ONE STEP BEYOND (CANÇÓ)

Grup: Madness.

Any: 1979.

Formació: Graham Suggs McPherson, Chris Foreman, Mark Bedford, Dan Woodgate, Mike Barson i Lee Kix Thompson.  

Gènere: ska pop.  

Àlbum d’estudi: One step beyond.   

El millor: un clàssic en el concerts del grup.

El pitjor: no crec que sigui, ni molt menys, la millor cançó de la banda.  

La formació londinenca Madness, una de les bandes que, a través del segell discogràfic 2 – Tone, al qual també hi va pertànyer el grup The Specials, va posar de moda els ritmes jamaicans de l’ska al Regne Unit, en el complex i heterogeni moviment de la new wave, va debutar amb l’àlbum “One step beyond”, en què, sens dubte, la millor peça és “My girl”. No obstant, el tema de títol homònim, pràcticament instrumental en la seva totalitat, també va comptar amb una important celebritat. La cançó, un cover de l’intèrpret jamaicà Prince Buster, que no ha estat mai de les meves preferides del grup britànic, guanya molt en directe, per tant, no és estrany que sigui un dels temes recurrents del conjunt anglès en els seus espectacles en viu. 

REPEATER (ÀLBUM)

Grup: Fugazi.  

Any: 1990.     

Formació: Ian MacKaye, Guy Picciotto, Joe Lally i Brendan Canty.  

Àlbum d’estudi anterior: cap.

Àlbum d’estudi posterior: Ready diet of nothing (1991).  

El millor: un dels millors treballs de l’època.

El pitjor: l’indie rock encara no havia donat el salt cap a un públic ampli.

La banda nord-americana Fugazi, molt influenciada pel hardcore de la dècada de la dècada dels 80, va debutar amb un EP anomenat “3 Songs”,  al qual va seguir l’aclamat i reivindicat àlbum “Repeater”, una obra que està considerada un dels grans treballs de la història del rock alternatiu, que llavors, l’any 1990, estava a punt de realitzar un important esclat que l’aproparia a un tipus de seguidor que fins aleshores havia donat l’esquena a les produccions independents. El disc és un intens i dur manifest contrari al capitalisme, per tant es podria considerar un exemple de protesta en una època en que el hip hop passava per la seva era daurada, i va brillar per la combinació espectacular de les guitarres del líder i vocalista Ian MacKaye i Guy Picciotto. Entre les cançons hi destaquen la inicial “Turnover”, la que li dona títol, “Styrofoam” i “Shut the door”.  

FUNDACIÓN TONY MANERO

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació: Miguelito Superstar (veu), Paquito Sex Machine (veu, guitarra i pandereta), Lalo López (guitarra i veu), Deliciosa Smith (baix i veu), Ginés Brown (baix, saxofon i flauta), Marc Benaiges (bateria), Mr. Paco Manzanares (teclats), Marçal Muñoz (trompeta) i Tom Johnson (trombó).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: disco, dance i fusió.          

Principals àlbums: Looking for the fiesta’ (2001) i Sweet movimiento (2002).

El millor: la cosa dura.

El pitjor: se’ls hi pot imputar manca d’originalitat.

Macrobanda que, des de mitjan la dècada dels 90 del passat segle, va reivindicar la música disco, fet demostrable amb la seva denominació, doncs Tony Manero era el personatge que John Travolta encarnava a “Saturday night fever”. El grup va debutar amb un àlbum en directe gravat a la sala Bikini de Barcelona i posteriorment va introduir també altres estils com el house o la música llatina, especialment l’originària del Brasil.

DOVES

Lloc de fundació: Willmslow (Anglaterra).

Formació: Jimmy Goodwin (veu i baix), Jez Williams (guitarra i veu) i Andy Williams (bateria i veu).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, rock, nova psicodèlia i rock independent.   

Principal àlbum: The last broadcast (2002).

Altres àlbums d’estudi: Lost souls (2000), Some cities (2005) i Kingdom of rust (2009).

Solistes que origina: Jimmy Goodwin.

Grups que origina: Black Rivers.

El millor: dos números u al Regne Unit.

El pitjor: la separació.

Amb influències del so Madchester i del brit pop, i de manera més concreta de la banda The Verve, The Doves, grup integrat per Jimmy Goodwin i els bessons Jez i Andy Williams, va triomfar amb àlbums com “The last broadcast” i “Some cities”, tots dos número u a la Gran Bretanya. La formació ho va deixar estar en un període d’important èxit, moment en què Goodwin va seguir en solitari i els germans Williams van fundar el conjunt Black Rivers.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES DE LA MÚSICA POPULAR: LA DISCO MUSIC

La música disco va marcar una brillant època durant els últims anys de la dècada dels 70, en un moviment força important als Estats Units que va rebre l’impuls de famoses i populars pel·lícules, com “Thank’s God it’s friday”, realitzada per Robert Klane i amb la presència de l’estrella Donna Summer, i, molt especialment, de “Saturday night fever”, dirigida per John Badham, protagonitzada per un encara desconegut John Travolta i amb la música de bandes com el trio australià The Bee Gees, Kool & the Gang (foto) o Tavares.

La disco music, que no va tenir una gran explosió al Regne Unit, si pel que fa al públic, però no tant quant a intèrprets, va gaudir d’un enorme èxit a l’Europa Continental, on van sorgir, concretament a Alemanya, el quartet Boney M, format per artistes originaris d’estats del Carib, i de forma espectacular, a Suècia, el grup Abba, que va tenir pràcticament una dècada ininterrompuda de hits, entre els quals cal significar “Dancing queen”, “Mamma mia” o “Knowing me, knowing you”.

Sincerament, el gènere disco, que va tenir com a feu principal la gran urbs de Nova York, en un període en què es va fer cèlebre el local Studio 54, i que abans dels seu definitiu esclat va tenir una important mostra a la ciutat de Philadelphia, va ser un corrent molt hortera i cridaner, fet bastant habitual a la dècada dels 70 del passat segle, doncs van ser igualment algunes de les característiques del glam rock.

Així mateix, almenys en la major mostra de les seves cançons, va tractar-se d’un moviment extremadament comercial, encara que ara, quatre dècades més tard, pugui no semblar-ho perquè, posteriorment, la música popular ha transcorregut per passatges molt més accessibles i a l’abast d’un públic de masses molt més clar que el que es va portar a terme en aquella època.

LES DUES PARTS MOLT DIFERENCIADES DEL GLAM ROCK

Els diferents gèneres i modes musicals han tingut característiques heterogènies, si, per exemple, pensem amb la contracultura hippy, que va comptar amb bandes festives, com The Mamas & the Papas, i d’altres que van utilitzar abastament la psicodèlia, com The Grateful Dead i Jefferson Airplane, i amb el corrent del punk rock, que en la seva versió nord-americana va barrejar la immediatesa i senzillesa del quartet Ramones i la intel·lectualitat de formacions com Television o Talking Heads.

En el glam rock hi va succeir un fet força semblant i similar, doncs la moda, que va marcar el primer lustre de la dècada dels 70 del segle XX, va anar des d’un estil molt arty, intel·lectual i de certa forma allunyat del gran públic fins a mostres extremadament comercials, pròximes, enganxoses i fins i tot bubblegum.

En el primer grup es van situar de manera molt clara les formacions britàniques Roxy Music, sota el lideratge de Bryan Ferry i Brian Eno, i Genesis, aleshores grup comandat per Peter Gabriel i integrant també del rock progressiu, mentre David Bowie, el gran protagonista de l’estil, es va apropar a aquesta tendència, tot i que l’anomenat Duc Blanc no assoliria la seva època més experimental fins després de l’auge glam.

T Rex, la banda encapçalada pel malaguanyat Marc Bolan, es va situar entremig de les dues branques del glam, doncs va composar varies cançons arty, molt especialment a l’àlbum “Electric warrior”, el seu gran triomf, però també singles directes i contagiosos. Tanmateix, els exemples més clars i palpables de  comercialització van ser la formació liderada per l’excèntric intèrpret nord-americà Alice Cooper, la banda de rock dur estatunidenca Kiss o els grups britànics Slade (foto) i Sweet.

TRANSMISSION

Grup: Joy Division.

Any: 1979.     

Formació: Ian Curtis, Steve Sumner, Peter Cook i Stephen Morris.

Gènere: postpunk.

Àlbum d’estudi: cap.   

El millor: el començament d’una interessant història.

El pitjor: però molt curta.

L’any 1978, durant els seus inicis musicals, Joy Division va composar el tema “Transmission” que, un any després, en una època en què estava a punt d’aparèixer el seu primer àlbum, el magnífic i reivindicat “Unknown pleasures”, es va convertir en el primer senzill del llegendari quartet de Manchester, que no va incloure’l en la seva òpera prima en gran format. El temps ha deixat la peça, produïda pel segell discogràfic independent The Factory, com un dels grans clàssics de l’efímera banda britànica, desapareguda poc més tard arran del suïcidi del seu vocalista Ian Curtis, i la cançó ha aparegut en diverses recopilacions del grup anglès, en la pel·lícula “24 hour party people”, dirigida per Michael Winterbottom i dedicada a The Factory i el seu president Tony Wilson, i al film “Control”, biopic de Joy Division realitzat per Anton Corbijn.

AVALON (ÀLBUM)

Grup: Roxy Music.

Any: 1982.     

Formació: Bryan Ferry, Phil Manzanera i Andy Mackay.

Àlbum d’estudi anterior: Flesh and blood (1980).

Àlbum d’estudi posterior: cap.  

El millor: un gran èxit de vendes al Regne Unit.

El pitjor: excessiva sofisticació ?

Quan el conjunt britànic va editar “Avalon”, feia ja força temps que Roxy Music havia deixat enrere la seva època clàssica, emmarcada en la part més arty i intel·lectual del glam rock i en què Brian Eno va formar part de la banda pel que fa als seus primers dos àlbums. Fins i tot, quan el disc va sortir a la venda, el líder de la formació, Bryan Ferry, havia tingut ja una important experiència en solitari, per tant no és estany que l’obra analitzada fos l’última gravada per Roxy Music, aleshores reduïda a Ferry, Phil Manzanera i Andy Mackay. “Avalon” és un treball extremadament elegant, sofisticat i fins i tot de característiques AOR, sorgit en plena època de l’auge dels sintetitzadors i del corrent dels nous romàntics, que precisament es va inspirar molt en la figura de Ferry; va tenir unes vendes espectaculars a la Gran Bretanya, l’Europa continental i Austràlia (més discretes als Estats Units) i hi destaquen cançons de grans dosis romàntiques com la que li dona títol, “More than this”, que en va ser el primer single, o “Take a chance with me”.

LA HABITACIÓN ROJA

Lloc de fundació: l’Eliana (Comunitat Valenciana).

Formació clàssica: Jorge Martí (veu i guitarra), Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i José Marco (bateria).

Altres components bàsics: Juanjo Espinosa (baix).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.            

Principals àlbums: Nuevos tiempos (2005) i Cuando ya no quede nada (2007).

El millor: una de les millors bandes alternatives de l’estat espanyol.

El pitjor: els problemes personals de Martí.

El grup valencià La Habitación Roja, fundat pel seu líder Jorge Martí i José Marco, ha estat una de les formacions cabdals de l’indie rock estatal de l’actual segle XXI, sent el seu trampolí l’actuació efectuada al Festival Internacional de Benicàssim. Banda comparada a llegendaris conjunts com els escocesos Teenage Fanclub o els nord-americans Lemonheads, el quartet ha triomfat a l’escena alternativa amb àlbums com “Cuando ya no quede nada”.

SUPERGRASS

Lloc de fundació: Wheatley (Anglaterra).

Formació inicial: Gaz Coombes (veu i guitarra), Mick Quinn (baix i veu), Danny Goffey (bateria i veu) i Rob Coombes (teclats i veu).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: rock independent i brit pop.          

Principal àlbum: In it for the money (1997).

Altres àlbums d’estudi: I should coco (1995), Supergrass (1999), Life on other planets (2002), Road to Rouen (2005) i Diamond Hoo ha (2008). 

El millor: una trajectòria molt regular.

El pitjor: la separació va arribar en un bon moment del grup.

Amb influències arrelades en el pop, el mod, el punk i el postpunk britànics, Supergrass es va fundar a les rodalies d’Oxford com a trio, amb Gaz Coombes, Mick Quinn i Danny Goffey, als quals s’hi va afegir Rob Coombes, germà de Gaz, líder de la banda. Durant la seva trajectòria, que es va iniciar en el marc del brit pop, el grup anglès va triomfar mitjançant àlbums com l’inicial “I should coco”, “In it for the money” o “Road to Rouen”, però ho va deixar estar en un dels períodes àlgids de la seva carrera.

EL MILLOR EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES DE LA MÚSICA POPULAR: LA NOVA CANÇÓ CATALANA

En plena era dominada per la dictadura franquista, van sorgir intèrprets i compositors que van tenir la valentia (en aquell temps ho era) d’escriure i cantar les seves cançons en català, mitjançant un moviment, molt influenciat pels cantautors de llengua francesa, que va rebre el nom de nova cançó catalana.

Aquells músics, que van marcar una època important i decisiva i que van ser bàsics en el sorgiment d’altres artistes al llarg de la geografia de l’estat espanyol, van fer-se anomenar els Setze Jutges, entre els quals van destacar compositors com el valencià Raimon, la mallorquina Maria del Mar Bonet, l’empordanès Lluís Llach, el barceloní Joan Manuel serrat, l’alcoià Ovidi Montllor (foto) o l’irònic i divertit trio maresmenc La Trinca.

Tanmateix, després de la mort de Francisco Franco, la transició cap a la democràcia i l’adveniment d’aquesta, els diferents autors de la nova cançó, com si ja no fossin tan necessaris, van entrar en certa decadència, o almenys ja no van tenir tanta transcendència, tot i que, com en el significatiu cas de Serrat, que va interpretar també els seus temes en castellà, van seguir venent importants sumes de discs.

Igualment, i amb el pas dels anys, aquells intèrprets, com també els cantautors de la resta de l’estat espanyol, com Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Luis Eduardo Aute o el més rocker Miguel Ríos, han donat una imatge d’innegable aburgesament, molt allunyada d’aquella combativa que els va distingir durant els seus anys d’auge i joventut.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: JEFFERSON AIRPLANE, UN TRIPLE LIDERATGE

Fa poques setmanes, encara que s’ha n’ha parlat més aviat poc, va morir Marty Balin (foto), un dels homes bàsics de la contracultura hippy i un dels components clau de la banda psicodèlica nord-americana Jefferson Airplane, una de les formacions capdavanteres del flower power.

A diferència de l’altre gran grup genuïnament hippy de San Francisco, The Grateful Dead, que va comptar amb un líder clar en la figura del cantant, guitarrista i compositor Jerry García, Jefferson Airplane va tenir un triple comandament format per Balin (veu i guitarra), d’una banda, i Paul Kantner (també veu i guitarra) i la carismàtica vocalista Grace Slick, que formaven parella sentimental, d’altra banda, sense oblidar les contribucions de l’igualment guitarrista Jorma Kaukkonen.

La formació va transcórrer per la seva època daurada durant el període àlgid del flower power, és a dir, més o menys entre els anys 1967 i 1970, quan va editar àlbums considerats històrics com “Surrealistic pillow”, que compta amb l’himne psicodèlic “White rabbit”, basat en el conte d’”Alícia al país de les meravelles”, o “Volunteers”, i va participar en el multitudinari festival hippy de Woodstock.

A partir de 1971, la banda californiana va entrar en decadència, en un moment en què les friccions entre Balin, que va abandonar el grup en diferents ocasions, i el duo Kantner / Slick van ser importants. El conjunt de San Francisco, que va comercialitzar cada cop més la seva música, va canviar la seva denominació a Jefferson Starship i, més tard, simplement a Starship, en una època en què també va deixar-ho estar Kaukkonen, que va formar amb el baixista Jack Casidy el conjunt Hot Tuna.