la dècada dels 60 del segle XX a la Gran Bretanya, va arribar a la llunyana Austràlia de la mà del quintet The Easybeats, probablement la millor banda pop de la gran illa d’Oceania durant la dècada, encara que, tanmateix, tots els integrants del grup eren immigrants procedents d’Europa, concretament d’Anglaterra, Escòcia i Holanda. La formació es va dissoldre a finals d’aquell mític decenni.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I LES MODES DEL ROCK: EL BEAT

El beat, la música pop interpretada per un munt de bandes de la Gran Bretanya de la primera meitat de la dècada dels 60 del segle XX, va ser un autèntic fenomen al Regne Unit de l’època, va protagonitzar l’anomenada british invasion a l’altra riba de l’oceà Atlàntic i va portar a l’èxit grups com Gerry & the Pacemakers (foto), The Hollies, Dave Clark Five, The Zombies, Herman Hermit’s, The Searchers, el duo Peter & Gordon o, de manera molt especial, els mítics The Beatles.

El llegendari quartet de Liverpool, que va suposar un evident canvi de rumb en la història de la música pop – rock, va editar durant l’era del beat emblemàtics àlbums com “With the Beatles”, “A hard day’s night” o “Help !”, tenint les dues últimes obres significades les seves versions en el cinema, sense oblidar que durant aquell període, els seus concerts, els quals aviat abandonarien, eren una autèntica bogeria.

El beat va ser, però, un gènere caracteritzat per la seva gran senzillesa i molts tòpics alhora d’elaborar les cançons, les quals parlaven de temes recurrents com l’amor, el desamor, l’amistat o la joventut. El seu protagonisme en el panorama musical tenia data de caducitat i va entrar en clara decadència a partir de 1966, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, moment en què es va iniciar la contracultura hippy.

Quan durant el segon lustre del decenni dels anys 60 es van posar de moda estils molt més complexos i elaborats com la psicodèlia, el rock progressiu o el hard rock, moltes de les formacions beat van entrar en una evident crisi o, fins i tot, en algun cas van desaparèixer. Només aquells grups que van saber reinventar-se, com va ser l’exemple de The Beatles, que va utilitzar abastament el rock psicodèlic, van aconseguir sobreviure en la nova conjuntura.  

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SOBREVIURE DURANT EL FRANQUISME

Durant els quasi 40 anys de la dictadura franquista a l’estat espanyol, la llengua catalana va ser prohibida pel règim, quedant l’idioma pràcticament reduït al sector domèstic, doncs ni es podia estudiar a les escoles ni tampoc usar en les diferents administracions públiques.

No obstant, sobretot a partir de la dècada dels 60, hi van haver algunes excepcions, com la revista juvenil Cavall Fort i diferents mostres de la literatura, el teatre i, de manera especial, la música, quant durant aquell decenni van aparèixer el corrent de la nova cançó catalana i l’associació dels setze Jutges, de la qual en formaven part compositors com el valencià Raimon, la mallorquina Maria del Mar Bonet (foto), l’empordanès Lluís Llach i el barceloní Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, que aleshores el règim franquista obrís una petita escletxa, no vol dir, ni molt menys, que fos fàcil i senzill escriure i interpretar cançons en català en aquella època, fins el punt que els diferents artistes havien de ser molt hàbils i murris per evitar el filtre de la censura que efectuaven els diferents governs de la dictadura, tenint en compte igualment que els concerts eren estretament vigilats i controlats pels temibles grisos, la Policia Nacional de l’època.

Després de la mort de Francisco Franco i d’una difícil i complicada transició, que no va ser tant idíl·lica com alguns volen assegurar, i en un període en què la censura havia desaparegut (sembla que als nostres dies ha tornat), curiosament la música interpretada en català va entrar en una profunda crisi, fins el punt que la dècada dels 80 del passat segle va ser una autèntica travessia pel desert.

CANNONBALL

Grup: The Breeders.

Any: 1993.     

Formació: Kim Deal, Kelley Deal, Josephine Wiggs i Jim McPherson.  

Gènere: rock alternatiu.

Àlbum d’estudi: Last splash.   

El millor: un dels grans èxits indies dels 90.

El pitjor: però no va superar el lloc 40 en els mercats anglosaxons.

A causa dels seus problemes de connivència amb Black Francis, que es va fer sobretot evident després de la publicació de l’històric àlbum “Doolittle”, Kim Deal, baixista del grup, va fundar un conjunt paral·lel als Pixies, anomenat The Breeders, del qual també en formava part la seva germana bessona Kelley Deal. El gran triomf de la nova banda va ser el treball “Last splash”, sobretot pel que fa al seu single “Cannonball”, que va suposar un hit del rock alternatiu dels anys 90 del segle XX, encara que la cançó, que va comptar amb un cèlebre vídeo, va tenir més repercussió a França, on el tema es va enfilar fins al número vuit de les llistes, que no pas a la Gran Bretanya o al seu país, als Estats Units. “Cannonball” és un dels indiscutibles clàssics de la història de l’indie rock.

FREEDOM

Intèrpret: Neil Young.

Any: 1989.     

Àlbum d’estudi anterior: The note’s for you (1988).  

Àlbum d’estudi posterior: Ragged glory (1990).  

El millor: retorn a l’èxit de Young.

El pitjor: havia passat una veritable travessia pel desert.

Neil Young, que havia format part de formacions emblemàtiques com Buffalo Springfield i la que va integrar amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, va protagonitzar, quasi sempre acompanyat del grup Crazy Horse, una dècada dels 70 extraordinària i espectacular, en què va editar àlbums com “After the goldrush”, “Harvest”, “On the beach”, “Tonight’s the night” o “Zuma”. No obstant, durant el decenni dels 80, el cantautor de Toronto va transcórrer per una profunda crisi que el va fer desaparèixer del primer pla musical. Tanmateix, l’últim any d’aquella dècada, quan ja hi havien signes de canvi en el panorama del rock, després d’anys d’autocomplaença, Young va tornar a triomfar mitjançant l’obra “Freedom”, que va obrir un nou període d’èxit del compositor canadenc, que es va convertir aleshores en una autèntica icona del moviment grunge, que llavors va néixer a la ciutat de Seattle. A “Freedom”, gravat sense Crazy Horse, hi destaquen un munt de pistes, tot i que es poden significar el clàssic “Rockin’ in the free world”, el cover de The Drifters “On Broadway”, “Wrecking ball” o “Hanging on a limb” i “The ways of love”, dues peces on hi va intervenir l’estrella nord-americana Linda Rondstadt.

ANDY Y LUCAS

Lloc de fundació: Cadis (Andalusia).

Formació: Andy Morales (veu) i Lucas González (veu).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, fusió i world music.   

Principal àlbum: Desde mi barrio (2004).

El millor: un èxit popular inqüestionable.

El pitjor: uns inicis no gaire fàcils.

Abans d’aconseguir triomfar a tota Espanya, gran part d’Amèrica i en sectors llatins dels Estats Units, el duo gadità format per Andy Morales, principal compositor, i Lucas González va haver de tocar en molts bars de la ciutat andalusa, però tot va canviar quan van ser entrevistats a la ràdio per Jesús Quintero. A partir d’aquell moment, la seva carrera va realitzar un canvi radical en una trajectòria en què ha destacat el disc “Desde mi barrio”.

MICHAEL SCHENCKER

Lloc de naixement: Sarstedt (Alemanya).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: rock dur i heavy metal.     

Principal àlbum: The Michael Schencker Group (1980).

El millor: reconegut com un dels grans guitarristes del heavy metal.

El pitjor: a l’ombra de bandes com Scorpions o UFO.

Després de formar part de bandes de heavy metal com Scorpions, liderada pel seu germà gran Rudolf Schencker, i UFO, Michael Schencker, erigit en un dels grans guitarristes del gènere, en que també hi formaven part homes com Eddy Van Halen o els veterans Ritchie Blackmore i Angus Young, va fundar vàries formacions que portaven el seu nom, destacant en aquesta etapa el seu treball inicial, compost en plena època daurada de l’estil.

EL MILLOR EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES MUSICALS: LA NEW WAVE

L’heterogeni moviment de la new wave, aparegut a finals de la dècada dels 70 del segle XX i consolidat durant el primer lustre del següent decenni, va donar certa calma i tranquil·litat al panorama musical després del pas de la salvatge tempesta punk, tot i que alguns dels grups que van formar-hi part es van adaptar als nous temps, com van ser els casos de bandes com Siouxsye & the Banshees, XTC, The Boomtown Rats, The Stanglers o Ultravox.

El període marcat per la new wave va donar una sèrie de formacions que van fer història i, en algun cas, continuen fent-la, com per exemple conjunts com Joy Division (foto), Echo & the Bunnymen, The Cure, Dépéche Mode, The Police, Simple Minds, The Human League, Eurythmics, els inicials U 2 i molts d'altres, sense oblidar la presència d’Elvis Costello, un dels grans intèrprets de la història de la música rock, que havia fet abans acte d’aparició en el corrent del pub rock i estava  llavors acompanyat del trio The Attractions.    

Durant el període de la new wave hi va haver, però, un abús de les noves tecnologies, en una etapa en què, en l’època estel·lar del synth pop, van prendre una enorme importància els teclats, que van utilitzar amb profusió formacions com Dépéche Mode, Eurythmics, Yazoo i The Human League, entre moltes d’altres, fins el punt que el clàssic quartet de rock format per veu, guitarra, baix i bateria va quedar en un segon pla.

Igualment, tal com va succeir amb l’era del glam rock, a principis de la dècada dels 70, hi va haver un culte a la imatge exagerat pel que fa al corrent dels nous romàntics, sobretot pel que respecta a conjunts com Duran Duran, Spandau Ballet, ABC, els noruecs A – Ha, els alemanys Modern Talking, Wham, que va tenir a George Michael com a líder, o Adam & the Ants, quedant en algun cas la música com un factor secundari.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: LA DOMESTICACIÓ DEL HEAVY METAL

El heavy metal, una evolució més endurida, trepidant, furiosa i salvatge del clàssic hard rock, va tenir la seva època daurada durant la dècada dels 80 del segle passat, de manera especial al Regne Unit, en què es va parlar fins i tot de la new wave of british heavy metal, en la qual van destacar bandes com Iron Maiden, Motörhead, Rainbow, Whitesnake, Deff Leppard o la ja experimentada formació AC / DC, fundada a Austràlia, però amb orígens escocesos dels seus dos líders, els germans Angus i Malcolm Young.

Va ser llavors quan van brillar extraordinaris cantants com Brian Johnson (AC / DC), Bruce Dickinson (Iron Maiden), Ronnie James Dio (Rainbow) o David Coverdale (Whitesnake); espectaculars guitarristes com Angus Young (AC / DC), Dave Murray (Iron Maiden) i el veterà Ritchie Blackmore (Rainbow); baixistes del carisma d’Steve Harris (Iron Maiden) o Lemmy (Motörhead); teclistes com Jon Lord (Whitesnake) o bateries com Nicko McBrain (Iron Maiden), Cozy Powell (Rainbow i Thin Lizzy) i Ian Peace (Whitesnake).

Després de l’època estel·lar del heavy metal, durant el primer lustre dels anys 80, va arribar una clara domesticació d’un dels gèneres que més s’havia distingit per la seva lluita i rebel·lia, doncs l’estil comptava amb dues assignatures pendents: consolidar-se plenament als Estats Units i arribar al públic femení, si tenim en compte que moltes vegades l’actitud dels seus músics i seguidors havia estat considerada excessivament masclista.

D’aquesta forma, durant la segona meitat dels 80, van sorgir bandes amb etiqueta heavy, però amb una aspecte molt més afable i inofensiu, doncs, tot i que els cabells continuaven sent molt llargs, eren clarament més nets i cuidats. Segurament la formació més emblemàtica de la moda va ser el conjunt suec Europe (foto), encara que grups històrics com Whitesnake també s’hi van unir, en una etapa marcada per les balades, sent cèlebre en aquest aspecte el tema “Still loving you”, interpretat pels alemanys Scorpions.

MY SHARONNA

Grup: The Knack.

Any: 1979.     

Formació: Doug Fieger, Berton Averre, Prescott Niles i Bruce Gary.  

Gènere: new wave.  

Àlbum d’estudi: Get the Knack.

El millor: un èxit a nivell planetari.

El pitjor: el típic one wonder hit ?

El grup californià The Knack, fundat a la gran urbs de Los Angeles, representant de la llavors naixent new wave i amb una estètica mod, va tenir un debut brillant i espectacular amb l’àlbum “Get the Knack”, número u als Estats Units i altres països com Austràlia, Canadà o Itàlia, encara que es va haver de conformar amb el número sis a la Gran Bretanya. El primer single que en va sorgir del disc, el popular “My Sharona”, compost per Doug Fieger i Berton Averre i el qual també va assolir els primers llocs en diferents rànquings mundials, podria ser considerat el clàssic one wonder hit, doncs la formació mai va poder superar aquell enorme impacte. Certament, la trajectòria de la banda nord-americana ha estat llarga i ha editat discs amb regularitat fins a l’actual segle, però el quartet, tot i que va resistir amb la confecció del seu segon treball de llarga durada, es va anar desinflant a partir de la tercera obra.